La mar rodona, de Sebastià Perelló (Mercè Rigo)

 

 

“La mar rodona” finalista al premi Òmnium 2021,  agafa el títol del Príncep dels poetes Josep Carner “So jo, mirant, qui fa la mar rodona?. O so mar o peixera jo mateix?

La mar per a Carner és “la peixera/de Déu, rodona, amb fites de cristall/ Som peixos solitaris o muts en la corrua/joguina de les forces del pregon/ i anem dient a cada cop de cua/- ¿Quin vent hi haurà demà? ¿Què hi fem al món?/¿És que l’onada ens mena i afaiçona?/té cap virtut el pensament d’un peix?/ ¿So jo mirant qui fa  la mar rodona?/ O só mar o peixera jo mateix?/ Que, a sol post, si li vaga la fortuna/ el gran ròdol d’escumes  i escorrims/és tot regat d’il·lusions  de lluna/en xafogosa nit el veus tot d’una/fosforescents de crims.”

La peixera aquest objecte circular que permet la vida i la limita, la presó de la nostra condició humana, simbolitzada en la illa de Mallorca rodejada de la mar. Una societat petita, fràgil, tancada en si mateixa. Lloc de pas de moltes civilitzacions i ara del turisme. Aquest “ entre i entre i no fer nosa”, on es situa l’ autor a través dels seus personatges

Un tríptic que ens porta al temps de la guerra, a la transició i a l’actualitat. Els canvis salvatges de l’illa i a la vegada la pervivència dels hàbits humans, en un cercle continu : La mar rodona que com en una peixera, hi viu gent i un turisme líquid, pura fantasmagoria.

Aquesta habitants de la Mallorca quasi bé rural,  és mirada per Sebastià Perelló en tres moments cabdals: L’any 1936, en “ Paper banyat”, en la barberia d’un poble on un nen observa els adults que s’afaiten. En els anys 70, en “La peixera” amb  la mort del Dictador, quan  el veïnat observa una dona morta,  la Maria Carrau, que mor de sobte, al mig del carrer, mentre rodola una síndria, una síndria rodona com una peixera. I en el capítol “A lloure”, quan l’ autor ens retrata l’actualitat, la Mallorca turística, despersonalitzada  on un jove recepcionista observa i escriu reflexionant  sobre la condició humana.

 Tres relats narrats en primera persona en la que el protagonista del primer,  el nen  traumatitzat, no pot continuar tallant cabells i posen una espardenyeria, en temps de postguerra.

A “Paper banyat” ,  una expressió molt mallorquina, un paper que no serveix, l’autor ens explica les vivències d’un nen, durant una època inútil, el temps de la guerra. Amb paraules quasi bé orgàniques, sensuals, desgrana la guerra viscuda dins d’un poble petit. “com una pena fada, que després he sentit moltes vegades davant del mirall”   a través d’un nen que  viu amb la seva família  a la rebotiga de la  barberia dels seu pare.

Per la barberia del poble, lloc de pas, hi circulen personatges tronats i fugaços: Mr Byng, l’anglès  amb perruca, que  venia a l’estiu i escrivia llibres de viatges “aquella casa nua feia la impressió d’ algú que fugia” (p. 16); els columbòfils que cremen els ulls als ocells, parlen de passerells per no parlar dels crims de la guerra, dels assassinats, de les tortures; Don Josep el farmacèutic, que ve d’amagat a que li tenyeixin els cabells, Don  Mateu i la seva bonhomia; Don Joan, un peixot dels falangistes,  els que tenen el poder i els fatxendes que comenten els afusellaments, divertits, l’horror de la guerra, mentre que els altres CALLEN.

