Paraules d'Opòton el vell, d'Avel·lí Artís-Gener (Tísner). (Alícia Gili)

Per mi la millor manera de descriure aquest escriptor és el que ell deia de si mateix i les descripcions d’amics i coneguts que us he enviat. En els documents i pàgines web destaca un home complex fet a si mateix, però amb una identitat clara que volia defensar.  Tant la vida de Tisner, la seva ètica i cosmovisió de la nostra cultura, com el propi llibre que avui presentem ja era una bona definició del que encara som i encara patim.

Els que l’heu llegit segur que us heu sentit identificats en un model social, identitari i de civilització que ens corseca. Els asteques varen ser envaïts com molts altres pels espanyols. Com seria la història si els fets hagueren estan a l’inrevés és una forma interessant de abordar la Història de la Península Ibèrica dels darrers segles.

Paraules d’Opótom el vell és una Ucronia (neologisme que vol dir "en cap temps", "mai", seguint el model de utopia) és un terme encunyat pel filòsof positivista francès del segle XIX, Charles Renouvier, que la definia com "la utopia en el temps". La ucronia presenta una història alternativa amb trames que transcorren en un món amb una història passada diferent de la real a partir d'un esdeveniment determinat (per exemple, els guanyadors d'una guerra ara apareixen com a perdedors, o un personatge històric clau ara té una vida diferent, etc) que podríem denominar com "moment de divergència". A la història resultant, tot i ser coherent, se substitueixen fets o personatges històrics per altres d'hipotèticament)

Amb la paraula ucronia aquesta novel·la és classificaria de ciència ficció, malgrat ser una novel·la històrica per què explica uns fets que mai varen passar.

 

Vull destacar només alguns aspectes:

 

Sobre Tisner:

 

Definició del propi autor:

 

Vuitanta anys dedicats a atapeir l'embut amb coses molt compactes que feien de mal passar pels conductes que s'estrenyen implacablement. I, al capdavall, anaven a parar a l'ampolla, el flascó de color verd obtingut amb una pinçadeta de ftalocianina. Les coses han caigut lentament en el receptacle inferior.

La condició vítria del flascó els dóna una configuració òptica allargassada. Per què escric. Ho faig per tal de relatar les impressions de tot aquest garbuix allargat, de coses amuntegades en el meu flascó vitri de vuitanta-un anys.

 

Pseudònim:

A vuitanta anys del seu naixement, el pseudònim ja és Avel·lí Artís-Gener. perquè el nom, que fa la cosa, no pot ser altre que Tísner, l'acrònim amb què ara signa les seves Obres Completes. Un món màgic que enclou el  polifacetisme exacerbat del seu posseïdor: T de traductor; I d'il·lustrador; S de soldat; N de novel·lista i de ninotaire; E d'enigmista i d'escenògraf; R de retratista i de reporter.

 

Màrius Serra, "La ena de Tísner", Cultura, núm. 37 (setembre 1997)

 

L'Avel·lí Artís-Gener és, sens dubte, "un home del Renaixement", definició atribuïble al seu bon ami

i escriptor (avui tristament desaparegut), Jaume Fuster, a qui Tísner estimà com a un fill. I entenem

com un home del Renaixement aquella persona que té la capacitat insaciable d'observar i executar,

de copsar la realitat del seu entorn, d'esbrinar per què les coses són d'una manera i no d'una altra.

Tísner s'enfurismava quan se li atorgava l'etiqueta(vivim en un món d'etiquetes, indefectiblement) de

"polifacètic". Creia, i no es cansà d'explicar-ho als autors d'aquestes pàgines, que una persona

polifacètica és una mena de "tastaolletes", més preocupada per cercar una miscel·lània inconnexa

que no pas per aprofundir en cap coneixement concret. L'Artís-Gener no fou un intel·lectual

polifacètic sinó un arbre amb moltes branques, una de les quals, la que dóna lloc al sobrenom Tísne

acabà fent més fullaraca que cap altra. Ell contava que se sentia pintor quan pintava, escriptor quan

escrivia, dibuixant quan dibuixava o escenògraf quan creava espais artístics.

