Ball robat, de Joan Oliver (Carme Tàrrega).

 

Joan Oliver i Sallarès  neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell (Vallès Oriental),

Fill d'una família de la burgesia industrial, el  seu besavi ,Pere Oliver, havia estat un dels fundadors de la Caixa d'Estalvis de Sabadell, i el seu avi matern, Joan Sallarès i Pla, un dels capdavanters del Foment del Treball en el tombant de segle.,

Estudià el batxillerat als escolapis de Sabadell i entre el 1916 i el 1920, estudià Dret a la Universitat de Barcelona.

 

Joan Oliver s'inicià en l'activitat intel·lectual formant part activa de l'anomenat grup de Sabadell.,amb els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, entred'altres. La seva militància en el grup -de tendència avantguardista- ,però que utilitzarà sobretot l'humor com a element bàsic de desmitificació i de burla mordaç de la burgesia que el Noucentisme havia convertit en model  inqüestionable- marcarà profundament la seva primera etapa d'autor teatral.

 

Home d'una gran curiositat intel·lectual , Joan Oliver va tractar tota mena de gèneres literaris :narrador, dramaturg, traductor i periodista, fent servir el nom de Pere Ouart com a poeta.

 

La joventut va ser també per ell una època daurada, amb les facècies i els escàndols  de la  colla de Sabadell,que era gent diversa, però ell n'era un del puntals: els entusiasmava fer una sèrie de facècies, d'estirabots, escandalitzar sobretot als burgesos, dins d'aquella línia que ja llavors s'estilava a França i que era el món del surrealisme. Ells conreaven allò que en deien La Tècnica de la Impopularitat. Van crear el Casino dels Senyors en una casa molt rònega on es reunien i van nomenar un ase com a president,  però també eren artífexs de les realitzacions més serioses  i importants. Lquan només tenia vint-i-sis anys, el 1925, va fundar  amb Francesc Trabal, Armand Obiols i els poetes Josep Vicenç Foix, Josep Carner i Guerau de Liost, la  col·lecció de “ La  Mirada”.

Va contribuir a l'Associació de Música i, també important fou la seva intervenció al Diari de Sabadell dels millors temps. I, sobretot, la seva consagració com a poeta personalíssim, primer amb la publicació de Les Decapitacions:

 

               “Home alt en cambra petita

              prepara navalla i tub.

              S'afaita, més no s'ajup

              i elmirall el decapita.”

 

I poc després amb la de Bestiari:

 

             “L'home voldria tenyir

             les teves ales de sang

             No et paris colomí blanc

             No paris colomí.

 

Durant la revolta militar del 1936 i les tràgiques convulsions que se'n van derivar, Oliver, un d'aquells nois classificats com de “casa bona” de Sabadell, no surt del país com van fer molts, sinó que s'hi queda, per continuar servint-lo. I ho fa col·laborant en la creació i el funcionament de la Institució de les Lletres Catalanes i la de Serveis de Cultura al Front, i en la represa de la Revista de Catalunya, entre altres coses; fins que es produeix l'esfondrament total i comença l'exili. És llavors quan  diu: “A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida...”. Era perquè sabia que la deixava:

 

 

 

           “Sola, malalta, esparracada, muda,

            un altre cop, encara jove, esclava.”

 

A l'exili llunyà caldrà , abans que tot, trobar com sigui la manera de poder viure, però també, ben aviat, tornar a servir el seu país, ara oprimit i més enyorat que mai, i lúnica manera de fer-ho és en el camp de la cultura: escriure i editar revistes i llibres. És a Santiago de Xile on, el 1947, publica el  Saló de tardor amb les seves “Corrandes d'exili” tan conegudes:

 

          “Una nit de lluna plena

          tramuntàrem la carena

          lentament, sense dir re...”

