Fahrenheit 451, de Ray Bradbury. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

Preciós llibre poètic que ens revoluciona les consciències i ens ajuda a pensar.

Al final del llibre, quan Montag veu cremar-se la ciutat,  a la vora del foc que escalfa enlloc de destruir, al costat dels únics homes que  recordaran,  en el futur,  la cultura;  Granger, li diu al el seu amic: “Una vegada , ara deu fer cinquanta anys, el meu avi em va ensenyar unes pel·lícules de coets V2. Has vist mai el bolet d’una bomba atòmica de  tres-cents quilòmetres d’altitud? És una punxada d’agulla, no res. Amb la solitud tot al voltant.

“El meu avi  passà la filmació del V2 una dotzena de vegades i aleshores va dir que esperava que, algun dia, les nostres ciutats s’obririen i deixarien que hi penetressin el verd i la terra i que sobrevivim en una natura que pot endur-se’n  el que ens ha donat... Quan oblidem com  és de pròxima, a  la nit, la solitud, deia el meu avi, algun dia vindrà i se’ns endurà, perquè haurem oblidat fins a quin punt pot arribar a ser terrible i real. Ho veus?- es tombà  cap a Montag- L’AVI FA MOLTS ANYS  QUE VA MORIR, PERÒ SI  M’OBRIES EL CRANI, PER DÉU QUE EM TROBARIES, LES LÍNIES DE L’ EMPREMPTA DEL SEU DIT A LES CIRCUMVOLUCIONS DEL CERVELL” 

 

Freud ens parlà de les empremtes mnèmiques,  i en el seu article titulat “Nota sobre la pissarra màgica” proposa que  les empremtes que duren, s’inscriuen en l’ inconscient. El magatzem de la memòria, el tresor dels records, que no recordem conscientment, però on hi ha emmagatzemades: escenes, esdeveniments, pors, dolor, terror, solitud i fins i tot, elements heretats de generacions anteriors, com diu a “Moisès i la religió monoteista”. Aquestes empremtes poden ser reactivades. El somni, amb l’ajuda de les empremtes es formen representacions i transposicions (metàfores i metonímies) de restes diürns i continguts del desig. Freud ens diu a “El jo i l’allò” que les nostres paraules són també, restes de les paraules sentides que condicionen el nostre pensament i també les nostres creences.

Actualment el neurobiòleg Kandel (2005) ha pogut comprovar, que a una experiència, no se li associa  una única empremta, sinó que aquesta s’associa a un conjunt de sinapsis activades en xarxa en forma d’un conjunt de neurones..  L’ experiència esculpeix la xarxa neuronal. Les empremtes no són solament empremtes conscients, n’hi ha que es poden inscriure de forma inconscient. Els mecanismes de plasticitat condueixen a  associacions d’empremtes que acaben fent-ne de noves,  allunyades de les experiències inicials. Tot es conserva, l’experiència deixa una empremta, però a la vegada tot es transforma, al associar-se les empremtes entre si per formar-ne de noves. És la paradoxa de la plasticitat. La inscripció en l’experiència ens separa d’ ella i al mateix temps ens hi allibera. Malgrat que al principi mantenen un vincle directe amb l’experiència, després,  les primeres empremtes es van transcrivint i associant fins formar noves empremtes. Hi ha plasticitat però també paradoxalment discontinuïtat. L’ inconscient seria aquesta discontinuïtat. L’ inconscient no és una memòria que representa fidelment el que s’ha viscut, sinó molt al contrari ens separa del que hem viscut. Les empremtes mnèmiques, produïdes per l’experiència, es van associant unes amb les altres fins construir una nova realitat inconscient, independent del que han estat en l’origen, les primeres.

Ray Bradbury és una font inesgotable per a un psicoanalista. La pulsió de mort que pot aniquilar tot el que la humanitat ha construït a través de la cultura, té aquí una lleu esperança: la memòria dels llibres que no es poden destruir, les empremtes mnèmiques que ens podran salvar de tant d’horror.