El infinito en un junco, d'Irene Vallejo. Marc històric. (Montse Saez)

 

Marc històric. Personatges principals:

Alejandro i Alejandria

Alejandro es un dels personatges a qui es dedica major extensió i constantment referenciat a l’assaig. Era deixeble d’Aristóteles i un gran lector. Mai es separava del seu exemplar de La Ilíada, que va col·locar en un cofre, la peça més valuosa de l’equipatge del rei Dario. Tenia una obsessió, el desig de l’absent, de l’inabastable (póthos). Encara que era d’origen macedoni, en la perifèria del mon civilitzat, que en aquella època era l’Orient, va ser tant el seu poder que els grecs el van adoptar com a símbol nacional. L’autora el descriu com jove i implacable, defensor del mestissatge, com en les noces massives de Susa; de la seva llegenda hi destacaria, més que les seves victòries i viatges, l’extraordinària aventura de la Biblioteca d’Alexandria.

Alexandria a la seva època va ser “La ciudad de los placeres y los libros, la capital del sexo y la palabra”. En realitat Alejandro va fundar, segons Plutarco, 70 ciutats amb aquest nom però l’Alexandria d’Egipte va nàixer d’un somni literari amb esment a Homero i a uns versos de La Odisea. Un somni va parlar a Alejandro d’una vila anomenada Faro, que existia al delta del Nil i va pensar que era un bon presagi per fundar la ciutat. Marco Antonio va escollir el regal que li va semblar més extraordinari per a Cleopatra, 200.000 volums per a la gran Biblioteca.

La idea d’una biblioteca universal, encara que la va dur a terme Ptolomeo, sembla més imaginable que es gestés a la ment d’Alejandro. Fins aleshores, les biblioteques eren privades, molt especialitzades i a l’abast només de reis o nobles. La Biblioteca d’Alexandria va ser la primera que va estar a punt de posseir tots els llibres existents fins aleshores. Va incloure les obres més importants d’altres llengües (hebreu, egipci, mesopotami, indi....) que es van traduir al grec, per savis que vivien i estudiaven a la mateixa biblioteca (com els 72 savis jueus); era un veritable antecedent d’internet. La Biblioteca també tenia aquest sentit d’eix i centre, però no hi ha cap autor que ens ajudi a imaginar-la. En tots els textos els detalls sobre l’espai, sales, patis, atmosfera i racons queden imprecisos i foscos. El primer bibliotecari conegut va ser Demetrio de Falero, sota la tutela del seu mestre, Aristóteles, que va trasplantà a Egipte el model de pensament aristotèlic. Era un “Lugar de cuidado del alma”. La Gran Biblioteca “Inventó una patria de papel para los apátridas de todos los tiempos”.

Va fer realitat el somni d’universalitat i coneixement total d’Alejandro amb una primitiva globalització anomenada Hel·lenisme “El helenismo perfiló y extendió la idea del viaje de conocimiento, bajo 2 formas: el desplazamiento físico y el trayecto inmóvil del lector”. Però l’hel·lenisme no deixava de ser contradictori per la gran barreja de cultures d’aquests ciutadans del mon grec que van començar a sentir nostàlgia de temps passats. Un concepte que va inventar Alejandro es el que encara anomenem amb un nom grec, el cosmopolitisme, creant una forma política que assegurés pau, cultura i lleis per a tothom. En l’època hel·lenística, algunes persones decideixen dedicar les seves energies a l’aprenentatge, a l’educació (paideía en grec, humanitas en llatí). Era la religió de l’art i la cultura. Els nens i nenes de condició lliure, a la Grècia europea, tenien més opcions que en qualsevol altra època de rebre una educació primària.

Alexandria era la capital del poder econòmic, amb grans reserves de blat, equivalent a l’or en aquella època. Ptolomeo, potser amb l’enyorança d’Atenes, va fundar el Museu d’Alexandria, recinte sagrat en honor de les muses i una primitiva versió dels actuals centres d’investigació i universitats. Va reunir noms il·lustres com els matemàtics Euclides i Eratóstenes, el físic Estratón, l’astrònom Aristarco, el pioner de l’anatomia Herófilo, l’inventor de la hidrostàtica Arquímedes, Dionisio de Tracia autor del primer tractat de gramàtica i els poetes Calímaco i Apolonio de Rodas.

Allí van nàixer teories revolucionaries, com el model heliocèntric del sistema solar, va ser possible la dissecció de cadàvers i es van fer grans descobriments, com una màquina de vapor. El Far de la ciutat va ser durant segles una de les torres més altes del mon i el seu mirall una llegenda, ja que les lents eren d’alta tecnologia en aquella època. Simbolitzava el que la ciutat volia ser, la capital que guiava i dirigia el rumb del mon, una funció simbòlica que també es podia trobar al segle XX en les Torres Bessones de New York. Eratóstenes va expressar “el pleno reconocimiento de la diversidad étnica y lingüística del género humano”.

Aristófanes de Bizancio va ser un home de memòria prodigiosa, capaç de guardar un arxiu de tots els llibres. Havia arribat el temps dels catàlegs i les llistes perquè tot col·leccionista, com la mateixa Biblioteca, necessita un inventari. Del gran catàleg (anomenat Los Pinakes, Las Tablas) es va fer càrrec Calímaco de Cirene, que va recollir en un atles tots els escriptors i totes les seves obres. Va organitzar la literatura per gèneres i va dividir el llibres en 2, la prosa i el vers. La idea de fer servir l’ordre alfabètic per ordenar i arxivar textos va ser una gran contribució dels savis alexandrins. Aviat va nàixer el concepte de seleccionar, d’escollir el que s’havia de guardar per elaborar una llista: els tràgics grecs van ser tres, Esquilo, Sófocles i Eurípides.

