Fahrenheit 451, de Ray Bradbury. (Alícia Gili)

 

Les distopies

La clarividència distopica dels autors de la primera meitat del segle XX ens  permeten saber com és la nostra societat avui dia.  Cal però saber que és la definició clara d’un dels subgèneres de la ciència-ficció més adoptats per gran part dels literats de la literatura Universal. 

 

 

Fahrenheit 451: la temperatura  a la que el papel de los libros se inflama y arde.

 

I no podem oblidar que la distopia és també un dels gèneres  usats dins la ciència-ficció entre els autors ja clàssics de la literatura catalana com Tisner amb Els viatges d’Opotom el vell, o Pere Calders amb l’Espiral. 

Les descripcions

Ray Bradbury és un escriptor clàssic que amb gran virtuosisme fa una novel·la clàssica amb una estructura d’escola, amb el punt just de presentació, nus i desenllaç i amb personatges rodons, delimitats i contraposats  amb personatges corals que permeten situar perfectament el moment social i cultural d’aquest país futur.  Però és precisament com usa el llenguatge amb senzillesa i agudesa per crear aquestes estructures clares el que m’ha sobtat i he trobat més colpidor i difícil de fer.  És en les primeres pàgines que, a través de les descripcions d’ un dels personatges, la Clarice, i amb un joc voluptuós de verbs i adjectius, on Bradbury ens  fa el plantejament d’aquesta obra i ens proposa un primer desencadenant i ens proposa  també mirar endavant per conèixer el desenvolupament de l’argument, i  tot això ho fa amb un joc de sons, llums i ombres en unes poques línies. 

“Las hojas otoñales se arrastraban  sobre el pavimento iluminado por el claro de luna. Y hacían que la muchacha que se movía allí pareciese estar andando sin desplazarse, dejando que el impulso del viento y de las  hojas la empujara hacia delante. Su cabeza estaba medio inclinada para observar como sus zapatos removían las hojas arremolinadas. Su rostro era delgado y blanco como la leche y reflejaba  una especie de suave ansiedad que resbalaba por encima  de todo con insaciable curiosidad. Era una mirada, casi, de pálida sorpresa, los ojos oscuros estaban fijos en el mundo que ningún movimiento se le escapaba. El vestido de la joven era blanco, y susurraba, A Montag casi le pareció oír el movimiento  de las manos de ella al andar y, luego, el sonido infinitamente pequeño, el blanco rumor de su rostro volviéndose cuando descubrió que estaba a pocos pasos de un hombre inmóvil en mitad de la acera, esperándole.” Pàg 15 

 

L’autor en aquestes poques línies, amb adjectius i verbs  amb multitud de sinònims que usa repetitivament,  ens crea una imatge d’una noia, que en el seu propi moviment continu té prou quietud  per a observar el món amb claredat. I des de la seva immensa comprensió blanca, pura, transparent, ens situa en front a aquella societat que tot ho miren a través del prisma de la rapidesa i de la foscor ennegrida de les restes del foc.  Un text al·literat on la repetició del so, del moviment, i de la blancor, dona una musicalitat onírica a la descripció que ens capta l’ interès instintivament. 

I tota aquesta gran descripció de la Clarice, pura, sincera, innocent, però clara de pensament, en moviment, lent però continu, sempre  endavant, preclar, entenedor, que mira fixament al seu voltant i veu el seu món sense que se li escapi res, xoca amb Montag, el representant més directe de la seva societat, un bomber, l’arma que s’usa per cremar els llibres, per evitar pensar, per evitat mirar endavant, per evitar el moviment del pensament, que pot provocar la lectura. 

 El moviment per tant front a la immobilitat, la llibertat de pensament contra la buidor. Però aquest home immòbil espera la Clarice, necessita el canvi que ella representa.  En un breu paràgraf, Bradbury amb una bellesa literària sense parangó ens fa una breu sinopsi del que ens vol dir. Aquí està en unes breus línies la presentació de la història, del problema i el  detonant,  que fa reaccionar al protagonista, parts d’una novel·la en què  altres autors necessiten centenars de pàgines.  L’estudi d’aquest paràgraf ens diu tant de Bradbury com escriptor, que sembla que no caldria dir res més, però el més interessant és que hi ha molt més que encara ens queda per descobrir, recordem que només estem a la pàgina 15. 

