La clau, de Junichiro Tanizaki (David Gómez)

Una mica de Tanizaki, si us plau.

Escriu Junichiro Tanizaki al final del seu memorable assaig Elogi de l’ombra:

Jo vull mirar de recuperar, si més no en l’àmbit de la literatura, aquest món d’ombres que estem perdent. Vull allargar els ràfecs i enfosquir les parets d’aquesta casa anomenada literatura, amagar en la foscor les coses que siguin massa evidents i treure’n els ornaments innecessaris.

Nascut el 1886 en una família benestant, però vinguda a menys pel fracàs en els negocis, els seus primers escrits estan influenciats per la cultura occidental. Admirador de Baudelaire, Poe i Wilde, va arribar a plantejar-se la possibilitat d’instal·lar-se en els Estats Units a principis del segle XX. Però el terratrèmol que va devastar Tòquio el 1923 va dur-lo a refugiar-se en la regió de Kansai on va començar a interessar-se per la cultura tradicional japonesa. Aquest interès suposa un canvi fonamental en la seva obra i el portarà a qüestionar-se els canvis que viu el país al llarg del segle tant en l'àmbit polític com social i cultural.

En contraposició als altres dos grans escriptors del segle XX —hi ha molts més, clar, però la fascinació que comporta el triangle format per ells, crec que permet entendre els corrents literaris que els van envoltar i succeir—, la seva narrativa es recolza en la feminitat de la paraula més clàssica. Tant Yasunari Kawabata (La casa de les belles adormides, País de Neu) com Yukio Mishima (El mariner que va perdre la gràcia del mar, La remor de les onades) són molt més masclistes en els seus conceptes, especialment aquest darrer qui considerava la literatura clàssica japonesa castradora.

Si ens centrem en la novel·la que ens ocupa, La clau, trobarem una protagonista que, tot i l’aparent debilitat i submissió als desitjos del marit, acaba sent molt més forta que ell. D’aquesta manera, Tanizaki, emfatitzava la força de la paraula més clàssica davant de la modernitat.

Tot i que pot semblar que estem davant d’una història d’intriga, a cavall entre el relat eròtic i la novel·la negra, si prenem com a comparació El carter sempre truca dues vegades, de James M. Cain, en realitat estem llegint una crítica punyent al model occidentalitzat en què s’hi havia submergit la societat japonesa dels anys cinquanta.

Prenem com a exemple dues descripcions concretes:

• El vestit occidentalitzat de la protagonista i les seves cames rectes en contra de la bellesa del vestit tradicional japonès —en Elogi de l’ombra, l’autor ens fa saber del costum de les dones d'enfosquir-se les dents per amagar el somriure.
• La utilització d’una càmera fotogràfica molt moderna que facilita el joc pervers.

Tanizaki va ser un home lliberal pel que fa al sexe, va arribar a aconsellar a la seva dona de mantenir relacions amb un amic, enfront d’una societat més repressora i hipòcrita. Fins i tot en l’actualitat, l’erotisme en el japó té uns components que xoquen amb els occidentals. Una mostra evident és el Hentai.

La seva obra està plena d’erotisme i perversions: els peus, el voyeurisme, la submissió... En el cas concret de La clau va ser titllada de pornogràfica. Per l’autor, tot era vàlid en la narració per tal d’exposar les seves idees.

Bibliografia en català:

La clau (El cercle de Viena/Grup62)

Elogi de l’ombra (Angle Editorial)

El tallador de canyes (El cercle de Viena)

Retrat de Shunkin (El cercle de Viena/Lapitzlàtzuli Editorial)

El club dels sibarites (El cercle de Viena)