Com que el papir era poc resistent a la humitat i el seu monopoli va motivar un embargament del material a la ciutat de Pergamo, es va perfeccionar una tècnica oriental antiga que permetia escriure sobre cuir, anomenant pergamí a aquest material. Es fabricava amb pell de ovella, cabra, vaca o porc. Segons Vasco Pratolini “La literatura consistía en hacer ejercicios de caligrafía sobre la piel” com sembla el sentit dels actuals tatuatges, supervivents del pensament màgic, rastres d’una fe ancestral en l’aura de les paraules. 

S’han descrit fins a 3 destruccions de la Biblioteca d’Alexandria però no se sap amb certesa el que va passar. Plutarco assegura que el foc d’un incendi provocat pels seguidors de Cèsar la va deixar reduïda a cendres. El professor i poeta Páladas diu ser testimoni de la destrucció de la Biblioteca i del brutal assassinat d’Hipàtia que cristians fanàtics van colpejar i es van acarnissar amb el seu cadàver per esborrar tot els que va representar com a dona, pagana i mestra. La versió més recent afirma que la cuitat va ser conquerida pels musulmans i que els llibres, al no seguir la religió del Corán, es van fer servir com a combustible de les estufes dels 4000 banys públics d’Alexandria.

 

 

 

 

Homero

Homer està envoltat de misteri, no se sap si va existir o només era un símbol. Era un nom sense biografia, no situat en un temps concret. El seu nom es pot traduir com el que no ve, y el que no ve es un fantasma. Li van atribuir La Ilíada i La Odisea, que tothom coneixia i venerava com llibres sagrats, ja que a Grècia no n’hi havia. La Ilíada va ser el llibre més llegit a l’antiguitat, narra la història d’un heroi obsessionat per la fama i l’honor, el somni d’Alejandro, que mor en combat. En canvi La Odisea explora una opció vital molt diferent, la del viatger i aventurer que estima la vida i que finalment decideix tornar a la seva Ítaca natal malgrat saber que sent nostàlgia d’una realitat imperfecta i efímera. Van ser els llibres més copiats, feina important però controlada pels savis de la Biblioteca, per evitar els errors dels escribes i poder restaurar els textos originals, si n’hi havia. Són documents èpics excepcionals que van marcar la frontera entre la oralitat dels relats recitats pels bards i el nou mon de l’escriptura. Fins aleshores els poetes podien fer servir lliurement tots els mites coneguts i les seves versions canviaven constantment, en funció del públic a qui anaven adreçats. Després del alfabet i l’escriptura res va ser igual, perquè s’havia d’escollir una sola versió sacrificant la resta, encara que al mateix temps això permetia salvar-la de la destrucció i l’oblit. La èpica homèrica procedeix d’un mon dominat per l’aristocràcia patriarcal grega, sense qüestionar els seus valors, dominat pels homes.

 

Platón

El seu veritable nom era Aristocles, Plató era un sobrenom del gimnasi que volia dir espatlla ampla però va ser el nom pel qui tothom el coneixia. Va ser venut com esclau, però seguidors influents el van poder alliberar. L’educació del joves va ser una de les seves grans preocupacions, donava classes assegut en un seient alt, la Kathédra, alternant impulsos autoritaris amb mostres de pensament lliure; va saber detectar la gran importància de l’educació i se’l pot considerar antecedent de les universitats . Era partidari d’aplicar una rígida censura a la literatura dels joves i a la música que poden escoltar i que han de ser contes autoritzats. Per exemple, no podien llegir Homer perquè s’havia de procurar que els joves no tinguessin por de la mort, per poder morir gloriosament en la batalla, i ensenyar-los que el mal mai provenia dels deus. Tampoc les obres de teatre els hi aportaven res al no excloure personatges populars, criminals o inferiors, com dones i esclaus. Les idees de Plató també eren contraposades, per una part deia que “Como castigo, los hombres injustos se reencarnaban en mujeres”, però també “Las dotes naturales están simplemente distribuidas entre ambos, y la mujer participa, por naturaleza, de todas las ocupaciones. Lo mismo que el hombre”; i afirmava que “La plenitud de la sabiduría nos llegará solo tras la muerte”, fet que es creu va motivar el suïcidi d’un deixeble. L’autora en va ser traductora i opina que era un personatge que desperta admiració i desacord, que ens enlluerna i alhora irrita, encara que li hem de reconèixer que els seus Diálogos i el Mito de la caverna son obres essencials. Pensava que amb l’escriptura s’acabava la cultura. Creia en la reencarnació i va inventar un mite per explicar l’existència del sexe femení “ Nacer mujer es el castigo y la expiación para aquellos hombres que fueron injustos en una vida previa”. Mai li va agradar la democràcia d’Atenes, pensava que es va retratar en l’assassinat de Sócrates, desitjava estabilitat, un govern de savis i no de la nècia majoria.

Aristóteles

Aristòtil, anomenat “el lector” tenia una col·lecció de més de 200 tractats, classificats per física, biologia, astronomia, lògica, ètica, estètica, retòrica, política, metafísica. Va fundar una de les primeres universitats i va ser un dels primers gran bibliòfils coneguts, amb mirada enciclopèdica sobre el mon “Estrabón dice que fue el primero que sepamos que coleccionó libros”. Representa la barreja entre l’humanista i el científic. De tota manera, també tenia aspectes foscos, com la seva misogínia i la defensa de l’esclavitud “Los esclavos son inferiores por naturaleza”, i es que tampoc cal idealitzar l’antiguitat, com ens reconeix l’autora. Per fer referència al seu univers intel·lectual va escollir la paraula theoría que en grec vol dir mirar “El oficio de pensar el mundo existe gracias a los libros y la lectura, es decir, cuando podemos ver las palabras, y reflexionar despacio sobre ellas”.