L’efecte mirall: Les parts inconscients d’una societat contra les que lluiten  les individualitats.

-¿què? –preguntó  Montag a su obra mitad, aquel imbécil subconsciente que a veces andaba balbuceando completamente desligado de su voluntad, su costumbre y su consciencia.

Tant el protagonista de la novel·la, el bomber Montag com la seva dona, que se suïcida, potser repetidament, cada nit en prendre les pastilles per dormir, tenen dues parts dins de la seva ment que Bradbury ens deixa entre veure en determinades escenes:  una poc conscient de l’altra, la que es revela contra aquell món en què viu, i la imbècil que es deixa subjugar per les televisions de tres parets, els programes televisius, i la propaganda dels bombers.  Mai s’havien plantejat res d’això? Mai el seu inconscient els havia fet palès  que vivien en una mentida, un món virtual ple de tele escombraries i pensament pla? Sembla que el detonant per reconèixer aquest segon Montag és la  trobada amb la Clarice, la veïna,  doncs la noia aconsegueix  fer de mirall on després de molt de temps en Montag sembla mirar-se per primer cop, tot i que ell fa temps que guarda llibres, sense saber massa perquè ho fa. Potser perquè aquest inconscient amagat ja feia temps que avisava a Montag que alguna cosa havia de canviar en la seva societat. 

“Volvió a mirar la pared. El rostro de ella también se parecía mucho a un espejo. Imposible ¿Cuánta gente había de refractarse hacia uno su propia luz? Por lo general la gente era –Montag busco un símil, lo encontró en su

trabajo- antorchas, que ardían hasta consumirse, ¡Cuan pocas veces los rostros de las otras personas devolvían

tu propia expresión, tus pensamientos más íntimos, Aquella muchacha tenía un increíble poder de identificación

era como un ávido espectador en un teatro de marionetas, previendo cada parpadeo, cada movimiento de una mano, cada estremecimiento de un dedo,  un momento antes que sucediera. “  Pàg 21

 

Bradbury ens convida  doncs través de la imatge transparent, gairebé líquida, que ja ens havia mostrat  abans en la  descripció de la Clarice  que ens pot veure i conservar-nos en l’ambre de la seva mirada violeta, tornar-nos la imatge, com un mirall, i a través de la idea antropològica del mirall, Montag es veu reflectida a sí mateix i reacciona i enfronta finalment  les estructures socials que el constrenyen i s’atreveix per primer cop en anys a  pensar,  a reflexionar, a preguntar-se perquè cal cremar els llibres, que diuen els llibres que sigui tan important? 

El suïcidi  inconscient de la Mildred la dona de’n Montag, potser un suïcidi involuntari i no reeixit però fet repetits cops, i que a més és un mal social que compren una bona part de la societat, és una petita escletxa, de tota aquesta societat on, com el Montag, el seu inconscient vol sortir i cridar per la llibertat de pensament, però on el seu jo conscient tanca qualsevol porta al pensament i la lluita entre un i altre porta al suïcidi repetit. 

La intel·ligència i el saber com causa de la infelicitat de l’esser humà. 

 

Són molts els cops que hem  pogut llegir autors que defensen l’estupidesa com a bandera de la felicitat:  Pio Baroja deia:  “ser inteligente constituía una desgracia, y sólo la felicidad podía venir de la inconsciencia y de la locura”.

Els governs totalitaris sovint han agafat la bandera de la incultura i del desconeixement com forma de control social de les masses.  És així doncs  com tant Husley en Un món feliç com Bradbury ens presenten una societat totalitarista, reprensora i controladora, però amb el beneplàcit estúpid de la  mateixa societat: 

 

Aquest és el món que ens presenta Bradbury de fet, un món on ha desaparegut el pensament, i tots som iguals i per tant feliços en la nostra ignorància: 

 

