Una altra vida, encara, de Theodor Kallifatides. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo).

 

“ Al cap de poc, vaig comprovar que estava escrivint en grec, si, però estava pensant en el públic suec. Havia escrit per a ells durant molts anys. I, així, el text sonava fals. Aquella complicació  no l’ havia pas prevista. La conclusió és molt senzilla. Quan saps que vols dir, ho pots dir en totes les llengües que saps. En totes les llengües, també, pots callar. Però quan no tens res a dir, ho dius millor en la teva llengua materna”(p. 149)

 

Theodor Kallifatides, l’escriptor grec, emigrat a Suècia, la seva segona pàtria on s’hi casarà, formarà una família i adoptarà l’idioma fins el punt que tots els seus llibres seran escrits en aquesta segona llengua; retornarà a l’ escriptura de la seva llengua materna, quan és vell, ha tancat el seu despatx on durant tants anys se n’ha fet el seu cau de treball  i JA NO TÉ RES A DIR.

No tenir res a dir, el bloqueig :“La vida em continuava enviant estímuls, però no pas de manera eròtica, com abans. En altre temps veia el mar i volia fer-li l’ amor. Ara ja no el veia. Només el recordava” (p. 39) Amb aquesta meravellosa metàfora ens diu que és diferent veure que recordar,  la vivència dels fets, que posar-hi la distancia del record. Però  Kallifatides, davant aquesta crisi de creació, opta pel record i construeix un llibre autobiogràfic de recerca de la seva identitat perduda. “L’emigració és una mena de suïcidi parcial. No et mors, però hi ha moltes coses que es moren a dintre teu. Entre d’altres, la teva llengua.” (p. 72)

El per què en Theodor va decidir arraconar la seva llengua materna per a escriure, la seva professió; ni va voler utilitzar-la, com ens diu el mateix autor; quedarà en el racó del seu psiquisme, que no sabrem, ni ell mateix, sinó s’ha psicoanalitzat. Podríem plantejar-nos la hipòtesi i pensar sobre el què va passar en la seva infància, joventut i cultura del país del seu naixement  que va quedar mal tancat. Que va tenir que cobrir de la seva cultura on “escopir al carrer era una falta”  (p. 30), tan ferida  per guerres i exilis, per una altra de més freda i civilitzada, on es posiciona com un autor d’ èxit. ? “Era com a l’ exercit. Com si em quedés adormit estant de guàrdia. Era l’únic moment que em sentia responsable i una mica poderós... els col·legues dormien. I jo els protegia” (p. 37)

Dorm el poble grec com un exèrcit? Dormen la seva infància, la seva cultura, fins que perd la inspiració? El poble grec que  l’ adora, que el fa sentir una mica poderós, li dedica un carrer i li posa el seu nom a un Institut.

Philip Roth havia dit que no és possible escriure quan els records t’abandonen. Els records que ja no afecten a l’autor, seran el motor del retorn als orígens on com tot exiliat, no hi trobarà el paradís perdut.

La identificació per a Lacan  té vàries formes. La identificació primària,  base que constitueix el nostre ésser, identificacions a la llengua materna, als éssers que ens envolten de petits,  i les identificacions posteriors a l’ Altre, o als objectes de l’ Altre, l’ Ideal, al qui m’identifico.

Theodor, s’identificarà a una llengua imposada que farà pròpia, en la seva recerca de l’ Ideal, en un país, on hi trobarà feina, família i on es posicionarà en el lloc de la fama a través de l’ escriptura; però en un moment de la seva vida, potser en el moment de la vellesa en què el nostre imaginari narcicístic decau, es quedarà nu de les identificacions secundàries, “em gratava la taca de l’oblit i em semblava que anava creixent d’un moment a l’ altra” (p. 90)

que potser només l’ han sostingut imaginàriament, i cercarà  la necessitat de retornar al seu país, Grècia, i de l’ escriptura de la seva identificació primària, la seva llengua.