Safo

Només hi ha una presència femenina al cànon literari grec, Safo. Segons es descrivia era “Bajita, morena y poco atractiva” però tenia el do d’acariciar l’oïda amb cants bellíssims. Les dones gregues no escrivien poesia èpica, només parlaven de si mateixes en poemes d’una sola veu, acompanyades d’una lira (per això el nom de poesia lírica). Safo ho va fer de manera original: “Lo más bello es la persona amada [...] Quien ama crea la belleza; no se rinde a ella como suele pensar la gente. Desear es un acto creativo, al igual que escribir versos”. La seva biografia va donar un tomb quan va marxar de la seva llar per dirigir un grup de joves que, lluny dels homes, feien sacrificis a Afrodita i, amb el suport d’una dona carismàtica com ella, aprenien poesia, música i dansa. El seu poema més conegut es desenvolupa en el casament d’una jove amiga que ja no tornarà al grup, el la festa del comiat: “Tu risa encantadora me ha turbado el corazón en el pecho: si te miro, la voz no me obedece; mi lengua se quiebra y bajo la piel, un tenue fuego me recorre, ya no veo, mis oídos zumban [...] Siento que me falta poco para morir”. Aquests versos van escandalitzar a molts lectors d’una Grècia on es practicava, en canvi, un tipus d’homosexualitat pedagògica que era molt ben considerada.

Ovidio

Va tenir molt d’èxit i el gaudia. Era divertit, sociable, juganer, frívol... i li agradava la dolce vita romana. Escrivia amb facilitat i sabia ser enlluernador, preferia la poesia al dret. A la frase final de Las Metamorfosis escriu “Viviré por todos los siglos”. Ovidi va ser un explorador de nous territoris literaris i el primer escriptor que va tenir en compte a les lectores, representa una gran transformació a la seva època; va escriure un tractat específic dedicat als cosmètics i el maquillatge femení. El seu Arte de amar era un manual en vers que dedicava un llarg capítol a “Dar consejos de conquista a las mujeres, y a explicarles las tretas de los seductores para engañarlas”. La seva literatura jove, inconformista i eròtica atreia a les romanes. En contra de la normativa habitual, que permetia la pedofília i que creia que el sentiment era una debilitat, va escriure “Me gusta más una mujer madura que conoce su placer [...] y cuando la mujer goza al mismo tiempo que su amante, es el colmo del placer”. Va ser el primer abanderat del desig recíproc, parlava de sexe de manera desinhibida. El Arte de amar es va considerar un llibre immoral i perillós i va motivar que l’anomenessin maestro de adulterios obscenos. Va xocar directament contra les Leyes Julias de l’emperador August i va ser desterrat per un edicte imperial, morint a l’exili a Romania, on reconeixia “Ya no soy preceptor de amor”.

Altres escriptors grecs i romans:

Hesíodo era un jove pastor, el primer que va donar detalls de la seva família, experiències i forma de vida, iniciant la genealogia de la poesia social.

Amb Heráclito comença la literatura difícil, en la que el lector s’ha d’esforçar per entendre el significat de les frases. L’escriptura va permetre crear un llenguatge complex que els lectors podien assimilar i meditar amb tranquil·litat “Es el padre de Proust, con sus oraciones laberínticas llenas de recovecos, de Faulkner y sus monólogos confusos, a menudo dislocados, y de Joyce que da la impresión de escribir en varios idiomas a la vez –algunos de su invención”. Les poques frases que es conserven explicarien l’actualitat, amb els seus contrastos.

Anquíloco va ser el primer arrojaescudos, el que només feien els covards perquè això volia dir fugir del camp de batalla, un ANTIHEROI que va ridiculitzar el que era políticament correcte. Va ser el primer en citar el sexe oral a la seva poesia.

La prosa va aportar un univers de fets i teories, però sense oblidar la retòrica, com en el cas de Sócrates que era un formidable conversador i sempre es va negar a escriure les seves idees (ho van fer els seus deixebles).

Esquilo, sense saber-ho va inventar la novel·la històrica. A la seva obra Los persas adopta el punt de vista dels derrotats, sense odi i amb un rastre de comprensió “Salamina ha dejado de ser solo una pequeña isla del mar Egeo [...] Existe en cualquier lugar donde alguien, en inferioridad numérica, se rebela contra una agresión avasalladora”.

Els grecs creien que el més elegant era l’oci, és a dir el cultiu de la ment, l’amistat, la conversa, la vida contemplativa. Només la Medicina requeria una formació especialitzada però des de Hipòcrates a Galeno, en els seus texts repetien, per demostrar la seva importància, que “El médico también es un filosofo”.

Eurípides a la seva tragèdia “Las troyanas”  recreava el final de la guerra de Troya explicant la destrucció venjativa, violacions col·lectives, l’assassinat d’un nen a sang freda, l’horror de la guerra “Se atrevió a tomar partido por las mujeres frente a los hombres, por los enemigos frente a sus compatriotas”. Després de cada una de les gran guerres europees, per exemple en honor de les vídues i mares de Sarajevo, aquesta obra s’ha tornat a representar.

De la multitud de comediògrafs grecs que estrenaven en teatres abarrotats nomes s’han salvat les obres d’Aristófanes. L’autor representa el riure rebel i dissident, l’humor que l’interessava era el de la gent corrent i vulnerable. Els seus personatges volien parar la guerra amb una vaga sexual o decretar la comunitat dels bens, eren personatges prominents a qui ridiculitzava. Es van perdre moltes comèdies, com el Tratado sobre la risa de Aristóteles, amb un paper protagonista a la trama de la novel·la El nombre de la rosa de Umberto Eco.

Els autors més llegits eren Homero, que juntament amb Eurípides eren amb qui els nens aprenien a llegir amb gran esforç, per les seves frases boniques però molt difícils.

 

Si hi va haver un personatge polèmic, aquest va ser el multimilionari Sèneca que va organitzar el que avui dia anomenaríem un banc de crèdit i es va enriquir gràcies a cobrar alts interessos. Però l’apassionava la filosofia estoica i alhora defensava la filantropia i era molt crític “Los homicidios individuales los castigamos, pero ¿qué decir de las guerras y del glorioso delito de arrasar pueblos enteros? [...] La autoridad pública ordena lo que está prohibido a les particulares”.

