El conte de Nadal (A Christmas Carol), de Charles Dickens (Vicenç Ambrós)

 

Psicoanàlisi i literatura

 

Sessió virtual del 9 de juny de 2021

  

El conte de Nadal (A Christmas Carol)

de Charles Dickens

 

1. Introducció

 

Llegir la Cançó o el Conte de Nadal (A Christmas Carol) entre maig i juny pot semblar una mica incongruent, però la veritat és que aquesta narració és un bon exemple de l’obra de Charles Dickens (1812-1870). Condensa dos elements clau de la seva producció literària: la temàtica social, molt il·lustrativa de les dures condicions de vida però amb un final positiu per als protagonistes, i l’estil ric de matisos, amb detalls molt escrupolosos que creen una atmosfera absorbent.

El Conte de Nadal és una de les obres més populars de Dickens, si bé entre les més conegudes hi ha Oliver Twist i David Copperfield. Aquesta última era la novel·la que més apreciava el mateix Dickens, i conté algunes referències biogràfiques del mateix autor, per bé que distorsionades per la ficció. D’altra banda, el Conte de Nadal no va ser l’única història ambientada en aquesta època de l’any. De fet, va escriure diversos contes de Nadal, com a mínim cinc, el més important dels quals fou aquest, escrit el 1843. Entre el 1844 i el 1848 va escriure quatre contes nadalencs més: Les campanes (The Chimes, 1944), El grill de la llar (The Cricket on the Hearth, 1945), La batalla de la vida (The Battle of Life, 1946) i L’home maleït que va pactar amb el seu fantasma (The Haunted Man [and the Ghost’s Bargain], 1948).

Sembla que la primera traducció al català del Conte de Nadal la va efectuar Ferran Girbal Jaume el 1910, i s’edità amb el títol de Càntic de Nadal. Setze anys més tard es va publicar Cançó de Nadal, traducció de Josep Carner, el qual també va traduir altres obres dickensianes com David Copperfield. Posteriorment, l’obra fou també traduïda per altres autors, entre els quals l’actor, director i empresari d’arts escèniques Lluís Nonell i Brunés (1981) i Xavier Pàmies (2009), que també va traduir els altres quatre contes nadalencs abans enumerats. De fet, el conjunt de les cinc narracions traduïdes per Pàmies es van editar en un volum titulat Tots els contes de Nadal. A la contraportada del llibre hi consta la glossa següent:

Després de l'impacte enorme de la publicació de Cançó de Nadal el 1843, l'aparició de les històries nadalenques de Charles Dickens era tot un esdeveniment anual a la Gran Bretanya de mitjan segle XIX. Els contes de Dickens van arribar a ser tan influents que se'ls considera part fundadora de la mateixa estètica de la celebració de Nadal als països anglosaxons. Amb el temps, però, la força de la Cançó de Nadal va anar eclipsant la fortuna editorial de les altres, dotades d'un interès equivalent, fora de Gran Bretanya.

L'edició que presentem, amb traducció de Xavier Pàmies i il·lustracions de Bernat Cormand, inclou reunits per primer cop en català els cinc contes nadalencs de l'autor: Cançó de Nadal, Les campanes, El grill de la llar, La batalla de la vida i L'home maleït que va pactar amb el seu fantasma.

 

2. L’autor

 

Sobre Charles Dickens (1812 – 1970) en trobareu una àmplia biografia a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Charles_Dickens. En destaco només quatre dades. Nascut en el si d’una família humil i nombrosa, va ser un escriptor prolífic (podeu trobar una llista de les seves obres més conegudes clicant a https://ca.wikipedia.org/wiki/Charles_Dickens#Obres) que va gaudir d’una gran notorietat. Se’l considera un dels novel·listes més importants de l’època victoriana. Va ser un gran mestre de la prosa, capaç de crear personatges memorables i conflictes d’una gran intensitat. Algunes vegades portava al límit determinades situacions o característiques de personatges, unes circumstàncies forçades que l’allunyaven de la realitat i li valien algunes crítiques. També el to excessivament esdolceït d’algunes trames (totes amb un bon final per als protagonistes) l’havien posat al centre de la diana dels crítics.