“[…]Desde luego que sí. Hemos de ser todos iguales. No todos nacimos libres e iguales, como dice la Constitución, sino todos hechos iguales. Cada hombre, la imagen de cualquier otro. Entonces todos son felices, porque no pueden establecerse diferencias ni comparaciones desfavorables. ¡Ea! Un libro es un arma cargada en la casa de al lado. Quémalo. Quita el proyectil del arma, domina la mente del hombre. ¿Quién sabe cuál podría ser el objetivo del hombre que leyese mucho? ¿Yo? No los resistiría ni un minuto. Y así, cuando, por último, las casas fueron totalmente inmunizadas contra el fuego, en el mundo entero (la otra noche tenías razón en tus conjeturas) ya no hubo necesidad de bomberos para el antiguo trabajo. Se les dio una nueva misión, como custodios de nuestra tranquilidad de espíritu, de nuestro pequeño, comprensible y justo temor de ser inferiores. Censores oficia-les, jueces y ejecutores. Eso eres tú, Montag. Y eso soy yo.”  Pag 69

De fet Bradbury sovint explica que la primera idea sobre  aquest llibre va ser veien com Hitler feia cremar llibres, i les llàgrimes li queien de ràbia. 

 

Un dels punts culminants de l’obra.  

Quan cremen una dona gran amb els seus llibres que es nega a abandonar-los és un dels punts culminants de l’obra i una escena esfereïdora que fa reaccionar a Montag contra la injustícia de la seva societat.  És doncs un punt d’inflexió pel protagonista, després del fet que la Clarice sacsegi la seva ment i la seva consciencia, aquella mort inaudita  ja no el permet mantenir-se indiferent, quiet, contemplatiu, ha d’actuar, ha de moure’s,  ha  de lluitar.  

 

-¡Petróleo! 

Bombearon el frío fluido desde los tanques con el número 451 que llevaban sujetos a sus hombros. Cubrieron cada libro, inundaron las habitaciones. Corrieron escaleras abajo; Montag avanzó en pos de ellos, entre los vapores del  petróleo. 

-¡Vamos, mujer!  

Ésta se arrodilló entre los libros, acarició la empapada piel, el impregnado cartón, leyó los títulos dorados con los dedos mientras su mirada acusaba a Montag. 

-No Pueden quedarse con mis libros -dijo-. 

-Ya conoce la ley -replicó Beatty-. ¿Dónde está su sentido común? Ninguno de esos libros está de acuerdo con el otro. Usted lleva aquí encerrada años con una condenada torre de Babel. ¡Olvídese de ellos! La gente de esos libros nunca ha  existido. ¡Vamos! 

Ella meneó la cabeza. 

Con torpes movimientos, los hombres traspusieron la puerta. Volvieron la cabeza hacia Montag, quien permanecía cerca de la mujer.

-¡No iréis a dejarla aquí! -protestó él-.

-No quiere salir.

-¡Entonces, obligadla!

Beatty levantó una mano, en la que llevaba oculto el deflagrador.

-Hemos de regresar al cuartel. Además, esos fanáticos siempre tratan de suicidarse. Es la reacción familiar. Montag apoyó una de sus manos en el codo de la mujer.

-Puede venir conmigo.

-No -contestó ella-. Gracias, de todos modos.

-Vamos a contar hasta diez -dijo Beatty-. Uno, Dos.

-Por favor -dijo Montag-.

-Márchese -replicó la mujer-. Tres. Cuatro.

-Vamos.

Montag tiró de la mujer.

-Quiero quedarme aquí -contestó ella con serenidad-.

-Cinco. Seis.

-Puedes dejar de contar -dijo ella-.

Abrió ligeramente los dedos de una mano; en la palma de la misma había un objeto delgado. Una vulgar cerilla de cocina. Pàg 48

 

Els personatges

Farenheit 451  és una novel·la iniciàtica on el protagonista inicia un canvi interior i el lector l’acompanya amb tots els canvis emocionals i de sentiments que tenen lloc dins seu,   alhora que s’inicia un viatge, una aventura pròpia dels clàssics homèrics, i igual  que l’Odisseu, que l’ Ulisses clàssic, Montag va trobant en el seu camí Nausiques que l’acompanyen i l’ajuden a recórrer aquest viatge i sirenes que el volen retenir:    Montag reacciona en tres moments de l’obra que són tres  punts de  desencadenament que corresponent a  l’actitud de tres personatges: Amb la Clarice, es comença a preguntar coses, amb  la vella que dóna la seva vida pels llibres, comença a adonar-se que aquella societat que fa allò no pot ser bona, i finalment Faber. L’aparició de Faber com a contrapunt  és el desencadenant de la seva mobilització, de la seva lluita, i de la seva fugida. És el que finalment fa declarar-se a Montag clarament, que per fi es plantegi que tota la seva vida li han dit el que cal fer, fins i tot el mateix Faber que, com una mosca collonera, li parla a cau d’orella, i que mai ha tingut opció de pensar per si mateix.  