Heródoto va escriure una llarga història de viatges i testimonis, la anomena Historíai (investigacions, indagacions); va donar una visió diferent i més exacta de la vida quotidiana dels llocs que visitava perquè “La línea divisoria entre la barbarie y la civilización nunca es una frontera geográfica sino una frontera moral dentro de cada pueblo, es más, dentro de cada individuo”. Es va adonar que els testimonis li donaven versions diferents del mateix relat i a les seves Historias hi diu frases com “no sé si es verdad, solo escribo lo que se dice; que yo sepa”. Tenia el temperament d’un incipient periodista, amb la intuïció, vista i oïda d’un reporter per viatjar, observar i preguntar; s’havia fixat un ambiciós objectiu, immortalitzar la història del mon en la primera obra extensa  que es va escriure en prosa i que per miracle col·lectiu ha sobreviscut.

Dels 10 millors oradors grecs destaquen Demóstenes que malgrat un defecte que no el deixava parlar be, potser era tartamut, amb una fèrria disciplina va arribar a ser un gran orador i va convertir les Filípicas en discursos famosos; Antifonte deia que els seus discursos podien “Actuar sobre el estado de ánimo de la gente, conmoviendo, alegrando, apasionando, sosegando”, i podria figurar a l’avantguarda del psicoanàlisi i la teràpia de paraules que van seguir amb els sofistes. En aquella època els grecs van inaugurar el gènere de la conferència.

La Guia Michelin també te el seu antecedent a l’antiguitat, un assaig del segle II inclou els “Siete grandes COCINEROS GRIEGOS”; curiosament de tots els condiments destaquen “la fanfarroneria” com a més important a la cuina.

Marcial era un emigrant espanyol a Roma. Va ser el primer que es va interessar pel “códices”, els primers llibres de butxaca, pugillares (que cabien en un puny) i que eren llibres de pàgines a preus assequibles, dels quals tenim testimoni al segle I i que es va imposar entre els segles III al V. D’ells podem dir que deriven el Código, compendi legal de l’emperador Justiniano i els vademècums mèdics, entre d’altres.

Quintiliano, natural de l’actual Calahorra, era advocat, professor i catedràtic d’èxit; rebutjava els càstigs violents a l’educació i pensava que era més eficaç la lloança i l’amor al mestre. Va ser un dels primers defensors de l’educació contínua.

Encara que els romans eren un mirall de la literatura grega i a cada autor li buscaven el seu simètric “Virgilio era el Homero romano, Cicerón el Demóstenes y Platón romano -¿quién ha dicho que uno de los suyos no podía contar por dos griegos?-, Tito Livio era Heródoto”, paradoxalment van ser originals perquè van crear un mestissatge sense precedents.

Un altre fet important, l’any 212, l’emperador Caracalla va decretar jurídicament, amb la Constitutio antoniniana, que tots els habitants lliures de l’imperi adquirissin la ciutadania romana; representa la vocació integradora en una primera identitat comuna europea.

Les biblioteques romanes eren nombroses i algunes molt luxoses. Tenien 2 seccions, d’idèntiques dimensions, una dedicada a les obres en grec i l’altra a les escrites en llatí. Tenien estàtues dels autors famosos. Els llibres es guardaven en armaris de fusta i desposaven d’escales per accedir als prestatges més alts. Hi havia sales de lectura, amb taules i cadires, com en les contemporànies. També sabem que algunes biblioteques autoritzaven el préstec, encara que no totes. En canvi, a Occident, només es coneix l’existència de biblioteca a Cartago (Tunísia) i Timgad (Argèlia), però cap a Anglaterra, França o Espanya.

A partir del segle II, les sales de lectura es van integrar a les termes romanes, com a les de Caracalla, que disposaven de gimnàs, teatre, banys, jardins, establiments per menjar, sales de lectura i biblioteca grega i romana, tot a càrrec de l’Estat però finançat per donants generosos. Aquestes sales de les termes tenien un públic més ampli, però també més frívol, els llibres els havien de distreure.  

Les dones a la literatura antiga:

La història de la literatura comença de forma inesperada, el primer autor que signa un text és una dona. Enheduanna, poetessa i sacerdotessa de Mesopotàmia (1500 anys abans d’Homer) va escriure un conjunt d’himnes i, al segle XX la van anomenar la Shakespeare de la literatura sumeria. Va ser la primera en crear un jo literari que parla en primera persona i signa el que escriu. Però no va tenir continuació i aviat es va pontificar que “La palabra pública pertenecía solo a los hombres”, especialment a Atenes.

El mon era més obert a Anatòlia, a les illes gregues, com Lesbos, i a Creta, on segons Plató “a la patria la llamaban matria”.  A Rodas, Eumetis la de la buena inteligencia era una noia jove que participava en els banquets masculins sense ser prostituta, habitualment només ho podien fer elles; era enginyosa i ocurrent però va ser caricaturitzada en una obra de teatre còmica.

Una corrent de rebel·lia femenina a Atenes només es pot suposar com hipòtesi, liderada per las hetárias o prostitutes de luxe com Aspasia de Mileto, dona de gran intel·ligència que va ajudar a Pericles en la seva carrera. Sòcrates l’anomenava “maestra” i Plató deia que escrivia discursos pel seu marit, com el famós Discurs fúnebre. Era una autèntica oradora a l’ombra, els seus discursos han inspirat Obama.

Una altra dona transgressora va ser Hiparquia que va ser pionera en metàfores tèxtils: “La mente es un gran telar de las palabras”.

Sulpicia va ser un cas únic a Roma, era una jove independent i culta que tenia veu i que parlava del dret a l’amor amb les seves pròpies paraules. Els seus poemes, 40 versos en total reclamant llibertat i plaer, són els únics que han arribat a l’època actual perquè van ser atribuïts a un escriptor de sexe masculí. En aquell temps, August havia fet aprovar una llei que condemnava les relacions sexuals de les dones fora del matrimoni, encara que fossin solteres o vídues, la Lex Julia de adulteriis, això significava que Sulpicia estava cometent un delicte i que havia de ser castigada.