Els  SILENCIS  davant la por. “Tu fes i calla”-deia el pare- “Callàvem tots com un mort” El silenci dels clotells “hi ha tan de silenci en una nuca. No hi havia cap emoció eròtica, no era això. Era la carn desvalguda” (p.27) La carn desvalguda dels presoners, el seu clatell que el nen veu, quan els hi talla els cabells, ajudant el seu pare per ordre del batlle “ només em tranquil·litzava quan els mirava el clotell  i em posava just darrere seu. I allà, hi veia tanta deixadesa...Homes  feixucs, capolats, sense ossos (p. 34)

I davant de tant horror, el nen,  l’únic transmissor de la paraula que calma. Serà ell el que  enviarà missatges  als presoners, davant del seu clotell pudent, perquè no es renten. El que els  hi explicarà  a l’orella, noves de la seva família que per ventura seran les últimes. I les paraules li faran un forat  en la seva ànima “com si fossin la lletra de cançons sense música, i els records dels altres i la memòria de ningú. Coses que no són teves i que t’han emblanquinat l’ ànima” (p. 45) I el missatge del condemnat a mort que el nen no arribarà mai a donar que li rosegarà l’ ànima i el farà sentir culpable “Un secret sense revelació no és res”...”Aquest secret que al final es buit, una absència irreparable que no és el mort, és el forat negre que va deixar aquell moment” (p. 59)

Les paraules. La necessitat de  pèrdua dels noms i dels malnoms, de ser anomenats amb les paraules (les referències amb les  que ens coneixem en els pobles de Mallorca) de la gent coneguda que ve a la barberia i es comporta com bèsties “Ben aviat tot aquell cabrum que feia malvestats varen perdre els noms, perquè allò que feien no en tenia, només eren això, les bèsties. No sabria dir si era la repugnància que sentíem o era el temor que els esborrava el nom i el malnom i ja només eren espectres, com si fossin fora de la llengua” (p. 38)

L’ autor ens fa penetrar a través de les paraules en l’empresa més difícil de qualsevol escriptor, introduir-se en el cos, a nivell quasi bé orgànic,  a través de  les sensacions, les olors, el tacte, i  la mirada “imatges clares que vols esborrar i no se’n van” (p. 38) “pudor de carn de vas” “el fic a l’orella”  “les paraules que raspen la llengua” “la carn desvalguda” “l’aire calent del nas quan li passaves el raor pel clotet dels llavis”, al condemnat a mort. “amb aquest ull que vigila com si fossis buit” (p.47) i la transmissió quasi bé impossible, però que ell aconsegueix, de transmetre   la lleugeresa del Ser, de la que ens parlava en Kundera;  de la nostra fragilitat de ser un peix desvalgut, tancat a la peixera o la fragilitat del cristall que l’ envolta, com ens en parla Carner, que ens condueix inevitablement a la mort

La imatge sinistra del clotell que el nen afaita, el lloc on hi entra la bala quan et maten, perdurarà en el nen com un trauma, sense paraules  “I EL CALLAR  “Una cremallera a la boca” (p. 35) “Pareixia que els hi havia apedaçat la boca” “fer-se el desentès” fingir que no hi havia res que et cridàs l’atenció” (p. 40)

Jo no en sabia res, de la guerra... com si m’haguessin afaitat les paraules” (p. 28) “Ara ens pertoca callar, sentenciava. Com si haguessin mossegat la llengua i l’haguessin donada als cans” (p. 29) “ no era que la sang bullís, era que no escoltaven raons i la gent parlava sola. Tot semblava anar a redols. Com una magrana que s’ha esgranat. Només aquelles cares de pocs amics.”. No entendre res del que es diu com si les paraules s’haguessin trencat perquè tot son sobreentesos.

.. Tot un seguit de personatges del poble l’observen i comenten perquè “érem al ras i ara tots podíem fer quec”...Com si el cos que hi havia allà en terra) fos el lloc per on s’esmunyís l’estranyesa d’una absència que desfés les bastes entre nosaltres i el món” (p. 68 )

 I el trauma de la guerra que s’escampa en el temps. com una ombra allargada, que s’intenta oblidar, però perdura com un TRAU .

 A l’espardenyeria del poble, on s’hi fan sabates a mida, s’hi acull  la Maria  Carrau morta de sobte al mig del carrer, sota la canícula d’estiu, mentre la síndria rodola. La Maria contemplada, xerrada, exposada a tots els veïnats serà  la descripció, la consciència i representació de la nostra pròpia mort. “la imatge del temps que ho engoleix tot i que no salva res...l’efígie d’una absència” (p. 71.

