El violí d'Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

A “La mort i la primavera”, que  la Mercè Rodoreda quan l’anomenava en deia “La mort”,  ens descriurà  la història d’un poble,  a qui  ja des de petits, mortifiquen perquè no tinguin desig. “i els va donar punxons de ferro més llargs  que els punxons amb que turmentaven el desig de les criatures” .

Hi  ha un presoner, un personatge que han mortificat fins convertir- lo en  No- persona.

“i va dir que ell mateix era la seva presó...que tot era igual i que només canviava el costum...deia, passo i tot queda... Volen creure i volen patir... que se t’endugui el patir, però no el desig...perquè el desig  fa viure i per això els fa por. La por del desig se’ls menja. I és per no pensar en el desig que volen patir i de petit ja t’esguerren i et claven la por darrera del cap...perquè el desig  fa viure ja te’l maten mentre vas creixent...el desig de totes les coses...(p. 93)

 

En  Daniel , que passa per la terrible experiència  del que és més terrible que la mort: La mortificació del desig, la degradació del ser humà, el No-persona , o el subhome, com ens diu la M. Àngels Anglada;  té l’oportunitat presentada  per l’ atzar, de poder trobar un espai per al desig: Arrelar en el seu ofici, el de fuster, que en la seva història l’apropa al seu desig per la música, de  ser luthier. “Un violí per sobreviure” (p.76) “Sentí una alenada d’aire, no tan glaçat, més benigne, una carícia en el país de l’odi” (p.84)

 

 La “Follia” de Correli, que toquen quan s’ha acabat de fer el violí, és un preciosa metàfora de la bogeria, la follia  de la humanitat: Aquest ésser desconegut de nosaltres, capaç de totes les crueltats i capaços de sentir al ‘hora, sentiments d’amor i de passió per les arts més sublims: la música i la pintura.

Què hi ha sota el teu rostre

que em fita amb ulls de pedra?

¿Quan gosaré arrencar-te

la màscara de carn

i fer front a l’obscur

mirall que em petrifica?  (p.106)  “La germana l’estrangera”

 

Tolstoi, al final de la seva vida, escriu: Per a què viure? Què és la vida? Com em puc salvar?  Daniel també es pregunta el perquè de tant sofriment: “ No hi havia cap resposta a tant sofriment. Dejuni i expiació  a l’inacabable dia de Yom Kippur, abatut amb fúria damunt d’ells” (p. 128).

Tolstoi, que no té en compte el desig humà, després de llegir filòsofs i no trobar resposta, va a buscar als ignorants, els pobres, aprendre la ciència dels ignorants que no tenen la pàtina de la cultura. Els que no dubten “els sancta simplicitas” deuen tenir el secret. Aquests deuen saber el que la ciència no sap, Nosaltres vivim de forma fal·laç i ells viuen  en la veritat i poden veure a Déu que sorgeix de la seva vida sotmesa sense queixa. Si no tinguessin una força, no podrien suportar una vida tan penosa. Només els que treballen com bèsties poden accedir a la vertadera vida que és el camí cap a la mort. La VOLUNTAT de viure de Shopenhauer, que ens empeny com la força que governa l’ Univers. Aquesta natura, que indiferent al sofriment humà, continua el seu curs: “La natura florirà més que mai. Florirà sobre els cossos de milers de morts”(p.84)

 

 

El filòsof Eugeni  Trías,ens en parla de l’ ART, com un límit. És a dir ,la bellesa, seria un vel que ens defensaria de l’horror i  mantindria l’efecte estètic.

Potser per a en Daniel i pel seu amic violinista Bronislaw, la música, els va defensar de l’ horror, aferrar-se a quelcom que traspassa el temps, el temps que ens porta indefectiblement a la MORT.

L’ Art perdura, persisteix en el temps, el desfia :   “Brindis, medalles...cendra, tot llevat de la música” (p. 151) “La música continua” “ El violí viuria encara que el matessin a ell” (p. 156)