El pavelló nº 6, d'Anton Txékhov (Marisol Pérez)
Que
Anton P. Txékhov (1860- 1904) és un gran escriptor no és cap secret per a
ningú. El que potser no se sap tant és que no en tenia prou, amb escriure.
Estava convençut que havia vingut al món per fer-hi alguna cosa més.
Metge de formació, va deixar d’exercir de molt
jove, però va trobar altres maneres de servir la gent. Va contribuir a la
creació d’una biblioteca a la seva ciutat natal, Taganrog, on abans no n’hi
havia cap; va fundar diverses escoles als pobles de la rodalia de Moscou i un
hospital per a malalts tuberculosos a Ialta, on estiuejava. Finalment, va
ajudar amb diners i contactes una quantitat ingent de persones amb problemes
econòmics o de salut. En Anton Txèkhov,
el despietat ÉS UN DELS GRANS NOMS DE LA LITERATURA RUSSA DEL SEGLE XIX. VA COMPAGINAR LES NARRACIONS, COM ARA ‘LA DAMA DEL GOSSET’ I ‘UNA HISTÒRIA
AVORRIDA’, AMB EL TEATRE: SÓN SEVES ‘LA GAVINA’ I ‘L’HORT DELS
CIRERERS’ EL NOSTRE LLIBRE S’ENDINSA
en la seva dèria d’entendre l’essència del patiment humà, el 1890 va
viatjar a la illa de Sakhalin, on vivien en unes condicions pèssimes els
deportats i els presidiaris, i va fer una crònica punyent de tot el que hi va
veure. D’aquesta experiència també en va sortir un conte llarg, publicat dos
anys més tard. Les presons i els hospitals penitenciaris de Sakhalin, amb la
seva pobresa extrema, la falta d’higiene i la crueltat del servei, van inspirar
l’ambient d’El pavelló número sis, una de les peces més magistrals i terribles
de Txékhov.
En
la ment dels lectors russos, aquest títol s’ha convertit en una metàfora de la
sordidesa, la injustícia i la terrible desesperació que aguaiten darrere les
portes d’una institució oficial. Diria que fins i tot els que no han llegit el
conte saben molt bé amb què s’han d’associar aquestes tres paraules.
Un precursor
de Kafka.
L’escenari
de la narració és un hospital en una ciutat russa de mala mort, a dos-cents
quilòmetres del ferrocarril, on els malalts mentals estan confinats en un
pavelló brut i inhòspit i cap metge no els visita mai.
Nikita,
el vigilant forçut, els apallissa si mostren el més lleu indici de rebel·lia.
Els personatges centrals són dos: Grómov, un pacient jove i cultivat amb
mania persecutòria, i Raguin, un
dels metges de l’hospital, que porta una vida apàtica i mediocre, sense cap
vocació mèdica. Llegeix, somia i enyora un interlocutor intel·ligent fins que
coneix Grómov, amb qui de seguida estableix una relació amistosa i comença a
tenir-hi converses regulars.
El
mer fet que freqüenti el pavelló número sis, quan fa temps que no hi va ningú
(tret d’un barber borratxo i algú que porta als malalts una sopa indigesta de
col), converteix Raguin en una figura estranya i sospitosa; que comparteix
llargues disquisicions filosòfiques amb un malalt. Això perjudica encara més la
seva reputació als ulls dels altres treballadors de l’hospital.
Comencen
retirant-li el càrrec i acaben internant-lo al mateix pavelló. És a dir, el
sistema absurd i despietat del qual Raguin es va beneficiar durant tants anys
l’aniquila al final, i Raguin ho accepta amb una resignació igual d’absurda i
misteriosa, que després es transforma en un sentiment de culpa. En aquest
sentit, molt abans de Franz Kafka és un conte profundament kafkià. Ara bé, la
culpabilitat dels personatges kafkians acostuma a ser irracional, mentre que
els remordiments de Raguin tenen un motiu explícit: el descobriment de
l’angoixa i la soledat dels malalts, que abans, mentre no les compartia, li
eren indiferents. La capacitat extraordinària d’Anton Txékhov a l’hora de crear
aquesta mena de personatges desencaixats i tragicòmics va fer que molts lectors
l’acusessin de misantrop i pessimista. Fins i tot la poeta Anna Akhmàtova
l’acusava de no tenir coratge, perquè retratava homes mancats de voluntat! Amb tots els respectes, és evident que a ell
no n’hi faltava. Segons el testimoni del seu metge, Txékhov no es queixava mai,
ni tan sols en l’última fase de la tuberculosi; i una estona abans de morir va
demanar una ampolla de xampany i tot.
Intentant no repetir o polemitzar amb
d’altres valoracions , voldria escriure com va anar la meva visió, percepció,
sentiments, interrogants que apareixen
constantment i em deixen buits i no respostes que potser entendrem millor entre
tots, o no, o no cal.
