La clau, de tanizaki (una aproximació psicoanalítica de Mercè Rigo)

Junichiro Tanizaki sabia sobre la teoria psicoanalítica de Freud i de la seva construcció teòrica sobre les pulsions? La sorpresa és  que l'autor, en “La Clau”, fa una descripció perfecta,  de bisturí,  del recorregut   tortuós i difícil de les pulsions sexuals.

Freud, en el seu article “Més enllà del principi del plaer”, ens parla d’aquest sector fosc que representen les pulsions, en  la nostra vida anímica. Relaciona la quantitat d'excitació pulsional   amb el malestar i amb la repetició;  i pel contrari el benestar, amb la seva disminució, la renuncia del quantum  d'excitació i l' adaptació de l'esser humà  al principi de realitat.

Freud, en aquest article,  en el que descriu l'aparell psíquic amb el símil d'un  aparell mecànic, ens parla de les neurosi traumàtiques.  Aquestes es produeixen quan una gran quantitat d'excitacions internes i externes que l'aparell psíquic no pot dominar, comporten la ruptura de la protecció que els éssers humans necessiten per a protegir-se contra aquestes excitacions, originant el desequilibri homoestàtic i fins i tot la mort.

La pulsió de conservació de la vida és de forma paradoxal, una contradicció amb la pulsió mortífera,  doncs la total vida pulsional, serveix per portar el ser viu  a viure, però amb la finalitat ineludible de la mort, on acaba tota vida.

Juniko  Tanizaki, ens porta en el seu llibre “La clau” pels camins més foscos de l'ànima humana, els camins de les pulsions que circulen en relació als afectes, aparentment contradictoris,  amor -odi, però que estan íntimament unides. “”tot i que em provoca una repulsió violenta, també  me l'estimo amb passió “ Els camins enrevessats  per on circulen les pulsions sexuals que de forma obsessiva es repeteixen  ja  en la vida anímica infantil, pulsions de vida, d’amor i també a l'hora, de destrucció, de caràcter demoníac. El component sàdic, ens porta a la il·lusió de la fusió amb l'altre, l’ orgasme ens acosta a la divinitat, a l’ eternitat, a la paradoxa de la mort i domini de l'altra.  “m'he sentit que entrava en un altre món, que m'elevava fins un punt molt alt fins al capdamunt del zenit. He pensat que em moriria llavors mateix, però que aquell moment duraria per sempre més” (p. 61)

Els difícils camins de la pulsió que: “està tan endins que no pot expressar-se obertament i s’acaba en el mateix instant que intentés exterioritzar-lo”(p.13) que necessita el circuit de passar per la gelosia de ser desitjada per un altre per augmentar el propi desig, patiment i plaer a l'hora, “quan penso que en Mikura  la fa ser tan arrauxada i agressiva en tan sols una nit, em sento gelós i agraït també a la Yoshiko . Em volia fer patir però em fa feliç, segur que no se n'adonat de la psicologia tan curiosa que tinc”(p. 66)

“Escriure que jo també em jugava la vida com un esquer perquè ell també se la jugués”(p. 134)

Junichiro   ens mostra en monòlegs escrits en un diari, el que és mes íntim dels protagonistes. Els diaris personals, on s’hi escriu el que mai no es diria a la llum, el que és molt difícil de verbalitzar sota la mirada de l'altre, són paradoxalment sempre diaris  dirigits a l'altre per a ser llegits, amb els que es juga amb el vel del  “com si”. Escrits que simulen el que és i el que no és, el que es sap i el que s'amaga, com en els jocs sexuals,  com les fantasies perverses, les fantasies del gaudi. Segons Freud, les fantasies perverses, per als neuròtics, és el tresor més amagat, a diferència dels perversos que ho actuen, sortint a la llum, sortint de sota el vel del secret.

“tot i que no puc negar que tinc aquesta naturalesa tan luxuriosa, no sé d'on vaig treure el coratge d'ordir  un pla per atemptar contra la seva vida. Quan i com se'm devia acudir aquesta idea.?”(p.134)

 La idea predeterminada que durant molts segles s'ha mantingut, sobre tot en el cristianisme, de que tots els subjectes volen el seu propi bé, cau estrepitosament quan s'observen les conductes humanes que actuen en contra de la pròpia salut i del propi benestar . La perversió és una demostració de que hi ha coses que es poden voler més que el propi benestar.

Lacan, en el seu article “Kant amb Sade”, ens il·lustra  de la relació, aparentment  molt contradictòria, entre la moralitat i la perversió, paradoxa que Tanizaki mostra amb molta clarividència en el personatge de la Ikuko. La moralitat, terme filosòfic de Kant, té nexes en comú amb el sadisme, terme filosòfic elaborat per Sade: Volen, totes dues, quelcom més que el benestar. Les dues porten a un plus de gaudi que res no te a veure amb el benestar.  La moralitat reprimeix i porta al sacrifici, com la de la Ikuko, que utilitzarà la giragonsa de la perversió com sacrifici per donar plaer al seu marit. I el sadisme,  que porta el plus de gaudi, de cada vegada més plaer, que acabarà  traspassant el límit que portarà  la mort, com la del protagonista. Un marit que no pot desitjar una dona fràgil i mortal, necessitant la presència d'en Kimura, que li reforçarà la idea imaginària de dominar una dona absoluta i eterna.