 Una fotografia, una representació teatral,  la comèdia i la tragèdia a l’hora-com diu l’ autor- un decorat per on hi circulen molts personatges del poble “en aquest gran teatre de la mort, aquelles converses de funeral”(p. 78). Davant  la Maria morta amb “les cicatrius dolces d’ haver viscut”, hi circularan la senyora de don Prim,  la dona de casa bona; monsieur Coquelet, el jubilat amb vinyes a França, escriptor i amic de les salonnières; la modista Magdalena; en Jaume el retratista; n’ Andreu de na Xineva, una prenda, que li arregla la faldilla a la morta,  n’ Antònia Remuc que l’estopeja quan cau; na Clementina, la dona de llengua esmolada que aguanta el paraigües sota el sol, perquè no es podreixi; na Vermella que tapa a la morta amb un pentinador, les repuntadores del taller de la sabateria; el capellà que quan arriba tothom es comporta “ que no diguin, no t’han d’assenyalar”; les turistes que miren la morta “com un espectacle popular de bon de veres”, el protagonista, narrador i la seva família, amos de l’espardenyeria ..i tants personatges  que xerren, opinen, “xerràvem fort, el renouer tapava el trau de no saber què hi fèiem allà”(p. 79)

Les xafarderies sobre la criada de monsieur Coquelet, sobre el mestre comunista “això no és de Mallorca, ben segur que ve de la Península” fins que arriba l’alcalde, el Verro, el que té el poder , l’autoritat, la por, l’antic falangista, la ràbia, el silenci, la humiliació, l’ ànima acovardida, “la vida que no havíem viscut i tot allà que hauríem pogut esser”, fins que la mare decideix que l’entrin a ca seva, on hi ha la padrina, present en les tres històries, la que porta sempre ulleres fosques  perquè té fotofòbia i no saps mai cap on mira “un llibre obert deixat estar, on s’escrivia tot allà que ens havia passat per alt, com si ella fos una mena d’orella flotant que percaçava el que es desfeia en les paraules que omplien la boca de la gent” (p. 100)

Hi acudeixen més personatges: El cambrer del Cafè d’en Ruec, que va deixar la dona i fills per una estrangera que “se’n va anar com un picador i va tornar com un gall sense esperons” (p. 106). Persones que no arriben a fi de mes, amb deutes inconfessables que amaguen anant a la botiga a les hores intempestives en una rebotiga on s’havien acostumat a no pensar com un lloc privat. El metge Babaí, casat per interès amb una dona lletja que viatja, que “tenia una pena als ulls, neta, com si s’hagués esbravat, un que s’ha perdut perseguint els desitjos que s’han estovat” (p.111)  certifica la defunció i marxa, mentre que a  la morta la canvien de lloc, des del mig de la botiga “com si fos una comanda a punt de partir” , la posen sobre una catifa, en la sala  i es plantegen  l’alcalde i la mare de trucar a la filla “ Mai no pareix veritat que algú hagi mort, semblen el que no és possible, perquè són allò que no sabem” (p. 116)

La filla, na Petra, enfeinada, diu que trigarà i la modista convida  a la família a dinar amb ella perquè no estiguin sols amb una dona morta. El fill decideix quedar-se “i em vaig quedar tot sol amb la morta” (p. 121). La morta el no res, “estar aquí de passada. En trànsit.” “Decantar-se i perpetuar-se en aquesta espera” “deixar caure aquest fardatge i retornat a l’absència” “d’ ençà  que na Maria Carrau havia caigut al carrer havia vist aquella indecisió de no saber cap a on havíem de partir . i com arrossegàvem el mort amunt i avall”. El tedi de la vida del “calla i no et moguis” “sentia que nedàvem en un temps que no era nostre perquè ens l’havien robat” (p. 135)