A l’inici, pag. 1,
el narrador ja ens avisa que si tenim por de les esgarrinxades millor ho deixem
estar. Es presenta com si fos un acompanyant, això dona confiança. La seva veu i
lloc va canviant al llarg del relat. Va
presentant l’entorn, els participants del drama, descriu parts físiques , trets
de personalitat, funcions atorgades, maneres de fer i també el seu acompliment,
incompliment, desviacions i aberracions.
Al principi em vaig
perdre una mica entre els 5 bojos i els externs, qui era qui, etc. així que els vaig ordenar.
5 bojos:
1.- Home alt i
prim, mira un punt fix, no participa, sembla tisi ....(sense nom)
2.- (Jueu Moiseika) , eixerit,
pacífic, ajuda per imitació, pidolaire, (únic que pot sortir de l’edifici)...
3.- (Ivan Dimitritx Gromov), 33 anys,
d’orígens nobles, intel·ligent, servicial, educat. Paranoic.
4.- Mugic, inflat
de greix, expressió obtusa i buida, animal golafre i porc. (sense nom)
5.- Classificador
de Correus, ros, petit, bondadós,
pendent d’una condecoració. No sembla boig (sense nom)
Externs o considerats no bojos:
·
Nikita és el guarda, gran,
imponent, sense escrúpols, malalt de
l’ordre que s’encarrega d’imposar violentament si cal, sense dubtes ni matisos.
·
Sr. Lazaritx, barber,
borratxo, que passa 1 o 2 vegades al mes
a fer la seva feina.
·
Andrei Iefimitx Ragin. DOCTOR . Aspecte de
camperol, no vesteix com un metge. No es pietós ni te vocació de metge. Valora
la intel·ligència i la honestedat.
Incapaç de manar, corregir als altres, revelar-se, sense confiança en si
mateix. Pag. 31-32-42
·
Serguei Sergueitx, practicant. Sembla
un senador, treballa molt, es valora molt a si mateix, pietós, recorre les
sales, és actiu, fa .....
·
Mikhail Averianitx (cap de correus
i únic amic del doctor Iefimitx al qual
visita diàriament) . Havia sigut terratinent. Rutinari, bo però irascible,
bones maneres.
·
Ievgueni Fiódoritx Khobotov
(Reforç que l’Administració posa per al Doctor). Jove, pobre, amb una
dona-cuinera i un bebè) Te un sol llibre de Noves Receptes.
·
Dariuxka, única dona que apareix
al final, l’ajuda i va a l’enterrament.
Vas entrant en
el relat i ho perceps com a proper , evident i estremidor.
Hi ha un joc constant de valors i sentiments que van omplint l’amplíssima gama que sembla estar continguda en la paraula humà. Em ve el
record de la frase de Terenci “nada humano me es ajeno”.
El pavelló núm. 6 crea i manté la exposició crítica y brutal de la societat.
Això ho aconsegueix des de una barreja de personatges, situacions simples de causa-efecte i d’altres molt complexes i
enrevesadas. Algunes inamovibles , d’altres amb una guspira de possibilitats.
La lectura t’atrapa
produint sensacions, admiració, identificacions, ..... Com que diu el que diu i
com ho diu, me n’adono que finalment he subratllat tant, que em costa escollir,
decidir. La confusió t’atrapa.
Algunes pautes o senyals trobades:
Personatges amb nom i sense nom. Serà una primera
classificació que fa?
Qüestionament del
que vol dir boig. (Socialment sembla definit però la realitat va demostrant que no està gens clar).
Les classes socials també tenen contingut i força, fins
i tot en la construcció del relat, en els atributs donats a les persones, en
tots els valors en general, tipus de bogeria. Solament el noble té diagnòstic, intel·ligència, ....
i és la figura principal, referent.
Crítica ferotge dels professionals de la medecina i
d’altres que els envolten.
Gran rebuig de la passivitat i de la rigidesa, totes
dues sempre presents i formant un eix vertebrador.
Moments i situacions que propicien novetats,
modificacions :
-Doctor , acompanyat de l’ Averianitx, troben a en Moiseika, al carrer descalç i desprotegit amb el seu saquet de l’almoina.
S’apropa al Doctor per a demanar-li un
copec. Aquesta situació, visió, el provoca
un sentiment semblant a la compassió – repugnància, li dona 10 copecs i després,
en arribar a l’Hospital, PARLA AMB EL NIKITA
PER A QUE LI PROPORCIONI UNES BOTES. Aquell dia el Nikita a més a més d’obeir al
Doctor, no va escorcollar i robar al Moiseika com sempre feia quan tornava amb el miserable
botí.
*L’Ivan Dimitritx va sentir la conversa (56) i enbogit crida: “maleit canalla, botxí,......
