El nadal d'un nen a Gal·les, de Dylan Thomas. Una aproximació pscioanalítica. (Mercè Rigo)

 

Dylan, el gran poeta anglès, nascut a Gal·les (1914-1953) va escriure aquests pensaments

“..) volia escriure poesia perquè m’havia enamorat de les paraules. Els primers poemes que vaig conèixer varen ser cançons infantils, i abans de poder-les llegir, m’havia enamorat de les seves paraules, només de les seves paraules. El que les paraules representaven, simbolitzaven o volien dir, tenien una importància molt secundària; el que importava era el seu so quan les escoltava per primera vegada en els llavis de la remota i incomprensible gent gran que, per alguna raó, vivien en aquest món.”

 

Joaquim Mallafré, l’autor de la traducció  de l’ obra   d’Ulisses  al català, de James Joyce, em va dir en una entrevista a la pregunta del  què  l’havia empès a emprendre la tasca d’una obra tan dificultosa:

 “...) em vaig comprar la traducció francesa, després vaig veure l´ anglesa i em vaig anar informant de coses, fins que en un moment determinat em varen atreure  certs aspectes i vaig  dir ...calla! i això en català què?.  Perquè  hi havia coses que em resultaven molt familiars, ressons que sentia molt meus: ecos de tipus religiós, al·lusions que se citaven i jo havia après a doctrina, al·lusions literàries, aspectes folklòrics de cançons infantils i de jocs infantils, de coses d’ argot que jo havia sentit, alguna expressió que era així; i a partir d´ aquí vaig intentar traduir-ho.

 Aquesta és una mica la història d´ aquesta atracció per Joyce”

 

“...)Jo també. De vegades, en sec, ho somniava, i en sec m’ aixecava  i deia: És això!. De manera que els ritmes els he tingut molt en compte. És molt oral  Joyce, és molt dit en veu alta, s´ ha de llegir i per tant jo l’escoltava. La lectura de Joyce s’ha de fer escoltant i escoltant que allò soni. Per tant procurava fer l’equivalent català, amb cadències les rimes internes, amb els paral·lelismes que utilitzava Joyce i que a vegades podia estar fent jocs semblants”.

 

Dylan, seguidor del corrent literari anglès, queda fascinat per les paraules, no per la seva significació, sinó per la seva sonoritat i pel que remotament li evoquen de la història cultural del seu  país a través de la tradició oral, com a Joyce, i com  a J. Mallafré, el seu traductor.

 Dylan, atreia als seus lectors, no solament amb l’escriptura, sinó  a la radio, i recitant en públic els seus propis poemes orals.

J. Lacan, va fer un seminari dedicat exclusivament a Joyce per il·lustrar el poder del significant en la història del Subjecte, més que de la significació. Tota significació remet sempre a una altra significació, per tant la paraula és equívoca, és un miratge, perquè comprèn varis sentits.

Lacan diu que la PARAULA té una funció CREADORA, doncs fa sorgir la cosa,  Hegel ja ens va ensenyar que el concepte fa desaparèixer la cosa. ( En la paraula taula, la cosa, la taula ha desaparegut). La paraula reemplaça la cosa i d’aquí el poder de les paraules perquè representen el que NO HI ÉS (el buit) Les paraules ens preexisteixen.  Ens parlen en  forma de contes, rondalles o històries, en un llengua universal que ens remet al que és remot, insondable i ens fan néixer al món del simbòlic, imprescindible per a la nostra humanització.

“…)que mai no puc recordar si és que nevà sis dies i sis nits seguits quan jo tenia dotze anys o si nevà durant dotze dies i dotze nits quan jo en tenia sis.”

Dylan, a Gal·les, evoca la seva infància del paradís perdut en el conte: “El Nadal d’un nen a Gal·les”. La seva infància ja no existeix, però hi posa paraules, pura poesia, i en construeix una història

 “Vaig arribar a pronunciar algunes PARAULES en la fosca sagrada que tot ho embolcallava, i em vaig adormir”