A la penombra de la botiga amb la morta, entra un viatjant  de sabates “amb aquell fardatge de maletes anava buit” (p. 140) “es com si no fossis enlloc, un home invisible. Arribes, agafes la comanda i ja no hauries de ser aquí perquè fas nosa” (p. 137) i na Gombau, filla borda de l’amo de sa possessió que no la va reconèixer mai però li va pagar els estudis de Belles Arts que no acaba i es dedicava a fer teixits,  però ara es dedica a vetllar els morts, “la mater dolorosa”.  Mentre el nin prepara cafè i galetes continua la xerrameca  i intenten obrir les finestres perquè aviat pudirà “com carn de vas” “només una despulla, sense coses. Sense les seves coses. Les veus teixien una gasa, una boira que enterbolia la soledat rasa, llisa, sense ningú, d’un cos mort que ja no amagava res. Ella, que havia estat tantes coses que no veiem i que no sabíem, i ara només estava de cos present, res més, ja no hi havia res probable, ni invisible, tot era allà en terra, l’ombra de l’ oblit que l’havia començada a desfer i el seu espectre que es repuntava  a la xerradissa que ara li sargiria la memòria, on ja no aniria  a trescar ningú” (p. 158) I continua entrant gent: El pintor, el marit de na Gombau, que comenta que “la morta pareixia el Crist de Holbein”;  i en Ponç Alvarado, un antiquari jubilat, un mascaró del règim. A Basilea, davant del  Crist,  de Holbein, Dostoyevski va emmudir de sobte, va quedar amb la cara trasmudada, com quan se li acostaven les crisi epilèptiques, com ens explica la seva dona en les memòries.  La fredor, la crueltat de la imatge  del Crist i a la mateixa vegada el misteri, que utilitzarà l’ autor com imatge, per introduir-nos, en la sinistralitat de la mort. 

 

Com en un sainet impúdic, arriba després de molt temps,  na Petra, la filla a la botiga. “Les paraules anaven i venien i pareixia que no eren de ningú, eren de l’aire, i aquella dona anava d’unes mans a les altres i la besaven” (p. 166) i es desmaia, s’acuba,  mentre continua entrant gent a comprar i altres del poble a tafanejar. Na Petra  i la gentada, esperen que vingui n’ Amador, el seu marit, conductor d’autocars per a turistes “un estaquirot, una ombra, un espectre” perquè se l’endugui i  a qui no localitzen. Per fi entra tot suat. “ja no hi havia aquell estrèpit encapotat que ho tapava tot amb paraules, com amb una pasta ferma, atapeïda, ara s’havia disgregat, només quedaven grum, gleves que suraven en un brou de llengua que s’havia malmès i havia tornat agre, però qui calla ho diu tot. I els ulls vidriosos de n’ Amador eren el mirall llis de la nostra inconsistència” (p. 175)

Hilarant l’escena, en que la filla pinta i arregla els cabells de sa mare abans de treure-la perquè no la podien treure d’aquella manera perquè avui horabaixa, tenia hora a la perruqueria, i la seva marxa dins del cotxe quasi bé cinematogràfica, “pel vidre de darrere guaitaven les tres permanents que feien una nebulosa, i un cusset de color canyella amb el cap oscil·lant (p. 179)

La síndria que rodola amb la molla vermella, la que portava na Maria Carrau abans de caure morta, acabarà en un racó, llepada per un ca o donada a les gallines. El silenci era la manera que tenia el mort de fer-se entendre” (p. 178)

“callar també és mentir, però sentia que totes les paraules que havien rodat per ca nostra aquelles hores només eren una ànsia de tapar aquell moment, com si s’hagués revelat un secret inviolable.

. Els tres capítols, tres espais de transició, “un espai escrit” , com ens diu l’autor “Perquè a ca nostra no era del tot una casa particular, hi havia aquella confusió dels llocs que no acaben de se privats, perquè el negoci n’assaltava cada racó... No hi senties la serenitat amansida que provoca la llar familiar, aquella atmosfera domèstica que permet abandonar-se i sentir-se en un espai reservat, un lloc de l’ànima, entranyable” (p. 13) passadís que va a un altre lloc, com la barberia amb la rebotiga, l’espardenyeria i al final, l’hotel, el lloc de ningú, com el sac de cabells que l’amo en Peret se’n duu cada setmana que ja no són de ningú després d’haver format part de tu, el lloc d’una carícia (p. 23) “ A qualsevol banda t’has sentit foraster. Arrels enlaire...d’aquesta manera no has format part de res. I això t’ha fet invulnerable” (p. 25)