 

Però el desigd'un retorn es feia cada dia més intens, més irresistible. Quan arriba a Catalunya el 1948, el reflux que comporta la tornada i la crua realitat quotidiana s'agreugen amb la proximitat de la vellesa. Però, home engatjat, escriptor compromès, amb la seva presència personal sempre dóna testimoni del seu suport a qualsevol iniciativa que representi un acte de servei al país o a la causa de la llibertat, sense fer gaire cas de si li podia ocasionar una pèrdua de la seva, cosa que va succeir més d'una vegada.

 

 

Durant uns anys sobreviu treballant en una impremta familiar i fent traduccions, sobretot d'obres de teatre, en un intent de revitalitzar i fer accessible a un públic   burgès l'art dramàtic de la postguerra. La seva situació  comença a canviar quan, el 1955, accepta la direcció d'una col·lecció de novel·la catalana a l' Editorial Aymà (posteriorment Edicions Proa i, actualment , integrada dins el grup Enciclopèdia Catalana).

 

Contribueix també a la fundació de l'agrupació Dramàtica de Barcelona. Un cop casat  en segones núpcies,viu encara de col·laboracions a la revista Destino, amb el pseudònim de Jonàs ; dirigeix un temps l'editorial Alcides, i elabora un diccionari de literatura a l'editorial Montaner y Simón (la mateixa on també treballaria l'escriptor Pere Calders en tornar de l'exili). Més tard dirigeix l'editorial Proa.

 

 

Publica les seves traduccions d'obres de Molière, Carlo Goldoni, Bernard Shaw, Anton Txèkov, Samuel Beckett i Bertold Brecht..En canvi, partidari d'un teatre d'autoria catalana, no obté del públic l'èxit esperat en les seves temptatives com a dramaturg. La seva obra més reeixida es considera que és BallRobat. Tot i que sempre ha estat present en el món teatral català, ja sigui a través de les seves traduccions o de les obres pròpies.

 

 

Amb motiu de de la commemoració del Centenari del seu naixament (1999)es recuperen amb força ressò algunes de les seves traduccions com Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, dirigida per Lluís Pasqual, al teatre Lliurede Barcelona o amb muntatges a partir de la seva obra , com Això guixa, dirigit per Pere Planella, al Mercat de les Flors, o Joan Oliver, dirigit per Carlota Subirós , al teatre Nacional de Catalunya.

 

 

El seu ressò com a poeta es produeix el 1959 amb l'aparició de la que ha estat considerada la seva obra mestra: Vacances pagades. Aquest llibre és un punt de referència per a tota una nova generació de poetes que tenen a Pere Quart com a model.

 

 

Aquesta nova poesia, coneguda com a “poesia social”, és el corrent literari hegemònic durant la dècada dels seixanta.El seu últim gran ressò fou el mitificat recital “Price dels poetes”, on diversos autors feren una lectura multitudinària de poesia, en solidaritat amb la classe obrera.

 

 

Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista. Intel·lectuals com la futura escriptora Montserrat Roig el definirien com un “personatge venerable amb una atracció indefinible per la seva actitud cívica”.

 

 

L'any 1970 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, finaltzada la Dictadura i restaurat el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, continua mantenint una posició crítica i insubornable fins a l'extrem de rebutjar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

 

 

Protagonitza les primeres reivindicacions professionals com a escriptor, amb el suport d'alguns membres de la Generació del 70. En els últims anys de la seva trajectòria , no amaga que està molt decebut de la postura còmoda que han adoptat el col·lectiu d'escriptors amb la nova situació cultural i política creada amb el restabliment de la democràcia a Catalunya.

 

 

Lúcid fins a l'últim moment, Joan Oliver, segurament que més conegut en la història de la literatura catalana com a Pere Quart, mor el 19 de juny de 1986. El seu nom ha estat novament reivindicat el 1999, dins els nombrosos actes commemoratius del Centenari del seu naixament, en el qual han participat activament la Fundació la Mirada de Sabadell, amb una exposició de la seva trajectòria, i diverses institucions, sota l'orientació de la seva filla , Sílvia, i del seu nebot , l'escriptor Ignasi Riera.