Blanquerna, de Ramon LLull. (Mercè Rigo)

“En una vila qui es apellada Montpesller, (Montpeller) en la qual fo fet aquest Llibre d’ Evast e Blanquerna...” i

Escrita a Montpeller, (França) en aquell temps regne de Mallorca, Ramon Llull, va escriure aquesta novel·la per ensenyar la forma modèlica de com ha de ser la vida dels homes a la terra. La seva obra, eminentment didàctica, ensenya com en la resta de les seves obres, la recerca de la utopia que va perseguir tota la seva vida: La vida sobre la terra és possible, perquè els homes i les dones trien un dels cinc estaments: matrimoni, religió, prelatura, apostòlica (papa i cardenals) i ermitana.

La novel·la dividida en cinc llibres a semblança de les cinc nafres de Crist, mostra la biografia d’un personatge, Blanquerna, a qui l’autor atribueix totes les perfeccions del cristià ideal. Passant pels cinc estaments, que li permetran arribar a l’estat d’ermitana, estat de la perfecció màxima més propera a Déu, haurà de passar, com en els “llibres de cavalleries” medievals, per les diferents proves anteriors per trobar la perfecció buscada. Blanquerna, el personatge que inventa és en realitat el que Llull voldria ser per assolir en aquesta vida terrenal, la unió més íntima amb Déu i també la que espera del seu fill Domingo, per a qui li escriu l’obra : “La doctrina pueril”.

Si bé no se sap en certesa, la data que la va escriure, sembla que va ser entre els anys 1274 i 1283, el llibre és un clar exemple de la literatura medieval, on els herois cerquen l’ideal. Herois que amb el desengany de la cavalleria mundana i amb l’ esperit permanent de recerca com Blanquerna, s’inventen la cavalleria mística.

Blanquerna, que sembla que prové del nom d’ una Verge de Constantinopla Blaquerna, a qui Ramon Llull hi va afegir la “n” perquè Blanquerna era blanc i pur, passa per tots els estaments excepte el matrimoni, degut a la seva imperfecció, i acaba en el estat contemplatiu de “El llibre de l’amic e Amat” que corona la novel·la en l’ estat més perfecte del místic: la contemplació de la bellesa i la producció de la poesia (366 versets) que porta a Déu (recordem- l’ ho com antecessor de S. Joan de la Creu i Teresa de Jesús).

El llibre replet de exemples per ensenyar els SET pecats capitals, les SET virtuts.., són breus històries amb lectures morals que els medievals anomenaven “exemplis”.

El conjunt de les parts (cinc), formarien un tot que representaria la redempció de la humanitat i de Jesús (les nafres).

Blanquerna fonamenta la seva utopia en una segona que seria la reforma social de la humanitat.

Els pares, Evast i Aloma s’ocupen de reestructurar la vida privada de les persones que viuen fora del estament religiós: menestrals, mercaders, cavallers i burgesos.

La frustrada promesa Natana, reorganitza el model dels monestirs femenins.

Blanquerna, s’encarrega dels monestirs masculins, l’imperi i el Sant Pare. La reforma que s’ha de fer en el món partirà de l’ església i l‘Estat no haurà de fer un paper repressor.

Els homes cultes de l’ Edat Mitjana, llegien cada episodi d’una obra com un nus d’ensenyament que apuntaven a una veritat. El primer llibre de la novel·la s’acaba amb unes històries de lectura moral ordenades segons els vicis capitals, el segon amb els cinc sentits i així successivament va fent “eximplis” que li serveixen de forma didàctica, fer-ne una lectura moral.

Evast e Blanquerna no és un llibre històric. Blanquerna és un heroi genèric i utòpic, però traspua els costums i els sentiments de l’ època.

Llibre I. De matrimoni

Evast, home burgès, amant de les lletres, les ciències i les Sagrades Escriptures, era cobdiciat quan va morir son pare per les ordres religioses i pels homes seglars per a casar-lo a causa de les seves abundants riqueses. Decidí casar-se per tenir fills servents de Déu, deixar-los els bens temporals que tenia, i abans de morir servir en alguna ordre religiosa. Els hi va dir als que ell confiava, que li cerquessin muller de bon llinatge i sana i ben formada perquè la seva “natura” continués en els fills.

