Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin. (Alícia Gili)

El que compte és la historia, Lynda Davis

"Parte de la chispa de la prosa de Lucia está en el ritmo: a veces fluido y tranquilo, equilibrado, espontáneo y fácil; y a veces entrecortado, telegráfico, veloz. Parte está en su concreción al nombrar las cosas: Piggly Wiggly (un supermercado), Maravilla de Frijoles con Salchichas (una extraña creación culinaria), medias Big Mama (una manera de insinuar la corpulencia de la narradora). Está en el diálogo. ¿Qué son esas exclamaciones? «Por los clavos de Cristo.» «¡Y a mí que me zurzan!» La caracterización: la jefa de las telefonistas de la centralita dice que sabe cuándo se acerca el final de la jornada por el comportamiento de Thelma: «Se te tuerce la peluca y empiezas a decir groserías."

"Anclando siempre las historias en un mundo real y tangible hallamos esa misma imaginería concreta, física: los camiones «retumban», el polvo sale en «vaharadas». A veces se trata de imágenes bellas, otras veces no son bellas pero sí intensamente palpables: experimentamos cada uno de los relatos no solo con el intelecto y el corazón, sino también a través de los sentidos. El olor de la profesora de Historia, su sudor y su ropa enmohecida, en «Buenos y malos». O, en otro cuento, «el asfalto se hundía bajo mis pies [...] olor a polvo y salvia». Las grullas levantan el vuelo «con el rumor de una baraja de naipes». «Polvo de caliche y adelfas.» Los «girasoles silvestres y hierba morada» en otra de las historias; y unos álamos plantados años atrás, en tiempos mejores, crecen entre las chabolas del arrabal. Lucia siempre observaba, aunque fuera desde una ventana (cuando empezó a costarle moverse): en esa misma carta que me escribió en el año 2000, las urracas «caen como bombas» sobre la pulpa de la manzana: «rápidos destellos de cobalto y negro contra la nieve»."

"Lucia Berlin basó muchos de sus relatos en sucesos de su propia vida. Uno de sus hijos dijo, después de que muriera: «Mi madre escribía historias verdaderas; no necesariamente autobiográficas, pero por poco».

Aunque la gente habla, como si fuera algo nuevo, de esa modalidad literaria que en Francia se denominó «autoficción», la narración de la propia vida, tomada sin modificar apenas la realidad, seleccionada y narrada con criterio y vocación artística, creo que es eso, o una versión de eso, lo que Lucia Berlin ha hecho desde el principio, ya en la década de 1960. Su hijo luego añadió: «Las historias y los recuerdos de nuestra familia se han ido modelando, adornando poco a poco, hasta el punto de que no siempre sé con certeza qué ocurrió en realidad. Lucia decía que eso no importaba: la historia es lo que cuenta». "

" Por supuesto que en aras del equilibrio, o del color, cambiaba lo que creía oportuno al dotar de forma sus relatos: detalles de los sucesos y las descripciones, la cronología. Reconocía su tendencia a exagerar. Una de sus narradoras dice: «Exagero mucho, y a menudo mezclo la realidad con la ficción, pero de hecho nunca miento»"

"Escribe sobre sus hijos —tuvo cuatro— y los distintos trabajos que desempeñó para sacarlos adelante, a menudo sola. O, más bien, escribe acerca de una mujer con cuatro hijos, con trabajos similares a los que ella hacía: mujer de la limpieza, enfermera en Urgencias, recepcionista en hospitales, telefonista en la centralita de un hospital, profesora. "

" Vivió en tantos sitios, pasó por tantas experiencias que bastarían para llenar varias vidas. La mayoría de nosotros hemos conocido en carne propia cosas parecidas, al menos en parte: hijos con problemas, o malos tratos en la infancia, o una apasionada historia de amor, batallas contra la adicción, una enfermedad delicada o una discapacidad, un vínculo inesperado con un hermano, o un trabajo tedioso, compañeros de trabajo difíciles, un jefe exigente, o un amigo falso, por no mencionar el asombro ante la presencia del mundo natural: ganado hundido hasta la canilla en las flores escarlatas del pincel indio, un prado de bonetes azules, una violeta de damasco que crece en el callejón detrás de un hospital. Porque hemos pasado por algunas de esas experiencias, o hemos vivido otras parecidas, nos dejamos llevar por ella sin apartarnos de su lado"

" «Esperen —empieza un relato—. Déjenme explicar...». Es una voz próxima a la de Lucia, aunque nunca idéntica. Su ingenio y su ironía fluyen a lo largo de sus historias, como también se desbordan en sus cartas: «Está tomando la medicación —me explicó una vez, en 2002, acerca de una amiga—, ¡y vaya diferencia! ¿Qué hacía la gente antes del Prozac? Apalear a los caballos, supongo»."

