La tomba de les llumenetes, d'Akiyuki Nosaka. Biografia autor i adaptació al cinema. (Alícia Gili)

Nascut el 10 d'octubre de l'any 5 Shōwa (1930), en la ciutat de Namakura en la prefectura de Kanagawa. Adoptat per una família de Kōbe va passar la seva infància en aquesta ciutat que va ser durament bombardejada durant la Segona Guerra Mundial, ocasionant la disrupció de la família adoptiva, pel que Nosaka va haver de passar un parell d'anys en un orfenat. L'experiència d'aquest bombardeig, així com de la misèria viscuda durant els últims dies de la guerra i el període que li va seguir, varen ser fonamentals en la seva obra. Nosaka, hi va posar l'accent en la desorientació dels japonesos davant la pèrdua del món que havien viscut com cultura i com societat, en una línia semblant a aquella desenvolupada per Yukio Mishima. La seva primera novel·la: “Els pornògrafs” que va ser publicada en 1963, el va fer famós dins del seu país; però no va ser fins La tomba de les cuques de llum ,(de la qual n'existeix una versió cinematogràfica animada, dirigida per Isao Takahata) i de “Les algues americanes”(Hijiki America), (parell de novel·les curtes amb tints autobiogràfics que li van valer el premi Naoki, en la seva terra natal, en 1968), que va començar a despuntar a nivell internacional. Ens narrava la història de Seita i la seva germana Setsuko en la Segona Guerra Mundial, just els dies que van precedir al llançament de "Big Boy" -la bomba atòmica-, i, en conseqüència, de la rendició incondicional japonesa en 1945.

El naixement d' Akiyuki, va provocar una greu malaltia a la seva mare, que, per això, no podia fer-se càrrec dels petits i la família es va traslladar a viure amb la seva tia; malgrat tot, la seva mare es va recuperar i la família va tenir altra nena, Keiko. En 1945, durant els intensos bombardejos americans, el seu pare va morir i la seva mare va emmalaltir greument. Poc temps després, la seva germana també va morir a causa de la malnutrició. Podreu apreciar en la història que Hotaru no Haka ens narra claríssimes similituds pel que fa a la seva vida real. Nosaka és principalment un escriptor de la postguerra, que narra les contradiccions de la societat japonesa d'aquest període, però alhora posa l'accent en les causes que van provocar la participació de Japó en aquest esdeveniment històric. En Hotaru no Haka podem apreciar una crítica a la societat tradicional japonesa, en el sentit de la forma que es va involucrar en la guerra, i també en la forma tradicional de veure la vida típica d'aquest país -encarnada en la seva tia, que no entén les motivacions de Seita, el protagonista, i els deixa marxar sabent que això a la llarga comportarà la seva mort per inanició. La tieta representa un estereotip molt clar en els paràmetres de l’antropologia en el mite de la ventafocs, on es mostra en les rondalles tradicionals el maltractament infantil a través del familiar proper que maltracta a l’infant. Maltractament que segurament va patir el propi autor en emmalaltir la seva mare. Hotaru no Haka és sobretot un al·legat pacifista, però alhora pessimista. L'autor no escatima els detalls a l'hora de descriure la penosa situació de Seita i la seva germana Setsuko, la misèria que estan obligats a viure, la despreocupació de la resta de la societat davant els seus problemes. En definitiva, una sèrie d'esdeveniments i actituds que desemboquen inevitablement en un desenllaç tràgic, amb la mort de Setsuko -altra vegada les similituds amb la seva vida real-. Ens trobem davant un retrat de la societat japonesa de la postguerra, narrat amb un estil agredolç, trist, molt d'acord amb la història que ens està contant, tristament real i, sobretot, molt creïble. En aquest sentit, els que heu vist la pel·lícula, si llegiu el llibre, apreciareu que aquesta segueix fidelment la història de Nosaka fil per randa, però hem de dir que Nosaka és un autor, com gairebé tots els de la seva generació, extremadament realista, així que no trobarem en aquest llibre les dosis de lirisme que es poden apreciar en la pel·lícula homònima, sinó àrides descripcions de la realitat, encara que sempre vistes des del punt de vista del protagonista, Seita -alter ego de l'escriptor, sens dubte-. En definitiva, una història trista, però alhora totalment recomanable. El major pecat de la humanitat és oblidar la història.

