Combray. A la recerca del temps perdut, de Marcel proust. (Mercè Rigo)

 

 

“À la recherche du temps perdu” és la Història d'un narrador i el seu progressiu descobriment i comprensió del Món: El Món subjectiu i personal, el mons familiars i el món social. “La Recherche” és l'aventura d' una consciència que es va descobrint a si mateixa, en la reconstrucció retrospectiva d'aquest món subjectiu, familiar i social, i al progressiu descobriment de la seva difícil vocació d'escriptor. Podria dir-se per tant que “La Recherche” s'hi poden veure les tres línies de l' univers proustià: L' aprenentatge sentimental-tema de l'amor, l’aprenentatge del món -tema de la conquesta social i l'aprenentatge Estètic- tema de l'art i de la Vocació literària.

 El Primer Llibre de la Recherche contorneja els grans espais temàtics de l'obra, lligats una geografia imaginària que anirà precisant i desplegant en els successius volums seu significat simbòlic i socials. En aquest sentit, “Du côté de chez Swann” se'ns presenta com una obertura en sentit musical introduint els grans temes de l'obra, com un nucli matricial que recull les experiències: La incertesa del Jo, amb l'experiència fundacional de la "Magdalena", relacionat amb el traumatisme dels comiats nocturns, primitiva experiència amorosa, que marcaran les seves experiències amoroses posteriors.

 El llibre en si s' estructura a tres capítols: “Combray”, “Un amour de Swann” i “Noms de Pays : le Nom”. El Primer d' ells Combray, reprodueix i prefigura l'estructura circular del conjunt de l'obra, en obrir-se i clausurar-se sobre un mateix motiu: El Despertar del narrador, d'una habitació a una altra, i al mateix temps, reflecteix la composició en tríptic del llibre d'imprimació en dividir en tres seccions: "Combray", "Du côté de chez Swann" i "Du côté de Guermantes". L'espai originari del Jo amb la geografia imaginària de l'autor sobre la que s'estructuren els grans conjunts de l'obra: el lloc, l'espai del narrador i del seu entorn immediat, la família i, el Domini dels Swann (la burgesia) i el domini dels Guermantes (la noblesa). L'accés a aquest centre màgic i originari en si produeix mitjançant l'Experiència fundacional de la recerca: el Descobriment de la memòria involuntària .

El primer amor de l'escriptor fou Marie de Bénardaky, filla d'un diplomàtic polonès, un ciutadà de l'imperi rus amb qui va jugar als jardins dels Camps Elisis les tardes dels dijous; Va deixar de veure Marie de Bénardaky el 1887; els primers assajos del que era estimar o ser estimat per algú que no fos la seva mare van finalitzar. Aquesta és la primera de les "noies", que tractaria d'anar trobant posteriorment, noies que havia "perdut".^[

Bergson

Hereu d'un pensament romàntic, propugna, sobretot, l'acció. Reflecteix per tant, certa impaciència sobre la cautela i el desapassionat exercici de la raó dels científics i filòsofs. Ataca la principal qualitat d'ambdós, el seu afany de precisió.

En comptes de les formes rígides que imposen la raó a la imatge del món, Bergson aposta per la realitat del flux vivaç de les experiències. Al contrari que el filòsof anglès Francis Herbert Bradley que volia trobar la veritat, Bergson directament ataca la lògica mateixa com una influència nefasta que cal vèncer, motiu pel qual se l'introdueix dins el moviment irracionalista. Rebutja a més la teoria de l’ evolució, ja que la seva forta sustentació racionalista no permet que sorgeixi espontàniament res enterament nou. Aquest és un exemple de refús radical a tot el que freni un entusiasme vital. Aquesta doctrina s'exposa en la seva obra L'évolution créatrice ("L'evolució creadora", 1907) on aposta per una evolució "artística" on els canvis evolutius de la naturalesa es facin per impulsos creadors, a la manera d'un artista que vulgui fabricar característiques noves inexistents. Nega així la lenta i grisa evolució científica presentada per Charles Darwin.