Tampoc podem oblidar a Hipàtia d’Alexandria que va escriure sobre àlgebra i astronomia i va ser una intel·lectual respectada per la seva saviesa.

A les dones només els hi permetien cultivar gèneres menors, com la lírica, la sàtira, les memòries; només es coneixen 3 oradores, però no ens ha arribat cap paràgraf dels seus discursos; cap autora de tragèdia, èpica ni comèdia. Julia Agripina, esposa de Claudio, va escriure unes Memorias que no es conserven; de Cornelia, es conserven cartes.

 

Aportació personal. Frases i comentaris a destacar:

En el llibre he trobat frases, històries, relats que m’han cridat especialment l’atenció, per la seva bellesa o proximitat (la meva parròquia de petita era Sant Pere de les Puel·les; jo he visitat el museu Champolion a Figeac; el jurament d’Hipòcrates és essencial en Medicina, recordo la professora d’història que ens parlava de la pedra roseta, la visita al British i l’imant de la nevera; el convenciment de que sóc de ciències però m’interessen molt les lletres...).    Les he volgut destacar en aquest apartat:

PAPIR. El maneig d’un papir no s’assembla al d’un llibre de pàgines, era molt més incòmode. Curiosament, la paraula papir comparteix arrel lingüista amb la paraula faraó, probablement perquè era un be estratègic a l’antic Egipte, i els seus reis el van convertir en un monopoli.

LLIBRE. En torn a l’any 1000 a.C. trobem l’escriptura fenícia en un poema dedicat al rei de Biblos, d’on procedeix la paraula grega biblíon, origen de la paraula llibre. Sembla que només ens han arribat el 1% dels textos que es van escriure a l’antiguitat.

LLEGIR. “Leer es un ritual que implica gestos, posturas, objetos, espacios, materiales, movimientos, modulaciones de luz. Leer es escuchar música hecha palabra. Es cercanía y extrañeza. Es a veces hablar con los muertos para sentirnos más vivos. Es un viaje inmóvil. Es una maravilla cotidiana”. En aquests darrers temps de reclusió hem comprovat que els llibres “amansan la ansiedad y nos regalan lejanías”. A la societat jueva medieval es celebrava amb una cerimònia solemne el moment en que els nens havien aprés a llegir.

LECTURA ORAL. Tampoc la lectura era igual als monestirs “Captan a su paso un murmullo constante de palabras susurradas. Son las sílabas silenciosas de la lectura. Leer constituye una comunicación íntima, una soledad sonora”. A l’antiguitat “Cuando los ojos reconocían las letras, la lengua las pronunciaba, el cuerpo seguía el ritmo del texto, y el pie golpeaba el suelo como un metrónomo. La escritura se oía”. I en aquest moment “Estás en silencio, recorriendo con la vista hileras de letras que tienen sentido para ti y te comunican ideas independientes del mundo que te rodea”. Fins l’Edat Mitjana la norma era llegir en veu alta. El lector era l’intèrpret del llibre. Eren freqüents les lectures en públic. Per això Agustín de Hipona, San Agustín es sorprèn quan veu llegir en silenci al bisbe Ambrosio.

MON ORAL I POESIA. Els habitants del mon oral es van adonar que el llenguatge rítmic és més fàcil de recordar i d’aquesta manera va nàixer la poesia. En la mitologia grega, les muses eren filles de la deessa Mnemosine (origen de la paraula mnemotècnia), la personificació de la memòria com activitat: el record i l’evocació. “La épica griega fluye en hexámeros, que crean un peculiar ritmo acústico a través de combinaciones de sílabas largas y cortas. El verso hebreo, en cambio, prefiere los ritmos sintácticos”.

Els poemes transmetien l’ensenyança en forma de relats i no de reflexions. “La literatura infantil aún mantiene vivo ese antiguo placer por la acción exuberante y la alegre convivencia entre animales parlantes y niños”.

DONES GREGUES. La tragèdia grega denunciava que les dones havien de comprar un espòs que es feia amo del seu cos i les confinava a cuidar els fills. La veu de les dones del cor, paradoxalment recitat per homes disfressats ja que no es permetia a les dones fer d’actriu, afegia que no s’havien d’excloure de tota activitat pública. Però cap dona arriba tan lluny com la Medea d’Eurípides, que va matar els seus fills per ferir al marit que la volia abandonar.

LLIBERTAT LITERARIA. Caldria esperar temps fins que “empezasen a hablar los díscolos, los rebeldes, los humillados y ofendidos, las mujeres silenciadas o los apaleados y feos Tersites”. La literatura va guanyar en llibertat i va ser capaç d’incorporar “planteamientos excéntricos, voces de identidades individuales, desafíos a la tradición”, com la del antiheroi Anquíloco.

BUSCADORS DE LLIBRES. Misteriosos grups d’homes a cavall recorren els camins de Grècia. El rei d’Egipte, només unes dècades després de la mort d’Alejandro, els hi ha confiat gran quantitat de diners abans d’enviar-los a complir les seves ordres a l’altra banda del mar “Libros, buscaban libros. Era el secreto mejor guardado de la corte egipcia”.

Síndrome de Eróstrato, és el desig patològic d’alguna cosa, en aquest cas ser famós a qualsevol preu, com la història que li dóna nom, la de cremar el temple d’Artemisa a Éfeso per ser famós.

METAFORES TEXTILS. Recordem que a la literatura hi trobem nombroses metàfores tèxtils “de tramas, de urdimbres, de hilar relatos, de tejer historias, el hilo de la palabra, puntos ciegos, ovillando y devanando”, com les que va fer servir Hiparquia. I que, a través del temps han sigut les dones “las encargadas de desovillar en la noche la memoria de los cuentos. Han sido tejedoras de relatos y retales”.

