El violí d'Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. (Maria Bonafont)

Maria Àngels Anglada i d’Abadal, va néixer a Vic el dia 9 de març de 1930 i morí a Figueres el 23 d’abril de 1999.

Llicenciada en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona. Va conrear la poesia per sobre de tot, no obstant ha tocat també altres gèneres, com l’assaig literari i la narrativa.

Durant el període 1991-1994 va ser cap de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. L’any 1994 se li va concedir la Creu de Sant Jordi.

La seva prosa està caracteritzada per un profund fons poètic.

En aquesta novel·la realista, impactant i corprenedora l’autora ens en dóna mostres: la poesia impera feta imatges i reflexió entre aquest tema tan punyent i envoltat de dures situacions.

Breu comentari del llibre, a tall de ressenya.

Llegir el llibre “El violí d’Auschwitz” convida a reflexionar.

És un llibre “dels que fan pensar” ja que conté un gran ventall de temes sobre la conducta humana davant de fets i situacions colpidores plenes de duresa i d’extrema crueltat, com van ser les que van succeir en els camps de concentració dels nazis durant la Segona Guerra Mundial.

Una d’elles, la més rellevant és el descobrir com el nostre estat interior i els nostres pensaments positius poden ajudar a suportar tot un veritable infern generat per la raça humana: humiliació, vexacions, odi, dolor i menyspreu a la dignitat, tot una barbàrie d’injustícia produïda per les guerres.

Dins de tot aquest caos insuportable, la Maria Àngels Anglada, en aquest llibre en fa un tractat de superació mitjançant aquest petit raig de sol que en Daniel, el luthier, rep en forma d’il·lusió quan es troba amb les eines a les mans i ha de construir el violí que li han encarregat. Ell sap que ningú no li ho agrairà i que molt probable en rebi alguna pallissa potser perquè el vernís no lluïa prou, o per alguna nimietat, com tantes vegades succeïa en aquell ambient d’éssers cruels.

No obstant, podríem dir que el violí salva al Daniel... El seu cos pot continuar exhaust o malalt però la seva ment queda preservada del que molts i molts no van poder evitar: embogir! La construcció del violí li manté l’ànim encès i el sosté.

Un altre sentiment que apareix dins del llibre, enmig de tot aquest drama humà, és el do de l’amistat. Sorgeix entremig de la desesperança i el sentit d’ajudar-se es fa palesa en moments difícils en el que la persona humana, davant el tracte ferotge, ha emmalaltit de cos i d’esperit. En fragments del llibre es produeix el miracle de que hi ha un quelcom sempre viu que no s’apaga mai més. L’esperit de supervivència en algunes persones també es fa extensiu cara als demés. La bondat no mor davant dels horrors.

El sofriment es fa visible en gairebé totes les pàgines del llibre. Un sofriment que cala les entranyes i el cor. Records que un dia surten a la llum quan comencem la lectura del llibre...

Tenim també història, fets reals en reproducció de documents que indiquen els tipus de càstigs, les dietes miserables que fan tremolar d’angoixa en llegir-los.

Una prova més del que va significar l’horror del govern de Hitler.

I la part més tendra i afectiva: la Regina!, que preferiria donar la vida abans de desprendre’s del violí. I el gest generós d’aquell mecànic que compra a la subhasta el violí del seu amic.

Hi ha també un factor que m’ha fet pensar: Enmig del sofriment encara alguns tenen el sentit de “mala consciència” quan intueixen que n’hi ha de més desgraciats que ells, que malgrat ells estan terriblement malament, encara n’hi ha d’altres que estan en situació pitjor.

Quin nom li posaríeu a aquest sentiment?