“Más aún que en Williams, Lucia veía en Chéjov (otro médico) un modelo y un maestro. De hecho, en una carta a Stephen Emerson afirma que lo que da vida al trabajo de ambos es ese desapego clínico, combinado con la compasión. Luego destaca también el uso que ambos hacen del detalle específico y su economía: «No se escriben palabras de más». Desapego, compasión, detalle específico, economía: parece que estamos en camino de identificar algunos de los rasgos más importantes de la buena escritura. Y aun así, siempre hay un poco más que decir.

¿Cómo lo consigue ella? Quizá porque nunca sabemos muy bien qué viene a continuación. Nada es previsible. Y aun así a la vez todo es sumamente natural, verosímil, fiel a nuestras expectativas psicológicas y emocionales.”

“I Luego, sus finales. En tantas de sus historias, zas, el final llega de golpe, sorprendente y aun así inevitable, el desenlace orgánico del material narrativo. En «Mamá», la hermana más joven encuentra el modo de reconciliarse, al fin, con la madre difícil, pero las últimas palabras de la hermana mayor, la narradora —hablando ya consigo misma, o con nosotros—, nos toman desprevenidos. «Yo... no tengo compasión»”

Sthephen Emerson Editor "De eso último quiero hablar aquí. Su extraordinaria vida —llena de color, de aflicciones, y del heroísmo que demostró especialmente en su cruenta batalla contra el alcohol— se evoca en la nota biográfica del final. No es de extrañar que a veces los lectores de Lucia hayan hablado de «humor negro». Yo no lo veo así. Su humor era demasiado divertido, y no tenía hacha que afilar. Céline y Nathanael West, Kafka: el suyo es un territorio distinto. Además, el humor de Lucia es vivaz. Pero si en su escritura hay un ingrediente secreto, es la impetuosidad. En la prosa misma, el viraje y la sorpresa producen un dinamismo que es una impronta de su estilo. Su prosa se sincopa y salta, cambia de tono, cambia de tema. Ahí reside buena parte de su chispa."

Resum dels relats:

La bugaderia de l'angel Indi alcohòlic li veu les mans, la vida la tristesa.

Doctor HA Moynihan La castiguen per pegar a una monja, viu en un barri de sirians i mexicans i l'avi borratxo i mesquí, no treballa per negres, i s'arrenca les dents i odia al pare. L'avi marca la mare i les nenes, s'aprofita d'elles.

Estrelles i sants La porten al psiquiatra perquè ha pegat a la monja (és un sense sentit) Somriu quan el psiquiatre la veu que els gats esquincen els pinsans i pensa malament d'ella (molt bon relat) dona molt mala impressió. " Cómo habría podido explicarle que todo ocurrió muy rápido, que no sonreía porque me divirtiera la carnicería de los gatos, sino que no había dado tiempo a que mi felicidad al ver los caracolillos y los pinzones se disipara."

Quan et diuen que ets especial volen dir que ets burra, quant et diuen asimètrica volen dir que ets monstre, s'amaga i va a missa a la monja a dir pecats falsos! «¡Ay, eres tan especial!», exclamó ella, abrazándolo. «¡Especial significa que soy retrasado!»

La mare està gelosa del tracte del pare amb la nena i es venja amb ella. El fet amb la monja va ser un accident per voler encaixar. Per la mare és un lloc dolent perquè està ple de mexicans.

Manual de la dona de fer feines Camí del bus, per les parades que fa per la ciutat fa recorregut per la vida, i recorda la seva vida i el dol, de la pèrdua de la parella, de l'amor, i del dolor. Té quatre fills, i tot i que té estudis, no pot trobar una altra feina i té que mantenir-los i és addicte, amb la qual cosa fa feines i roba pastilles a les cases, i a través de la neteja veu com son les famílies, especialment les dones, i veu que les suposadament alliberades son les pitjors, perquè la tracten com servei i no com igual.

El meu joquei Fa d'infermera per un joquei. L'experiència d'ajudar-lo en el tràngol és extraordinària, per el joquei i per ella.

Tim També dona classes d'espanyol a mexicans, té a un alumne Timothy d’intel·ligència excepcional, però mal educat.

Punt de vista Primera i 3era persona forma de veure la vida un escriptor, creu que la tercera persona dona més emoció al relat que la primera persona que ens faria caure amb la llagrimeta fàcil i l'emoció tova. Ens explica la història molt cínica i esguerrada d'un metge i la seva companya.

El primer centre de desintoxicació. Carlota ataca un policia xinés, beu, Jean Bean (wiski) és jove i guapa, mestre, mare de 4 fills, li diuen que no es alcohòlica de veritat, males relacions amb les parelles, primer marit l'abandona, relacions de dependències amb les altres. Els fills grans han de cuidar dels petits, mentre ella està a desintoxicació durant 7dies.

Dolor fantasma El pare a la residencia somnia amb les muntanyes, té Alzheimer i no recorda la mort de la mare, que l'ha enterrat, no reconeix a la filla, al·lucina, és feliç pensant en la dona. En una excursió, potser per accident, se li escapa la cadira pendent a baix... potser a tots se'ns escaparia... Ens fa uns relats tristos, però cínics, realistes, irònics amb un humor tret del dolor.