FANS I CELEBRITYS. Segons una anècdota de Plinio el Joven, el primer fan conegut a la història va ser un hispà de Gades, obsessionat per conèixer el seu ídol, l’historiador Tito Livio, que va viatjar a Roma només per veure’l de lluny, sense ni tan sols parlar-hi. També els castratti del segle XVIII despertaven passions, però el primer celebrity va ser Franz Liszt, una veritable icona eròtica del segle victorià que va provocar la lisztmania. I no solament la fama “Tácito y Plinio el Joven medían su fama por la cantidad de herencias que les donaban”.

ROTLLE. Dels rotlles de pergamí deriven paraules actuals, com  parlar de coses feixugues amb l’expressió “rollo” o del “rol” d’actor.

ILUSTRACIONS. En els primers manuscrits, les il·lustracions eren artesanals, des dels seus orígens als Libros de los muertos egipcis “Cuando el contenido era científico, se usaban diagramas; cuando era literario, escenas narrativas”. Les petites il·lustracions tenien un marc d’orles vegetals, per això el nom de viñeta perquè anaven rodejades de fulles de vinya. El còmic ens recorda aquelles tires il·lustrades que apareixien al marge dels antics manuscrits. Perquè el gran canvi en la cartografia interior dels llibres no va aparèixer fins l’aparició de les pàgines impreses.

 

CLÀSSIC. La paraula clàssic prové de la terminologia censal classici que representaven els més rics de la societat i que es definien cada 5 anys en un ritus anomenat lustrum. De la mateixa manera, un clàssic en literatura es podria definir així: “ Los clásicos no son libros aislados [...] Gracias a ellos descubrimos orígenes, relaciones, dependencias [...]

Ø  Homero forma parte de la genética de Joyce y Eugénides;

Ø  el mito platónico de la caverna regresa en Alicia en el país de las maravillas y Mátrix;

Ø  el doctor Frankenstein de Mary Shelly fue imaginado como un moderno Prometeo;

Ø  el viejo Edipo se reencarnó en el rey Lear;

Ø  el cuento de Eros y Psique en la Bella y la Bestia;

Ø  Heráclito en Borges;

Ø  Safo en Leopardi;

Ø  Luciano en Cervantes y en la guerra de las galaxias”.

Mark Twain proposava una definició irònica “Clásico es un libro que todo el mundo quiere haber leído pero nadie quiere leer”. Italo Calvino els definia com “Son libros que cuanto más creemos conocerlos de oídas, tanto más nuevos, inesperados, inéditos resultan al leerlos”.

NOM DEL LLIBRES. Els primers relats no tenien nom, durant molt de temps es classificaven pel tema o la descripció del contingut, o per les primeres paraules del text. Els primers títols corresponen a les obres teatrals. Als papirs, es posava títol i autor al final del rotlle perquè era on es conservava millor. “Si el libro es un viaje, el título será la brújula y el astrolabio”. Fins el segle XIX no es va donar importància al títol, fet essencial actualment: el títol es pot definir per la densitat poètica, per la ironia, per l’inesperat o l’enigmàtic, pel secret o misteri, per tractar de fer por... Curiosament alguns autors van pensar en altres títols pels seus llibres, com Tolstoi que va proposar Bien está lo que bien acaba per Guerra y paz, o Baudelaire que va canviar la seva primera proposta de Las lesbianas per Las flores del mal.

CÀNON. El canon era una vara de mesurar, un patró de pes i mesura; en escultura, un tractat sobre les proporcions físiques ideals. El canon literari suposa un llistat de les millors obres i escriptors, però en el mon grec i llatí no tenien aquest nom, és un nom que pren forma amb el filtre cristià, per exemple els 4 Evangelis del Nou Testament, excloent els apòcrifs. Però aviat es va separar el canon literari del religiós. Això ha permès que obres considerades perilloses i herètiques hagin sobreviscut, com De rerum natura de Lucrecio, Gargantúa y Pantagruel de Rabelais o les narracions de Sade; i els llibres d’Ovidio varen vèncer a Augusto, els versos de Safo al papa Gregorio VII, Calígula tampoc va acabar amb els versos d’Homero, ni Caracalla amb les obres d’Aristóteles. Aquesta classificació s’actualitza constantment, per exemple els crítics il·lustrats valoraven menys a Shakespeare que en l’actualitat; al segle XVIII els intel·lectuals condemnaven la novel·la, la literatura infantil ha trigat a triomfar  i encara avui dia el “canon” tendeix a expulsar el riure i es que “A lo largo del tiempo han convivido numerosos cánones. Al final, solo el tiempo tiene la última palabra. Los tallos rectos y rígidos de la junquera no evocan el sinuoso camino del canon. Sería más bien el río, que cambia, serpentea, dibuja meandros, se llena y se vacía, pero sigue ahí y parece siempre el mismo, pero con distinta agua”. Els savis d’Alexandria eren conscients de la fragilitat dels llibres i el seu cànon va ser un programa de salvament perquè de les obres escollides en feien més còpies; l’escola era un altre gran refugi que va preservar, per exemple, les faules d’animals.

ANTIC I MODERN. De la mateixa manera, 3 filòsofs “Nietzsche en la metafísica, Freud en la ética y Marx en la política” van partir de l’estudi dels antics per anar cap a la modernitat perquè com deia Hannah Arendt “El pasado no lleva hacia atrás sino que impulsa hacia delante”.

EUROPA. L’origen del nom d’Europa és àrab “El país donde muere el sol; la tierra del ocaso; occidente” i la dona anomenada Europa, era una fenícia segurament de pell fosca i faccions pronunciades, de rínxols rullats que s’assemblaria a una refugiada en l’actualitat. En realitat la llegenda és un símbol del viatge de la barbàrie al coneixement  amb l’arribada del alfabet, ja que “Europa nació al acoger las letras, los libros, la memoria”.