 En  Toni Sala un escriptor de 51 anys que fa l’experiència catàrtica d’escriure la seva vida, en el seu llibre “Una família” , dedicada al turisme de la Costa Brava, a Platja d’ Aro; ens explica de les urbanitzacions a Sant Feliu de Guíxols, blocs de pisos i hotels que van depredar els turons, els casals dels burgesos i els casinos modernistes . L’autor passa la seva infància vivint en la despersonalització de l’hotel familiar “L’hotel trist i fred ...entrava pel gran menjador i buscava la mare, la cridava per tot l’hotel, pujava d’un pis a l’ altre, travessava els passadissos fins que la trobava feinejant en alguna habitació...A la nit dormia a l’habitació que em deia. Mai era la mateixa, però totes eren iguals, dos llits, bany i vistes a la piscina (p. 156)

Sebastià Perelló  diu en una entrevista  a la VilaWeb que “Sempre escric en el punt que em fa sentir insegur, en una llengua permanentment en obres” “la sensorialitat es va conformar com un dispositiu de l’escriptura, va activar la manera de conformar-se del text en tots els nivells: narratiu, estilístic, imaginari. La percepció dels fets havia de partir de l’impacte de les sensacions.  Perquè s’hi especula sobre la manca de transmissió d’allò que era prohibit de saber i alhora era impossible d’oblidar, i que sempre s’ha postergat. Ja ho deia el poeta: no coneixem el contorn del sensible, només allò que des de fora li dóna forma.”

“ Tot l’entramat del text es teixeix sempre amb relació a la memòria, a l’oblit i fins i tot a la mentida”

La relació entre la memòria, “però ben endins hi sents com un prec que ens aquissa cap a la nafra d’aquesta memòria que és la vida” (p. 60). La memòria com una nafra i l’oblit i la mentida que intenten recobrir el buit, la nafra.

Sebastià Perelló té l’art d explicar  en paraules l’ absència, el que s’esmuny, el buit, el no res. “per ventura no en teníem de mots , i només provàvem d’emparaular aquella mancança . (p. 292) “tu passaves llista i deies el nom de tot allò que hi havia, i tanmateix era com si alguna cosa hagués fugit per sempre, s’hagués buidat, no saps què, però havia desaparegut i en els noms només hi quedava la pèrdua. De tota aquella ronya, de tots aquells pilotets de pelussa que congriava l’ absència de les coses, n’havíem fet el fil que ens havia de cosir cada dia i a tot allò que havia de venir” (p. 122) La mort, l’absència, els objectes de la senyora àvia que la seva mare cuida i neteja amb Netol. “La lleugeresa del SER, com parlava Milan Kundera, el rastre d’un alè que es perd en la història, l’ oblit del passat, la inconsistència de l’ ésser humà que ni la memòria ni els llibres, aconsegueixen retenir.

“Coses que no has escrit i són un forat que xucla tota aquesta vèrbola amb que t’emboliques” (p. 275)

“També em rondava , persistent, la sospita que era probable que en tot allò no hi hagués res més que el FORAT que fan les coses que no han passat i que això també és la vida. I l’ hotel i jo érem el testimoni de la inexistència de tot plegat (p. 278)

“Com si haguessis criat teranyines a la veu i només haguessis caçat aquesta penúria dels mots que s’ estellen i fan renou d’ esquerdat , com si fos un sac de nous buides”

. “ A lloure”, una expressió molt mallorquina que vol dir sense traves, de qualsevol manera,   l’autor ens presenta dos amics que munten un hotel “un paradís fascinant, un espai innocent on pots fugir, com si fos una infantesa...però lluny de la llar, sempre lluny (p. 117) “un espai de transició” a la Mallorca actual: Can Fugina, una possessió heretada per la Valèria i a on el seu amic hi fa de  recepcionista a les nits. “ser un home atent.” “ ningú ja no veu la teva disponibilitat i pots nedar en aquesta displicència. I així, ets un animal inaccessible” (p. 183)