De l'home considera que ha arribat a una etapa on l'intel·lecte ha sobrepassat a l'instint. Això per a ell és una desgràcia ja que a l'eliminar-se el seu instint s'elimina també la seva llibertat vital. La forma més elevada d'instint és la "intuïció", que és una espècie d'activitat mental que li proporciona una veritat directament d'acord amb el món. Allà on l'intel·lecte deforma la realitat, la intuïció capta l'experiència tal com és.

L'any 1927 li fou concedit el Premi Nobel de Literatura “en reconeixement de les seves riques i vitalitzants idees i l'habilitat brillant amb la qual les ha presentat”.^[

Marcel Proust

Marcel Proust era cosí del filòsof Bergson, premi Nobel de Literatura de l’any 1927, idees que van influir molt, segons el mateix autor en l’obra de Proust.

Bergson preconitzava com Proust , el predomini de la imatge que ens fem del món per sobre de la raó per arribar a una veritat mai no trobada.

Marcel Proust, durant la seva infància, anava des de París a Combray el poble dels seus avis, a passar les vacances, una setmana abans de Pasqua. Lloc estrany i familiar a la vegada de jardins francesos simètrics representants normatius de la rigidesa de la seva educació, és també el lloc del “temps perdut” tema que serà la clau de tota la seva obra

Comença parlant del son i l’estat de vigília, en que es perd la referència de l’espai i del temps. I també com es superposen les imatges , les experiències en el somni que Freud anomenava “la condensació” i Lacan anomena “la metàfora” (p.16)

El costum que ens fa habitable els llocs estranys. (p. 18)

Situa la nit com el moment en que rememora els llocs on ha estat (p.18). moment de la separació de les dones : la mare i l’ àvia (p.20)

Llanterna màgica, intromissió al COSTUM que li donava pau i habitable el lloc estrany.(p.20) (La historia de Genoveva de Brabante acusada pel seu majordom Goló. (Va ser condemnada a mort i es salva vivint en una cova durant sis anys amb el seu fill fins que és retrobada pel marit) Dolça cova el llit! En que Proust en parla com un niu (p.16) La llanterna màgica serà el símil de Combray “...y esas calles de Combray, viven en un lugar tan recóndito de mi memoria, pintado por colores tan distintos de los que ahora reviste para mí el mundo, que en verdad.. son aún más irreales que la linterna mágica.”(p.66)

A la casa dels avis de Combray hi havia els pares, les ties àvies: Flora i Celina , dones de pensament classista, i una tia Leoncia (la que li donava la magdalena tots els matins dels diumenges a Combray) La casa i la família són atesos per Francisca la minyona fidel de codis inalterables, serventa eterna i informadora dels afers de Combray a la tia Leoncia, només visitada pel capellà que amb la vinguda de la nova família pot oxigenar-se dels nous aires dels nou vinguts. Leoncia que representa la rutina del pas del temps, inalterable en les seves costums, només canviades els dissabtes pel dinar que es fa abans i que allargassa el dia (p.137), beu aigua de Vichy en grans quantitats i observa darrera del finestral el pas del temps a través de la informació del capellà, d' Eulalia, els diumenges y de Francisca la serventa

L’àvia una dona bondadosa de caràcter feble que estimava la naturalitat i la distinció, representa la dona que vol alliberar-se a través de la natura, de la rigidesa imposta. Dona de sensibilitat artística, busca en els objectes quotidians la pàtina de la bellesa que poden donar les coses antigues o l’ art del pintor (regals p.55) Surt al jardí i es mulla (p. 21), però és treta del paradís per la veu de la tia que diu: “Matilde, vine, i no deixis que al teu home begui conyac”(p.23) paraules amb les que ell buscava el seu raconet “en una habitació que olia a lliri i a on es dedicava a la lectura, al son, el plor i la voluptuositat.