Mossegades de tigre Quan la deixa el primer marit embarassada del segon nen, la Bella li deixa diners per avortar al Passo, però quan arriba no es decideix, i vol tornar-sen, però no li tornen els diners. Hi ha una nena, Sally que també vol avortar, que ha estat violada, està dessagnant-se, la Lucia l'acompanya, la consola, la mare de la nena és alcohòlica i al dia següent sap que ha perdut molta sang, però és viva. La Lucia torna a casa, ha perdut els diners, però no pot avortar. Una visió que et deixa esmaperdut d'un moment de la seva vida.

Quadern d'urgències Ironia sobre la mort "Comiat etern" Infarts versus suïcidis (accidents de piscines) La resistència del cos humà és admirable. Ens parla de les morts dolentes i de les morts bones que veu a urgències amb molt de cinisme. Les morts dolentes son les que tenen com parent més proper el director d'un hotel o la dona de fer feines, les pèssimes son les que tenen molts fills, i la família política que ve de la quinta forca a fer preparatius per encarregar-se de tot i les morts dels gitanos son bones, els nens riuen, i la gent plora i recorda els morts, i riuen i l'estimen i el petonegen.

Temps perdut Ens explica les relacions amb malalts d'Hospitals amb els quals acaba establint relacions emotives, com si fossin amors d'infantesa com el cas de Kensshevere amb qui compartia la sèrie Dallas, i l'anava a veure quan sonava el timbre i compartien acudits. De fet no sempre feia cas als timbres, perquè la malaltia quan més cas la fas empitjora. Només fa cas als que no poden parlar perquè la majoria només tenen problemes amb la tele.

Carpe Diem Va a la bugaderia i s'equivoca de bugada, de sabó i de rentadora, i la encarregada de la bugaderia i l'home expliquen la seva vida a partir de l'angoixa que els causa el trasbals de l'equivocació i la autora ens trasllada els seus problemes, i després quan arriba a casa l'angoixa que ha passat a la bugaderia, es pren un cafè, s'asseu a gaudir-lo i diu Carpe diem, a gaudir del dia.

Todo luna todo año Vacances de platja aprèn a fer submarinisme i s'està amb els professors de submarinismes i es sent acceptada, al final s'està amb el Cèsar que li demana abans de marxar diners per la barca, en pesos que son molts diners, però que com que se sent acceptada, com una americana emprenedora, li dona, es sent plena, i que encaixa, malgrat tot, sense preguntes. I li agrada.

Bons i dolents Quan està a Xile amb el pare, son dues germanes, mimades, que tenen de tot, que viuen de festes, viuen molt bé, nenes consentides ianquis. Els revolucionaris les sedueixen sembla que li donen esperança. I els dissabtes va amb la professora per fastidiar també per fer la contra a la família. Els d'esquerres pobres a xile s'enfronten dels d'esquerres d'EEUU que són de pacotilla i ella com venjança fa un comentari poca solta al pare de que la professora amb que ha sortit el dissabte es comunista i immediatament l'acomiaden.

Melina Una dona que encanta els homes, i tots s'enamoren i no pots estar gelós, coneix passejant a en Ben un home jueu en Beau, que li explica, i la Melina, es encantadora, i no pots estar-te de fer el que diu, es sempre encantadora. I et cal, i sempre es feliç. Després es varen traslladar a un altre ciutat per feina del marit, i el company de feina, en Paco

estava casat amb la Melina. Li vaig llegir les mans, i vaig usar tot el que sabia d'ella per en Beau, perquè era encantadora i jo estava gelosa.

Amics La Loretta té cura d'uns amics vells, una parella que són molt depenent d'ella i està una mica farta. El que no sap és que ells estan farts de que ella no els deixi sols mai, i que pensen que la depenent és ella, i que no la poden deixar sola, perquè no té ningú "La dependencia mutua de la pareja, la vulnerabilidad de los dos ancianos la entristecían y la conmovían. Esos pensamientos se le pasaron por la cabeza mientras trabajaba, pero disfrutó, removiendo la tierra negra fresca, sintiendo el sol en la espalda. Sam, contando sus historias mientras arrancaba hierbajos en el surco contiguo. El siguiente domingo que Loretta fue a visitarlos llegó tarde. Había madrugado, tenía muchas cosas que hacer. La verdad es que habría preferido quedarse en casa, pero le faltó valor para llamarlos y cancelar. Encontró la puerta principal con el pestillo puesto, como de costumbre, así que fue al jardín para entrar por atrás. Echó un vistazo al huerto, exuberante de tomates, calabacines, tirabeques. Abejas perezosas. Anna y Sam estaban fuera, en el porche trasero. Loretta iba a llamarlos, pero los oyó muy enfrascados hablando.

—Nunca ha llegado tarde. A lo mejor no viene.

—Ah, claro que vendrá... Estas mañanas significan mucho para ella.

—Pobrecita. Está tan sola. Nos necesita. La verdad es que somos la única familia que tiene.

—Y cómo le gustan mis historias. Caramba, no se me ocurre ninguna para contarle hoy.