 

ALFABET. Els nostres avantpassats van aprendre el càlcul abans que les lletres. La invenció del alfabet va obrir portes perquè moltes persones accedissin al pensament escrit. Els fenicis van arribar a un sistema de 22 signes però “La escritura fenicia contenía acertijos: solo se anotaban las consonantes de cada sílaba, dejando al lector la tarea de adivinar las vocales”. No coneixem el nom de la persona que va inventar l’alfabet grec, el primer de la història sense ambigüitats “Comenzó por adoptar en torno a 15 signos fenicios consonánticos en su mismo orden, con un nombre parecido. Tomó letras que no eran útiles para su lengua, las llamadas consonantes débiles y usó sus signos para las 5 vocales”. Gràcies a l’alfabet l’escriptura va canviar de mans, deixant d’explicar gestes èpiques, possessions o vendes per descriure la vida de persones comunes “El alfabeto sacó la escritura fuera de la atmosfera cerrada de los almacenes de Palacio y la hizo bailar, beber y sucumbir al deseo”. Va ser la gran època de la lírica, del ara, aquí, jo, representada per Hesíodo. L’alfabet va ser una tecnologia molt revolucionària y, segons Borges “De los diversos instrumentos del hombre, el más asombroso es, sin duda, el libro. [...] el libro es una extensión de la memoria y la imaginación”.

ROSETA. Els exercits de Napoleón, que somiava en seguir els passos d’Alejandro, van descobrir a prop del port que els francesos anomenaven Rosetta una pedra de 760 kg amb estranyes inscripcions traduïdes a tres tipus d’escriptura, jeroglífica, demòtica i grega. Quan l’almirall Nelson va expulsà l’exercit francès la va traslladar al Museu Britànic. Més endavant el francès Champolion, fabulós poliglota va elaborar un diccionari de jeroglífics, que es pot admirar al Museu de la localitat de Figeac. Avui dia existeix el Projecte Rosetta, un disc de níquel on s’ha gravat, a escala microscòpica, un text en 1000 idiomes diferents.

BIBLIOTECA. Paradoxalment, l’única biblioteca antiga que s’ha conservat ha sobreviscut gràcies a l’erupció volcànica del Vesuvi que va sepultar Pompeya i Herculano. Al segle XVIII els arqueòlegs van descobrir a la Villa de los Papiros la única biblioteca supervivent del mon clàssic. Anys més tard i gràcies a la tecnologia es va poder desxifrar un assaig Sobre la naturaleza, d’Epicuro però alguns papirs s’havien destruït abans, ja que semblaven trossos de carbó. A la Biblioteca de Babel, Borges descriu que es mostra com un lloc inquietant i que conté una gran paradoxa: ningú llegeix perquè totes les energies es consumeixen en localitzar els llibres en les interminables galeries hexagonals idèntiques de que consta la biblioteca.

 

EVITAR ROBATORIS. A les biblioteques de l’Edat Mitjana s’encadenaven els llibres per evitar robatoris. I a la biblioteca del Monestir de Sant Pere de les Puel·les (Barcelona) es van inscriure paraules amenaçadores contra els lladres de llibres “Para aquel que roba, o pide prestado un libro y a su dueño no lo devuelve, que se le mude en sierpe la mano y lo desgarre. Que quede paralizado y condenados todos sus miembros. Que desfallezca de dolor”. Amb paraules semblants es van maleir els lladres i destructors de textos a les biblioteques de Mesopotàmia, Síria, Pèrsia, que malauradament van deixar d’existir i actualment només se’n troben vestigis.

LLIBRETERS. Del segle V al IV a.C apareixen els llibreters. Al mercat de l’àgora es poden trobar paradetes de venda de rotlles literaris “Por un dracma, dice Sócrates en un diálogo de Platón, cualquiera puede comprar un tratado de filosofía en un mercadillo”. Els llibreters tenien clients a ultramar, els llibres s’exportaven. Els llibreters transportaven els llibres en carros, les llibreries sedentàries són una anomalia moderna en una tradició eminentment nòmada. De tota manera han existit i existeixen nombroses biblioteques públiques, des de Mesopotàmia i Grècia (55 a ciutats orientals, cap als territoris d’Europa) fins l’actualitat (>4600 i >10.000 bibliotecaris a Espanya). Al segle XX, gairebé el 80% eren dones bibliotecàries. A la postguerra la majoria van ser degradades, com Maria Moliner que va elaborar en solitud el seu famós diccionari.  

BIBLIOTECARI I LLIBRETER. El diàleg entre les col·leccions privades i les públiques és tan vell com la civilització “Mientras que el bibliotecario acumula, atesora, a lo sumo presta temporalmente la mercancía, el librero adquiere para librarse de lo adquirido,             compra-vende”. Però l’ofici dels llibreters es pot considerar un ofici de risc, Hemógenes de Tarso va ser el primer en ser executat per molestar l’emperador Diocleciano, és a dir, per incomodar el poder, i amb ell els copistes del llibre perquè per sembrar el pànic era més efectiu atacar les vies de distribució; no va ser un cas aïllat. Els llibreters es definien com metges sense bata, però en més de una ocasió hagués anat be que portessin una armilla antibales. Una nit de novembre de 1976 va esclatar un potent artefacte a la llibreria Pórtico, era el 5e atemptat; el llibreter José Alcrudo va dir “Yo solo vendo libros. Estos atentados no son contra mí, sino contra la cultura”. Quan Salman Rushdie va publicar Los versos satánicos el 1988, es va desencadenar una espiral de censura i violència.

CAMPS CONCENTRACIO. També als camps de concentració nazis hi havia biblioteques amb els llibres requisats als presoners que, al principi, els podien llegir però aviat els hi van suprimir el privilegi. Nico Rost, un traductor holandes de literatura alemanya, va organitzar un club de lectura clandestí; les persones amb les que va compartir converses i lectures eren dissidents de diversos països (russos, alemanys, belgues, francesos, espanyols, polonesos, hongaresos) que van formar, per obligació, una espècie de comunitat europea per compartir lectures. Al gulag soviètic, les presoneres van fabricar d’amagat un conte artesanal per la filla d’una presonera; ningú pot imaginar el que significava un llibre pels presoners “¡Era la salvación! ¡Era la belleza, la libertad y la civilización en medio de la barbarie!”. I es que els llibres ens ajuden a sobreviure en les grans catàstrofes històriques i en les petites tragèdies de la nostra vida. Els llibres tenen veu i parlen salvant èpoques i vides “Las librerías son esos territorios mágicos donde escuchamos los ecos suaves y chisporroteantes de la memoria desconocida”.

