JenisJoplin, d'Uxue Alberdi. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè rigo)

 

Uxue Alberdi, l’ autora de la novel·la, ens mostra un paisatge del País Basc, tenebrós, violent, però també la descripció de la mar i  dels verds idíl·lics d’aquelles terres.

Un poble amb una lluita ferotge  cos a cos contra tot el  que s’interpreti com PODER: La medicina, Espanya, l’ Ertzaintza, la guàrdia civil, EL PARE... el PARE de la protagonista, al que de forma paradoxal, Nagore, hi lluita i s’hi identifica. El pare del risc, el pare del perill, el pare de l’ estat de vèncer i situar-se  sempre al límit, “”Me giré y, cuando estaba a punto de decirle a mi padre que no me atrevía, una mano firme me empujó por la espalda y sentí mi cuerpo caer.”(p. 51) el pare dels ideals, un pare també del que se sent  abandonada  i  no obstant, hi és en els moments claus.  “A las siete me llegaba el mensaje de mi padre preguntando cómo había dormido” (p. 195)

Una Nagore que de forma imaginària ho pot tot, però com diu ella “Emocionalmente, no soy capaz de vivir en la disidència” (p. 193) en contra del seu pare. Una Nagore carnal, impulsiva, que necessita tocar fons, fins i tot amb el cos, aquest cos que utilitza en totes les lluites i en la seducció per a ser estimada. Una Nagore que ens fa replantejar tantes preguntes sobre les certeses que ens hem construït com immutables. 

JENISJOPLIN, el nom fa la cosa, el sobrenom que el pare li dona de la cantant Janis Joplin que va morir de sobredosi als 27 anys, l’ any 1970, símbol de la revolució contracultural. 

“A falta de religión nos hemos amparado en las ideologias”...pero hay una ideologia para cada indignación. Un pensamiento a medida para cada vacío. Un líder ideológico para cada huérfano”  (p. 213)

 Un tema molt actual quan la Sida s’ha reconvertit en el coronavirus i han aparescut  els seus dissidents. Un tema d’ Estat a molts països. “Has luchado porqué realmente estàs en contra la medicina o te has enfrentado a la medicina porqué tenías la necesidad de luchar? (p. 213)

 

Les identificacions, el tema de la identitat, molt present en la novel·la; ha estat un concepte importantíssim en la clínica de la Psicoanàlisi. La identificació, necessària en la constitució de tot subjecte, té a veure amb la introjecció dels trets, ideals, paraules de la gent que ens envolta, del nostre país i de la nostra cultura.

Freud la defineix com un procés pel qual el subjecte, assimila una propietat, un atribut de l’ altre i es transforma total o parcialment sobre aquest model i Jacques Lacan, que dedica un Seminari complert a “La Identificació”, posa l’èmfasi en “L’estadi del mirall”, el procés pel qual el ser humà construeix la pròpia imatge i defineix la identificació com “La transformació que es produeix en el subjecte quan assumeix la seva pròpia imatge, reconèixer-se en ella i apropiar-se de la imatge com si fos un mateix.

A la novel·la,  Nagore s’identifica amb la imatge de la dona forta i rebel que ho pot tot. Identificació als trets del pare, la seva rebel·lia  i a la seva tia Karmen morta de sida quan ella neix, la seva lluita social i també l’ omnipotència de vèncer,  “sentir la inmunidad durante años” (p. 68) el joc amb la vida, sentir-se viva en la lluita , castigar-se, cercar la violència que la lliura del silenci, de la pausa. Recordar que el cos encara és seu. Sentir que la violència i la lluita contra el que considera l’ enemic, és l’única identificació que la sosté.

 

Nagore quan pogut demanar ajut a través de la medicina tradicional i acceptar el seu estat, té un deliri relacionat amb la seva tia Karmen què la fa girar amb energia al seu voltant. “en el relato familiar, mi nacimiento y la desintoxicación de mi tía habían estado siempre unidos, me habían llegado a insinuar que uno había sido causa del otro...” (p. 234) Un secret o un desig (serà un truc de l’ autora amb el lector ) de que Karmen és la seva mare, que es revela a través del somni. Somnis que  segons la Psicoanàlisi són les manifestacions de l’ inconscient. Nagore s’ha amarat, s’ha identificat del discurs familiar, de les seves  paraules, de les seves angoixes,  dels seus silencis. La necessitat de protegir de manera heroica una mare-tia  a qui s’identifica amb el sentiment de culpa que arrossegarà tota la vida  i que la perseguirà amb l’ ànsia de ser castigada. El pare del “tu verás” que mai la castigava..”Tuve una època en la que empecé a pedirle a aita que me castigara... “arrastrar el lastre de la responsabilidad, sin castigos ni perdón”. Hasta que, de un día para otro, empecé a autocastigarme” (p. 67)