La mare, aquesta presencia del seu petó nocturn que calia allargar i retenir com la comunió “...inclinar sobre el meu llit el seu rostre, ple d’ amor, oferint-me’l com una hòstia per a una comunió de pau en la que els meus llavis beurien la seva presència real i la possibilitat de dormir” (p.24)

La casa d’estiu era visitada,, sovint els vespres després de sopar, per Swan, personatge que dona nom a la novel·la. Home casat amb una “cocotte”, dona de baixa estopa que la família d’en Marcel no accepta; és considerat , dins de l’estretor de la mirada de la burgesia del segle XIX ,com hereu del seu pare, agent de canvi, però en realitat era un home que es relacionava amb l’alta noblesa de França. “la nostra personalitat social és la creació dels pensaments dels altres” diu Proust (p.31). Imatge de Swan, ja prefabricada a nivell familiar que ningú no podia canviar.

Swan que té una filla i dona de les que no en parla mai, passa els estius en una finca prop de la família Proust. Swam és un dels personatges que interessen als pares i són l’obstacle perquè a les nits d’estiu en Marcel sigui reclòs a la seva habitació, sopant a part sense el petó estimat de la mare quan puja a l’habitació (p. 41) Pare: parece que el niño está cansado, debía subir a acostarse...Y yo tuve que marcharme sin viático, tuve que subir cada escalón llevando la contra en mi corazón...”

Invent d’escriure una carta a la mare perquè pugi a veure-la. (p.43)...iba a abrirseme como un fruto maduro que rompe su piel...la atención de mi madre al leer la carta. Yo ya no estaba separado de ella; las barreras habían caido y nos enlazaba un hilo deleitable...

Swan , representa també, el que ha pogut sentir l’angoixa de no sentir-se estimat com Proust. La sensació imaginària de poder frenar a l’estimada de qualsevol desig aliè al propi ser “Y por una brecha inesperada entramos en estas horas inaccesibles de suplicio, en que ella iba a gustar de placeres desconocidos.”(p.45)...pero hay! Swan lo sabía ya por experiencia, las buenas intenciones de un tercero, no tienen poder ninguno para con una mujer que se molesta al verse perseguida hasta en una fiesta por un hombre a quien no quiere..Mi madre no subió y sin consideración alguna a mi amor propio...”

Marcel decideix quedar-se despert escoltant el silenci, malgrat saber que serà severament castigat.” Cuando fuera a ponerme delante de mi madre, en el momento de subir ella a acostarse ....pues bien, aunque tuviera que tirarme por la ventana, cinco minutos más tarde prefería hacerlo. Yo lo que quería era a mi madre” (p.48)

Quan s’espera un castic terrible del pare, aquest dona permís a la mare perquè dormi a la seva habitació, (p.50)

La mare i l’ àvia de la mateixa naturalesa d’ell entenen molt bé el seu sofriment i volen que la domini “Ni él mismo lo sabe. Prepáreme la cama grande...Y así, por vez primera, mi pena no fue considerada como una falta punible, sinó como un mal involuntario que tenía reconocimiento oficial”(p.53) La mare es queda a dormir amb ell, li explica amb tendresa els contes camperols de la J. Sand. però això no calma la seva angoixa: “Verdad que el hermoso rostro de mi madre tenía aún el brillo de la juventud aquella noche en que me guardaba cogidas las manos intentando acabar con mi llanto, pero precisamente se me figuraba que aquello no debía ser, y su cólera habría sido menos penosa para mí que aquella dulzura nueva desconocida de mi infància; y que con una mano impia y furtiva, acababa de trazar en su alma la primera arruga y pintarle la primera cana. Esta idea me hizo llorar aún más...” (54)

Records de la infància de Combray com un raig de llum que es destaca sobre la foscor. Escena i hora (les set de la tarda) que es retalla de la seva separació diària de la mare degut a Swan, dins la boira de l’inconscient. Tota la resta queda com mort per a ell. A la memòria de la intel·ligència no li dona cap valor. “así ocurre con nuestro pasado. Es trabajo perdido el querer evocarlo e inútiles todos los afanes de nuestra inteligencia. Ocúltase fuera de sus dominios y de su alcance, EN UN OBJETO MATERIAL (en la sensación que ese objeto nos daría) y del azar depende que nos encontremos con ese objeto antes de que nos llegue la muerte, o que no le encontremos nunca. (p.60)

 

MAGDALENA Trobada de l' objecte perdut, del significant ((Lacan) de l’empremta mnèmica FREUD).