—Ya improvisarás algo...

—¡Hola! —gritó Loretta—. ¿Hay alguien en casa?"

Ingovernable Es alcohòlica i no té beguda, els fills li amaguen els diners i les claus del cotxe, un cop ha pres el segon got ja no li entra el síndrome d'abstinència. Fa veure que va a la bugaderia, i aconsegueix alcohol. Però els fills son conscients que els enganya, el gran ja té 13 anys. El fill li diu que ha d'anar a desintoxicació la sensació de normalitat a la família, que preparen l'esmorzar per anar a escola, mentre preparen la mara per anar a desintoxicar amb una mirada freda, és molt directa i clara.

"¿Dónde demonios has conseguido licor? —la empujó al pasar y se sirvió cereales. Trece años. Era más alto que ella.

—¿Podrías devolverme la cartera y las llaves del coche? —le preguntó.

—La cartera sí. Te daré las llaves cuando vea que estás bien.

—Estoy bien. Mañana volveré al trabajo. —Ya no eres capaz de dejarlo sin ir al hospital, mamá.

—Me pondré bien. Por favor, no te preocupes. Tengo todo el día para recuperarme —fue a echar un vistazo a la ropa de la secadora—. Las camisas están secas —le dijo a Joel—. A los calcetines les faltan diez minutos, más o menos.

—No puedo esperar. Me los pondré mojados. Sus hijos fueron a buscar los libros y las mochilas, se despidieron con un beso y se marcharon. Ella se quedó en la ventana y los vio bajar la calle hacia la parada del autobús. Esperó hasta que el autobús los recogió y desapareció por Telegrah Avenue. Entonces salió, fue directa a la licorería de la esquina. Ya habían abierto."

Cotxe elèctric, El Paso La senyora Snowden porta un cotxe elèctric amb la Lucia i l'avia, que van fins l'aeroport i va molt lenta i no gira més que a la dreta, i va tant a poc a poc que crea una llarguíssima caravana i la policia la vol amonestar i ella diu que la passin i si no que els bombin i li tanca la finestreta al poli i segueix a la seva velocitat

Sex appeal La cosina vol usar el seu sex apeal per lligar-se un noi famós i ric i es porta a la Lucia que encara no té 16 anys amb ella, i pensa que ha lligat però no s'adona, que el ric i famós, li tira els trastos i magreixa a la seva cosina petita.

Punk adolescent El primer any que treballa de mestre, i primer any de divorciada, en Ben té un amic en Jesse, els agrada el rollo punk adolescent, música de Hendrix, Joplin, ploren el dol els nois per la mort de tots dos cantants, tema drogues, van a veure Grues que arribaven a la riera propera amb en Jesse l'amic d'en Ben. Els seus fills no vol cap anar a veure.les. Després arriben els corbs, un dia fred però notes el sol.

Paso Està a un centre de desintoxicació. Hi ha estat ja molts cops. És com un combat que perd un i una altre cop. Veuen un combat de boxa per la tele, de Sugar Ray. El combat es perdut, a la tele i a la seva ment. Demana que deu l'ajudi en aquest tràngol perquè sola no pot.

Esgarriats S'enrotlla amb el Natcho per estar protegida de les bandes xicanes. En aquells moments que les drogues dures s'estenien arreu, és començaren a fer proves pilot de programes de rehabilitació amb metadona. El primer pas en la rehabilitació era allunyar-los del carrer, que era un cercle viciós de mentir, enganyar, robar, eren arrogants i rebels i tenien molta ràbia a l'interior. I aquestes emocions s'abordaven en els grups. Fèiem feines de cuina i bugaderia. I tallers. Però tornen als vells costums, la violència segueix en ells, tornen a consumir.

La tristesa Les dues germanes xerren que no s'han vist potser en 20 anys. La Sally no plora perquè té càncer ni per la mort de la mare, si no pel marit que l'ha abandonat prenyada i pel divorci. L'altra germana la Dolores és alcohòlica, però no en vol parlar perquè li sembla mal moment per parlar del tema. Les germanes és redescobreixen. Malgrat la desconfiança, aquestes vacances les apropa com quan eren petites.

Llobins blaus Té una aventura per carta una relació amb un poeta, ella es professora, de Texas, no entén gaire la seva poesia però les paraules son ben triades, magnífiques. Els fills desconfien podria ser un assassí, temen que pugui tenir relacions sexuals. S'estimen i la pau a la casa d'ell a la granja, sembla tot idíl·lic, però quan ell parla de literatura, de Chomsky o Derrida, ella queda totalment fora de lloc no coneix res. Ella havia traduït el seu llibre l'espanyol i a ell li agraden els seus poemes, però ella ha traduït només els mots, no ha copsat el fons del significat del llibre i això li emprenya molt a ell, perquè per ell es la seva identitat el seu llibre. Tenen una relació arrauxada i forta amb passió, amb sentiment de ràbia i pèrdua a l'hora perquè saben que la relació que semblava prometre en realitat no va més enllà, perquè no s'entendran mai bé.