  El protagonista, que va ser un nen víctima de l’emigració dels pares a Mèxic que es dedicaren al turisme i va quedar amb la padrina a Mallorca, descriu, amb notes que escriu en forma de monòlegs interiors; la solitud de l’hotel com casa de ningú, on els  passavolants hi fan petites estades;  és  un recinte polit d’aparador, sempre a punt i  despersonalitzat, on  a les nits, hi escriurà i llegirà llibres sempre amb  històries d’ hotels . L’  espai, el buit, escrit” . L’ espai, l’ hotel “on hi vol escarbotar el desig d’hotel en la literatura de ficció... Quan l’ hotel era un teatre de la misèria o de la felicitat fingida de la comèdia humana” (p. 197)   “un museu imaginari de l’ hoteleria de ficció” (p. 292)  I on hi muntaran una biblioteca (fixar la memòria a través de l’escriptura al lloc que “no són cases ni una llar ...trànsit i espera , exultació i exili”) que serà emblema de l’ hotel amb llibres de ficció, allà on hi havia hagut una gran biblioteca venuda a un antiquari amb la connivència d’algun funcionari del règim. Na Valèria que serà l’encarregada d’inaugurar l’ hotel (la peixera) amb l’ assistència dels peixots grossos on mostrarà visualment el derrocament d’hotels perquè “ can Fugina no vol ser Res de res. Només aquest confort esplèndid del no-res” (p. 207)  muntarà en el Hall de l’hotel una gran pantalla on hi passaran fragments de pel·lícules relacionades amb hotels. Ficcions líquides sense consistència.

Com en el llibre d’ Oceà d’ Alessandro Baricco:  En aquesta inquietant Fonda Almayer que mira al mar “on la gent arriba i el temps s’atura”, “el porter de nit” (recordem l’al·lusió a “Portero di note”,el llibre que llegeix, Premi Formentor)  s’ atura en el temps, en aquest hotel de “Sa Fagina”. “D’ allà que passa a l’ hotel, en tens aquesta sensació nebulosa de saber que el que importa passa desapercebut. Com si fos una memòria que ho deixa anar quasi tot. Només aquesta processó de roïssos fantasmes” (p. 269)

Mirar passar els passavolants, un turisme líquid en el que s’ha convertit l’illa “Una fantasmagoria”.

Sempre en el vestíbul, on n’ Aurèlia desesperada li diu que “recorda que Dante, als peresosos, els allotja al vestíbul de l’ Infern. No et volies col·locar, sempre fora de lloc, sempre a part o banda, i mira per on, has trobat el teu forat. Deu ser que en aquesta illa, el paradís és el vestíbul de l’ infern”” (p. 262) el lloc on no s’és enlloc. La visió existencialista d’ aquest recepcionista amb estudis de turisme, sense nom que “només li agraden els hotels a les novel·les”, “ Allò que em té el cor robat eren les diverses formes d’explicitar l’ hotel com a espai literari” (p. 187), que li contesta a l’ Aurèlia: “¿Què cerques?. ¿Coses que no hi ha? , té la  reminiscència de  “La fràgil  criatura”, Hans Castorp, l’ l’ésser humà, , de  “La muntanya màgica”, en un hotel sanatori.

El Sr Aleix, el maitre de l’ hotel que parla sol i col·lecciona relíquies d’hosteleria, sobre tot menús (Quin recorregut ens fa l’ autor de la història dels hotels i menús de Mallorca!)  i el porter de nit, veuen  passar els passavolants com Mr Bossic, un home de negocis, en Patrick Bonzkewitzz, que ve als hotel per perdre la por i es fan amants amb el porter “com si aquells dies no fossin coses que havíem fet sinó que les havíem desfet, tot hagués de desaparèixer  fins que només fossin aquestes paraules. I ja se sap la millor paraula és la que està per dir” (p. 240)