David Escamilla i Jordi Finestres, L

 

Va recórrer el país de dalt a baix, per feina o per excursió, i va arribar a ser un mexicà-català de debò.

Va aprendre nàhuatl, la llengua aborigen, de la qual encara recorda algunes coses. Va tenir no sé

quants accidents "de cotxe, de moto, de treball" que el varen deixar marcat per sempre. Us hi heu

fixat, en el nas que té? És d'un accident. I marques a les cames, i cicatrius al braç. Un fotimer. I va

escriure Paraules d'Opòton el Vell, el seu llibre d'amor a Mèxic, que va publicar després a Catalunya.

 

Maria Antònia Oliver, "Avel·lí Artís-Gener, Tísner", Serra d'Or, núm. 359 (novembre 1989)

 

 

2.- Sobre el llibre Paraules d’Opotom el vell

 

­—Quin és el procés de gènesi d'aquesta crònica de la

conquesta inversa que és Paraules d'Opòton el Vell?

 

—El procés és clar . És el nacionalista català que té unes

ganes tremendes d'escriure alguna cosa demolidora

contra Espanya sense anomenar-la. Pertanyo a un país

ocupat militarment. Per tant, el llibre té una finalitat

política tremenda, però si això fos literal fóra un

pamflet, i jo no puc fer literatura pamfletària perquè no

està d'acord amb el meu tarannà. Aleshores invento la

trapelleria. La conquesta al revés. En Rafael Tasis, que

va llegir la novel·la primer que ningú, em va dir que els

asteques havien d'arribar a Catalunya perquè seria una

conya molt bona. I jo li vaig dir que justament per això

no els hi faria arribar . Jo no en volia fer cap, de conya.

Volia fer una cosa molt seriosa. No volia fer una novel·la

antihispànica, sinó condemnar l'ocupació dels pobles

per les armes. Era un llibre que, a més, havia de passar

la censura franquista. Aquest fet va condicionar molt la

seva redacció [...]

Tísner dins de Màrius Serra, "La ena de Tísner",

Cultura, núm. 37 (setembre 1992)

 

Maria Antònia Oliver va dir que Paraules d’Opòton el vell (1969) era el llibre de Mèxic, la declaració d’amor a Mèxic, la terra que l’acollí. A través de l’Opòton (que podria ser un Tísner trapella), se’ns explica la història d’un descobriment al revés, dels indis que descobreixen Galícia. És un llibre ple de tendresa i de sentit de l’humor, àgil i fresc, però no frívol ni simple. Margarita Aritzeta el descriu com un llibre ple de cultura, de respecte i d’humanitat. I és que Tísner era així: trapella, tendre, amb bon humor, àgil i fresc.

 

Artís-Gener s’estimava molt les Paraules d’Opòton el vell: “Em vaig inventar la conquesta al revés. I el mèrit de la documentació que vaig haver de fer per a escriure-la. Pensa que no havia estat mai a Galícia i que vaig haver de treballar molt per a fer versemblant el viatge d’Opòton per terres gallegues. Però jo crec que el mèrit principal és la trapelleria”. 

Ell creia que per altres coses potser no, però que per les Paraules d’Opòton el vell seria recordat. I quina millor manera de fer-ho ara que ens apropem al seu centenari? 

Ah! I independentista i compromès amb la llengua fins al final... 

 

 

Fonts:

 

Actualitat literària sobre Paraules d'Opòton el Vell d'Avel·lí Artís-Gener a Lletra, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/obra/paraules-dopoton-el-vell-1968>

Actualitat literària sobre Avel·lí Artís-Gener a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/avelli-artis-gener-tisner>

http://llegimipiulem.blogspot.com/2012/04/i-ara-avelli-artis-gener-paraules.html