Trobà en Aloma les qualitats que ell desitjava i van fer el casament amb gran humilitat i pobres “vestidures”. Convidaren a tretze pobres, els hi besaren els peus i menjaren amb ells. Quan acabaren Evast va marxar a un Monestir a pregar tot el dia i Aloma va fer el mateix.

“En aquella casa no hi havia cap servent mal criat perquè no engendressin en Aloma cap mal pensament”.

Passaven els anys i no tenien fills, però era tanta la caritat i pregàries que el matrimoni feia que Déu els premià amb un fill: Blanquerna.

Aqui R.LL. fa tot un tractat d’educació que ja havia escrit abans per al seu propi fill a “La Doctrina pueril”. “...hagué de dida sana, per tal que de sana llet fos criat...” (p. 26) i “fins als vuit anys, sa mare el deixà en el curs de la natura”. Als vuit anys, Evast el posà a estudiar “La Doctrina Pueril” : els SET manaments de la Santa Església, els SET pecats capitals...

Un dia Aloma donà a Blanquerna carn rostida per esmorzar el matí i quan Evast se n’assabentà, “va reprendre en gran manera a Aloma, e dix-li que als infants no deu hom donar almorzar sinó pa solament, perquè no aveesen golós ni llepols... i de pa, que hom no els ne deu donar si ja ells no el demanen.”

(p.27)

Blanquerna va anar creixent amb un instructor que li ensenyà a ser devot i aprengué Gramàtica, Retòrica i Filosofia natural “Quan Blanquerna hagué après lo “Llibre de principis i graus de medicina” per lo qual hagué suficient coneixença per a saber governar la sanitat del seu cos, llavors son pare, lo feu anar a l’escola de Teologia...” (p.27)

Quan Blanquerna ja ha crescut, Evast pensa en deixar administrar els seus abundosos bens al seu fill i proposa a Aloma entrar cadascú en un convent, però Aloma no pensa el mateix: “molt extranyes paregueren a Aloma estes paraules...per les quals en gran manera se mudà de color, i en son cor dubtà que Evast no hagués d’ ella algun desgrat par la qual volgués partir d’ ella...” (pag. 31)

La insistència d’Evast i la resistència i plors d’ Aloma, que no vol entrar en un convent, continuen fins que la pobra Aloma ha de claudicar i Evast decideix dir-li a Blanquerna que serà el que administrarà els seus bens. Però per a la pobra Aloma continuen les afliccions. Blanquerna vol abandonar els luxes i fer-se ermità, endinsant-se en el bosc i Aloma intenta per totes cercar una noia guapa i rica que el sedueixi. Natana l’ elegida i en el capítol VI “De la temptació que la donzella Natana féu a Blanquerna” (no us el perdeu) intenta amb la seva bellesa i paraules fer-li veure de la duresa de la vida ermitana, però és tan forta la convicció de Blanquerna que Natana acaba sent convertida per ell. Malgrat els plors de la pobre Aloma que demana a Blanquerna veure’l alguna vegada a la vida i saber on serà, Blanquerna decideix “ anar me cové por los boscatges e per los alts munts, e encercar alcun lloc on haja aigua el alcunes herbes salvatges per les quals pusca donar sustentació a mon cors”.(p.49)

“...con Aloma hac dit estes paraules, ella abraçà i besà son fill Blanquerna, e caec esmortida a terra” (p. 52)

Evast i la pobre Aloma decideixen donar tots els seus bens i de la seva gran casa en fan un hospital on donen menjar i hostatgen als pobres, mentre ells van de casa en casa, pels carrers esparracats demanat almoina.

Aquí R. Ll. comença els seus “exemplis” que són vertaders retrats de l’època : De gola, de luxúria, d’ avarícia...I amb una crítica ferotge de la societat i amb una forma un xic ingènua, com en tota la novel·la, acaben convertint amb les seves paraules i exemple ( va ser aquest l’objectiu de R. Ll ) als burgesos i bisbes de les passions “de carnal delit” i plaers terrenals.

Mor Evast de vell i Aloma “...tots jorns pregava Déu per Evast e que la tragués d’aquest món...”fins que mor i troba “...l’ànima de son marit, que tan amava”

Aquí s’acaba el primer llibre.

Llibre segon. De religió

Natana, la seductora que en lloc de seduir, és convertida per Blanquerna, decideix entrar en un convent, malgrat l’oposició de sa mare i acaba sent l’abadessa.