Relaciona amb les creences cèltiques de éssers perduts que viuen en un objecte o en la naturalesa, i amb quan de vegades quan hi passem pel costat, les tornen a reviure en nosaltres.

La mare li dona una magdalena(forma de copinya) quan no es troba bé, amor de la mare (61) “...en aquel trago, con las migas de bollo, tocó mi paladar, me estremecí, fija mi atención en algo extraordinario que corría en mi interior. Un placer delicioso me invadió, me aisló , sin noción de lo que le causaba. Él me convirtió las vicisitudes de la vida en indiferentes, sus desastres en inofensivos y su brevedad en ilusoria, todo del mismo modo que opera el amor, llenandose de una esencia preciosa; pero, mejor dicho esa esencia no es que estuviera en mí, es que era yo mismo. Dejé de sentirme mediocre, contingente y mortal.¿De donde podría venirme aquella alegrìa tan fuerte? Me daba cuenta de que iba unida al sabor del té y del bollo, pero excedía en mucho, y no debía de ser de la misma naturaleza. ¿de donde venía y que significaba? ¿como llegar a aprehenderlo? bebo un segundo trago, que no me dice más que el primero, luego un tercero, que ya me dice un poco menos. Ya es hora de pararse, parece que la virtud del brebaje va aminorandose. Ya se ve claro que la verdad que yo busco no está en él, sinó en mí. El brebaje LA DESPERTÓ, pero no sabe cual es y lo único que puede hacer es REPETIR INDEFINIDAMENTE, pero cada vez con menos intensidad, ese testimonio que no sé interpretar y que quiero volver a pedirle dentro de un instante y encontrar intacto a mi disposición para llegar a una aclaración decisiva. Dejo la taza y me vuelvo hacia mi alma. Ella es la que tiene que dar con la VERDAD. ¿pero como? Grave incertidumbre ésta, cuando el alma se siente superada por si misma, cuando ella, la que busca, es juntamente el país oscuro por donde ha de buscar. Sin que le sirva para nada su bagaje. ¿Buscar? No solo buscar, CREAR. Se encuentra ante una cosa que todavía no existe y a la que ella sola puede dar realidad y entrarla en el campo de su visión” (p.61)

Magdalena Significant que el remet per metonímia a altres significants Magdalena de la tia Leoncia. Un Altre de l’AMOR que li dona la magdalena en la infància La Magdalena queda investida en la seva materialitat d’ olor, sabor, forma, del reconeixement de l’ Altre i també de la separació , Castració, moment clau de la constitució del Subjecte, Significant, objecte perdut en l’inconscient que retorna i és per la seva repetició, que trobarà la VERITAT

El significant que havia quedat soterrat a l’inconscient és lligat en cadena amb una altre: la magdalena que cada diumenge li donava la seva tia Leoncia, reclosa per a sempre en el llit, en dues habitacions des de la mort del seu marit. Dona que parla sola, trastocada anímicament des de la seva mort t (dona que no pot suportar tampoc la separació), cuidada pe la fidel Francisca y visitada per Eulàlia i el capellà.

Preciós el símil de la revelació de la MAGADALENA que el remet als altres significants, que el porten al record oblidat de Combray, la seva infància. “Y como ese entretenimiento de los japoneses que meten en un cacharro de porcelana pedacitos de papel, al parecer informes, que en cuanto se mojan empiezan a estirarse, a tomar forma, a colorearse y a distinguirse, convirtiendose en flores, en casas, en personajes reconoscibles y así, ahora, todas las flores de mi jardín, y las del parque del señor Swan y las ninfeas del Vivonne, y las buenas gentes del pueblo y sus viviendas chiquitas, y la iglesia y Combray entero y sus alrededores, todo eso, pueblo y jardines, que va tomando forma y consistencia, sale de mi taza de te.” (p.64)