La vie en rose Relat d'un alemany nazi a Xile, i la seva filla, que fa un petó a un noi cadet de l'aviació xilena, i la pega el pare i la tracta de puta per relacionar-se amb xilens. L'ambient de la societat xilena, en que les dues germanes americanes es movien quan el pare treballa a les mines a Xile.

Macdam Els presos asfalten el carrer amb Macdam i les tres dones diuen el nom, la mare que no li agrada aquell lloc pobre de Texas on viuen, però ara tindrien el carrer amb Macdam, l'avia perquè seria net, i ella perquè sonava a nom d'amic.

Estimada Conchi Escriu a la Conchi sobre la seva primera experiència a la universitat. Pensava que EEUU era més democràtic que Xile, però s'adona que també hi ha classes. Coneix a Ramon J. Sender a la Universitat, que li fa classes, es un home molt tibat circumspecte. Ella vol ser escriptora. Per això es va matricular a periodisme, però el periodisme consisteix en resumir i per tant treure el més bo, escriu els primers contes, llegeix Jean Austin, s'enamora d'un noi més gran i mexicà. En joe, Llegeixen Keats, i altres autors, això contraria molt a la família. Va voler presentar en Joe a la família. Parla del sexe amb l'amiga com la cosa més important que li ha passat a la vida. La obliguen a deixar la universitat i marxar a Europa per separar-la del Joe, perquè no els agrada gens. Ell li diu que no marxi, que es casin, ella pensa que l'esperarà. Ell pensa que si l'estima no marxarà.

Estúpida perquè plorava Va a veure a la Sally la germana que és casa amb un exministre mexicà a ciutat de Mèxic amb els fills i ella està divorciada i té els nens petits i parlen de la família de l'avi, l'avia, la mare, els traumes, tots alcohòlics, l'avi que se n'aprofitava, la mare que les maltractava, l'avia que passava d'elles. La germana que esta malalta de càncer viu amb els fills i un nou novio, però l'exmarit la ve a veure sovint, tots estan per ella, perquè estigui bé. Parlen del Basil un pretendent de la Lucia, que li agradava al pare, perquè era bon jan però llavors no és sexi. El Basil l'ha seguit trucant durant anys. Per saber com li va la vida, i coses per l'estil. El dia que ha de trucar el Basil, la Sally té quimio i torna molt cansada i amb nàusees. Decideix quedar amb el Basil després de tants anys. i ell se la mira embadalit. Quan veu a la Sally i li diu que té càncer i que s'està morint en Basil es queda tot parat, i li diu que no sembla que estiguin afectades i ella respon que si que estan afectades, però que són felices, perquè la Sally està enamorada i ella és feliç. Quan s'asseuen a parlar ell explica que ella l'ha fet patir, nens, feines, divorcis, li ha seguit tota la pista. Ella no se sent còmode amb el control i amb el gir de la conversa. Jo no vull refer la vida, vaig tirant, diu. Ja no bec. Però en acomiadar-se s'adona que en Basil ha vist que ella no és la persona que ell espera... i que ja no la tornarà a trucar i plora per la pèrdua d'aquest pretendent perpetu que ara ha perdut.

Dol Netejar cases de morts, cada casa buida d'un mort té els seus secrets, una carta d'amor entaforada en un calaix, llistes de la compra, ect. La gent es baralla per coses que no valent res. Està buidant una casa on dos germans repassant el que recorden del seu pare, la majoria poc de bo, a través del que es volent quedar de record, poca cosa. Al final tots dos germans acaben plorant els records del pare, mentre ella acaba la neteja i espera el camió de l'església baptista que s'ha d'emportar les coses per la donació.

Panteó de Dolores (lectura vídeo) Mèxic mort, sang, dolor, es fa pregaries per la gent que mort, Havien fet per la mort de la mare, que no eren massa maques, figures del kukusklan perquè era molt racista, perquè no l'estimaven gaire, i en canvi els recordatoris per la Sally son molt bonics, plens de records macos de tota la família, perquè tot hom la estima. Flors de lilàs, coses dels llocs que han estat amb ella, o que han visitat, tenen molta ira amb la mare que els ha fet la vida impossible, la mare no volia saber res de les netes perquè eren filles de mexicà. La mare sempre veia lletjor arreu, i també era alcohòlica. El relat estan amb la Sally que es mort, mentre recorda com la mare de petita les maltractava i qui les cuidava era l'avia, i com el pare estava tip de les borratxeres de la dona. La Sally en canvi veu bondat i bellesa arreu. La mare era rica de petita i la va trasbalsar perdre la riquesa amb la gran depressió. L'avi és va tornar alcohòlic, i va trasbalsar tota la família. Avi abusava de la filla i es netes amb la complicitat de la avia.

