El parc i les ombres, de Júlia Costa. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

 

La novel·la és un crònica social de la Catalunya del segle XX, el mestissatge fruit de la migració, per on circulen molts personatges, amb una entramat de tres crims de diferents èpoques, dos d’ells comesos per persones de bons sentiments i vides complicades en un moment de rauxa incontenible. 

El “Juanito” que no suporta que la  “Busquets”, la nena pobra prefereixi l’amo notari de Barcelona que abusa d’ella i li vol muntar un piset, tot el contrari dels intents dels poder fàctics de l’ època de fer-la santa com la Maria Goretti, la qual cosa portaria  molts diners i turisme a la zona.

I en “Fernando” l’ avi de la Mònica. Un adona d’empenta, política, amb qui l’ Oriol, de casa bona, es troba perquè vol investigar  i fer un llibre sobre el crim de la “Busquets”.

El primer crim  és comès per Ernest Albareda, un personatge poc definit, l’amant de la Caterina Brunet. És l’àvia d’un dels personatges, en Berto, dissenyador de prestigi, dona esbojarrada i rica que no vol invertir en la fàbrica de teixits en decadència, fruit d’una època de la història catalana. És esquarterada i llençada en un pou, fet esborrat pels poders socials i polítics  que dominaven  l’ època i que els seus descendents també volen que desaparegui. L’ autora fa una crítica ferotge a la burgesia i del seu costat fosc, les ombres.

En Gabi, el detectiu que va estudiar psicologia diu que quan més estudies, menys entens les coses. La Mila diu que és incapaç d’entendre la crueltat humana i que si bé la ciència ha allargat l’ existència, no existeixen encara fórmules contra la tragèdia i l’ entusiasme vital (p. 114)

 Però l’ autora ens explica la història tràgica  d’ en “Juanito” en les anotacions que va deixar escrites el capellà Clarà. Quan en Juanito se li confessa i li explica el seu odi quan s’ajuntava amb els anarquistes sanguinaris “perquè sentia ràbia contra tothom i perquè havia vist com explotaven la seva família els rics del poble i els capellans d’ aquella terra...” (p. 222)

 I  també d’en Fernando, l’ altre assassí i la seva tragèdia, quan confessa el seu crim: “es va fotre de mi...un señorito...me subió la sangre a la cabeza como si me hubiera vuelto loco” (p. 252)

 “No es pot fugir del passat” de Eric John Ernest Hobsbawm, l’ historiador més influent de la segona meitat del segle XX, la frase que presidia el llibre “El carrer” de Joan Adell.

Freud, en el seu article titulat “Nota sobre la pissarra màgica”, ens parlà de les empremtes mnèmiques . Proposa que  les empremtes, persisteixen,  s’inscriuen en l’ inconscient. En el magatzem de la memòria, el tresor dels records, que no estan a la consciència,  però  continuen emmagatzemades: escenes, esdeveniments, pors, dolor, terror, solitud , elements heretats,  que seran el germen de traumes de generacions posteriors. El trauma que retorna. Quelcom que no s’ha pogut simbolitzar  anterior, es converteix en  un passatge a l’ acte: El crim