R. Ll utilitza Natana, una dona intel·ligent per a fer les reformes del Monestir i és interessantíssim llegir, com és elegida d’abadessa segons L’Art, que R. Ll havia inventat, un intent matemàtic complicadíssim per atrapar la veritat, prescindint de la subjectivitat.

I Natana, reordena els costums de les vint dones amb una austeritat terrible que restringeix tots els plaers dels sentits: les olors, el gust, el veure... “sentir fam, set, pacientment, és mortificament de colpa...””si no volem sentir puces, pois, vullam molt vetllar”

I aquí torna amb els “exemplis” fent reformes sobre les set virtuts: De caritat, d’esperança, de memòria...

És interessant com planteja els dubtes que una dona té sobre els misteris: de la Trinitat, de l’encarnació del fill de Déu en l’hòstia (un tros de pa) i de la virginitat de la Verge (dogma que no va ser aprovat fins el segle XIX) i com decideix posar en capítol XLI “D’espiar” a una espia elegida per les monges perquè espiïn, sense elles saber-ho, durant una setmana a les monges i a ella mateixa i que acusi en el capítol de les faltes que han comès.

A la segona part del llibre ens trobem altre vegada a Blanquerna que “anava per lo forest”. R. Ll. a través de símbols d’una gran bellesa ens ensenya la seva teoria de convèncer als infidels.

Blanquerna es troba en mig del bosc, un palau amb una porta, on hi ha escrites amb lletres d’or i d’argent “els deu manaments”. Un jove el deixa entrar perquè ell els compleix, i es troba en una sala molt bella, deu cadires d’or i ivori on hi seuen uns homes de llargues barbes i llargs cabells que són els deu manaments. Ploren desconsoladament i tenen un llibre cada un, on hi ha escrits els noms dels que compleixen i els que no, cada un dels manaments. Així Blanquerna passa per cada un d’ells fins que és beneit i Blanquerna parteix i “va a cercar lo lloc on pogués ser ermità tots los jorns de sa vida.”(p. 111)

Caminant amb por, pels animals salvatges que el rodegen, es troba dues dones, noblement vestides que són La Fe i La Veritat. La Fe plora desconsoladament perquè ha anat a la terra dels sarraïns a convertir-los i no ho aconseguit i aquí s’estableix una dialèctica en que es planteja la necessitat de que L’ Enteniment, pugui ajudar La Fe, per tal de poder fer entendre als infidels quin és el Déu vertader (objectiu que R. LL persegueix tota la seva vida).

Al costat d’un bell arbre carregat de flors i de fruits i una font, hi ha una cadira d’or, d’argent, de banús, d’ivori i pedres precioses (veiem el nivell tan alt que li dona a L’ Enteniment ), on hi seu un home vell: L’ Enteniment. Llegeix als seus alumnes: Teologia i Filosofia i Blanquerna, Fe i Veritat s’hi acosten. L’Enteniment, recomana mostrar als infidels “L’ Art abreujada de atrobar la veritat” i quan l’ hauran apresa ensenyar L’ Art, el mètode científic que R. Ll. inventa per a trobar la Veritat (Déu)

Blanquerna, en el bosc va trobant personatges de l’ època: cavallers que roben donzelles; joglars, escuders, prínceps, un pastor a qui se li ha menjat el fill un llop... i va exposant a través de la conversa dels personatges i de la història d’aquests, els conceptes de les set virtuts: el valor (troben un Palau amb les paraules escrites: “En aquest Palau està Valor, qui és exiliada del món e de sos amadors, e qui són amadors de desvalor. Valor plora e plany tots jorns sos damanatges...,” ) els auguris, la diligència, la caritat, la temptació (Blanquerna es queda amb l’encàrrec de retornar la bella donzella que el cavaller havia raptat i “sentí temptar son coratge carnal delit, per la gran bellea de la donzella e per la solidat en la qual era ab ella en lo boscatge” Pàg. 132 i que acaba adoctrinant a la donzella, “contra temptació, totes les vegades que fos temptada de luxúria o d’altre pecat”); que han d’anar sempre acompanyats de virtuts contra els vicis i que per descomptat acaben convencent a tots els que es troba.

