Oceà, d'Alessandro Baricco. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

 

L’obra està plena  de referències implícites psicoanalítiques. Es podria fer un tractat sobre temes que sorgeixen en la novel·la que d’alguna manera o altres porten a nocions de la teoria: el món imaginari, el món oníric (els somnis), la solitud humana, els límits(la castració) els instints mortífers (pulsió de mort) i el final d’anàlisi (la lleugeresa del ser)

Agafaré el tema del final d’anàlisi i per a Lacan “la travessia del fantasma”

 Per a Lacan, el Fantasma  és un accés possible al Real i el Real seria el que és descarnat, terrorífic, que no s’ha pogut simbolitzar. El Fantasma és el que ens permet ser neuròtics i conviure més o menys amb el nostre entorn.

 A la manera freudiana, el fantasma es presenta en termes d’escenificació. En el Diccionari Vocabulari de la Psicoanàlisi, és definit com” un escenari imaginari en el que el subjecte està present i que figura, de manera més o menys  deformada pels processos de defensa, la realització d’un desig i per un desig inconscient. El fantasma es construeix mitjançant  coses vistes i escoltades.

Hi ha fantasmes fonamentals que ens fabriquem com els d’una llegenda: entorn al nostre naixement, la sexualitat dels nostres pares etz . És la llegenda familiar, la història que cada pacient desgrana en un psicoanàlisi, que no té a veure  amb el món real que ha viscut, sinó amb les seves vivències i interpretacions..

El fantasma inconscient només es pot construir en un anàlisi. És  a través de l’associació lliure que va explicant el pacient sobre la seva història, que es va anat depurant el que és imaginari i  les identificacions.

Per a Lacan, el final de l’ anàlisi és converteix en  una frase, en una paraula, relacionada amb les pulsions sàdiques i masoquistes.

LA MAR . La paraula que concentra el que és terrible, mortífer i també vivificador, porta als personatges marcats cadascun per la seva càrrega històrica, a la lleugeresa del ser, lluny de les passions i vincles mortífers que ens fan mal. És el color blanc dels quadres de Plasson, el zen.

L’escriptor, el de la setena habitació, diu que ja no es pot beneir el Mar. Ja no serveix la màgia, només anomenar-lo DIR EL MAR. La paraula és l’únic que ens pot salvar. “Dir el mar. Perquè és el que ens queda. Perquè davant seu, nosaltres, que ens hem quedat sense creus, sense vells, sense màgia, bé n’ hem de tenir alguna, d’arma, alguna cosa, per no morir en silenci, i prou.

-Dir el mar?

-Sí.

-I t’has estat tot aquest temps allà dient el mar?

-Sí....

-i faria falta tots aquets fulls per dir-ho?

- Bé, no. Si un en sabés realment, es podria dir en poques paraules...