la mar rodona, de Sebastià perelló. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

 

Jacques Lacan el psicoanalista francès ens diu que el llenguatge és,  com una construcció, un artefacte per a fer quelcom des del simbòlic. Si ens falta alguna cosa només ho podem comprendre des del simbòlic.  Si enumero els toms d’una  biblioteca i en trec un, puc dir que falta. Ho faig des del simbòlic, sense aquesta numeració, no faltaria res.  

Lacan es refereix a l’ ART, amb l’ objectiu de relacionar-lo amb la Psicoanàlisi. L’ ART D’ESCRIURE, una sublimació, “allò que eleva un objecte  a la dignitat  de la cosa”. Pren com exemple l’ amor cortès, on  l’ objecte femení es presenta como un objecte inaccessible. L’amor cortès com una forma sublimada de l’ absència. Aquest objecte sublimat, exaltat, és  inaccessible. Aquest  objecte, transformat en cosa implica un buit, un no RES que per una altra banda la pulsió es satisfà en  aquest buit “una satisfacció que no demana res a ningú”. La sublimació té la possibilitat de fer quelcom amb el buit. En això consisteix la proesa de l’ ART, a diferència de la religió que evitaria  el buit i  la ciència que rebutja el buit, cercant el saber absolut.  Lacan defineix l’ ART  com el que  “se caracteriza  por cierto modo de organización alrededor de ese vacío”.  Allà on hi ha taca no hi ha forat. I n’hi ha de forat, en pots estar ben segur” (p. 57)

 

“La creació ex-nihilo”, l’ objecte d’ ART  implicaria quelcom nou creat des del no RES i comportaria el que és BELL.. Lacan posa l’ exemple del gerrer que construeix una gerra per donar compte que hi ha un buit que es pot usar i en aquest buit hi pot aparèixer un objecte, com en  la peixera. I l’’autor,  que suposo coneix Lacan, acaba la novel·la  amb la metàfora de la “gerreta felanitxera”, la gerreta del meu poble, l’única que no serveix per a posar-hi aigua, l’única que és simple decoració. Carcassa, fantasmagoria, un fiasco, aigua en cistella, la precarietat del fang que es pot esbocinar en un no res, “el forat que fan les coses que no han passat i què això també és la vida” (p. 278)

En Sebastià Perelló fa ART  de la paraula. Frases fetes  amb la musicalitat i el lèxic del mallorquí dels nostres avis, de la Mallorca profunda. El quadre on hi circulen personatges autèntics en un lloc de pas, com la nostra vida: la barberia, l’espardenyeria, l’hotel. Amb paraules que circulen al voltant d’un buit. Els morts de la guerra, el que no es pot dir, els silencis; la Maria Carrau, l’hotel, els suïcidis.

 

El gerrer que contorneja el buit. La peixera que envolta el buit on hi pot haver vida. Soc mar o peixera ?com diu el poema de Carner. “que es tracta de fer paret amb els mots, mentre el desert avança”(p. 199) “per ventura és que no en teníem de mots , i només provàvem d’ emparaular aquella mancança” (p. 292)                 

En Sebastià Perelló ens descriu meravellosament  L’ Inconscient,  aquesta part desconeguda que insisteix, BRAMULA sobre la nostra consciència, sobre la nostra conducta, sobre els nostres símptomes .”Deu ser cert això que diuen que sempre parles per algú de qui no has volgut  dir el nom i que calla i sotja, d’amagat, des de les teves pròpies entranyes (p. 12) Allò que no té NOM que tu ets al lloc on ha de comparèixer  tot allà que no té nom, i que no hem gosat dir” (p. 55)

“I d’aquells dies n’has fet una cripta. I  t’has enterrat en vida. Perquè has provat de ser allò que estaves disposat a oblidar i sempre t’ha estalonat allò que costa recordar, allò que t’escup la memòria. (p. 31) .

“diuen que no existeix l’oblit. I te’n parla un que ha tingut una memòria de gall. Però no sé que val més. Els records són aquesta agitació dels dies que ja no hi són i que així i tot bramulen (p. 39)

 

I ens descriu també el que seria la definició del TRAUMA, fixat, desconegut per la consciència, no dit

“ com un forat que em xucla l’enteniment perquè, és en aquests mots que hi sé veure la guerra” “com si fossin la lletra de cançons sense música, i els records dels altres i la memòria de ningú. Coses que no són teves i que t’han emblanquinat l’ ànima” (p. 45)

 

I els efectes del TRAUMA que com  memòria en el cos i en els comportaments, persisteixen.

 “Res no havia de quedar obert i sempre que m’asseia a la taula havia de tenir paret darrere...i aquell afany d’arreglar coses que s’han espenyat. Fa anys que faig restauració” (p.57)De la culpa no se’n pot fugir , diuen. I no he estat feliç. I és això que t’arrenquen les bèsties que no has pogut perdonar. ALLÒ QUE HA QUEDAT SENSE DIR(p.58)

 

Entrevista a VilaWeb:

Sebastià Perelló: ‘Sempre escric en el punt que em fa sentir insegur, en una llengua permanentment en obres’ 

Article a Jot Down:

El suicidio de Europa según Klaus Mann Publicado por E. J. Rodríguez