Domicili provisional i Diàlegs sobre un fugitiu, de Manuel de Pedrolo. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

 

Manuel de Pedrolo va dir que un del objectius de les seves novel·les era aconseguir un doble objectiu: descriure unes accions simultànies i excloents a l’ hora.  Una paradoxa. “Si no hi hagués hagut la guerra, jo seria psicoanalista”. Efectivament Pedrolo era fill d’ una família benestant de Tàrrega, que va venir a Barcelona per a estudiar medicina i fer-se psicoanalista, però la guerra, el va fer deixar els estudis.

Què hi ha en ell de psicoanalista, de simultani en el seu exercici de  l’escriptura i d’ excloent  per  no haver pogut complir el seu desig?

Pedrolo es queixava de les dificultats de poder fer reflexionar la gent i no aconseguir-ho. “Si en els articles de l’ Avui, me n’adono que no m’ entenen els lectors i de vegades m’ interpreten gairebé al revés. Si amb això que és tan senzill, ja hi ha desconcert, que ha de passar amb la novel·la?” Les dificultats del llenguatge, de la comunicació “ Hi ha moments que no ens entenem amb les mateixes paraules”...”Un optimisme esfereïdor en les paraules consigna”  I què hi ha en les paraules, de simultani i excloent? Paraules que s’ escapen  de la idea,  motiu de conflicte de la comunicació, que Pedrolo, en una recerca de detectiu, ( els psicoanalistes en diríem d’ obsessiu) ens transmet  en els dos contes dibuixant-nos personatges sols i desarrelats, posant sempre en primer pla, com en totes les seves obres, la solitud humana., com ho indiquen els dos títols: “Domicili provisional” i “Diàlegs sobre un fugitiu”.

Manuel de Pedrolo, que en temps franquista havia explorat el teatre ideològic amb un llenguatge abstracte i simbòlic, com “Homes i No”,  ens presenta constantment la idea de la solitud del  ser humà atrapat en el llenguatge.

Freud i Lacan  faran de la paraula l’ instrument amb el que treballaran amb els pacients, la situaran en  la base de l’estructura del ésser humà,  (Lacan diu l’ inconscient està estructurat com un  llenguatge) però també  en la paradoxa, que ens parla Pedrolo, de la paraula que s’esmuny, també signe de conflictes i de la nostra limitació (en psicoanàlisi: castració.)