En el capítol LII “De Penitència”, Blanquerna troba un escuder que a través de exemplis, contes d’animals, li explica com el seu amo Narpan està fent penitència en un Monestir, vivint a cos de rei. Blanquerna, com no, decideix convertir-lo. Marxa al Monestir, es fa escuder de Narpan i li fa les mil injustícies perquè faci penitència: fer-li el llit i vestir-lo a l’inrevés; fer-li menjar una guineu en lloc d’una oca... com exemplis que el faran convertir i que també seran l’admiració de tota la comunitat dels monjos. Narpan demana que es quedi amb ell per ajudar-lo durant un any i Blanquerna es queda al Monestir. “e ambdos emprengueren con fossen vestits a la carn de silici” (p.140). Els monjos i l’abat, demanen a Blanquerna que es faci monjo, però ell es nega perquè vol ser ermità. Però en els capítols De perseverança, D’obediència i De consell, que R.LL aprofita per a fer-ne una dialèctica sobre aquests conceptes, aconsegueixen convèncer Blanquerna perquè entri a l’ordre (p. 145). A partir d’aquí, Blanquerna que és molt valorat com savi, reordena l’estudi en la congregació i també amb exemplis convenç que “mostràs Gramàtica, per entendre les altres ciències; en après mostràs Lògica, per entendre natures, e Filosofia, per ço que mills ne poguessen entendre Teologia, e.. mostràs Medecina, e aprés Dret.”(p.147). El Monestir es fa famós pels seus monjos savis que deliberen qüestions i fins i tot Blanquerna és demanat pel Rei perquè l’aconselli en les seves decisions.

Blanquerna és elegit sagristà “les plors i les oracions que faïa, qui els vos poria recomptar?. Ni l’altra manera que ell havia en sa contemplació, qui us la poria dir?.Ni l’art que ell havia en exalçar l’ ànima a Déu, qui la poria saber?” i més endavant abat del Monestir.

Els capítols següents del llibre II De Religió, Blanquerna fa el llibre de L’Ave Maria. Un homenatge a la Verge Maria amb els capítols i exemplis de l’Avemaria: Ave Maria on Blanquerna mana fer un edifici adjunt , amb un monjo que visqui i pregui sempre a la marededéu. Gratia plena, amb un altre edifici i un altre monjo, després d’un miracle que es prega a la Gratia plena. Dominus tecum, capella anomenada així i que pobla un ermità convertit per Blanquerna. Benedicta tu in mulieribus, frase dita per Blanquerna a un cavaller mentre recita a la seva estimada i al qui convenç que la Dona més perfecte é la Verge, i que acaba sent màrtir dels sarraïns. I Benedictus fructus ventris tui , on un bisbe que fa un sínode, es troba un clergue que és de l’illa de Mallorca, on hi reina el rei Jaume i a on ha ordenat que tretze frares, aprenguin àrab en el Monestir de Miramar. El bisbe fa bastir un Monestir anomenat Benedictus fructus “segons la regla e la manera del Monestir de Miramar, lo qual és en l’illa de Mallorques”

Llibre III. De Prelació

Blanquerna és elegit bisbe pel Papa, malgrat no voler-ho, (ell vol fer vida contemplativa i ser ermità) perquè reformi, com ho ha fet amb el seu Monestir. Ordena l’estudi de les vuit Benaurances i elegeix un canonge que se’n cuidarà de cada una:

Canonge De Pobrea, on fa una crítica ferotge dels bisbes i canonges; Canonge De suavetat, on les paraules amb suavitat, humils i amb paciència poden convertir als marits luxuriosos.

Canonge De plors, on “Blanquerna donà regla al canonge de plors com degués plorar per totes aquelles coses qui es convenen a plors” El canonge de plors es troba amb el de suavitat a la carnisseria on maten els anyells i li pregunta que hi fa. El canonge de suavitat li diu que hi ve sovint perquè així rememora el sacrifici de Crist i el canonge de plors “ell dix que a plorar li convenia la mort de Jesucrist...e moltes vegades venien a plorar ensems en aquell lloc per lo plaer que trobaven en plorar...”(p. 190) També el de plors acaba convertint a “les fembres de bordell”que acaben plorant amb ell i aconsegueix que un ric burgès faci un hospital per posar-hi les dones i que el príncep ordeni que no estiguin pels camins i no donin mal exemple. També amb plors veu com per Pasqua entren a l’església les dones amb preciosos vestits “tintes hagueren llurs celles e llurs cabells, en llur cara foren colors de blanc e de vermell per ço que fossen vistes per los homens e coobejades als plaers de luxúria” i acaben fent un edicte on les dones i els homes, no es puguin veure, tal com ho fan els sarraïns i els jueus.

