Pinotxo, de Carlo Collodi (Mercè Rigo)

Al pròleg del conte traduït per Anna Casassas, Stefano Puddu, ens diu que el conte de Collodi, escrit en fascicles al segle XIX, té tots els ingredients que enganxen al lector perquè s’ inscriu la narració en el ritualisme del conte oral i trenca l’ esquema prefixat de gènere de prínceps i princeses per donar-li el protagonisme a una titella de fusta humanitzada.»un pezzo di legno» i jo hi afegiria perquè remet a tots els possibles mites que configuren l’ etapa infantil.

Piaget, el gran pedagog, investigant el coneixement de les criatures i el seu pensament evolutiu, va conceptualitzar l’ etapa «del pensament màgic». Una etapa en la que tot infant pensa que tot el que imagina pot convertir-se en realitat (l’ exemple més clar és la creença en els Reis Mags) i Freud ens parla de l’ etapa infantil en el seu aspecte pulsional, l’ empenta al més enllà del principi del plaer i les seves dificultats emocionals per acceptar les normes que se l’ imposen

Collodi es deixa dur, com en la majoria dels contes, per la màgia del «tot és possible»: els animals parlen, la fada apareix i desapareix, en Pinotxo sent, plora i fa entremaliadures, De forma imaginària ens mostra les emocions universals: La impulsivitat del principi del plaer de l’infant, el be i el mal, i l’ angoixa de la solitud, la por a la mort i el desemparament. Un Pinotxo modelat per les mans d’ un artesà, que hauria de respondre als desitjos del seu amo Geppetto; però que amb una preciosa metàfora s’ escapa del que és previst. La imprevist de l’ ésser humà i les seves pulsions que l’ empenyen a la repetició, una problemàtica que la cultura, els adults, escoles, polítics i normes volen conduir i que sempre s’escapa.

Pinotxo es deixa dur pel principi del plaer, fugides endavant sense tenir en compte el principi de realitat ni els límits que el portaran constantment a situacions destructives i de dolor i a la pèrdua de la referència (la mare) en forma de fada.

La metàfora de la tomba de la fada (la mare) i la inscripció a la seva tomba: «Aquí reposa la nena dels cabells turquesa morta del dolor d’ haver estat abandonada pel seu germanet Pinotxo» , ens remet a la teoria freudiana del Fort-da i la seva culpa. L’ infant que no diferencia l’ altre en el seu naixement, necessitarà simbolitzar la presència i absència de la mare per a poder tranquil·litzar-se i poder pensar que malgrat no veure-la físicament, no l’ ha abandonat. Pinotxo llegeix la seva mort malgrat no saber llegir i es desespera. «Fadeta meva, digues-me que no és veritat que siguis morta! Si de debò m’ estimes...reviu...torna a viure com abans! No et sap greu veure’m trist i abandonat?...Què vols que hi faci jo tot sol al món? L’ absència absoluta de l’ altre que el bebè pot experimentar quan no sent la presència de l’ altre en forma d’angoixa i desemparament.

El mite del tauró, el mite de Jonàs, ens remet també a les fantasies infantils i del adults de la devoració que tots els contes han explorat. Ser devorat per l’ altre, o devorar-lo, la boca que se’ns empassa o que jo em vull empassar, el mites dels caníbals que es menjaven els cervells per assumir els seus atributs, la comunió, el Cos de Crist, ens remet a la unió idíl·lica amb l’ altre però també a la nostra desaparició.

En Pinotxo va tenir la sort de trobar la llum del seu pare per a trobar el camí de la sortida i per això es va convertir en un nen.

Shopenhauer va dir que predicar la moral és fàcil, però fonamentar-la, molt més difícil.