Director

Isao Takahata, nascut a Japó, el 29 d'octubre de 1935, és director, productor i guionista de cintes d'animació (anime). És un dels creadors més importants del gènere. Cofundador, juntament amb el seu amic Hayao Miyazaki dels estudis Ghibli la seva obra més afamada és La tomba de les llumenetes (o cuques de llum) Takahata va iniciar la seva carrera en els estudis de Toei Animation on va dirigir la seva primera pel·lícula, Horus, el príncep del sol (Taiyou no Ouji Horusu no Daibouken,1968), en la qual també va participar Miyazaki. Entre 1974 i 1978, també amb la intervenció de Miyazaki, va treballar en Nippon animation para World Masterpiece Theater seriïs d'animació per a la TV basades en clàssics de la literatura infanto-juvenil. La primera obra va ser Heidi, la nena dels Alps (1974). Revolucionària per la seva concepció reposada i costumista, lluny de les sèries d'animació de l'època amb trames d'acció i fantasia, l'obra va ser un supressiu èxit mundial. Després Takahata va dirigir altres dues sèries de parella qualitat i importància: Marco (Dels Apeninos als Andes) i Ana de les Teules Verdes Més tard, ell i Miyazaki es van independitzar i van fundar Studio Ghibli en 1985, en la qual Takahata ha dirigit quatre pel·lícules: La tomba de les cuques de llum (Hotaru no haka, 1988, considerada per molts una de les obres mestres del cinema animat japonès), Records de l'ahir (Omohide Porus Porus, 1991), Pompoko (Heisei Tanuki Gassen Ponpoko, 1994) i Els meus veïns els Yamadas (Houhokekyo Tonari no Yamada-kun, 1998). Actualment es troba rodant Taketori Monogatari que estarà inspirada en el conte popular japonès El conte del tallador de bambú.

La Roxana, que és una Otaku ( en japonés vol dir una friki dels còmics), va anar al cinema a veure la Tomba de les Llumenetes, quan tenia 10-11 anys amb els amics. Després de veure-la, em va dir que era una peli preciosa, i que volia demanar-la als reis. Llavors trobar aquest tipus de cinema aquí no era molt normal, malgrat l’èxit internacional i els molts premis que havia merescut [havia rebut premis a la Berlinale, a Venècia i Sant Sebastián] Em vaig tornar ximple per trobar una peli, quan encara ma filla feia veure que els reis existien. La vam veure juntes, i vaig al·lucinar, perquè era una peli magnífica, amb un tema dur, franc, sense amagar res ni mica del esquinçament que provoca una guerra en una família, en uns nens, en una societat civil, i era ma filla que l’havia comprès perfectament, amb deu anys qui me l’explicava a mi. I vaig pensar en primer lloc, que el director d’aquella pel·lícula infantil era un director magnífic per fer arribar un tema com aquell sense amagar cap factor de cruesa però al hora parlant amb una tendresa extrema que feia estremir, comprensible per qualsevol nano i sobre tot per qualsevol adult. Des de llavors he seguit totes les pel·lícules d’aquest director i del seu grup de dibuixos amb un altre director Hayao Miyazaki i Estudis Gimbli que treballen justs i no me n’he penedit perquè m’han demostrat els dos directors i la productora que tenen l’art i la intel·ligència de fer arribar a la gent jove els temes importants de la nostra societat de forma clara, franca i a l' hora amb un llenguatge comprensible i entenedor. Us recomano seguir les seves pel·lícules i les del seu company Hayao Miyazaki [El viaje de Chihiro, La princesa Mononoke, Mi vecino Totoro El castillo ambulante y Ponyo en el acantilado] Imagino que veureu aquestes pel·lícules com infantils i de manga però doneu-les una oportunitat, i recordeu que han rebut algunes d’elles el Globus d’Or de la Berlinale, o el premi a millor pel·lícula del Festival de Venècia.

Però en veure que el film estava basat en una novel·la vaig decidir que havia de llegir la novel·la. I el que més em va sorprendre en llegir-la, es veure que el director no havia estalviat gens de duresa ni de franquesa de la novel·la, de fet només estalvia algunes petites escenes, però ens parla amb tota claredat. De fet segueix el llibre fil per randa. I com es podia llavors fer un llibre tant estremidor, una pel·lícula infantil tant ben feta? Com es podia reinterpretar el llibre sense trair-lo gaire bé en res? L’única cosa que potser traeix la pel·lícula al llibre és la escena final on els dos germans marxen junts més enllà de la mort, donant un respir en el més enllà als dos nens, una pau, una esperança, que el llibre, totalment desesperançador no deixa entreveure mai. Crec que és la única concessió que el director és va permetre de trair a l’autor en pro d’un públic infantil que necessita potser mirar el futur amb confiança.

 

Filmografia

Com director

· Gran aventura del Hols: Príncep del Sol, Taiyō no Ōji - Horusu no Daibouken), 1968

· Heidi ( Arupusu no Shōjo Haiji), 1974

· Marc ( Haha wo Tazunete Sanzen-ri), 1976

· Ana de les Teules Verdes ( Akage no An), 1979

· Chie the Brat, , Jarinko Chie), 1981

· La tomba de les cuques de llum (Hotaru no Haka), 1988

· Records de l'ahir (, Omohide Porus Porus), 1991

· Pompoko (, Sou- Tingues-nen-syoku-pispa Heisei Tanuki Gassen Posa Poko), 1994

· Els meus veïns els Yamadas (Hō-ho-ke-kyo Tonari no Yamada-kun), 1999

· Taketori Monogatari (2010) ( El conte del tallador de bambú)

Com productor

· Nausicaä de la Vall del Vent (Kaze no tani no Naushika), 1984

· El castell en el cel (Tenku no shiro Rapyuta), 1986

· Kiki's Delivery Service Kiki: lliuraments a domicilio

· Nicky, l'aprenenta de bruixota, ( Majo no takkyubin), 1989