Jenisjoplin, d'Uxue Alberdi. (David Gómez)

 

«Éramos libres y la rabia me tensaba los músculos. Me había preparado para ser detenida, para medirme cara a cara con ellos. El bajón de la adrenalina desperdicidiada era un insulto».

En pocas paraulas l’autora ens deixa el retrat de la protagonista, la Nagore Vargas. Una dona jove, forta i lluitadora. Implicada en el moviment abertzale més combatiu. Aquesta energia, aquesta ràbia, ella l’aplica a tota la seva vida i les seves relacions des que era una nena durant els anys 80 fins a l’actualitat, quan la SIDA li transforma la vida i la manera de veure el món.

Abans d’aprofundir en la novel·la cal tenir present que, tota la narració, es construeix a partir de les relacions de la Nagore amb els altres personatges. No estem davant d’una història línial on els succesos son explicats per l’acció. Jenisjoplin és una novel·la labeíntica on la història de la protagonista va del present al passat, del passat al prensent i novament al passat per construir una personalitat que avança paral·lela amb la història més recent del País Vasc.

Per fer-ho, Uxue Alberdi utilitza dos ritmes narratius clarament diferènciats: frases curtes i molt de diàleg en l’actualitat i la descripció i les frases més llargues en la rememoració del passat. D’aquesta manera, com a lectors, sempre tenim clar en quin moment de la història ens trobem sense que hagi de datar els fets.

I, un altre factor a tenir en compte és que la novel·la va ser publicada en euskera el 2017, és a dir, abans de la pandèmia. Cal tenir present que, tot el tema relacionat amb com es pot negar una malaltia és anterior a la situació que vivim avui en dia, però serveix perfectament per mostrar un dels múltiples camins que porten a aquest fet.

 

Comencem:

Nagore i l’Aita (el pare):

«Se me nublo la vista: al principio me pareció que los diques que tenia enfrente se acercaban el uno al otro, para despues volver a alejarse. Di un paso atrás. Me giré y, cuando estaba a punto de decirle a mi padre que no me atrevia, una mano firme me empujó por la espalda y sentí mi cuerpo caer[...] [...]pero en pocos segundos las ganas de llorar se convirtieron en una alegría loca, me puse a reir a carcajadas en el agua,[...] [...]Divisé la cabeza de mi padre observándome des de lo alto. Aplaudia.»

Personatge que deixa una forta empremta en la Nagore. Ell és qui li posa el malnóm, qui la farà combativa i a qui s’enfrontarà repetidament per les seves absències. A la vegada, és ell qui està més pendent de la filla, qui li truca i es preocupa del seu estat en tot moment, però deixan sempre l'última decissió en mans de la Nagore.

Nagore i l’Ama (la mare):

«Mi madre seguía mis pasos agotada, yo vivía propulsada por su cansancio. Que ella fuera líquida hizo que me solidificara irremediablemente».

La relació amb la mare crea fortalesa en Nagore a partir de la derrota d’ella com a parella. És a través de la constant confrontació amb ella que la protagonista consolida el seu caràcter en l’adolescència.

Nagore i Irantzu:

Irantzu és el reflex en el mirall de Nagore. Lluitadora com ella, però que veu les coses des d’una altra perspectiva. La seva relació dona una força especial a la novel·la, ja que entre elles es construeixen les converses sense homes. Un espai on la feminitat i la identitat com a dona queda establerta.

Nagore i Gina:

«Gina sabía valerse por sí misma. En veinticuatro años nadie la había violado ni golpeado. Fue mi paternalismo blanco el que la arrojó a un peldaño inferior de la escalera de la pobreza y el odio hacia sí misma.»

La part de la història que té lloc a venezuela podria llegir-se com una altra novel·la. En ella trobem a una Nagore que s’enfronta a un món diferent del seu, amb altres regles, on les seves accions causaran un dolor que ella no es creia capaç de provocar. Així, ens trobem davant d’un recurs de l’autora per fer crítica de la mal entesa llibertat, de la falsetat de la igualtat en tots els terrenys. Conceptes que en la nostra societat son constanment utilitzats per qui, com la Nagore lluita per unes idees ubicades en un espai concret, sense tenir en compte que no son necesariament extrapolables.

Sobre la figura de Cristhine Maggiore us deixo l’enllaç a la seva biografia clicant en el nom.

Per acabar, la lluita armada és un rerefons vital en la novel·la. Va marcar més d’una generació i, en el cas de la protagonista, el seu final també és un punt d’inflexió en la seva personalitat:

«La lucha armada atravesó nuestras infancias y adolescencias con la naturalidada del viento. Resultaba impossible distinguir entre inocencia y violencia...»