Crònica de dol a Catalunya i a Espanya (en referència a Tòquio Blues, publicat al Setmanari Felanitx de Mallorca). (Mercè Rigo)

En el meu balcó florit, hi pega el sol després de dinar. És un sol, càlid, amorós, suau, que escalfa la pell i escalfa l’ ànima, mentre esperem poder sortir del mal son del confinament. Llegeixo “Tòquio blues” (Norwegian Wood) de Haruki Murakami, un dels seus primers llibres, escrit l' any 1987, que també escalfa l’ ànima enfonsant-nos en les seves històries de tendresa i insatisfacció. L’ autor, expert en música, (la seva primera feina va ser la regència d'un local de jazz) descriu personatges fràgils i imperfectes, que quasi sempre escolten i respiren música, una música que els embolcalla i sovint els aïlla com en una bombolla, d'un món al qui no hi voldrien pertànyer . Norwegian Wood, va ser una cançó dels Beatles de l’ any 1965, amb un text estrany i un títol estrany “Fusta noruega” que es refereix a la “fusta barata” amb la que es construïen les cases els anglesos de classe mitjana, que alguns varen traduir com “Bosc noruec”, un nom molt més poètic. Per primera vegada el “sitar”, un instrument de corda indi, similar a la guitarra i al banjo, amb una caixa de ressonància de carabassa, un instrument tradicional també del Pakistan, de so metàl·lic, era tocat pels Beatles, entre ells John Lennon, , l' autor de la lletra, parlant d'un desamor “Una vegada vaig tenir una noia o hauria de dir que ella em va tenir a mi ?” Una pinzellada d’un desencontre en el pis d’ una noia, la solitud dels personatges, que com els de Murakami, mai s'arriben a trobar. “li deia que encara hi havia moltes coses que no entenia i que per molt que m'hi esforcés , tardaria força a entendre-les” (Marukami)

Naoko, , la noia fràgil a qui estima el protagonista, una papallona a qui qualsevol fet exterior pot trencar en mil bocins; és portada a una sanatori que com a la “Muntanya màgica” de Thomas Mann, que llegeix el protagonista, quan va a veure-la, està aïllada del món, en una vall de difícil accés, on els personatges que l’ habiten no es diferencien entre metges i malalts “com si fóssim el mirall dels altres i els metges són com nosaltres” (p. 109) “l’ ambient d’ aquell menjador semblava el d’una fira de maquinària industrial, era com si un grup de gent amb molt d’interès per un camp específic s’hagués reunit en un lloc específic per intercanviar informació que només ells entenien”(p. 119)

Un món ideal, on no es permeten les mentides, on les paraules que en un principi serveixen per a comunicar-nos, arriben a l’ objectiu d’ assolir la transparència i on semblen haver perdut, la virtut de ser malenteses, la capacitat de ser escoltades de forma diferent de com ens les volen transmetre; amb la paradoxa de només ser enteses en aquest grup reduït. Potser per aquest motiu la Reiko, de 37 anys, que fa set anys que hi és, no vol sortir del sanatori perquè té por del món exterior.

Un món exterior, que com també diu Marukami, . “el món està podrit...aquests roïns acabaran la carrera i entraran a formar part d'una societat que acabarà sent tan roina com ells”(p. 58) quan els estudiants que han fet barricades a la Universitat, hi tornen com si res.

Un món tan roí on els dirigents poden mentir davant dels jutges després d’ un jurament, escriure querelles amb textos plens d’ acusacions falses, ser condecorats amb medalles i mirar cap a una altre banda quan és el poble català i es tracta d’ independentistes, una classe a exterminar.

Aquests dies, ha circulat un fragment de la gravació del judici als nostres polítics empresonats, quan el president del Tribunal Constitucional, senyor Marchena, feia callar una vegada i una altra a l’advocat defensor Pina i a qui no va permetre parlar quan volia fer evident que el Coronel de la Guàrdia civil, Pérez de los Cobos, mentia repetidament davant del Tribunal. Un món de roïns, com el president d’ Estats Units Trump, a qui la seva prepotència ha desfermat la ira d’una part dels americans. “ El país amb més llibertats del món”

John Lennon en la seva estranya lletra de Norwegian Wood, ens diu al final de la història, que “l’ocell havia volat, així que vaig encendre un foc. Què et sembla, no és bona la fusta noruega?”

Les metàfores estan per a ser interpretades i el foc que crema, (no sabem si és bona la fusta noruega), pot ser símbol de venjança, d’odi, d’ amor, de sacrifici o de desesperació.