 

I finalment la sirena:  El capità es converteix en el seu antagonista, que pel contrari vol aturar aquests  personatges catalitzadors,  primer vol mantenir a Montag en d’ignorància, després davant del seu fracàs vol fer creure a Montag que el món és més feliç sense saber. Però pel contrari igual que a Odisseu les sirenes, el capità no l’atura, sinó que li dóna més arguments, fins i tot quan es deixa matar... “volia morir”.  Un home que ha demostrat, com el Mustafà d’ Un mundo feliz, que coneix la cultura, coneix la literatura, però que assumeix el seu rol de repressor, perquè el món no ha de saber, la gent serà més feliç sense saber, però ell sap, i mentre Mustafà de Huxley ho aprofita en el seu favor, el capità és infeliç i desitja morir. 

 

La fugida, un nou element del virtuosisme literari

 

L’escena de fugida al riu torna a ser  un exemple del preciosisme  literari de Ray Bradbury, on només amb l’enumeració d’uns números mentre descriu una petita escena, ens centra en la fugida i la persecució amb un estil contundent, gairebé fílmic, on l’acció és rapida i trepidant només amb aquest recurs literari de l’enumeració, que ens manté en vil fins al darrer moment: fins i tot al mateix protagonista que no pot deixar d’enumerar  i mirar les finestres esperant veure els seus perseguidors,  i nosaltres amb ell, esperant que el protagonista sigui descobert, que s’obrin totes les portes, i que surtin tots els caps,  com si nosaltres mateixos estiguéssim plantats davant aquelles pantalles de tv, aquell gran germà que pocs anys abans Orwell ens feia palès amb el seu extraordinari 1984, que el persegueixen:  

 

“Veinte millones de Montag corriendo, muy pronto, si las cámaras le enfocaban. Veinte millones de Montag corriendo, corriendo como un personaje de película cómica, policías, ladrones, perseguidores y perseguidos, cazadores y cazados, tal como lo había visto un millar de veces. Tras de él, ahora, veinte millones de silenciosos Sabuesos atravesaban los salones, de la pared derecha a la central; luego a la izquierda, desaparecían. Montag se metió su radio auricular en una oreja. —La policía sugiere a toda la población del sector Terrace que haga lo siguiente: en todas las casas de todas las calles, todo el mundo debe abrir la puerta delantera o trasera o mirar por una ventana. El fugitivo no podrá escapar si, durante el minuto siguiente, todo el Mundo mira desde el exterior de su casa. ¡Preparados! ¡Claro! ¿Por qué no lo habían hecho antes? ¿Por qué, en todos los años, no habían intentado aquel juego? ¡Todos arriba, todos afuera! ¡No podía pasar inadvertido! ¡El único hombre que corría solitario por la ciudad, el único hombre que ponía sus piernas a prueba! —¡A la cuenta de diez! ¡Uno! ¡Dos! Montag sintió que la ciudad se levantaba. —¡Tres! Montag sintió que la ciudad se dirigía hacia sus millares de puertas. ¡Aprisa! ¡Una pierna, la otra! —¡Cuatro! La gente atravesaba sus recibidores. —¡Cinco! Montag sintió todas las manos en los pomos de las puertas. El olor del río era fresco y semejante a una lluvia sólida. La garganta de Montag ardía y sus ojos estaban resecos por el viento que producía el correr. Chilló como si el grito pudiera impulsarle adelante, hacerle recorrer el último centenar de metros. —¡Seis, siete, ocho! Los pomos giraron en cinco millares de puertas. —¡Nueve! Montag se alejó de la última fila de casas, por una pendiente que conducía a la negra y móvil superficie del río. —¡Diez! Las puertas se abrieron. Montag vio en su imaginación a miles y miles de rostros escrutando los patios, las calles, el cielo, rostros ocultos por cortinas, rostros descoloridos, atemorizados por la oscuridad, como animales grisáceos que miran desde cavernas eléctricas, rostros con ojos grises e incoloros, lenguas grises y pensamientos grises. Pero había llegado al río.”  pàg 149

 

Així Barbury ens torna a mostrar un element literari clàssic, l’enumeració, senzill però usat amb contundència i que ens fa vibrar amb el protagonista. 

