Assaig sobre la ceguesa, de josé Saramago. Una aproximació psicoanalítica (mercè Rigo)

 

Per ventura José Saramago (1922-2010), devia veure  el cel blanc, que veu la dona del metge, al final de l’obra, a l’ illa de Lanzarote, un dia d’estiu, quan la mussa l’ inspirà “Assaig sobre la ceguesa”

Una paràbola sobre la condició humana. “Algunos de estos ciegos no lo son solo de los ojos, también lo son del entendimiento” Creo que no nos quedamos ciegos, creo que estamos ciegos. Ciegos que ven, ciegos, que viendo, no ven”

Una plaga de ceguesa inexplicable i incurable, castiga tota una ciutat. La ceguesa blanca fa que les persones infectades no vegin més que una superfície lletosa, que malgrat la quarantena imposada s’estén com un mar de llet.  Son tancats en aquest gran manicomi què és el món. Al principi, no hi ha revoltes. La ceguesa no ho permet. Les revoltes sempre han estat castigades. L’àngel caigut, Adam i Eva, els pobles vençuts, les germanies,  l’ 11 de setembre de 1714,  l’1 d’ octubre a Catalunya...

 

Una crítica a una societat profundament egoista i cruel,  que el gran Saramago amb la seva escriptura, i amb una gran quantitat de proverbis, com un bisturí que puny, ens fa present: Una plaga, una superfície blanca, “el mal blanc”

com una pandèmia, es propaga. Una crítica punxant, irònica a l’exercit, als governants, a la humanitat sencera i als seus instints de supervivència que en els moments límits el converteixen en un animal ferotge.  Una veu d’un narrador sarcàstic que  sense masses adjectius, des de, potser, el núvol blanc, MIRA la humanitat, la seva immundícia i el seu alè d’esperança. “La vida com  un somni,” com Hamlet “como una sábana blanca”. “Aquella noche soñó que estaba ciego”

 “Tan lejos estamos del mundo que pronto empezaremos a no saber quienes somos”.

Cap dels personatges no té nom “los ciegos no necesitan nombre, yo soy esta voz que tengo, lo demàs no es importante.- diu l’escriptor que ocupa el pis del primer cec- Però ha escrito libros y esos libros llevan su nombre. Ahora nadie los puede leer, por tanto es como si no existiesen”

 

L’ egoisme del nostre món on la ceguesa dels nostres governants i potser la por, s’ha escampat com una pandèmia a la majoria dels humans. Una superfície lletosa que ens cobreix la vista acceptant el curs dels esdeveniments No és la ceguesa de la justícia, ni la de Tiresias, l’ endeví que va ser condemnat

a ser cec perquè es va atrevir a dir la veritat. És la ceguesa blanca,

El silenci de Déu, com ens diu Saramago. El Déu dels ulls tapats, preciosa metàfora de quan el Doctor oculista i la seva dona, entren a l’ església. . “este cura es el mayor sacrilego de todos los tiempos, de todas las religiones, el más justo, el más radicalment humano, el que vino aquí para decir, al fin, que Dios no merece ver”

 

 A “L’ Assaig sobre la ceguesa” uns quants lluiten per sobreviure. A mesura que augmenta el temor, els més baixos instints arribaran als extrems més miserables. La lluita per la supervivència que marcarà l’ egoisme més extrem i l’ horror. Tornar a l’ Horda primitiva, “volvemos a la horda primitiva, dijo el ciego de la venda negra con la diferencia que no somos unos cuantos millares en una naturaleza inmensa i intacta y si  millares de millones en un mundo descarnado y consumido”

L’horror de les violacions, dels morts, la putrefacció en que la deshumanització, converteix les persones en simples animals. “si no les ayudamos pronto van a convertirse en animales, peor aún animales ciegos”. “ahora es el reino duro, impacables de los ciegos”

 

“Murió y nosotras no somos las mismas mujeres que de aquí salimos, las palabras que ellas dirían ya no las podemos decir nosotras, y en cuanto a las otras, lo INNOMBRABLE existió, y ese es su nombre nada más.”

Jacques Lacan al que és INNOMBRABLE ho anomena REAL. El que és sinistre, l’ horror, el que no està cobert pel simbolisme de la paraula, que mai no deixa de manifestar-se. El que ens fa convertir en l’ horda primitiva, la deshumanització.

Saramago es pregunta quin és el nostre grau de responsabilitat com a persones davant tanta ceguesa. Quin és el sentit de la nostra vida en el món. Potser, com la de l’escriptor, el propi autor: “estoy de paso y estas seran las señales que iba dejando, al pasar”.

Podem veure la llum en un món de cecs?

 Per ventura només ens queda la  lectura d’un llibre, “el hilo de sonido que podria prolongarse infinitamente, porque los libros del mundo, todos juntos, son como dicen que es el universo, infinitos”; que la dona que hi veu, els hi llegeix als vespres, en mig de tanta desolació, la cultura, la pàtina del món simbòlic, com ens diu Lacan per a cobrir aquest Real que constantment apareix en forma sinistre i descarnada. .  “El grito apenas se oyó, podia ser el ronquido animal de quien està apunto de eyacular, como a otros les estaba ocurriendo, y tal vez lo fuese, porque, al tempo que un chorro de sangre le daba de lleno en la cara, la ciega recibía en la boca la descarga convulsiva del semen”

O tenir algú a qui l’importes que et pugui netejar de tanta brutícia: hay muchas maneras de convertirse en un animal y ésta es solo la primera, però no se podia quejar aún tenía a alguien a quien no le importaba limpiarlo”

“quería entregarla purificada a la tierra, si algun sentido tiene hablar de purezas de cuerpo em este manicomio, en el que vivimos, que las del alma, ya se sabe, no hay quien pueda alcanzarlas”

 

O, qui sap, si la  bellesa d’unes dones que nues, es renten de la brutícia “ahora iba con los pechos al aire, por ellos, lustramente palabra fina, corria el agua del cielo, no era la libertad guiando al pueblo, las bolsas, afortunadamente llenas, pesan demasiado como para llevarlas alzadas como una bandera”

 “la oración completa, tres gracias desnudas bajo la lluvia que cae”