Proust fa una preciosa descripció del pas del temps: la magdalena i les flors de til·la que l’acompanyen: Dins la tassa les flors del til·ler fan “una metamorfosis de un rasgo antiguo...el gozo de comprender que eran aquellos verdaderos tallos de tila...modificados...porque eran de verdad y no copias, y habían envejecido” Muy pronto podía mi tia mojar en la hirviente infusión, cuyo sabor de hoja muerta, saboreaba, una magdalenita, y me daba un pedacito cuando ya estaba bien empapada” (p.69)

La tia Leoncia, esquelet vivent, “ofrecía a mis labios su frente pálida y fria, que en aquellas horas tempranas aún no tenía puestos los postizos, y en la cual se transparentaban los huesos como las puntas de una corona de espinas o las cuentas de un rosario...” (p.70) representant com les fulles marcides de til·la, del pas del temps; des de la seva habitació- altar, pot controlar i assabentar-se de la vida del petit poble de Combray

Combray, un poble gris, on la vida rutinària dels seus pocs habitants, queda alterada per qualsevol afer nou com la vinguda dels parisencs estiuejadors, és presidida per una catedral amb un campanar de Sant Hilari, que toca les hores (representants del pas del temps, obsessió de Proust) amb agulla que formarà part de les coses estimades del temps perdut. La tia Leoncia, reclosa darrere el seu finestral, controlarà tots els esdeveniments, a través de la fidel Francisca i de les poques visites que admet: Eulàlia, que l'informa els diumenges dels afers dels veïns i el capellà del poble.

 

Marcel es refugia llegint hores i hores en la seva cambra o sota el castanyer del jardí (p.111) on s'absenta del pas del temps. Les campanes, donen les hores de la torre de S. Hilari, Fa un dissertació preciosa dels atributs dels novel·listes, que formen les imatges, i tenen la capacitat de poder entrar dins l'ànima dels personatges, la qual cosa és impossible en la realitat. Poden traspassar el pas del temps que amb els canvis ens impedeix acostar-nos a l'essència del ser “La idea feliz para el novelista es sustituir estas partes impenetrables para el alma, por una cantidad equivalente de partes immateriales, es decir asimilables para nuestro espiritu...(p.108) “...porqué aquellos paisajes de los libros que leía me representaban con mayor viveza en la imaginación que los que Combray me ponía delante...por la manera que había tenido el autor de escogerlos, y por la fe con que mi pensamiento salía al encuentro de sus palabras, como si fueran UNA REVELACIÓN, me parecía que era una parte de la Naturaleza misma, merecedora de estudiarla y profundizarla, impresión que casi no me hacían los lugares en donde me hallaba, y especialment nustro jardín frio, producto de la correcta fantasía del jardinero, objeto de desprecio de mi abuela” (p. 109)

El personatge descobreix un autor, Bergotte, escriptor deliciós idealitzat, reconegut per Swan amb qui s'hi relaciona la seva filla i Vinteuil músic també amb una filla tosca de imatge.

Francisca, serventa que s'emociona de les desgràcies dels que no coneix, però dura amb la “pobra Caritat de Giotto” serventa embarassada; fa uns àpats boníssims en els que l'autor ens transmet la bellesa de l'art culinari i les olors. (p.!50) escena sàdica en que mata el pollastre i que després en fa “almóndigas bien calentitas” “A pesar de ello mi tía la tenía en casa porque, aunque conociera su crueldad, estimaba mucho su servicio. Poco a poco fuí advirtiendo que el cariño, la compunción y las virtudes de Francisca ocultaban tragedias de cocina, lo mismo que descubre la historia que los reinados de esos reyes y reinas representados orando en las vidrieras de las iglesias se señalaron por sangrientos episodios”

Lehandrin és un enginyer, escriptor que viu a París i ve els caps de setmana i les vacances a la seva finca de Combray. Home vist per la família com selecte. “también le extrañaban a mi abuela los inflamados párrafos contra la aristocracia, la vida mundana y el snobismo, que seguramente era el pecado en que pensaba S. Pablo que no tiene remisión (p.88), és un home de bon discurs en el es vanaglòria de ser jacobí, però que en el seu altre JO, és amant de relacionar-se amb l'aristocràcia.