Fins aviat Ens explica la història de Max i Jude d'adults, explica els seus primers exmarits. Amb en Max segueixen sent amics, però era heroïnòman i va haver de prendre la decisió de separar-se. Ella ja parla clarament del seu alcoholisme, que robava diners als seus fills petits per beure, ect. Després que l'abandones el primer marit es va aparellar amb en Jude, però al cap d'un any va tenir un idil·li amb en Max, i malgrat que el Jude va intentar refer la relació ella al final va marxar amb el Max i durant uns anys varen ser feliços, però en Max va acabar estimant més l'heroïna que els fills i a ella, i al final ho varen deixar estar. Però ara encara son amics. Ja s'han desintoxicat els dos. Parlen del tema, ara amb distància. La Sally es mo

Un idil·li La companya de la clínica té un idil·li amb el metge, es una dona gran a la menopausa, i de fet només es pel flirteig, perquè van al motel a jugar al trivial. Així que al final ho deixen córrer perquè la dona s'estima molt al marit, i pensa que el marit mai li faria a ella allò, quan la companya li diu si no estaria gelosa si ell fes el mateix. (El metge l'acomiada) Quan Ephraim li diu a la companya que està content que elles ja no surtin tant seguit (la dona li deia que sortia amb la companya infermera) perquè ell la troba a faltar, que ha d'entendre que ell se l'estima.

Deixa'm veure el teu somriure Advocat que defensa a Jesse jove enamorat de Maggie noia més gran q ue ell amb nens, escriptora, que vol que marxi a tocar a Londres per créixer com persona emocionalment, però ell creu que vol que marxi perquè es sent culpable per la pressió social per l'edat, tot i que s'estimen. L'advocat explica l'historia, s'ha quedat encantat del Jesse. Però quan està a punt de marxar a l'Aeroport l'aturen per què porta un ganivet. I ell es vol quedar amb ella, però els fills d'ella diuen que es fastigós que tingui una relació amb un noi tant jove. (El joe és un indi Laguna molt alt que crida molt l'atenció) i es menor d'edat però agredeix un poli i l'advocat l'ha de ajudar en el judici. Li imputen un munt de delictes, fins i tot estupre. Els detenen als dos i ha de demanar als fills i la directora de l'escola on treballa que la treguin de la presó. Després això li passarà factura. Quan el advocat la coneix s'emporta una sorpresa, ella també es encantadora, tot i que la parella és inquietant i no dubta en defensar-los tots dos, malgrat que ella diu que li pagarà més en davant. Ell creu que si els nens tornen en Jesse haurà de marxar i ella tornarà a beure, que seria millor que els nanos es quedessin amb el seu pare ric. Però en Ben creu que ell està gelós perquè ha perdut a la mare i el millor amic, però que ells dos junts alimenten el més destructiu dels dos, i que des de que estan junts un no toca i l'altre no escriu. Relació malaltissa amb alcohol entre tots dos, de dependència. En Ben parla abruptament amb sa mare, que son crios, que son pare es cocaïnòman, que necessiten a la mare, que ha de deixar d'emborratxar-se, però ella no fa cas, diu que li sap greu però torna amb en Jesse i a emborratxar-se. Idees malaltisses de suïcidi. Al final l'advocat que segueix prendat de la parella els allibera dels càrrecs per la brutalitat policial, però ells no aconsegueixen sortir de l'espiral de dependència i drogoaddicció.

Mama La mama ho sabia tot, era bruixa. Si fas una bajanada sembla que ho endevini. Fins i tot ara que és morta. No suportava els nens, va desheretar la filla per casar-se amb un mexicà o perquè era catòlic. Però la Lucia va salvar el matrimoni del seu fill Ken donant consells a la nora de la seva mare. Enviava notes de suïcidi dirigides a la seva filla Lucia i la Sally està una mica gelosa d'aquesta atenció que li prestava sa mare. Era baixeta tot i que a elles els semblava immensa, molt elegant, i atractiva. Ella s'avergonyia de la caiguda en desgracia del seu pare i que sempre estiguessin borratxos i quan va marxar a Xile amb el Glamur es va sentir feliç. Però el pare es va convertir en un carceller que l'amagava, la tancava, li racionava l'alcohol, ect. La Sally sent compassió per la seva mare, però la Lucia, no sent gens de compassió per ella.

Carmen El marit enganxat a les drogues la fa servir de camell quan està embarassada i el nen neix mort.

Silenci Nena al Paso vivint amb els avis, el pare a la guerra, a l'escola l'acusen de robar i la mare que sempre l'acusa, ni tant sols pregunta. Mai està al seu favor. La monja intentava per compassió resar amb ella i llavors ella es va espantar i la va tirar al terra i la varen expulsar. La nena no volia estar ni amb l'avi borratxo que se n'aprofitava ni amb la mare borratxa que la maltractava. La avia, protegia a la Sally però a la gran no. Quan la varen expulsar va conèixer una altra nena que és deia Hope. Però trenca una promesa i l'amistat es trenca també i es queda molt sola. L'oncle Jonh quan estava a casa s’adonava del que feia l'avi i les volia defensar a les nenes, i volia canviar les coses (l'avi li havia buidat un ull d'un tret, el portava de vidre) Quan el tiet li pregunta si l'avi s'ha aprofitat ella diu que no que de la Sally i ell diu que que ha fet, res, ha tingut gelosia, por, ràbia.