Canonge D’aflicció,”lo canonge preicava tots jorns, dejunis, vigílies, afliccions, fam i set”.

Canonge De nedeetat: “el canonge anava per la ciutat i espiava qui era en pecat, ni qui estava en penitència”.

De pau: El bisbe Blanquerna vol fer l’ofici de pacificar i don a un terç de la seva renda per aconseguir-ho. Un dels exemplis, consisteix en dos cavallers que es discuteixen per una vinya. El canonge de pau compra a cada un el terreny pel doble del que val, el parteix pel mig i els hi dona a cada u la meitat.

De persecució: canonge que imposa justícia i predica com un foll, provocant i criticant als poderosos. En els exemplis, de vegades es troben tots els canonges actuant: els de plors, el de nedeetat etc.

De quolibet. Reunió “de quolibet”, per la qual els clergues u homes llecs, puguin dir les coses o costums que es puguin millorar i disputar temes com: si els cristians tenen culpa de la ignorància dels infidels que ignoren la religió catòlica; si amb els bens de la Santa Església, hom ha de pacificar als reis i prínceps cristians; si la fe val més o menys si les qüestions poden ser enteses...

Les qüestions són portades al Papa i molt li plauen.

Llibre I V. D’ Apostolical Estament

El Papa mor i Blanquerna fa demostracions dels articles “s’hi ha que fe e enteniment fossen la un a destrucció de l’ altre; e açó és impossible...”És tal l’admiració dels cardenals per la saviesa de Blanquerna en les seves qüestions, que decideixen fer-lo Papa, malgrat que com sempre se’n resisteix. Critica els luxes dels cardenals, plorant: Ah canonge de plors! Volgra fosses en esta cort que m’ajudasses a plorar la deshonor que valor pren en esta cort”.

Blanquerna comença a fer reformes : Ordena que una vegada a la setmana tenir capítol amb els cardenals i que puguin dir-se les falles que es veuen uns amb els altres i a cada u els anomena amb una part del Glòria: Cardenal“Gloria in excelsis Deo”, Cardenal “e in terra pax hominibus bone voluntatis”,Cardenal ”laudamus te”etc. Aquesta reforma la van duent a terme els cardenals i el mateix Papa i va exposant nombroses històries amb casos i problemes il·lustrats amb moltes anècdotes i exemples plens de fantasia i simbolisme, acompanyats pels consells de Ramon lo foll i el Joglar del Valor que viuen a la Cort, per a demostrar les reformes que seguiran al veritable Jesucrist: No utilitzar la força de les armes, enlloc de la caritat i la humilitat, i aquí exposa la paràbola de l’ Amic i de l’ Amat, a través de Ramon lo Foll. Ordena que tots els religiosos aprenguin llengües i ciències, es facin monestirs pel món, “segons la manera del Monestir de Miramar de l’ illa de Mallorca” i que vagin a predicar als infidels en la seva pròpia llengua. Als sarraïns i jueus que estan en terra cristiana que aprenguin llatí per entendre les Sagrades escriptures. Si no ho fan que els segueixi una pena i si ho fan que siguin ajudats pels bens de l’ Església i que quan ho hagin après siguin honrats sobre els altres. Fer cases arreu del món per ensenyar “l’Art abreujada d’atrobar la veritat” i aconsellar mestres, prínceps i prelats. Aprendre les llengües i anar a convèncer als prínceps infidels. “esdevenc-se una vegada que dels cinquanta tartres qui aprengueren nostre llenguatge e qui enteneren nostra fe, se convertiren los trenta, e l’apostoli tramés-los ab cinc frares al Gran Ca”(p. 222)

