Assaig sobre la ceguesa, de josé Saramago (Xavier Marcet)

 

 

Saramago, el nom d’un home

 

José de Sousa neix a Azinhaga (nom que prové de l’àrab az-zanqua, camí estret) a uns cent kilòmetres de Lisboa. El lloc no és un excel·lent llogaret de les lletres, José de Sousa no tindrà grans mestres, no llegirà a la seva joventut l’enorme biblioteca del seu pare, ningú el dirigirà i el protegirà. José de Sousa és de família humil i, fins i tot, neix amb el nom prestat: un funcionari del registre civil per iniciativa pròpia li afegeix al cognom “de Souza” el sobrenom  pel qual es  coneixia la seva família: Saramago. Per aquella època el saramago era una planta herbàcia espontània les fulles de la qual, i en èpoques de fam, eren utilitzades com aliment per la gent amb pocs recursos.

D’aquí l’obsessió de l’autor per les desigualtats? José de Sousa Saramago neix pobre, amb una obsessió malaltissa i a la vegada interessant pel que fa al “noms de les coses”.

Creu des de sempre Saramago que tothom té un nom i sense nom no ets res. De fet els noms defineixen l’ànima de cadascú de nosaltres. Agafeu un gos i poseu-li nom i esdevindrà un personatge important, fem-ho en un cavall i l’èquid et donarà les gràcies. Si poseu noms a les coses, aconseguireu definir-los la personalitat.

José Saramago llegirà a les biblioteques públiques. Mentrestant fa feines com a serraller, després es fica ja a la literatura com a traductor i crític literari. En el 1944 es casa amb Ilda Reis de la que més tard es divorciarà. Amb Ilda compartirà feliçment l’única i estimada filla: Violante.

Als anys 1947, tard, però efectiu, publica el seu primer llibre: “La viuda”, on no demostrarà encara el seu estil personal.

Hem d’esperar fins a “Levantado del suelo” on la narrativa de l’autor es demostra única i irrepetible.

 

En el 1986 es casa amb una periodista espanyola: Pilar del Rio, que més endavant passarà a ser la traductora dels seus llibres al castellà (Tot queda a casa?) i en el 1991 publica el seu llibre mig ateu, mig provocador: “El evangelio según Jesucristo”, llibre catalogat com ofensiu pel govern de Portugal. Per aquest motiu Saramago surt del seu país i va a parar a l’illa de Lanzarote que serà la seva residència definitiva. Lanzarote, com Pilar del Rio abans, li roba el cor.

Publicarà després els seus millors llibres, entre ells: “ensayo sobre la ceguera” Saramago guanya el 1998 el Premi Nobel de Literatura.

Diuen que els grans premis es donen quan ja l’autor ho ha fet tot, ho ha dit tot, ho ha mastegat tot, i a partir d’aquests moments es cau en una espiral d’escassetat creativa.

Saramago després del premi Nobel continua escrivint i ho fa prou bé.

Publica: “La caverna”, “El hombre duplicado”, “Caín”, entre altres, i es dedica a les seves memòries amb un estil proper i sincer.

Un home que en tota la seva vida ha estat molts Saramagos.

En total n’hem diagnosticat sis:

El Saramago polític, de vida social intensa, participa en accions per a reivindicar la dignificació dels éssers humans i el compliment de la Declaració dels Drets Humans. Bona prova la tenim a molts dels seus llibres.

El Saramago teòleg, impossible identificar-lo com ateu, crític amb la religió i crític amb Déu. Mostra d’aquesta manera la seva faceta teològica, tant propera a Déu com allunyada del sentit religiós. Crítica ferotge a la religió (per exemple “Caín”). Realment un Déu imperfecte, ell i la seva creació, l’ésser humà. Un Déu incapaç de controlar el mal dels homes i el malgirbat lliure albir d’aquest bípede impossible.

El Saramago fantàstic, aquí Saramago s’inventa en cada obra un esclat imaginatiu, moltes vegades irracional, esperpèntic, i el fet màgic es converteix en un rovell d’ou al voltant del qual es desenvoluparà la seva literatura. En el llibre “Ensayo sobre la ceguera” part de la població es queda cega, a “Las intermitencias de la muerte” el nucli fantàstic consisteix en que un dia la gent deixa de morir, o a “La balsa de piedra” on la península Ibèrica es trenca d’Europa i, convertida en illa flotant, comença a migrar per l’Oceà Atlàntic.

El Saramago historiador i/o el Saramago viatjant, verbs i noms que li permeten revisar el seu poble-país “Portugal” i el seu poble-país adoptiu “Espanya” i els dos països enganxats i fosos en una sola idea “Panibèria”.

El Saramago filòsof. Aquí podem afegir-hi les seves preocupacions existencials: Per un costat l’accent en el comunisme (comunisme democràtic, crec que podria definir-se així), moments que li permeten l’entrada a una ferotge crítica al capitalisme (“La caverna”, per exemple),

Hem deixat pel final el Saramago Literat, la seva gran aportació a les lletres com són les seves obres i el merescut Premi Nobel de Literatura, així com la seva excel·lent manera de fer, amb una utilització personal de la paraula, la puntuació, la peculiar ortografia, l’escriptura que anomenaríem mental, les lletres que permeten que el lector sigui el protagonista de tanta creativitat narrativa.

Deien de Saramago que s’havia guanyat el reconeixement del premi Nobel per:

 

“volver comprensible una realidad huidiza con parábolas sostenidas por la imaginación, la compasión y la ironía”

 

“Ensayo sobre la ceguera” és una de les seves grans obres. Difícil de llegir i no quedar-se garratibat per una força interior que no sempre és acceptada, per la fortor de les idees, per l’evident pèrdua de la moral social i la deshumanització dels seus personatges.

 

 

 

 

Diferents fonts. Barcelona maig 2024