" Apareció el tío John, borracho y polvoriento. Me apartó del abuelo, agarró al viejo por el cuello de la camisa y le dijo que la próxima vez lo mataría con sus propias manos. Luego se acercó a Mamie y le cerró la Biblia de golpe.

—Vuelve a leerla desde el principio, madre. No has entendido que lo de ofrecer la otra mejilla no incluye cuando alguien hace daño a un niño. Ella se echó a llorar, dijo que quería partirle el corazón. Mientras me acababa los cereales, el tío John me preguntó si el abuelo me había molestado. Le dije que no. Le conté que a Sally sí, una vez, que yo supiera.

—¿A la pequeña Sally? ¿Y tú qué hiciste?

—Nada. No hice nada. Me quedé mirando con una mezcla de sentimientos: miedo, excitación, celos, rabia. John se levantó y vino hasta mí, se sentó a mi lado y me zarandeó, con fuerza. Estaba furioso.

—¡Eso no se hace! ¿Me oyes? ¿Dónde estaba Mamie?

—Regando. Sally estaba durmiendo, pero se despertó.

—Cuando yo estoy fuera, tú eres la única aquí con sentido común. Has de protegerla. ¿Me oyes? Asentí, avergonzada; pero me avergonzaba aún más lo que sentí cuando ocurrió. Mi tío lo supo," "Bueno, pues tú te portaste tan mal como ella. ¡Peor! El silencio puede ser perverso, condenadamente perverso. ¿Alguna otra fechoría, aparte de traicionar a tu hermana y a tu amiga?

—Robé. Caramelos y...

—Me refiero a hacer daño a la gente.

—No." " Por supuesto a esas alturas yo ya había comprendido todas las razones por las que no pudo parar la camioneta, porque para entonces era alcohólica."

Mijito Noia mexicana pobre amb marit a la presó viu amb llit a casa de cunyada no la volen s'aprofiten dels diners que cobra del subsidi, al criden i la menyspreen perquè el nen plora, el nen plora perquè està malalt, por, pobresa, cinisme, li diuen que l'han d'operar, la noia vol buscar un lloc per ella i el nen, i operar-lo però els cunyats ja s'han gastat el xec, i s'aprofiten d'ella. Al final en un atac d'histèria per fer-lo callar perquè no sap que fer, no troba feina, no sap llegir, té por, dels serveis socials, acaba ofegant al nen. I es conscient, però necessitava silencia per pensar.

502 Li agafa pànic, es exalcohòlica, tot li va bé està en una ciutat nova, i no vol fotre-ho tot en l'aire. Es una ciutat sana, on no hi ha botigues d'alcohol per tot arreu. I recorda com de vegades encara li venen ganes de tornar aquells mo-ments, com quan el sergent Wong la detenia que era bon home i no com els altres que la posaven contra el cotxe, si no que ho feia amb tranquil·litat. I que molts cops li havia pres el pel, mentre anava a emborratxar-se al 7 Eleven i un cop que no va frenar el cotxe i el cotxe sol va marxar carrer a baix, i ella va al·legar que no era conducció temerària, perquè ella estava asseguda al / eleven.

Aquí és dissabte Dona classes d'escriptura a joves a la presó una presó modèlica, que vol fer un programa amb els joves de reinserció. Molt moderna, ja no es alcohòlica, es professora i fa classes a menors. Fan una revista i en CD és el noi més espavilat, que escriu sobre el seu germà mort, les cases d'acollida, l'enfrontament de bandes. Quant llegeixen els text que han preparat al final expliquen que en CD no està, el dia que va sortir de la presó el varen matar.

En B:E i jo Arreglar les rajoles del lavabo i no les pot trepitjar durant 72 hores.

Un moment La Sally està terminal, fa la quimio, s'han retrobat com germanes, ja fa set any que va morir, ens parla del procés de dol, i del record. El temps s'atura quan algú és mort. Primer li van fer quimio i durant 5 anys van estar bé, i es van recuperar com germanes des de la infantesa mentre ella era feliç amb l'Andrés. Set anys després ella ja es gran i rateja i creu que aviat la internaran perquè ja no està tota. Enyora els fills que ja son grans.

Tornar a casa Corbs tornen a casa per casualitat, no els veus pel matí però a la tarda i son tots a l'arbre, que m'he perdut a la vida. Per no estar atenta, com em perdo l'arribada del corbs? Quantes coses del passat han passat sense que m'adonés, Llavors entra el dolor i et trenca. En realitat es important desprendràs del passat, per viure el futur. Tancar la porta al dolor del passat. El i si? I si hagués parlat, I si hagués demanat ajuda... Recorda quan era petita i tenia escoliosis i imagina una vida idíl·lica amb uns amics d'Arizona mentre es cura de l'escoliosi, i no marxa a Xile amb la família... i llavors tot seria magnífic, però al final diu que el i si no hagués funcionat, perquè el final feliç igualment s'hagués convertit en acabar amb l'avia, i el tiet, i amb una assistent social que la vigiles.