A Combray hi havia dos passejos a fer: el de Meséglise i el de Gourmantes “ la distancia existente entre las dos partes de mi cerebro con que pensaba en ellos...” (p. 165) Al costat de Meséglise hi ha la casa de Swan i troba a la filla, amiga de l'escriptor Bergotte amb el que va a veure catedrals. “la miré primero con esa mirada que es algo más que el verbo de los ojos, ventana que se asoman todos los sentidos, ansiosos y petrificados; mirada que querría tocar, capturar llevarse el cuerpo que está mirando, y con todo él el alma... Y así pasó junto a mi ese nombre de Gilberta, dado como un talismán, con el que algún día quizá podría encontrar a aquél ser que por gracia suya, ya se había convertido en persona, cuando un momento antes no era más que una vaga imagen” (p. 173) El NOM fa l'ésser.

...Y ya el encanto con que su nombre había aromado aquel lugar junto a las plantas de espino rosa en que le oímos ella y yo al mismo tiempo, iba a ganar, a impregnar, a perfumar todo lo que la rodeaba: sus abuelos, que los míos tuvieron la dicha inefable de tratar, la sublime profesión de agente de cambio y el penoso barrio de los Campos Elíseos, donde ella vivía en París”(p. 174)

...y entonces yo volvía a respirar, porque ese nombre, que en el momento de oírle me pareció más lleno que ninguno (paraula plena de Lacan, en el que hi concentrats molts significants) porque tenía la pesantez de las muchas veces que yo lo había pronunciado antes mentalment, al posarse en el lugar de mi alma en que siempre estaba escrito, pesaba hasta ahogarme...” (p. 176)

Pel costat de Meségflise la Vineuse hi anaven, els dies de temps dolent perquè era més curt. Hi vivia el Sr. Vinteuil amb una filla amb relacions lesbianes de les que tot-hom parlava. És un cop morta la tia Leoncia, que el protagonista llegeix tot el dia i per les tardes va pel camí de Vinnteuil. És tan el plaer que sent amb les olors del camp, els colors i les formes, que només desitja trobar a una noia que condensarà tot el seu plaer. I és aquí que veu l'escena sàdica que marcarà la seva idea sobre el sadisme.” Y no separaba las personas de la tierra. “Sentía deseo por una moza de Méseglise o de Roussainville... En París una pescadora de Balbec o una moza de Meséglise eran una CONCHA(la forma de la magdalena) que yo no había visto en la playa.. y conocerlas allí hubiera sido quitar del placer que me diera la mujer todos aquellos que la envolviera mi imaginación...” P. 190)

La filla de Venteuil, amb la finestra oberta, espera la seva amant i posa la foto dels seu pare mort, que la va criar i va vetllar tant per a ella. És el mateix gest que el professor de música va fer quan els pares vana anar a visitar-lo, posant a la vista una partitura que després retirarà. Arriba l'amant , fan l'amor i escup sobre la foto del seu pare.(p.197)

El camí de Guermantes, era el més llarg. El camí on les seves pedres i runes parlaven de l’origen de Combray i els seu fundadors: els Comtes de Guermantes i la seva relació amb Genoveva de Brabante, pel·lícula que veia deformada sobre les cortines. Idealitzada la descendent de la saga, la Comtessa, fa que al veure-la de carn i ossos tingui una gran desil·lusió, però de seguida la torna a idealitzar “ !Qué hermosa es! !Cuanta nobleza! Cömo se ve que tengo una descendiente de Genoveva de Brabante! (p. 214)

Anar pel camí de Guermantes desperta en el protagonista les seves ànsies d'escriptor: poder captar la bellesa “ ..Y además porqué me parecía que ocultaban por detrás de lo visible una cosa que me invitaban a coger, pero que, a pesar de mis esfuerzos no llegaba a descubrir” (p. 215)... que sin que yo supiera por qué me parecieron llenas de algo, casi a punto de abrirse y entregarme aquello de que no eran más que vestidura...” (p. 215)