Certament, Dickens va fabular inspirant-se en la realitat del seu moment, una realitat que va poder viure de prop gràcies als seus orígens humils. Va crear històries molt visuals (és a dir, que es podien visualitzar fàcilment gràcies a la versatilitat de les descripcions) protagonitzades per una gran quantitat de personatges singulars, molts d’ells ben arrelats en l’imaginari col·lectiu. Ebenezer Scrooge, per exemple, és un personatge arquetípic: un jueu avar i miserable que només pensa a treballar i que, al principi de la història, no té cap sensibilitat ni gest d’empatia envers ningú: l’escrivent, el nebot, les persones que celebren Nadal... Aquest personatge va deixar una empremta tan profunda que la paraula «scrooge» es va començar a utilitzar com a sinònim de roí, d’usurer i de miserable, de manera que es va incorporar al diccionari com a substantiu amb aquest significat (es pot comprovar en el diccionari de Cambridge [https://dictionary.cambridge.org/dictionary/english-spanish/scrooge] o en el de Wordreference: https://www.wordreference.com/definition/scrooge).

Malgrat l’excés de benignitat envers els seus personatges bons (tant els que ho eren des del principi com els dolents penedits), el cas és que va saber captar i transmetre les desigualtats socials. De fet, i malgrat que en el context anglosaxó se’l cataloga com a victorià, el cas és que Dickens pot merèixer la consideració d’autor realista. En aquest punt, em permeto fer un incís. En el taller d’escriptura creativa d’Avinyó hem tractat enguany sobre els gèneres literaris. Un d’aquests gèneres ha estat el gènere social i, a l’hora d’exposar-lo, hem partit d’una breu al·lusió al realisme i al naturalisme. A continuació, transcric un fragment de les consideracions que vaig traslladar a les persones que participen en aquest taller.

En el realisme l’autor aparca la seva capacitat inventiva o imaginativa, deixa de banda l’exotisme i s’allunya d’ell mateix com a font d’inspiració. Observa atentament el seu entorn, documenta el passat pròxim que ell recorda o ha viscut i retrata les diferents classes socials els espais coneguts i ben descrits, però sense una explícita voluntat de denúncia. En aquest sentit, cal tenir en compte que el seu públic és la burgesia o les classes benestants. En resum, intenta reflectir una imatge fidel, amb descripcions acurades i absorbint els costums i els vicis socials. A diferència del que succeïa en el romanticisme o en la literatura gòtica, la versemblança esdevé un element essencial.

Cal fer un incís pel que fa a l’absència d’una voluntat explícita de denúncia. Si bé no s’intenta transmetre expressament una certa conscienciació de classe o la necessitat que uns determinats col·lectius socials s’organitzin i lluitin per defensar els seus drets, el cas és que el fet de reflectir misèries i expressar-les buscant l’empatia del lector (comprensió, pietat, pesar, ràbia, etc.) ja implica, en certa manera, una certa denúncia. En molts casos, però, s’opta per un final en què tot acaba bé (pensem en les obres de Dickens, per exemple).

Evidentment, les ficcions creades per Dickens constituïen aventures sovint improbables o enrevessades, basades en cops de sort i en girs sorprenents que acabaven amb un final ensucrat. Ara bé, és innegable que el taló de fons d’aquestes trames era una recreació molt acurada de la realitat imperant en l’Anglaterra urbana del segle XIX, una realitat marcada per la pobresa general i pel treball infantil, entre altres misèries i desigualtats. El fet que s’inspirés en aquestes situacions li va reportar una gran popularitat, una fama que es va unir al reconeixement del seu domini sobre la prosa novel·lística.

Per tot plegat, el seu funeral no es va ajustar a les indicacions que ell mateix havia posat per escrit. Tal com recull la Viquipèdia, Dickens va morir el 9 de juny de 1870 a conseqüència d’una apoplexia que havia patit el dia abans. Tenia cinquanta-vuit anys. Havia deixat escrit que volia ser enterrat a la Catedral de Rochester d’una manera senzilla, sense ostentació i estrictament privada. Tanmateix, la seva mort va causar una gran commoció, i fou enterrat al Racó dels Poetes de l’Abadia de Westminster. El dia del seu funeral es va imprimir un recordatori o epitafi (del qual en trobareu una imatge tot seguit) amb el següent redactat:

A la memòria de Charles Dickens (autor més popular d'Anglaterra), que va morir a la seva residència, Higham, prop de Rochester, Kent, el 9 de juny de 1870. Tenia cinquanta-vuit anys. Era simpatitzant dels pobres, dels que pateixen i dels oprimits, i per la seva mort, un dels més grans escriptors d'Anglaterra s'ha perdut per al món.