 

 

Les fonts de Ray Bradbury i  Fahrenheit 451

Un món feliç  Adoulx Husley 1932 i 1984 escrita per George Orwell al 1947 son dos clars referents per Bradbury en escriure aquesta novel·la. La idea del món feliç on ningú pensa, però tot hom gaudeix per igual,  a través de la cultura audiovisual de masses  que globalitza el pensament i trenca la individualitat és un dels arguments centrals tant d’ Un món Feliç com de 1984.  Així podem dir que tres escriptors de la primera meitat del s XX ja varen predir  l’evolució de les nostres societats capitalistes  amb prou exactitud, i l’evolució que preconitzen ens fan palès que anem per aquest camí i és esfereïdor. La clarividència social, especialment de Huxley que escriu Un món feliç l’any 1932, dona una credibilitat a aquests autors que ens hauria de fer reflexionar.

 

Estem condemnats a repetir sempre els nostres errors?

Bradbury  ens obre doncs amb Farenhait 431 els ulls  d’immobilisme,  al tancament cultural i social  i ens avisa ja fa més de 50 anys de com  els governs saben aprofitar els mitjans de comunicació de masses i la tele escombraries per amagar-nos en la nostra pròpia inconsciència les injustícies més terribles  socials i culturals de tot un país.  Estem condemnats com l’au fènix a cremar-nos contínuament en els nostres errors i repetir cíclicament l’horror i la destrucció? Molts historiadors ens dirien que Sí!. Bradbury però no vol acabar la seva novel·la sense trencar una llança en favor de l’home: 

 

Faber i després  Granger son dos personatges que ens  obren  la porta al coneixement  de la mateixa humanitat, com eina per enfrontar el futur, i acabar obtenint una societat millor, això si, cap dels dos pensa que sigui ni en aquesta  generació ni en moltes posteriors, portem masses mil·lennis repetint els mateixos errors. L’au fènix de la societat que repeteix un  altre cop el mateixos error, s’incinera i torna a renéixer, però amb el temps recordarà més i potser cometrà menys errors i caldrà viure menys els horrors de la incineració. 

 

 

“[…] cuando tuviésemos todos los libros que necesitásemos, aún insistiríamos en encontrar el precipicio más alto para lanzarnos al vacío. Pero necesitamos un respirador. Necesitamos conocimientos. Y tal vez dentro de un millar de años, podríamos encontrar barrancos más pequeños desde los que saltar. Los libros están para recordarnos lo tontos y estúpidos que somos. Son la guardia pretoriana de César, susurrando mientras tiene lugar el desfile por la avenida: «Recuerda, César, eres mortal.» “pàg97

 

“Granger miró la hoguera. —Fénix. —¿Qué? —Hubo un pajarraco llamado Fénix, mucho antes de Cristo. Cada pocos siglos encendía una hoguera y se quemaba en ella. Debía de ser primo hermano del Hombre. Pero, cada vez que se quemaba, resurgía de las cenizas, conseguía renacer. Y parece que nosotros hacemos lo mismo, una y otra vez, pero tenemos algo que el Fénix no tenía. Sabemos la maldita estupidez que acabamos de cometer. Conocemos todas las tonterías que hemos cometido durante un millar de años, y en tanto que recordemos esto y lo conservemos donde podamos verlo, algún día dejaremos de levantar esas malditas piras funerarias y a arrojarnos sobre ellas. Cada generación habrá más gente que recuerde. pàg 174

 

 Bradbury ens presenta doncs, fa més  de 60 anys,  un món tecnològic que suposadament havia de millorar l’accés a la cultura i igualar tots els estrats socials i que pel contrari acaba aniquilant la cultura, el lliure pensament i el lliure arbitri. No us recorda res?  Les ciències per sobre de les humanitats, la tecnologia multimèdia per sobre de la paraula,  la globalització per sobre de la individualitat, les relacions virtuals per sobre dels  sentiments pels qui ens són propers.  Un fotografia  del nostre futur o del nostre present? 

 

 

Ressenya a La biblioteca del Kraken