Foc latent, de Lluïsa Forrellad. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

 

“Foc latent”, una obra escrita per l’ autora després  de 53 anys de no haver publicat  res , té la pàtina d’obra magna, elaborada dia a dia amb l’esforç de l’arxiver, que pretén guardar a través d’una trama, la història de vegades gloriosa i terrible de Catalunya, que molt sovint se’ns presenta com un “déjà vue” actual.: La Solidaritat Catalana, unió de partits enfront del Govern Espanyol, la lluita de classes, la revolució, el paper de l’església...

La idea filosòfica de  “ l’etern retorn” , els fets que es repeteixen amb variants durant  la història se’ns apareix en aquesta novel·la com un “Déjà vue”. L’Etern retorn és el nom donat per F. Nietzsche a una concepció filosòfica del temps que té els seus orígens en l'antic Egipte, que forma part i de les teories cosmològiques dels primers estoics. La teoria es pot esquematitzar en la idea que el temps no és infinit, sinó que es troba ocupat per un nombre finit d'accions possibles en l'univers, i que totes aquestes accions i fets tenen lloc un nombre indefinit de cops de forma repetida. Un lloc central en aquesta teoria l'ocupa la idea que l'univers no té un estat final, i que en lloc d'això simplement reviu cicles sense cap destí. El temps, doncs, es percep com quelcom cíclic, contràriament a la visió aristotèlica del temps, que es rectilínia.

Què hi ha de cíclic i de repetició en la nostra història?

El  Déjà Vue”, en francès, literalment “ja vist”, és el fenomen de tenir la forta sensació que un esdeveniment o experiència que es viu actualment, ja s’ha experimentat en el passat, acompanyat d'una sensació de irrealitat i estranyesa. El Déjà vue no és precognició o profecia, sinó més aviat s’explica com l’anomalia de la memòria, que crea una impressió de que una experiència és recorda. 

Hi ha dos tipus de déjà vue: El que es relaciona amb l’epilèpsia i les al·lucinacions en malalties neurològiques i psiquiàtriques i la no patològica, característica en persones sanes.

 

En Psicopatologia de la vida quotidiana (1901), Sigmund  Freud, va comparar el "déjà vu" a un "somni viscut. Considera que el “déjà vu” és de fet el renaixement, la repetició d'una memòria, d’ una percepció,  la percepció d'una fantasia (o somiar despert) inconscient que no podem recordar conscientment. El somni viscut per una part dels catalans per alliberar-se del govern central, la lluita de classes...que queda en la memòria col·lectiva, l’inconscient col·lectiu del que ens parla Jung

La Lluïsa Forrellad utilitza com tots els escriptors, el llenguatge escrit que té la propietat de representar, com en un mirall, la realitat del món. El llenguatge és imatge del món perquè té capacitat pictòrica, o capacitat de representació o configuració (Abbildung). Els fets de Catalunya es «reprodueixen» i  es «representen» . Hi ha un isomorfisme entre  llenguatge i realitat. I ens porta a l’actualitat la remembrança d’uns fets que ens sonen a repetició mai no resolts.

La idea filosòfica de “L’ ànima del món”, la continuïtat entre el món orgànic i l’inorgànic, que està en el Cosmos, és un precedent remot de la noció d’inconscient, i sobre tot de la  doctrina de l'inconscient col·lectiu  de Jung. La noció d’inconscient es remunta a alguns filòsofs racionalistes com Leibniz, que el concep com un límit de la consciència en què es produeixen representacions fosques o molt febles.. Des d’aquesta perspectiva Bergson, tracta l’inconscient com una forma de la memòria no actual, sinó virtual que sempre es conserva.

Què hi ha de no actual i de virtual en la memòria de la nostra història i en la repetició dels fets actuals de la nostra política a Catalunya?

Segons Nietzsche, es requereix un sincer “Amor Fati” (Amor pel Destí en llatí), no tan sols per suportar, sinó en arribar a desitjar. Es repeteixen eternament tots els passos d'una vida tal qual van tenir lloc tot el dolor i l'alegria, i la vergonya i la glòria.

   

Suposem que cert dia o certa nit, un dimoni s'introduís furtivament en la soledat més profunda i et digués: «Aquesta vida, tal com tu la vius i l'has viscut hauràs de viure-la encara un altre cop i fins i tot innumerables vegades; i se't repetirà cada dolor, cada plaer i cada pensament, cada sospir i tot l’ extraordinàriament gran i petit de la teva vida. A més a més tot es repetirà en el mateix ordre i successió... i fins aquesta aranya i aquest clar de lluna entre els arbres i aquest mateix instant i jo mateix. L'etern rellotge de sorra de l'existència donarà la volta sempre novament, i tu amb ell, corpuscle de pols». No et tiraries al sòl, carrisquejaries les dents i maleiries el dimoni que així et parlés? O potser hagis tingut alguna vegada la vivència d'un instant prodigiós en què respondries: «tu ets un déu i mai vaig sentir res més diví!»

 Friedrich Nietzsche. “El gai saber”