L'amant, de Marguerite Duras. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

 

Jacques Lacan el psicoanalista francès contemporani de Marguerite Duras , va fer un escrit: “Homenaje a Marguerite Duras por el arrobamiento de Lol.V. Stein”  en relació a l’obra de Duras: “El arrebamiento de Lol.V. Stein”. Marguerite havia fet moltes entrevistes a una malalta mental, dades amb les quals va construir la novel·la, on explica,  sense informació psicoanalítica, el procés   del desenvolupament  de la psicosi

Lacan ens diu al respecte l’obra de Duras: 

“ La única ventaja que un psicoanalista tiene derecho a sacar de su posición (…) es que el artista siempre lo precede y que, así pues, no tiene por qué hacer de psicólogo allí donde el artista le facilita el camino. Precisamente es lo que reconozco en el arrebato de Lol V. Stein, en el que Marguerite Duras resulta saber sin mí lo que yo enseño.”

Lacan, així fa un homenatge a Marguerite Duras i a tots els artistes, que sense

saber-ho, saben més de l’inconscient que el propi psicoanalista.

Marguerite diu en una entrevista a la TV, que quan escriu no s’ocupa de l’estil, diu les coses com li vénen, “...com m’ataquen, com em ceguen. Poso primer moltes paraules, és com si la frase estigués puntuada per les paraules i després la frase s’apodera de les paraules com pot i jo ja no m’ocupo d’ ella.”

 Una  forma d’escriure amb moltes repeticions, col·locant paraules de forma estranya, escandalitzant als puristes però amb el miracle d’arribar a dir les coses d’una forma justa, precisa i ràpida

“Pensava que el lector no ho aguantaria, que necessitava frases clàssiques, però he  arribat a l’escriptura fluida que buscava. L’escriptura fluida és una escriptura distreta, que corre, que vol atrapar les coses més que dir-les. És la cresta de les paraules, l’escriptura progressa sobre la cresta , per anar de pressa per no perdre res, que és el drama quan s’escriu. Tot s’oblida de seguida i és horrible.”

Veiem com Duras descriu sense saber-ho, com apareix en alguns escriptors i  en l’art , la part incontrolable, el no saber, el sofriment i la repetició de l’ inconscient.

“Escriure és un infern.  Ser escriptor fa mal, és insuportable. No es viu, la vida està en un altre banda. És rar escriure. Perquè aquesta doble vida, portar una altra visió de la realitat, sempre amb l’escriptura al costat de la vida? Però no te’n pots alliberar, perquè no sé el que és. escriure, no ho sé. No sé d’ on procedeix. Gent famosíssima no han escrit, per exemple Sartre. Sempre va tenir preocupacions annexes, de segona ma, es va inspirar  en la societat  Mai no es va enfrontar a l’escriptura pura. Blanchot escrivia, Bataille també. No és cap judici de valor, hi ha gent que escriu i gent que es creu que escriu. Però són pocs, molt pocs.”

“Tots els meus llibres són imaginaris, tot és ficció i el que m’intriga és que les mateixes històries estan en tots el llibres i no sé perquè”

Marguerite Duras , efectivament va repetint les mateixes històries: La mare, la mort, obsessió constant  en la seva obra; la solitud, el sexe, la recerca de l’absolut, la fragilitat i la inconsistència del ser humà: “la història de la meva vida no existeix. Això no existeix. Hi ha alguns paisatges on s’insinua que alguna cosa hi va haver, no és cert, no hi va haver ningú...” (L’amant p. 14); la pèrdua del paradís perdut, el temps, la parella,  la passió, el ball, la música..

“L’amant” escrita el 1984, és reescrita  l’any 1991. Escriu “El amante de la China del Norte”, quan se n’assabenta que l’amant havia mort ja feia anys. “ Vaig abandonar el treball que feia i durant un any, i boja de felicitat, em vaig tancar amb l’amor entre el xinès i la nena”.

La Duras reemplaça el buit de la mort, l’aparició del no res, amb l’escriptura, com farà amb el seu canvi de cognom quan sap que el seu germà preferit Paul, al qui havia iniciat sexualment, ha mort a Indoxina.  Substitueix el seu cognom Donnadieu per Duras, una comarca de França. Posarà també així distància amb el germà gran, Pierre, al qui li té por i del que se’n avergonyeix.  

 

Marguerite va passar els últims anys de la seva vida amb Yann Andrea, un jove estudiant de filosofia que enamorat de la seva escriptura, no va parar  fins que la va conèixer i es va convertir en el seu amant. Tenia 27 anys i ella 65 i la seva relació sovint  autodestructiva va generar també, que Yann  posés en paraules : la veritat, el temps, la mort, la memòria...  a “Ese Amor” La salvació dels mots, salvà també la parella :

 "I en aquest moment hi ha, ho diré així, de cop, una tercera persona amb nosaltres. Nosaltres ja no existim. Ja no hi ha nom, ja no hi ha nom d'escriptora, només existeix l'escriptura que s'està escrivint, senzillament"  (p. 33)

 

 

El tema recurrent de Marguerite del buit, del ser i no ser de l’Ésser humà. En les pel·lícules, com “Indian Song”, evoca la vida d’una dona morta, dona de l’ambaixador, lànguida,  morta en l’exili, carregada d’amants, de la que Marguerite va dir-ne “la pel·lícula de les veus, de les imatges.  Aquesta llunyania en la narració i en les imatges, on la càmera circula suaument sobre els amants, però que entra fins el fons de les entranyes. Aquestes ressonàncies de la història on els fràgils personatges, passen imperceptiblement per la història “La matèria destruïda”  L’Amant” (p. 11) Ell i Ella, sense nom, a “Hiroshima mon amour”, tenen   la força sempre al límit de la passió, del sexe i de  l’autodestrucció “Ara comprenc que molt jove, als quinze anys, tenia aquest rostre premonitori del que se’m va posar després amb l’alcohol, a la meitat de la meva vida. L’alcohol va suplir  la funció que no tenia Déu, també va tenir la de matar-me, la de matar. L’alcohol ho va confirmar. Aquesta possibilitat estava en mi, sabia que existia, com les altres, però, curiosament abans de temps. Igual que estava en mi el desig. Als quinze anys tenia el rostre del plaer i no coneixia el plaer...Per a mi tot va començar així, per aquest rostre extenuat, aquelles olleres que s’anticipaven al temps, als fets ” (L’amant p. 15) 

 

 “...Només s’hagués pogut fer una fotografia si s’hagués pressentit la importància d’aquest succés a la meva vida, aquesta travessia del riu. Doncs mentre passava, fins i tot s’ignorava la seva existència. Només Déu  la coneixia. Per això aquesta imatge, i no podia ser d’altre manera no existeix. Ha sigut omesa. Ha sigut oblidada. no ha destacat, no ha arribat al seu punt àlgid. A aquesta FALTA d’haver sigut presa deu la seva virtut, la de representar un absolut, de ser precisament un ARTÍFEX”    

 

Marguerite Duras ens ensenya als psicoanalistes, com diu Lacan, que sobre el forat de la pèrdua, “LA FALTA D’HAVER SIGUT PRESA, ÉS ON DEU LA SEVA VIRTUT”; la necessitat de construir-hi un ARTÍFEX, en aquest cas l’escriptura de la Marguerite.  Duras hi construeix , hi posa paraules en el lloc del seu passat perdut.

Les  imatges, històries i  mites, perduraran després de la seva mort.