Que és Berlin! Berlin és implacable, no s’està de res, i així i tot i la brutalitat de la vida sempre queda atenuada per la seva compassió davant la fragilitat humana, per la intel·ligència i l'agudesa d'aquesta veu narrativa, i el seu fi sentit de l'humor, ens deixa tocats ara si i després també, amb un relat clar i directe de la seva vida, de la familia i la vida de qui els envolta, d’una societat, classista, racista i trista. El relat que dona nom al recull,

Manual per a la dona de fer feines ella té quatre fills, i tot i que té estudis, no pot trobar una altra feina i té que mantenir-los i és addicte, amb la qual cosa fa feines i roba pastilles a les cases, i a través de la neteja veu com són les famílies, especialment les dones, i veu que les suposadament alliberades són les pitjors, perquè la tracten com servei i no com iguals. I ella mira, mira, i veu, veu el seu entorn, es veu ella, però veu també qui l'envolta, i ens ho explica, de manera lúcida, molt lúcida, malgrat l'alcohol, i amb l'alcohol, anys després, amb la literatura, que ho catalitza tot. Treballa amb un material difícil i real, amb humor negra, cínic. Ens fa uns relats tristos, però cínics, realistes, irònics amb un humor tret del dolor. Relats on no surt de la brutalitat, de la dependència, i dels relats que ens parlen del dol i del dolor i de la pèrdua. Relats que ens parlen de les persones que li han fet mal com la mare i l’avi que a l’hora es varen fer mal a ells, alcohòlics tots dos, els abusos infantils, i l’alcoholisme és un nexe entre la família i un cercle de dependència, ràbia, i odi. Un cercle viciós. Diners, pèrdua, desprestigi, odi, menyspreu, abús, maltractament, dependència. La relació amb els fills, que són els adults, amb la relació amb Lucia Berlin, els que tenen el control, els que posen les regles, controlen les claus, els horaris i les botelles d’alcohol. Relats on ella mostra com va començar a escriure com una feina més, però com va ser catàrtic, on va poder escriure allò que no podia explicar, i com parla de meta literatura, quan ens parla dels alumnes a qui ensenya a escriure, i ens explica les tècniques, i els referents, especialment Txejov. Ens parla de les feines, i la mirada crítica que mira la societat, la pobresa, el racisme, el classisme, des cada feina que ha fet per mantenir, traductora, infermera, dona de fer feines, mestre, escriptora, i un llarg etcètera, 4 fills, des de la seva família desestructurada, marits també addictes, també dependents, també creatius, des de la seva dependència del alcohol, que li ha permès comprendre el seu voltant, la gent, com és mor i com viu, per exemple quan neteges les cases del morts, o quan veu qui té una bona mort o una mala mort. Ens parla del dol quan estimes una persona com la Sally o quan no l’estimes gens com la seva mare, a la qual no té cap recança en el moment de la seva mort mentre que la Sally, la seva germana, amb un tarannà més dolç és capaç de perdonar, però clar, cada cop que s’emborratxava la mare i es volia suïcidar, era a la Lucia a qui cridava i llençava tota la merda i culpava de tots els seus daltabaixos! Com havia de perdonar, la Lucia? Com havia de pair aquella nena, aquella noia, tot aquell dalt a baix que va viure a casa seva? La resposta de la Sally sempre havia estat un altra, la Lucia, va respondre com la mare i com l’avi, amb l’addicció, la ràbia i l’odi, fins que els fills, l’anima, i la literatura, i molts intents de desintoxicació la portaren per un altre camí. Cada relat aporta un gra de sorra, de la seva vida, del seu pensament, de la seva mirada, que ens aboca a una mirada especial de gent esgarriada, ingovernable, però tots amb un esperit màgic, amb un talent especial més enllà de les lletres, de la música, de la poesia, del joquei amb el seu cavall. Ja de gran és pregunta, I si... sap que no existeix el i si...perquè diu que els somnis dels i si... sempre acaben amb un dalt a baix que l’hagués portat per camí que havia de fer, perquè cadascú fem el camí que sabem, que treballem, i els i si... no existeixen. La Sally va fer un camí diferent que ella mai no va tenir, perquè la mare, el tiet, ella mateixa, quan la ràbia i la gelosia no se la menjaven, varen protegir a la Sally de l’avi, i a ella, ningú, ningú la va protegir, perquè el tiet, que la volia protegir, tampoc va poder amb un pare malaltís, maltractador i alcohòlic, i també havia acabat alcohòlic i no podia tenir cura ni de si mateix. Lucia li va perdonar de gran, quan ella mateixa es va adonar, amb els seus propis fills, que tampoc ella els podia protegir, quan ella també s’havia convertit en una alcohòlica. Era un roda que no s’aturava, l’avi va perdre peu, va tocar els fills, i després les netes.... però tant la Lucia com la Sally foren fortes en una cosa, potser només amb una, protegiren sempre als seus fills, d’aquell món fastigós que havien viscut a casa seva.