La senyora Banús, pomposa i perfumada que “l’ impressionava sentir l’ absència de no ser al lloc d’on havia partit” , “que viatja per esbravar-se, per esvair-se” , amb un xofer que l’ espera, que s’escriu cartes a si mateixa que llegeix d’anys després per veure els seus fantasmes  “ li vaig dir que sempre havia cregut que un hoste és un fantasma (guest  i ghost) Dona nascuda a Palma que emigra a París de joveneta, on hi viu una vida de joc amb el xofer que en realitat és el seu marit. “eren tantes coses que havia perdut, que va cedir a l’ impuls de no tenir res. Viure per omissió” (p. 247)

Mr. Seelbach, el viatger de l’hotel queixós,  diu que els hotels semblen hospitals. (pag. 287). Ens trobem en un  microcosmos, on  un home simple cerca sobre tot, saber quin és el sentit de la vida i de la mort. Aquest ésser fugaç “sempre provisionals. I ja era això, l’ hotel. I també nosaltres que ens afuàvem, provisionals i urgents, a la pell clandestina de ser només estol i ocells de passa. Que a estones són un i després fragments desfets que es dispersen, sense imants, i ja hi tornen, sense àncores. (p. 279)

“Els clients són aigua en cistella. Passen i no en queda res. Com si hagués tancat els ulls. Com si m’ hagués adormit. Només suren anècdotes( p. 286)

 

Hostes passavolants com Madame Pavé  que ve quatre dies i marxa. La dona espartana a qui el porter li recomana llegit “Thanatos Palace Hotel de Maurois i li demana que la mati amb gas com en el llibre.  Ms. Peacock, la clienta que s’allita el primer dia i només vol veure el metge (p. 287)  a qui el recepcionista  li dirà que són  en un hospital de campanya, com en un sanatori pret-a- porter i li carregarà en el seu ipad “La muntanya màgica” de Thomas Mann.

 

Un hotel on els seus propietaris intenten fixar la memòria a través de la paraula escrita, una biblioteca amb autors de novel·les  sobre la fugacitat dels hotels i també el lloc dels suïcidis de molts d’ells

“No dius que en un hotel la mort no té ulls de ningú?” (p. 282)

“...i veure aquell cosset pelat i escarit que amb els anys fa la solitud descarnada, una excoriació devastadora que deixa a la vista que no érem els animals formidables que volíem ser, només la inflor d’aquells anys que havien passat i molta pell morta. Com una cambra d’hotel freda, impersonal, una més.” (p. 282)

 

El sentiment de la despersonalització de l’illa, de les tradicions, del que és més íntim, sense origen ni història. “a qui han desnonat del paradís...Aquest és el gran teatre i és ca nostra. Una illa recreativa. Tot és un decorat, un paradís d’artifici, i l’ hotel n’és la Catedral, un espai de culte per a pelegrins contemporanis” (p. 200)

 

N’ Aurèlia, la de la  errància perpètua, decideix vendre  Can Fugina  a un grup empresarial i marxar a Nova York . Els llibres passaran a ser pura decoració, llibres que ningú no ha escrit. La biblioteca passarà a un guardamobles on  el porter hi podrà estar. “ no és una habitació d’hotel, més aviat una caricatura trista del nomadisme i de la vida interina i precària” (p. 293) Guardamobles, una cambra de mals endreços freda, amb passadissos eterns desolats, com els carrers desèrtics de Cala d’Or, a l’ hivern,  una urbanització turística construïda sobre el no RES, a Mallorca. El seu veí serà un estranger Hans Wolle, un desnonat de ca seva que guardava com l’únic tresor que li queda pitxers, copes i  les gerretes felanitxeres “tan fràgil  i vulnerable, que semblava mostrar precisament la seva capacitat de fer-se a trossos, que bastaria  no res i tot allò  tornaria a la pols” (p. 301)

Les gerretes felanitxeres, les gerretes del meu poble, són les úniques gerretes del món on no s’hi pot posar aigua, només serveixen per pura decoració. “un aranya que teixeix amb paraules  un forat per on sortir i només embulla fil ”(p.277)

 

“el gran ròdol d’escumes  i escorrims/és tot regat d’il·lusions  de lluna/en xafogosa nit el veus tot d’una/fosforescents de crims.” De la poesia de Josep Carner “.

Ja ho deia el poeta: no coneixem el contorn del sensible, només allò que des de fora li dóna forma.” Sebastià Perelló