Cels i Mars, de Vicenç Ambrós Besa. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

En Vicenç, el nostre tertulià de fa tants anys, té una faceta poètica, un JO poètic que no coneixíem. Ell que es dedica a les lleis, a l’advocacia, una feina burocràtica de pensament molt concret que aparentment, res  no té a veure amb les metàfores, amb les metonímies, amb el vers blanc, amb el “vers d’ Art Menor”, com ens fa veure la nostra també tertuliana Glòria Calafell;  amb la rima consonant, amb els Haikus, amb la musicalitat de les paraules; ens sorprèn amb la poesia.  

En Vicenç ens sobta amb el seu Jo poètic expressant paraules críptiques, imatges etèries, pensaments ocults que es capaç d’expressar. “Dona’ls-hi forma/d'au migratòria,/llença-les totes /des d'un cimal”.

 

Jo no m’estendré en la mètrica, que serà tasca de la que en sap, la Glòria, sinó en les paraules. Freud deia, que hi ha una relació estreta entre  la Poesia i la Psicoanàlisi. Mallarmé deia  que la poesia es deixar  que “les paraules prenguin  la iniciativa” i Freud en “La interpretació dels somnis”, enuncia la regla fonamental: Convidar al pacient  al consentiment  de fer sorgir les paraules que involuntàriament apareixen, deixar-se  travessar per aquestes paraules i  citant Schiller, diu  que aquesta és la  condició de la producció poètica.

En l’ associació lliure i en les imatges dels somnis, les paraules sorgeixen, s’esllavissen, apareixen els mecanismes de condensació, (metàfores) i de desplaçament (metonímies) formant veritables creacions poètiques que van molt més enllà del Jo pensant. Quelcom de l’ inconscient que apareix en forma de creació poètica.

Jacques Lacan ens va dir que els poetes saben molt més de l’inconscient (sense saber-ho) que els propis psicoanalistes.

 

Les ombres, inquietes i allargades,

capturen els somnis agosarats,

embotornant l’espessa inconsistència

on arrelen els vells interrogants.

Els fantasmes preserven el secret

d’uns orígens intemporals i eteris,

talment com els confins inassolibles

que desborden el nostre planisferi.

La  poesia  busca  anomenar  allò  inefable,  allò  fosc  i  sagrat  que  habita  en  cada  subjectivitat.   Un  recorregut,  un  viatge,  una  descoberta d’allò més propi i més desconegut. El nexe amb la Psicoanàlisi

Diuen els pintors que l’ ART apareix, succeeix, ocorre. La descoberta i la mateixa sorpresa  en la creació que sorgeix de l’ inconscient, que apareix tan en l’acte poètic com en la Psicoanàlisi.