El dolor, de Marguerite Duras. (Glòria Calafell).

 

Marguerite Duras (Gia Dinh a prop de Saigon 1914 – París 1996)

Visqué la infància i adolescència a la Indoxina francesa fins que a 1932 es trasllada a França.  Estudia a la Sorbona  Matemàtiques,  Ciències Polítiques i Dret  Pel seu coneixement de la llengua de la seva terra nadiua, va treballar com a secretària del Ministeri de Colònies de 1935 – 1941.  Al 1939 es va casar amb Robert Antelme, amb qui tingué un fill (1942) que va morir després de néixer.  Aquell mateix any va conèixer Dionís Mascolo, que va ser el seu amant i amb qui tingué un altre fill, el seu únic fill. Tant  Robert Antelme, que va ser deportat als camps de concentració durant l’ocupació nazi, Duras i Mascoló formaven part de la Resistència i es van afiliar al Partit Comunista Francès (PCF). Duras va deixar de militar al 1955.

Dona de trajectòria literària que abasta diverses tendències des que el 1943 va publicar , Les impudents, Contacta amb l’existencialisme de Sartre i Beauvoir, però se’n distancia per apropar-se la nouveau roman amb el relat La tarda del sr. Andesmas 1960.  Guanyà el premi Goncourt 1984 amb la novel·la L’amant que va tenir gran ressò mundial. 

La seva obra compta amb quaranta novel·les i una dotzena d’obres de teatre.  Escriu guions de cinema (Hiroshima mon amour, d’Alain Resnais pel·lícula fonamenta del nouvelle vague)  i dirigeix diverses pel·lícules, per exemple, India Song.  Val a dir, però, que la temàtica principal de gairebé tota la seva obra és l’experiència personal.  Una història dramàtica, amarga i tempestuosa des del seu naixement on els temes sobre la solitud, l’escriptura, l’alcohol, el sexe, el narcisisme i la justícia conflueixen en una obra d’una profunda clarividència que no passa per alt a qui té l’oportunitat de conèixer-la.

 

El dolor

Resum de les dues primeres narracions

Les dues primeres narracions de El dolor són el resultat de revisar uns diaris que Duras va escriure mentre el seu marit, Robert Antelme (Robert L en els relats) era presoner als camps de concentració de Buchenwald i Dachau.  Com he dit abans, ambdós i l’altre protagonista del 1r relat (D.) Dionís Mascoló, formaven part de la Resistència.  Una vegada l’alliberació de París i tota França i, poc després,  l’entrada dels aliats a Alemanya, amb l’ajuda d’aquest amic: (D en el relat)  Robert L és trobat, pràcticament rescatat de la mort, i retornat a França. Val a dir que anys després Antelme escriuria, com altres expresoners, sobre aquesta experiència en la novel·la L’espècie humana.  Per a Duras, El dolor  és la descripció profunda d’aquest sentiment profund  provocat per l’angoixa d’una recerca desesperada i incerta en què la mort és el pensament més freqüent i la solitud la companyia més desitjada, tot i que l’amor hi és però no és exclusiu, vull dir que no sent amor pel marit, sinó que ha conegut (D) i s’han fet amants, però no troba felicitat, sinó aquest “doleur” per la recerca.  També podem adonar-nos de la crítica que Duras fa de la situació política immediata després de l’ocupació, sobretot de De Gaulle, i de la seva feina en la Comissió de Control d’Edició en la França del moment.

En la segona narració es parla de l’ambigua relació que Duras va mantenir amb Pierre Rabier, l’agent de la Gestapo, que va detenir el marit.  En aquestes trobades tots dos tenen por de ser descoberts perquè els hi la va la vida.  Rabier sap que quan tot acabi i entrin els aliats, ell haurà de fugir de França si vol continuar vivint després que els nazis hagin estat derrotats.

 

ESTIL

El que ha estat per a mi important és el tractament de la temàtica que ha fet

Ja des del començament, en el pròleg Duras ens diu:

El dolor és una de les coses més importants de la meva vida.  La paraula “escrit” no li convé. (pg.15.  Cal llegir aquest paràgraf sencer)

Bé no li convé, però l’ha escrit i ho ha fet d’una manera, per a mi, magistral.  I la pàgina 20 ens diu, també:

El dolor vol que se li faci un lloc (pg 20)

I jo hi afegeixo un lloc i una forma que en aquest primer relat és fet de frases curtes, concentrades, a vegades, només són dues paraules ja en els diàlegs.

-          Cap notícia?

-          Cap notícia

-          Cap indicador?

-          Cap.

Silenci.  Ho tornaré a preguntar? Sí.  Ho pregunto.

-          Què en pensa. Començo a posar-me nerviosa.

Silenci

La sorpresa de l’alliberament: “Cal que sigui raonable: espero en Robert L que ha de tornar”.(PG. 17) Ho sabem, doncs, des del primer moment, a la 1a. pàgina: LA INCERTESA, EL NEGUIT

(...) “Cal baixar, comprar el diari, llegir la llista. No. Sento que a les temples el batec es fa gran”

I el seu estat d’ànim davant les notícies de la guerra i l’absència

Vaig dormint pel carrer.  Les mans a les butxaques, ficades ben endins. Les cames avancen.  Evitar els quioscos. Evitar els centres de trànsit.  Els aliats avancen en tots els fronts.  Abans això tenia importància. Ara ja no en té cap.  ja no llegeixo comunicats (pg. 19) Cal llegir el paràgraf

Sol roig a París, lent. (...) L’Alemanya nazi ha estat esclafada. Ell, també. Dins a la fossa.  Tot s’està acabant. Estic prima, seca com una pedra. (...) La foscor els separa. (pg. 20)

Fixem-nos que és un monòleg interior en què el pensament torturat per l’angoixa esdevé gairebé prosa poètica que enllaça amb l’escriptura mecànica però amb una realitat profundament interioritzada amb què, com un pintor expressionista, amb una sola pinzellada curta t’ explica un tret interior d’un personatge o d’una situació.  És una escriptura de contingut profund, vertical perquè s’endinsa fins al fons de l’ànima de la protagonista, perquè és aquí on comença a dir-nos clarament que “és mort. A través dels esquelets de Buchenwald, el seu”.

