Només són pedres, de Joan Adell. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

                                                

    “Els déus castiguen els excessos”  ÈDIP

La tècnica d’ en Joan Adell quan escriu aquesta obra,  és la de la mirada que des de lluny mira  el seu alter ego(?) escriptor que a la vegada escriu també una altra novel·la.

I potser és significatiu que des d’una visió tan llunyana de superposició d’ escenes, abordi el tema de l’ incest. Aquest impuls sexual  originari que  sembla que totes les cultures, segons l’ antropòleg  Lévi Straus, han reprimit. “La Marisa porta el nen a dormir. Recorda, sense gota de vergonya, haver sentit sensacions físiques que amb el pas del temps va identificar com una mena de primari impuls sexual”(pag. 27)

L’ autor, en Joan, en la primera escena, escriu sobre un altre autor, en Màrius, descrit en la segona escena com un home amb sensacions libidinals per a la seva filla, que reprimeix,  i que no l’ impedeixen dirigir la seva vida sexual a tenir una dona, la Glòria, i una amant la Laura. En Màrius,  a la vegada,  escriu sobre en Pere, el comte de Montcardús, un home que ja en la tercera escena, actua i porta a terme totes les sensacions libidinals.

La topologia de l’ aparell psíquic que Freud ens presenta per imaginar el conscient,  el preconscient i  l’ inconscient;  podrien d’ alguna manera,  il·lustrar aquesta superposició de les capes entre l’ autor de la novel·la, en Joan la consciència, l’ altre autor en Màrius, el preconscient  i en Pere sense lleis, víctima de l’ impuls pulsional, que representaria  l’ inconscient.

 En Màrius Llofriu, el  protagonista,  li diu a la Laura també escriptora i a la vegada la seva  amant: 

 “ Estic treballant en una petita novel·la on, entre d’ altres coses, qüestiono  la legitimitat de l’ incest. L’ incest és consubstancial a la naturalesa humana. És el conflicte accelerador que suposa una dona atractiva i el fre que resulta de saber que aquesta dona és la teva filla o la teva germana o la teva mare. A la nostra cultura aquest conflicte es qualifica de patològic. La conducta normal o patològica és molt subtil particularment en qüestions de sexe; simplement depèn de si la teva ment està o no en condicions de controlar la situació...”

“...No cal posar-se pedres al fetge, perquè el sentit comú col·loca cada cosa al seu lloc. El sentit comú i el respecte humà”  NOMÉS SÓN PEDRES (Pag. 116)

“El senti comú i el respecte humà”, que segons en Joan Adell, col·loca les coses al seu lloc, reprimint les pulsions de l’ incest que la mateixa naturalesa humana comporta;  per a  l’ antropòleg  Lévi-Strauss, que es va dedicar a investigar i va concloure que la prohibició tenia  caràcter universal en les  diferents cultures;  tindria a veure amb el pas dels instints de la naturalesa cap la cultura que exerceix un caràcter coercitiu quan apareixen les lleis socials.

Per a Freud, que va utilitzar la tragèdia del mite d’ ÊDIP, per exemplificar la teoria , les pulsions que empenyen a gaudir de l’ incest (els instints de la naturalesa per a Lévi-Strauss) serien prohibides per una llei simbòlica, que Freud anomena CASTRACIÓ,  Lacan  METÀFORA PATERNA  i  Lévi- Strauss lleis socials relacionades en el pas cap a la cultura.

A la novel·la que escriu en Màrius, ambientada  l’ any 1900, en Pere, comte de Montcardús i la Sara, la seva esposa, tenen una filla malalta mental, la Roxana.  “Un drama sense culpables” (?)(pag. 9)malgrat , que com diu l’ autor, , va ser gestada després de quatre embarassos, rebutjada per la mare i pel pare pel seu sexe. “La Roxana va ser rebutjada per la mare tot just donar els primers senyals de vida en el seu ventre; pel pare, tan bon punt la llevadora li va mostrar el sexe de la nounada” (pag. 15) “Segons ell, aquella criatura feble i toixa havia vingut al món per esguerrar-li la vida, un convenciment que el pas del temps anava confirmant” (pag 16)

“Un drama amb culpables inconscients que com Èdip, van crear una malalta mental que per la voluntat de l’ autor, no sabem si d’en Màrius o d’en Joan, l’ha salvat ingènuament de la seva tragèdia: No ser desitjada i abusada pel pare amb un fill- germà fruit d’ aquestes relacions. “La força de l’ amor pot transformar les persones” (pag. 149)

La tragèdia d’ ÊDIP, ignorant de si mateix, volent fugir del que li fa por, s’acosta cada vegada més al terror dels seus propis actes. Uns desigs inconscients que l’ han portat a matar al propi pare Laios,  rei de Tebes, ocupar el seu tron i casar-se i tenir fills amb la seva pròpia mare Jocasta.

Tirèsias, l’ endeví cec a qui Èdip demana consulta, perquè  l’ ajudi a treure el malefici sobre Tebes, és implacable. Li respon  la veritat, la veritat de l’ inconscient reprimida, amb la que Êdip ha intentat “controlar la situació” 

 Tirèsias:“I no coneixes, tants com són, el altres mals  que ha d’ igualar-vos, tu a tu, i a tu els teus fills...Més horriblement que tu desarrelat un home, no, no ho serà mai”

 Tirèsias: “ Escolta: L’ home aquest que cerques dies ha amb amenaces, fent proclames  de la mort del nostre Laios, és aquí... Ha d’ aparèixer  que dels fills  que són amb ell és tan germà com pare, i fill i ensems marit de la qui va infantar-lo, i més del genitor company de sembra i assassí” ÈDIP REI (p, 35)

 En la narració, en Joan, cavalca paral·lelament, entre l’ autor que escriu, en Màrius Llofriu, i les seves fantasies reprimides amb la història  de  la figura del Comte  de Montcardús, castigat pels propis excessos, que a diferència d’ en Màrius, porta a terme i actua  tot l’ excés pulsional. Les conseqüències  de l’incest,  semblen no tenir cap petja en les següents generacions, a diferència a la tragèdia grega en que els descendents d’ Êdip portaran a sobre tota  la desgràcia.

En Màrius mai no parlarà  a la seva filla, la Marisa, del seu desig incestuós, només serà posat en paraules en forma de poesia que una vegada ja mort, la seva filla podrà llegir:

 La Glòria arxiva els fragments de la novel·la inacabada i troba un poemari: “Per a Marisa. Versos prohibits”  Conté cap a vint poemes, carregats d’ erotisme contingut i apassionat, que la Marisa ha llegit més de cent vegades amb la pell esborronada i alè suspès....

Té molt clar que no els ha de guardar però no al disc dur de cap ordinador, sinó en els circuits de la seva consciència, aquest misteri prodigiós que encara no hem entès” (pag. 215)

El misteri de l’ inconscient que s’ ha de mantenir interdit.