La Viquipèdia també recull que les seves últimes paraules (segons l’obituari que va publicar The Times), foren: «Be natural my children. For the writer that is natural has fulfilled all the rules of Art» (Sigues natural, fill meu. Perquè l'escriptor que és natural ha complert totes les regles de l'art). Probablement les paraules s’adreçaven al seu fill Charles Dickens júnior, el primer dels deu fills que va tenir amb Catherine Hoghart (i de qui es va separar), autor de nombrosos diccionaris.

Charles Dickens va deixar una empremta molt profunda en la societat victoriana i en les generacions posteriors. El terme dickensià s’utilitza per descriure alguna cosa que recorda a Dickens o els seus escrits, com ara males condicions socials o laborals, o personatges còmicament repulsius.

 

3. L’obra

 

El primer contacte que recordo haver tingut amb les obres de Charles Dickens ha estat la televisió i el còmic. De novel·les com Nicholas Nickleby o Temps difícils, per exemple, se n’han fet diverses adaptacions en format d’obra gràfica adreçades a joves. D’aquestes mateixes novel·les i d’altres com Oliver Twist i David Copperfield se n’han fet nombroses adaptacions a la televisió i el cinema. Sigui com sigui, el meu primer contacte amb el Conte de Nadal va ser a través del teatre. Al capdavall, se n’han fet diverses adaptacions dramatúrgiques, i la que jo vaig veure fou un musical protagonitza per un grup de persones aficionades.

El Conte de Nadal es presta a ser interpretat i reinterpretat de múltiples formats. Pel que fa a la història, és una trama que concentra l’essència de Charles Dickens: parla de pobresa, d’avarícia, de caritat, de redempció... i té, a més, un punt de novel·la gòtica amb la presència d’uns fantasmes en un entorn fred, fosc i depriment, de cases buides i miserables. El senyor Scrooge, en la seva versió original, és un misantrop solitari, vell i mesquí que no veu més enllà de la feina per la feina, com a única finalitat. Tot el que no sigui això, són bestieses. No s’espanta especialment en veure el picaporta convertit en la cara del seu soci difunt, ni dels fantasmes que se li apareixen, sinó que més aviat tem què li pot passar. Malgrat que viu d’una manera ben miserable, s’arrapa a la vida. I al final queda un cert dubte: canvia perquè vol millorar la seva existència i sentir-se més bé amb tothom, o perquè té por al càstig que pugui merèixer després de la mort? Al principi no li produeix gaire efecte l’ànima en pena del seu soci Marley, però de mica en mica el domina la por d’acabar com ell.

Com deia, les aparicions no embasardeixen el senyor Scrooge. De fet, és força emblemàtic el diàleg que l’home manté amb el fantasma del seu difunt soci. L’espectre li pregunta per què no creu el que li diuen els sentits, i ell respon: «perquè qualsevol cosa els afecta. Una simple indisposició de panxa els pot enganyar. Tant se val que sigui una indigestió per un tall de vedella com per una punta de mostassa, un bocí de formatge o un tros de patata poc cuita. Tu tens més d’empatx que de difunt!» El que intenta és treure’s de sobre la molesta presència del fantasma d’en Marley, però no perquè li desperti la mala consciència, sinó sobretot perquè el deixi en pau.

Tanmateix, arriben els tres fantasmes. El primer és l’esperit dels Nadals del passat, que li recorda moments tristos de la seva infantesa, unes experiències que ja possiblement li van corsecar la capacitat de sentir empatia envers els problemes de la gent. El segon és l’espectre dels Nadals del present, que li mostra com la gent intenta viure aquesta època de l’any amb una mica de pau i en companyia, intercanviant paraules amables i cançons malgrat la misèria que els envolta. Especialment intensa és la visió de la llar del seu escrivent, pare de família nombrosa i amb un fill malalt (avui dia un tòpic, però segur que va ser un recurs molt efectiu quan es va publicar l’obra, el 1843). L’últim és el fantasma dels Nadals del futur, el més lúgubre o tenebrós i l’únic que no li adreça ni un sol mot. Ell li mostra la mort que, de bon principi, no gosa admetre.

