Afirma Pereira, d'Antonio Tabucchi. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

El

 

El Doctor Pereira, un home de costums rutinàries, catòlic, vida regulada i conviccions conservadores, arrelat al passat, té només una sensació estranya   “el penediment de manera limítrof”. Una sensació en el límit, quelcom simptomàtic  que li apareix en el cos.

La pulsió freudiana és definida com “el límit entre el que és psíquic i el que és somàtic”.

Quina sensació apareix com límit de penediment en el Doctor Pereira que ni ell mateix coneix?

A la clínica de talassoteràpia, el Dr. Cardoso, obre els ulls i sacseja el pensament del Dr. Pereira, tal com Freud va revolucionar la ciència de finals del S. XIX i començament del XX, posant en qüestió  el pensament cartesià  de l’ època i donant via oberta a l’INCONSCIENT , una part del psiquisme, que sense estar en la consciència actua en les nostres conductes, com ja havien descobert anteriorment Pierre Janet i Charcot.

 El Dr. Cardoso l’informa d’un concepte freudià:  UN ESDEVENIMENT: “Un fet concret que es verifica en la nostra vida i que trasbalsa i altera les nostres conviccions i el nostre equilibri, en resum, és un fet que es produeix en la vida real i que influeix en la vida psíquica”

 

          El Dr Pereira, aquest home sol i solitari, que no creu en la resurrecció de la carn, aquesta carn flàccida amb  la que ja no peca; ajuda amb diners, sense saber-ho, a una causa en la que Monteiro Rossi i Marta, lluiten  per  un futur. Aquest futur que el Dr Cardoso, recomana que freqüenti. “Aquest super-ego està lluitant amb el seu jo hegemònic, vostè està en conflicte amb vostè mateix”

          “I què en quedaria de mi?- va preguntar Pereira- jo sóc el que sóc, amb els meus records i la meva vida passada, les memòries de Coïmbra i de la meva dona, una vida que vaig passar fent de cronista  en un gran diari, què en quedaria de mi?

 

          La psicoanàlisi, coneix molt bé les fixacions de les pulsions dels pacients, que no permeten que aquestes circulin per la fixació de fets traumàtics i la producció de símptomes psicosomàtics.

         

          El Dr Cardoso, ,que es diu de si mateix, un sincretista, coneix molt bé l’ànima de Pereira. No l’ànima humana única i indivisible de la religió catòlica del pare Antonio, sinó “moltes personalitats que conviuen entre elles sota la direcció d’un jo hegemònic”. Pereira, retro alimentant-se del passat, traduint autors francesos del segle XIX, parlant amb la seva dona i refugiant-se en un paradís de la infància perdut, no pot replantejar-se idees noves, nous desitjos i sortir d’una pura repetició.

 

          Elaborar el dol, com li diu el Dr. Cardoso, viure en el present i dir adéu al passat, no és una tasca fàcil. Caldrà a través de la paraula rememorar la pròpia història  i a través   l’associació lliure, metaforitzar i dissoldre aquestes fixacions.