Leche Caliente, de Deborah Levy. Una aproximació pisoanalítica. (Mercè Rigo)

La Medusa segons la mitologia grega,  era un monstre femení que convertia la gent en pedra mirant-los fixament. Segons el mite, la Medusa, era originàriament una dona humana preciosa, de qui Posidó se’n va enamorar seduint-la i violant-la  en el temple d’ Atena. Atena, enemiga de Posidó (els habitants de la ciutat varen preferir l’ olivera d’ Atena a les fonts o els cavalls de Posidó), en descobrir la profanació en el seu  temple, va castigar Medusa i la va   convertir en monstre. Els seus cabells es transformaren  en  serps i  la seva mirada es tornà mortífera.

Després de quedar embarassada per la seva violació, va ser decapitada per Perseu que portava  una falç, un sac, un casc que el feia invisible, unes sandàlies alades i un escut. Al tallar-li el cap,  de la sang varen sortir els seus descendents. Regalat el cap  a Atena per Perseu, Atena la va portar gravada sempre en el seu escut que utilitzava en totes les seves batalles per espantar l’ enemic i la seva sang va ser recollida per Atena i entregada a Asclepi que tenia el poder de ressuscitar els morts. 

La Medusa reuneix en un sol personatge varis símbols i significats: les serps, la decapitació i ser dona. Símbols que  utilitza Deborah Levy en  la novel·la. Els rinxols- serps de Sofia, tenen l’ herència grega, l’ olivera que li fa plantar Ingrid que  mata i decapita una serp  i la seva imatge amb casc i sandàlies quan va amb el cavall andalús.  La serp, en moltes cultures antigues, ha estat el símbol del bé i del mal i ha estat sempre relacionada amb el sexe femení. La dona transgressora, la temptadora i  també la d’una deessa mare que el seu poder és superior al masculí. “La femme fatal” del segle XIX, la dona serp, la dona sexuada unida al seu instint més perillós, ha esta molt utilitzat en la literatura i en l’art. A la litografia de  1.888 de  Fernand Khnopff  titulada “Istar”, hi ha  una bella dona, que  des dels seus genitals, brolla un monstruós cap de Medusa en contraposició al  seu cos femení que sembla estar en èxtasi. Ištar o Ishtar era la deessa babilònica del amor i  la bellesa, de la vida, de la fertilitat. S’ associava principalment amb la  sexualitat: el seu culte  implicava la prostitució sagrada; la ciutat sagrada Uruk es deia  "ciutat de les cortesanes sagrades",  i  ella mateixa va ser  la "cortesana dels deus". Ištar tenia molts amants: 

"¡Ay de aquel a quien había honrado Ištar, la diosa caprichosa trataba cruelmente a sus amantes de paso, y los infelices desgraciados suelen pagar un alto precio por los favores amontonados en ellos. Los animales, esclavizados por el amor, perdían su vigor nativo: cayeron en las trampas colocadas por los hombres o fueron domesticados por ellos. '¡Tú has amado al león, poderoso en fortaleza', dice el héroe Gilgameš a Ištar, 'y has cavado pozos para él siete y siete! Has amado al corcel, orgulloso en la batalla, y le has destinado el cabestro, el aguijón y el látigo'".

El cap de Medusa amb la boca oberta mostrant els ullals, respon al simbolisme de la “vagina dentata”, relacionat en el mite, amb la sexualitat de la dona i també amb la por i a la vegada atracció que li pot produir en l’home.

 No obstant això, Klimt les retrata com figures atemorides, figures fràgils i vulnerables com la Sofia de Deborah Levy.

 Freud, va escriure l’ any 1.922, un petit text sobre el mite. Fa referència a Rebelais i com el diable fuig quan ella li mostra la seva vulva. Freud fa una interpretació de l’ horror que té l’ home al veure la castració, la manca de penis de la dona amb la que podria ell ser  amenaçat. Tots els personatges mítics estan relacionats amb la castració. Atena castra  Medusa en llevar-li la seva condició de dona sexuada convertint-la en un monstre i Medusa es converteix en castradora quan utilitzant el seu poder superior, mata les seves víctimes enfrontant-los al que seria la por més profunda, la mort, la castració.

Lacan ens parla del fantasma de la Medusa. La renegació que tot subjecte fa per fugir de la castració, volent ser l’objecte de la mare i completar-la. Veiem com es posiciona la Sofia en relació a la seva mare, amb  la que  fins i tot, es converteix en les  seves cames malaltes. Un intent de completar a una  mare depressiva i hipocondríaca, que li obstrueix el desig.

Deborah Levy, construeix una  novel·la sobre els mites en que la seva protagonista (no es en va antropòloga) porta el pes de la seva història: “una màgia negra que llevamos dentro y nos perfora el hígado”(p. 229) “Parece como si yo hubiese consentido que me hiciese daño”  (p. 127) Estas utilizando a tu madre como escudo protector (p. 139)

-Entonces que buscas?

-Nada

-Por qué nada te parece interesante?

- Porque así lo abarco todo.

Un abraçar-ho tot i no tenir res, on està atrapada. Cercar l’origen del seu pare que l’ ha oblidat per trobar-hi un sentit, una identificació i un lloc a través d’ una llengua oblidada.

Mi padre me había dado su  apellido y yo lo regalé al primero que pasó...el apellido de mi padre me había situado en el mundo más amplio, de los apellidos que no pueden decirse ni escribirse facilmente” (p.200)

La  Sofia té la seva tesi inacabada amb el tema de la memòria . Una memòria que voldria rescatar per a poder tenir un lloc en el món. Un lloc que no li han pogut donar  una mare absorbent i depressiva i un pare que l’ ha oblidat.

El pare l’ ha deixat a la vorera “intentando olvidar que existo. Intenta existir mediante el olvido”(p. 223)