Hi ha diversos passatges que mereixen relectures. Permeteu-me, però, que en citi només un parell. El primer extracte té a veure amb una de les màximes que etzibava el senyor Scrooge sobre les persones òrfenes i necessitades. «Si s’estimen més morir-se, tant per tant que ho facin, que així disminuirien l’excés de població.» Doncs bé, l’esperit del present li recrimina aquesta manera de pensar dient-li: «Si tens cor de veritat i no un cor de diamant, deixa de banda tota aquesta xerrameca perversa fins que no hagis descobert què és de debò l’excés i on és. ¿Pretens decidir quines persones han de viure i quines han de morir? Pot molt ben ser que, als ulls de Déu, tu siguis més indigne i menys apte de viure en aquest món que una legió d’infants com el fill d’aquest pobre home. Déu del cel! Haver de sentir com l’insecte de la fulla opina que hi ha una plètora de vida enmig dels seus germans que es moren de fam entre la pols!»

El segon extracte que em permeto de reproduir es refereix al moment en què el tercer fantasma mostra al senyor Scrooge el seu propi llit de mort. Diu així: «El senyor Scrooge va girar la vista cap al fantasma, i va veure que assenyala el cap del difunt amb mà ferma. Tenia la mortalla tan poc cenyida que el senyor Scrooge li hauria pogut deixar la cara al descobert si hagués fet el simple gest de passar-hi el dit per sobre. Va pensar que era una cosa ben fàcil de fer, i va estar temptat de fer-ho, però se sentia tan incapaç d’enretirar el vel com d’apartar l’espectre del seu costat.

Oh glacial i implacable i paorosa Mort, aixeca aquí el teu altar i revesteix-lo amb tots els horrors que tens al teu manar, perquè aquesta és la teva sobirania! Perquè a la gent que estimem, respectem i honorem no els pots tocar ni un sol cabell per als teus fins esgarrifosos, ni els pots fer repulsiu cap tret de la fesomia. Tant se val que tinguin la mà inerta i els caigui quan els la deixem anar, tant se val que el cor i el pols no els bateguin; perquè aquella mà sempre va estar estesa i va ser noble i generosa, i el cor va ser animós, ardent i tendre, i el pols, el d’una altra persona. Colpeja, Mort, colpeja i veurà com les bones accions brollen de la ferida per fecundar el món de vida immortal!»

El final, per tothom ben conegut, és la conversió del senyor Scrooge. Un personatge arquetípic, com he dit, i amb uns fantasmes molt «ordenats»: passat, present i futur. Tanmateix, la gran virtut del Conte de Nadal és el virtuosisme narratiu de l’autor, un virtuosisme gràcies al qual aconsegueix mantenir viu l’interès del lector.

 

     4. Altres dades

 

Sobre el títol fluctuant de l’obra (Cançó o Conte de Nadal), he trobat interessant la reflexió de Josep Maria Mir en el seu blog Quina la fem? Us n’adjunto l’enllaç:

https://quinalafem.blogspot.com/2018/12/1926-cent-anys-de-la-traduccio-duna.html

Sobre l’autor, us adjunto l’enllaç a un article de Xavi Ayén publicat a la Vanguardia ara fa un any amb motiu dels 150 anys de la mort de l’autor:

https://www.lavanguardia.com/libros/20200607/481639260577/dickens-150-aniversario-muerte-maltratador.html?facet=amp

Encara sobre Dickens, us adjunto l’enllaç a una biografia sintètica d’aquest autor:

https://www.buscabiografias.com/biografia/verDetalle/1023/Charles%20Dickens

Per últim, i només per il·lustrar l’èxit escènic, cinematogràfic o televisiu del Conte de Nadal, us adjunto enllaços a diverses adaptacions audiovisuals d’aquesta obra, l’última de les quals de fa tot just dos anys. És una llista totalment oberta i gens exhaustiva.

·         Pel·lícula (1935): https://www.youtube.com/watch?v=nqRl5K8sEuw

·         Pel·lícula (1970): https://www.youtube.com/watch?v=Mjd55mZqn6I

·         Pel·lícula (1984): https://www.youtube.com/watch?v=xo_-t0PSgKw

·         Pel·lícula (1999): https://www.youtube.com/watch?v=MxfU8VUaXIQ

·         Dibuixos animats (2001): https://www.youtube.com/watch?v=S4_-L5axv24

·         Animació (2009): https://www.youtube.com/watch?v=e7tQV22lCXQ

·         Teatre (2014): https://www.youtube.com/watch?v=ETed5yFMni4

·         Pel·lícula (2019): https://www.youtube.com/watch?v=mrICxni2-qw