Una mort que creu intuir perquè la seva feina al Servei de Recerca a centre d’Orsay, no troba mai el nom de Rober L.  I és allà on també comença a adonar-se de qui vol fer-se seva la victòria sobre els nazis sense tenir en compte la Resistència, el poble que ha lluitat i sofert l’opressió nazi.  És la praxis de la dreta francesa que representa De Gaulle

Ppgg. 26/27  Cal llegir-la perquè, per a mi, és un altre “dolor” afegit.

I aquí cal adonar-nos que les frases són més explicatives, s’allarguen.  Hi ha subordinacions. Fins a la contundència de la frase simple:

-Ocuparan tot França.  Enverinaran França durant molt de temps, caldrà que ens hi avesem. 

Ens diu D.

Com també en els ppgg 44-45 ens acabarà parlant de la conjunció església i dreta

“quan es tracta de posar ordre, la dreta no dubta i s’hi avé”

I del bandejament del poble, segons Duras

“De Gaulle ha decretat dol nacional per Roosvelt (...) Cal tractar bé els Estats Units.   França estarà de dol per Roosvelt. No es porta dol pel poble”

De la seva decadència física, també,  se’n fa ressò D perquè durant els dies d’espera és un compte en enrere des del 20 d’abril fins que torna el 28: “Tot el món espera”.  El dia abans la captura de Mussolini. 

El 28 François Morland (alter ego de Francois Mitterrand, en realitat), la truca

“Escolti’m bé. En robert és viu. Calmi’s.”

A partir d’aquí les explicacions són més llargues descriptives fins que el deportat arriba en un estat que té la mort ben al costat (patia tifus)

(pg 66)

S’ha acabat l’angoixa de l’espera i arriba la de salvar-lo de la mort “fins que la mort es cansa” (pg. 70) i ja pot dormir, descansar i respirar.  No hi ha compte enrere, perquè  no ha mort als camps de concentració”.

Val a dir que Robert L. (Robert Antelme) No va acusar mai ningú, a cap raça, a cap poble.  Va acusar l’home.

“L’home que, com va dir Hobbes, és un llop per a l’home”

 

La segona narració no és altra cosa que la relació, bastant ambigua, per cert, de Pierre Rabier, l’alemany (pg. 101) de la Gestapo, que va detenir i empresonar el marit de Duras.  Explica, doncs, el procés anterior al 1r relat.

L’estil, més narratiu, és escrit amb frases més llargues perquè és un sentiment completament diferent al de la primera narració.  També hi ha més diàlegs, perquè, els interrogatoris formen part d’aquesta temàtica, però també el monòleg interior, no exempt d’un dolor barrejat amb desig, odi a l’invasor té una explicació més àmplia. 

Des de la situació de la guerra:  “El desembarcament ha tingut lloc ara fa vuit dies, es nota que la situació de desfeta envaeix els alts càrrecs de la policia alemanya” (pg. 88) i és llavors, en anar a portar un paquet per al marit,  coneix Rabier que li diu que 

−El cas (el de Robert L.) és una mica emprenyador, sap? (pg.88)

I a partir d’aquí un seguit d’interrogatoris impliquen coneixement de la situació de por de la dona i demostració del seu temple en no voler delatar ningú, per exemple, quan ha de reconèixer “François Morland François Miterrand)” Cap de l’organització on militava el seu marit. 

La descripció, del tot explícita i gairebé cinematogràfica acaba amb demostració d’enteresa per part de Duras:

-          Encara que el conegués seria repugnant per part meva donar-li unes informacions semblants.  No entenc com s’atreveix a demanar-me això.  pg. 103

Un canvi de ritme complert al de la 1a. narració. Aquí és forta,  se sent segura, malgrat la por per la seva vida, cosa per la qual no sent el dolor angoixant d’una espera; mentre que en la 1a.  sí que el sent.

Tot i que el motiu és el marit, es continuen veient, sopant a restaurants “amb les portes tancades” on hi ha tota classe de menges impossibles en temps de guerra i on Rabier  la  convida i acaba “desesperat” perquè ella no hi tasta res metàfora del silenci de la dona en delatar qualsevol company.

Fins que Rabier és detingut. La descripció que fa de Rabier és definitiva per al lector que acaba amb:

Pg 107 (...) la seva netedat és inoblidable, gairebé obsessiva. Deu haver-ne fet una qüestió de principis.  Va vestit com un senyor.  En aquest ofici cal aparentar ser un senyor. Ell que estova, es baralla amb els punys, que treballa amb les armes (li’n troben sis!), la sang, les llàgrimes, diríem que opera amb guants blancs.  Té les mans de cirugià.

 

 

Ressenyes:

Lara Adell a El Taquigrafo 

 

Carlos Javier González a El vuelo de la lechuza 

 

Meg Ravem a El cuervo de alas rotas