*Doctor: Per què està tan enfadat?
*L’Ivan: Per què em reté aquí?. Vostè i la seva xusma hospitalària..;
inferiors a nosaltres...... No es lògic!. Es absurd, maligne, no hi ha moralitat ni
lògica. Deixi’m anar!!!.
*Doctor: Es pura
casualitat. No el pucdeixar, tingui
paciència, si ho fes el tornarien a portar aquí. La societat quan es protegeix és invencible. Pensi que és necessari.
-Es com una sentencia nefasta, el vol convèncer i
s’enrotlla amb les seves filosofies-
-Després d’això li diu al Nikita que netegi i a més
pensa que aquell boig es agradable, sap enraonar i interessar-se pel que cal. Tornaré a veure’l !!!.
-Converses entre els dos (65-69)....
*L’Ivan es revolta
i replica, confronta les realitats, l’insulta amb veritats: dròpol, mandrós,
que parla sense saber de què. Vagi a predicar a Grècia. (65, 69).
Comencen els RUMORS DE CANVIS
OBSERVATS (escàndol)
-Desconcert del personal!!??. Tenen converses freqüents Doctor-boig!! ,el Doctor
considera al boig la única persona intel·ligent que hi ha!!.
-Conxorxa entre tots: Nikita,
Khobotov, Sergueitxs.
*Doctor nota el canvi en l’entorn: el defugen, el recepten medicació, rep una carta de l’alcalde, l’examinen, ... utilitzen
diferents estratègies i li van fer dir la seva opinió de que al pavelló 6 vivia
un profeta extraordinari.
*Doctor. PER PRIMERAVEGADA ES VA
SENTIR OFES I ENFADAT.
-La conxorxa continua, dins i fora. El
seu únic amic vol que vegi i admeti que no està be. Per ajudar-li a millorar planeja un viatge plegats, es deixa convèncer
i finalment van marxar.
-En aquest viatge tot trontolla: L’ordre
i les rutines que tenien desapareixen. Canvis de tot tipus, però principalment
dels rols que estaven establerts entre els dos personatges i el que significava
l’un per a l’altre. La manca de context estable dona pas al desconcert.
Ara es destapen les persones sense els
referents de contenció. Es veu com, sorprenentment, l’amic considerat normal i
amb el rol protector, es transforma, canvia, perd la realitat i la relació entre
ells es fa impossible. El Doctor es pregunta qui es el boig. Ell no ha canviat tant, no pot suportar
l’amic, però es manté lligat a la seva inhibició externa, els deures,
l’educació, la culpa si mostra el que sent.
Malgrat això la ira, el rebuig i la ràbia s’estàn desbocant dins seu.
-Finalment TORNEN A
“CASA”
*Doctor troba el mateix que va deixar
però molt pitjor, ha perdut el seu rol anterior i les seves prebendes.
Desposseït de tot el que tenia, sense cap prebenda, com
un indigent, com un boig.
Ara veu les coses com son i han sigut,
ha de patir realment, no te ni tan sol les seves filosofies per a refugiar-se com
abans. La negació i l’engany no es possible . A més a més pateix per com ha sigut ell mateix. S’estrena en reaccionar, exigir, protestar,
insultar, com el seu ídol intel·ligent i
boig, el qual es burla i gaudeix del seu aterratge.
Troba un mon que ja coneix i sap que
no aconseguirà res mes que incomprensió, mesquinesa, negatives, menyspreu, i si cal cops físics. Ara
sap que es patir, sentir.
L’únic refugi sembla pensar que ell no
es res però que tots acabaran igual, en res. Tant si han sigut pusil·lànimes,
botxins, bojos, o el que sigui.
Mor d’un atac d’apoplexia i a
l’enterrament hi son Averianitx i Dariuska. Únics amb qui, malgrat tot, ha
tingut alguna relació humana i no estan tancats, siguin bojos o no.
Tots som bojos a la nostra manera. El
que marca l’adjectiu depèn de diverses coses. Per exemple:
Uns ni arriben a ser això, no son res.
No son humans?
Uns tenen manifestacions mes
acceptables en quant la comoditat de la majoria anomenada normal, s’ajusten més
al que s’espera d’ells, a la norma.
Uns manifesten desajustos molests, encara
que poden ser d’intensitat variable, es considera que cal reprimir-los,
aturar-los, tancar-los, ..... quedant fora de la societat normal.
Així son les coses i en definitiva,
tots els humans pateixen i cap és lliure?.
També es pot inferir del relat que
solament un gran patiment es capaç de produir
canvis ?
El tipus de patiment es personal,
individual i gestionat també de manera única i en funció d’infinites variables.



Gràcies Marisol per donar-me a conèixer aquesta gran obra imprescindible.
ResponElimina