El Cardenal “Adoramus te” se’n va sol a fer d’eremita a una muntanya i després dirimeix qüestions filosòfiques i teològiques de qui adora millor a Jesús. De mostra per “raons necessàries”, la religió,als Prínceps que adoren Mafumet (Mahoma) que li demanen que si ho “entenen” entraran a la religió catòlica i fa destruir les joies i riqueses dels llocs on arriba. “viu una dona qui seguia la professó. La qual era tota ornada d’aur e d’argent e de pedres precioses e sa cara lluïa enaixí de les colors que s’havia posades, com lluen les imatges en les qual hom ha posat vernís” (p. 239)

El Cardenal “Gratias agimus tuam” preocupat per poder demostrar la veritat, fa que els seus predicadors puguin demostrar a través de l’Art les diferències d’opinions de les diferents ciències: Teologia, Natura, Dret i Medicina i van a les diferents terres a poder i parlar amb els savis de diferents religions.

El Cardenal “Domine Fili Unigenite Jeshucriste”divideix la terra en dotze províncies, on envia missatgers (Un precedent de la congregació de la Propagació de la Fe) Apareixen països exòtics “esdevenc-se que un missatge del cardenal anà a migjorn e atrobà en una cafilà sis mília camells carregats de sal qui partien d’ una vila qui ha nom Tibalbert e anaven on ix lo flum de Damiata...en aquella terra hi ha una illa... e en aquella illa està un drac al qual fan sacrifici les gents d’ aquella terra e lo qual aorem com a déu.” (p.249)

(Això està molt d’acord amb la notícies dels llibres de viatges medievals i amb curioses anotacions de cartes geogràfiques de l’època)

Llull parla dels “recontadors” , la missió dels quals era contar a la gent exemples i paràboles. Aquests “recontadors” es relacionen amb els “refendari gestorum antiquorum” esmentats en documents catalans del S. XIV.

“Esdevenc-s un dia que un dels recontadors eixia d’una vila a anava a un castel, e atrobà en la carrera gran re(quantitat) de romeus qui anaven a Sent Jacme, e mès-se en llur companyia, a nà ab ells tro (fins) a sent Jacme. E dementre anaven per lo camí, ell los recontava eixeimplis e bones paraules e devotes, e deïa les estòries del Vell Testament e del Novell (p. 251) Aquí veiem la importància dels peregrinatges en la

transmissió de les llegendes medievals i sobre tot el “Camino de Santiago”.

El Cardenal “Qui sedes ad dexteram Patris, misererenobis” és el que dirigeix a oficials i predicadors que vagin pel món fent comparacions i qüestionant a la gent , segons la comparació que va fer Jesucrist del que era millor: entrar al Paradís amb un ull i un peu o a l’ Infern amb dos ulls i dos peus. Així, anaven per les ciutats fent comparacions: “e anava cridant per les carreres qual cosa és pus necessària: o nodrir son fill a bones costumes, o heretar-lo de grans riqueses...””aquell home cridà qual cosa valia més: o dona bella qui es demostràs amadora de luxúria, o dona lleja que faés semblant de castedat.” (p. 260)

Blanquerna i el cardenal “Quoniam tu solus sanctus” decideixen fer un sermó per cada dia de l’any amb tota la matèria que es pogués predicar i que fes plorar als que l’escoltaven tal com feien els sarraïns i no com: “lo cardenal respós que no havia vist plorar null home i mas havia vist dormir molts homens dementre que ell preïcava” (p. 262)

El cardenal “Tu Solus Dominus”és l’ encarregat, que davant la dificultat de predicar als diferents pobles de diferents llengües i costums que originen guerres i es desvien les creences en diferents sectes; “e per cada província sia una ciutat en la qual sia parlat llatí per uns e per altres; cor llatí és lo pus general llenguatge, e en llatí ha moltes paraules d’ altres llenguatges, e en llatí són nostres llibres” (p. 263) Après aquestes coses cové que sien fembres e hòmens assignats a anaren aquella ciutat per apendre llatí, e que, retornats en llur terra, lo mostren als infants en lo començament que apendran a parlar; e enaixí; per llonga continuació, porets aportar a fi con en tot lo món no sia mas un llenguatge, un creença, una fe..”

Veiem aquí l’ ideal d Llull: una sola llengua i un sol Déu que agermanarà el món. El papa Blanquerna , cap suprem de la Cristiandat, porta a la pràctica els alts ideals i les audaces empreses que tantes vegades i sense resultat, havia exposat R. Ll. a la Cort Pontifícia i Prínceps i Doctors de l’ època.