FOC I LLIBRES. Hi ha una llarga història de horror i fascinació que relaciona el foc i els llibres: “Las hogueras de papiro, pergamino y papel son el emblema de un viejo naufragio repetido”, sense oblidar el que deia Heine “Allí donde se queman libros, acaban quemando personas” o Pérez Reverte, corresponsal de guerra a Sarajevo que va viure la destrucció de la biblioteca “Cuando un libro arde, mueren todas las persones que lo hicieron posible, todas las vides en él contenidas [...] Destruir un libro es, literalmente, asesinar el alma del hombre”. Els habitants de Sarajevo van anomenar “Mariposas negras” a les cendres dels llibres destruïts.  En diferents moments de la història i a la literatura s’han viscut moments de crema i destrucció de llibres, i de grans esforços per guardar el seu contingut perquè “Todos los lectores llevamos dentro íntimas bibliotecas clandestinas de palabras que nos han dejado huella”.

DESTRUCCIÓ DELS LLIBRES. La destrucció de llibres era un fet habitual; durant segles els adroguers han embolicat les seves mercaderies en fulls arrancats de vells llibres. Marcial fa broma sobre el fracàs literari en el seu Epigramas “Rollos convertidos en togas para atunes, túnicas para las aceitunas, o capuchas para el queso”. Cervantes també fa servir aquest recurs dels manuscrits que es rebutjaven, per salvar la crònica de les aventures de Don Quijote. Un bibliòfil britànic va comprar les restes d’un valuós llibre escrit en lletres gòtiques, Gesta Romanorum, i el va salvar d’un naufragi escatològic quan va trobar els fulls al wc. Actualment s’ha organitzat racionalment la destrucció de milions de llibres que són triturats i convertits en pasta de paper que es transformen en el millor dels casos en altres llibres o són reciclats com tetrabriks, mocadors, capses de sabates, etc. L’any 2016 es van publicar 224 milions de llibres, 90 dels quals van seguir aquest procés.  

NOVES TECNOLOGIES. El futur del llibre ha estat sovint qüestionat davant noves tecnologies, però en general és el més nou el que desapareix abans. De fet, el llibre i la tecnologia no han competit, més aviat podem dir que s’han influït. A més, els llibres han superat la prova del temps perquè no hi ha tants artefactes mil·lenaris supervivents i el llibre ronda els 2.000 anys d’edat. Con diu Umberto Eco, “Pertenece a la misma categoría que la cuchara, el martillo, la rueda o las tijeras. Una vez inventados, no se puede hacer nada mejor”.

Efecte Google, és una relaxació de la memòria quan se sap que les dades estan guardades en un ordinador.

AMAZONAS DE LAS LETRAS. Als monts Apalaches es van utilitzar dones per un projecte federal destinat a afavorir la lectura, el servei públic New Deal. Eren dones joves, a cavall, les amazonas de las letras que diàriament s’aventuren per valls aïllades dels EEUU amb les alforges carregades de llibres que, en torn al 1934, van fer arribar llibres a territoris sense carreteres ni electricitat. L’any 1936 el circuit arribava a 50.000 famílies, 155 escoles i al mes es recorrien 8.000 km, cobrint només el 10% de les demandes.

PRESERVACIO DELS LLIBRES. SOMNI ALEXANDRI. En el mon antic hi va haver un temps en que un dels principals problemes culturals era la inesgotable producció de llibres, però amb la invasió bàrbara les biblioteques van entrar en decadència i el sistema escolar es va anar destruint; el somni d’Alexandria va tornar a córrer perill. Fins la invenció de l’impremta, l’únic refugi paradoxal de les idees i mites de Roma van ser els monestirs; cada abadia tenia la seva escola, biblioteca i scriptorium que va permetre copiar i conservar els millors llibres pagans.

Quan es van fundar les primeres universitats a les ciutats de Bolònia i Òxford, l’Acadèmia va ressuscitar. La història, segons Maria Zambrano es “Un camino siempre abierto a los renacimientos y las ilustraciones”. Mercaders van portar de la Xina i Samarcanda una meravellosa novetat, el paper, que junt amb plomes d’au i l’estrany aparell de metall de Guttenberg, que no descansa mai, van poder recuperar el somni alexandrí de les biblioteques infinites i el saber sense límits “El papel, la imprenta y la curiosidad liberada de miedos y pecados conducirán a los mismos umbrales de la modernidad”.  I així es com “Todo lo que amamos se salvará a través de un camino accidentado y aventurero”.

La invenció dels llibres ha sigut el major triomf contra la destrucció, perquè com afirma Stefan Zweig a Mendel, el de los libros: “Los libros se escriben para unir a los seres humanos, y así defendernos frente al inexorable reverso de toda existencia, la fugacidad y el olvido”. Com escriu Fernando Sanmartín “El pasado nos define, nos da identidad, nos empuja al psicoanálisis o al disfraz, a los narcóticos y al misticismo. Los que somos lectores tenemos un pasado dentro de los libros”. Les millors idees de la humanitat les trobem als llibres, la democràcia com una forma de governar, el càlcul de la circumferència de la terra per Eratóstenes, el primer discurs igualitari de Pablo de Tarso “No hay judío ni griego, ni esclavo ni hombre libre, ni hombre ni mujer” i el primer codi deontològic dels metges hipocràtics “Ten en cuenta los medios de tu paciente. En ocasiones debes incluso prestar tus servicios gratuitamente”.