Els dits dels arbres, d'Anna Maria Villalonga. Una aproximació psicoanalítica. (Mercé Rigo)

 

L’ Anna M. Villalonga ens descriu una noia de perfil difícil d’abordar.  La seva protagonista la Irene, és escriptora, però també ha sofert una crisi mental, motiu pel qual  ha estat dos anys ingressada en un sanatori. Odia a mort el seu terapeuta , un reflex seu, on hi projecta tota la seva paranoia, La projecció a l’altre de l’ odi a si mateixa, que  en el fons idealitza perquè acaba fent el que li recomana: ESCRIURE.

I és a través de l’ escriptura que la Irene anirà explicant amb intermitències, el seu drama o no sabem si el seu deliri. Va perdre la seva mare quan era petita per un càncer i el pare, un home que no podia expressar que l’estimava i que no va superar la mort de la mare, es va suïcidar, llençant-se al tren, sense comiat, sense cap paraula, quan ella tenia tot just 18 anys.   

La Irene pot posar paraules amb l’ escriptura, malgrat no poder escriure les paraules molt carregades de terror. Pensar-les, és reviure-les, no podent posar la distància de la rememoració, per la qual cosa opta per escriure’n  només la seva inicial: S, C, B, I. Un signe. Opta,  també amb ràbia, en lloc de poder fer el dol, a destruir tot el que té a veure amb el pare “em vaig tancar al pis i vaig fer neteja. Vaig llençar totes les coses del pare. Totes. Totes vol dir totes... no volia guardar cap record d’ algú com ell, algú capaç de desentendre’s amb aquella lleugeresa de la seva única filla.” (p. 65). Però malgrat voler esborrar tot el que té a veure amb ell, el seu psiquisme i el seu cos parlen, identificant-s’hi. Fa a continuació un quadre d’ autodestrucció, cremant tota la seva producció escrita, “Recordo que les vaig cremar aquell dia concret. Aquell dia. Després que marxessin els uniformats que em van donar la notícia” (p. 36) i fent conductes que la porten quasi bé al propi suïcidi “estava prima com una morta” (p. 69) no menja, no neteja, vegeta i no  demanant ajut a l’única persona que la pot sostenir, el seu tiet Miquel que malgrat viure lluny, està disposat a ajudar-la i a donar-li un lloc en el món de la literatura, presentant el seu llibre al premi literari.

També la mort de la seva mare és esborrada en el record. No recorda la malaltia, ni l’ enterrament ni el dol. “ho he bloquejat, m’he passat la goma d’esborrar amb insistència per totes les circumval·lacions del cervell. Fora. Fora les imatges. Fora. Només percebo la sensació de buit, l’ esvoranc obert als meus peus de sobte...” (p. 14) però queda el record del desig de la mare. “La Irene serà escriptora...Oi Irene que seràs escriptora? ( p. 13), la seva mirada quan es mira a sí mateixa en el mirall (p. 32) i quan explicava contes “qui sap si d’aquelles lectures prové la meva afició d’ escriure”

(p, 33)

 

La Irene ha de refer la vida quan surt del Centre. Una vida monòtona, sense objectius i amb un instint d’autodestrucció que la mortifica i la porta a un pou sense sortida i és aquí en què el llibre transcriu el que la  Irene començarà a escriure en llibretes el procés del seu retorn a la vida lliure.

Però l’ autora ens prepara un joc literari al final de la novel·la : La carta del psiquiatre al tiet d’ Holanda, l’ única persona que sembla haver tingut un rol de sosteniment.   És una picada d’ullet al lector o és posar en qüestió la dificultat de poder discernir el deliri, de la realitat en els malalts mentals? És veritat tot el què explica i la mort de la Claudia o tot  és fruit de la seva imaginació ? La diferència entre el deliri, la imaginació i la realitat on la Irene s’inclou de ple en els personatges?

Jacques Lacan, el psicoanalista i psiquiatra francès, va fer la seva tesi sobre el cas Aimée. Una dona  que havia escrit dues novel·les en vuit mesos abans d’intentar matar una artista que tenia idealitzada. Lacan va destacar que en segons quins casos la personalitat es manté intacta malgrat la presència del deliri. Volia destacar la disposició latent anterior als esdeveniments traumàtics i també posava l’ accent en “La paranoia de l’ auto castic”. Projectar en els altres la imatge persecutòria, reflex de si mateixa i la necessitat d’ auto castigar-se per la culpa de sentir la necessitat de fer mal.

 

Lacan estableix una equivalència entre el somni i el deliri. Les imatges del somni tenen un sentit quan es poden associar en una psicoteràpia, no com diu la Inés, “no somio traumes, ni somio problemes. Jo somio dolor. Somio persones” (p. 73). El dolor és quelcom emocional, passa pel cos i per descomptat que  en els somnis es sent dolor, però el somni és una posta en escena, un encreuament d’imatges, de vegades sense sentit que remeten a múltiples significants, com explica la Teresa. El significant, que el pacient pot associar quan parla d’ell, no el significat, és la clau de la resolució del trauma.

EL DELIRI  és una creació, com el somni. Una significació personal que es cosifica en el subjecte. Escoltar una frase  de vegades impersonal i casual, pot originar en el subjecte quelcom incomprensible, referent a si mateix.  Per a Lacan és un intent de guariment del subjecte com resposta al buit, com un neologisme que ompliria l’ esqueixament del simbòlic.  “estar fora del món és una cosa estranya” (p. 21) Aquest Real, sense paraules, que li torna en forma d’imatges terrorífiques, al que hi podrà posar paraules amb l’escriptura: “Veig la mare perduda, flotant a la deriva  dins d’una boira freda i llunyana, una boira humida i espessa que la desdibuixa. Veig el pare sagnant, trencat a trossos, esmicolat en desenes de fragments de carn, cabells i ungles entre els rails brillants, al fons de la via...

I també la veig a ella, la petita Clàudia.” (p. 73)   

I és possible que aquestes imatges cosificades i terrorífiques de la mort del pare sagnant, puguin ser posades a distància  amb les paraules d’una narració en la que estableix un lligam amb  la Bruna, la noia artista.