De Tòquio Blues a la Mort del Comanador. Un repàs a l'obra d'Haruki Murakami. (David Gómez)

Quan el mes juny de 2005 l’editorial Empúries publica Tòquio Blues no era de preveure l’acollida de lectors de tot el món a la novel·la. Aquell va ser l’any Murakami per un públic molt jove que va rebre amb entusiasme a l’autor japonès.

A casa nostra, la generació 3XL, la que veia mangues a televisió i creixia amb sèries com Bola de Drac, Fly, Sailor Moon i d’altres, va començar a llegir-lo per conèixer més el món nipó. L’èxit va portar a Tv3 a dedicar-li un dels programes que presentava Vicenç Villatoro, De Llibres, amb la participació de Rafael Vallbona i del traductor Albert Nolla.

Tot i ser un candidat permanent a les llistes del premi Nobel, en català sols s’havien publicat, amb un relatiu èxit, El meu amor Sputnik i L’amant perillosa —un títol nefast per una novel·la que en realitat es titula Al sud de la frontera, a l’oest del sol—. Però, a partir d’aquell moment, l’editorial Empúries comença la traducció de tota l’obra de Murakami a un ritme de dos llibres per any: la novetat que hagués sortit al Japó i un d’anterior. No hem d’oblidar que Tòquio Blues va publicar-se el 1987 i que Murakami és un autor molt prolífic tant en novel·la com en narrativa breu.

Després arribaria el descobriment del Murakami més oníric, el que dota a la seva obra d’una característica especial: el desdoblament de la realitat per apropar-nos al costat més íntim de l’ésser humà. Per què, si hem de classificar la seva narrativa d’alguna manera, hauríem de fer tres grans blogs: realisme, fantàstic/oníric, narrativa breu —deixaríem per una altra ocasió els assajos com De què parlo quan parlo de córrer o De què parlo quan parlo d’escriure—.

Novel·la realista:

En aquest bloc hi trobem, evidentment, Tòquio Blues i L’amant perillosa, en les que hi trobem un protagonista similar, que no el mateix, vivint des de perspectives diferents, sobretot per l’edat dels protagonistes, uns temes comuns.

L’aïllament físic i emotiu, el suïcidi, el masclisme, les conseqüències de la II Guerra Mundial —no hem d’oblidar que el Japó és l’únic país del món que ha patit la càrrega emocional de ser devastat amb bombes atòmiques—, una tradició fèrria i militar, el poder de les grans empreses tecnològiques... Un seguit de temes que fa passar d’una novel·la a l’altra amb resultats tan atractius com en el cas d’El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge.

Novel·la fantàstica/onírica:

En aquest apartat trobem el gruix de l’obra d’Haruki Murakami. Els llibres als quals, sens dubte ha dedicat més esforç de construcció.

Imagineu, per un moment, que hi ha una altra realitat que se superposa a la nostra. Dues realitats en les quals podem existir, on les nostres accions afectaran l’una i l’altra al mateix temps però de diferent manera segons les lleis pròpies de cadascuna. El què fem serà decisiu per a nosaltres, afectant a tota la càrrega emocional que duien al damunt.

El pas d’una realitat a l’altra, pot ser voluntari o no. El pot provocar una música —la música sempre imprescindible dins de l’obra de Murakami, vital en els títols i per acabar de comprendre el text—; baixar unes escales de l’autopista, com en 1Q84; estar enfilat en una noria des d’on pots veure la teva casa i la vida que s’hi viu, en el cas d’El meu amor Sputnik; o, baixant a les clavegueres que corrent per sota de l’empresa a Despietat país de les meravelles i la Fi del Món.

Aquest món oníric ja el podem trobar a la primerenca trilogia formada per Escolta la cançó del vent, Pinball 1973 i La caça de l’ovella —novel·la amb la qual va guanyar el premi Noma— on narra la vida d’un grup d’amics al llarg dels anys. Tots els recursos que utilitzarà posteriorment ja estan esbossats aquí:

Les cases solitàries on els protagonistes viuen curiosos encontres; les coves, túnels, passadissos, que s’han de transitar deixant enrere el dolor que comporta viure —un moment inoblidable de La mort del Comanador transcorre dins d’un d’aquests túnels amb el protagonista perseguit per una metàfora—; els personatges disfressats, com l’home-ovella, el Comanador o el mateix Johnnie Walker; els gats, decisius en un munt de situacions i creadors d’altres...

Tot això ens porta a dues novel·les, considerades les millors de la seva obra i de lectura imprescindible per conèixer la literatura japonesa actual: Kafka a la platja, on un jove cerca la manera de complir la profecia que li va fer el seu pare mentre un altre intenta recuperar la capacitat de parlar amb els gats, i Crònica de l’ocell que dóna corda al món —sabíeu que el món gira gràcies a un ocell que canta totes les nits? Què la seva cançó dóna corda al món i fa que tot rutlli? Però quan aquest ocell desapareix un home haurà de baixar al pou més profund, deixar-se empresonar per les parets i esperar que les llàgrimes d’una noia l’alliberin, a condició que la seva història i la del seu país ho permetin—.

Narrativa breu:

Els contes de Murakami resulten estranys al lector occidental.

Amb finals oberts, situacions que no es ressolen, tant poden ser fantàstics com onírics o realistes o de terror. Sempre deixen una sensació estranya, com d'estar davant d’una història que va més enllà però que l’autor no vol explicar. De fet, molts d’aquests relats han acabat formant part de les novel·les on prenen una nova dimensió.

Murakami reconeix escriure per tongades. Ara està un any o dos escrivint contes, com dedica l’any següent a fer una novel·la. Per tant, no resulta sorprenent troba un nexe comú en els relats publicats en cada volum encara que els temes siguin molt diferents entre ells.

De la seva obra breu, personalment, destacaria dos contes: El setè home, una història sobre el sentiment de culpa davant la mort d’un amic, i El mirall, un suposat conte de terror victòria que ens parla de l’horror de veure realment com som, tos dos publicats en el llibre El salze cec i la dona adormida.

Llegiu Haruki Murakami. Deixeu-vos portar per l’aparent senzillesa de la seva narrativa i per la capacitat de crear un imaginari diferent però molt íntim a tots nosaltres.