Llibre V. De Vida Ermitana

El desig de Blanquerna de ser eremita, el nivell màxim per a Llull de la perfecció i unió amb Jesucrist, és la utopia de Blanquerna, que després d’haver complert tota la seva reforma i passat per tots els estaments, acaba amb l’ estat que ell sempre havia desitjat i escriu el “llibre d’ Amic e Amat” i “ llibre d’ Art de Contemplació”.

Blanquerna es fa vell i quan ja ha ORDENAT tots els estaments demana als cardenals poder fer la vida contemplativa per tal de pregar per l’ordenament que s’ha aconseguit i que creu ja és indestructible. “que d’ aquí en anvant no es podia destruir aquell ordenament e majorment per regiment d’altre apostoli (papes) elet per l ’Art on fo eleta l’ abadessa Natana. Tant estec agenollat l’ apostoli, e tant plorà denant los cardenals, e ab tan gran afecció demanà misericòrdia, que tots los cardenals obeïren a son manament..” (p.268)

Blanquerna vol anar a viure en el bosc acompanyat de bèsties i aucells, però els cardenals ploren i demanen que es quedi a Roma, perquè “ vós sots vell e magre” i necessita viandes. Per fi troben una cel·la al costat d’una font molt bella i una capella anciana, on es queda acompanyat d’un home diaca que vivia en una casa llunyana, perquè li proveís el menjar i l’ajudés a dir les oracions.

El llibre V només te dos capítols. En un es parla de la decisió irrevocable de Blanquerna ja vell d’ anar a la vida ermitana i en el segon descriu minuciosament com reparteix el dia amb oracions continuades: matines, vespres,...”en l’ hort laborava per tal que no estegués ociós...””Aprés lo sol post, Blanquerna se pujava en lo terrat qui era sobre la cel·la e estava en oració tro (fins) al prim son, esguardant el cel e les estelles ab ulls ploroses a ab cor devot , consirós en los honraments de Déu e en los falliments que los hòmens fan en est món contra Déu”

Però la fama de Blanquerna no el deixa tranquil. Homes i dones pugen per pregar, cridats per la seva santedat i decideix marxar a un puig lluny de la seva cel·la on no volia que cap home ni fembra el seguís.

Un ermità de Roma veu que els ermitans de les rescloses tenien moltes temptacions , per la qual cosa li demana a Blanquerna que fes un llibre de com adorar i contemplar Déu i Blanquerna decideix fer el Llibre de l’Amic e Amat i el llibre de l’ Art de Contemplació. “i remebrà com una vegada, com era apostoli, li recomptà un sarraí que los sarraïns han alcuns hòmens religiosos e, enfre los altres e aquells que son més preats enfre ells, són unes gents qui han nom “sufies”...”

Blanquerna escriu el llibre d’ Amic i d’ Amat a la manera que li han explicat de com els “sufies” diuen paraules i exemples que s’acosten a l’enteniment i això multiplica i puja la devoció.

A l’Epíleg, un joglar penedit dels pecats,puja al cim i Blanquerna li imposa com penitència anar pel món recitant “El romanç d’ Evast i Blanquerna”i així ho fa recitant pels carrers , monestirs i places. Llibre dins del llibre, cas que es dona també en “El Quixot”.

Apareix altre vegada l’ Emperador que anys enrera s’havia trobat al bosc i que deixant el seu Imperi al seu fill busca la vida eremítica. Errant i cercant Blanquerna, troba un bisbe que portava “l’Art abreujada d’ atrobar la veritat”a la cort pontifícia perquè l’apliquessin i il·luminés l’ enteniment. Es coneixen i l’ Emperador demana al bisbe que li doni al Joglar del Valor les cobles que ell ha composat perquè les canti:

“Blanquerna ¿qui em sabria dir

On dei tener

Vas vostra cel·la, on desir

Sol Déus haver?

El bisbe se n’adona que l ‘ Emperador coneix Blanquerna i aquest li diu que el va trobar un dia en el bosc i que l’ està buscant. El bisbe li explica la vida de Blanquerna i li diu les contrades on el podria trobar.

Aquí i en suspens s’acaba el llibre. El bisbe agafa les cobles per a ser cantades a la cort i s’acomiada de l’ Emperador i no sabem si troba o no Blanquerna.