Sonets i dècimes del rector de Vallfogona (sessió del 8.06.2024)

  

Psicoanàlisi i literatura

 Sessió del 8.06.2024

 

 Sonets i dècimes

Del Rector de Vallfogona

  

Temps era que a mi em tenia
tan ple de superstició
que a sa inútil devoció
dos mil ciris encenia;
però ja arribà lo dia
que, ses ares (altars) profanant,
al pur desengany i sant
he consagrat mos sentits.
Basten los dolors patits;
ja no vull res d’aquí a avant.

Francesc Vicent Garcia,

Desengany del món

 

1.    Introducció i context històric

 

El 2023 va ser l’any del rector de Vallfogona, el sobrenom amb el qual és conegut Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1579; Vallfogona de Riucorb, 2 de setembre de 1623). Aquest poeta i eclesiàstic va ser un dels màxims exponents de la literatura barroca en català.

Per contextualitzar una mica el període en què va viure i escriure aquest popular escriptor, convé parlar breument del barroc, que es va estendre entre principis del segle XVII i principis del segle XVIII. Aquest moviment cultural, successor del Renaixement, es basava en una aparença carregada, forjada sobre la base d’habilitats artístiques laborioses i tècniques complexes. El gust per les línies corbes va donar lloc a l’exuberància, a l’artifici, a l’extravagància i a l’efectisme. N’hi ha prou amb veure altars i temples barrocs per analitzar les formes d’expressió artístiques pròpies d’aquesta època.

En aquest context, la literatura barroca es va caracteritzar per l’ús de fórmules retòriques basades en l’estètica i en la sonoritat (és a dir, en la mètrica i en la rima), en els jocs de paraules, en el vocabulari ampul·lós i en les expressions sobrecarregades que allarguen el text. Unes expressions que, sovint, dificulten la comprensió del missatge. El mateix Garcia ho admet en el seu paradigmàtic poema Desengany del món (una cadena de dècimes que, en total, sumen 730 versos), quan afirma:

I en aquesta conjuntura

tras tan rica brevetat,

d’esta gran prolixitat

no es podrà admirar algú,

puix sempre fa més comú

la palla que no lo blat.

 

A diferència del Renaixement, la literatura del barroc «es caracteritza per la idea del desengany i pel pessimisme. Les temàtiques freqüents en aquesta literatura són la vida com a lluita, somni o mentida i la fugacitat dels fets humans, plasmades en un estil sumptuós i recarregat. La literatura barroca fa ús desmesurat de l'adjectivació, l'hipèrbaton, l'el·lipsi, la metàfora, la perífrasi, l'antítesi i les al·lusions mitològiques» (font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura_barroca).

La sàtira i la comèdia burlesca és una mostra d’aquest tipus de literatura, que s’alimenta d’una crisi generalitzada social i cultural. A part de Garcia, que va ser el primer referent, altres autors catalans destacats d’aquesta època foren Francesc Fontanella (Barcelona, 1622; Perpinyà, 1681) i Josep Romaguera (Barcelona, 1642; 1723). En castellà, es poden destacar, entre altres, Luís de Góngora (Córdova, 1561; 1627) i Garcilaso de la Vega (Toledo, 1501 o 1503; Niça, 1536).

 

 

2.    Biografia de l’autor

 

Es considera que Vicent Garcia és el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. Va escriure sobretot poesia (uns cent cinquanta poemes, un cop eliminades les atribucions infundades), però també una peça de teatre (que ens ha arribat fragmentada) i un text en prosa (un sermó dedicat a Felip III amb motiu de la mort del rei). Descendia d’una família d’artesans de Tortosa que s’havia establert temporalment a Saragossa, on Garcia va néixer el 1979. El seu avi patern havia estat paer quart de Tortosa. Tres anys més tard, arran de la mort del pare, la família va tornar a Tortosa, on la mare, Margalida Ferrandis, es va tornar a casar, ara ja en terceres núpcies, amb un llibreter tortosí, Pau Bono. Amb aquest tercer marit, Margalida Ferrandis va tenir cinc fills més. La mare va heretar el negoci d’aquest tercer marit, i això explica que la infantesa de Garcia estigués plena de llibres i manuscrits.

Després de cursar estudis eclesiàstics, possiblement a Barcelona, va començar el procés cap a l’ordenació sacerdotal (amb la tonsura i l’ostiariat) el 1601. Va ser nomenat sacerdot a Vic el 24 de novembre de 1605. Un dels seus valedors fou Francesc de Robuster i Sala, bisbe de Vic (1544-1607), líder dels cadells. Tot i la bona relació que va mantenir amb Robuster, això no li va impedir dedicar un sonet elogiós a Rocaguinarda, membre dels nyerros. De fet, sembla que ser Garcia va formar part, o com a mínim va simpatitzar, amb els nyerros (nota: nyerros i cadells eren els dos bàndols en què estava dividida la noblesa catalana; els nyerros eren més partidaris dels drets dels senyors, mentre que els cadells apostaven pels drets de les ciutats i el col·laboracionisme hispànic).

El 1606 va obtenir la rectoria de Vallfogona de Riucorb. Tanmateix, va viatjar molt i va passar llargues temporades fora d’aquesta localitat. Ho va fer per servir a diversos personatges de l’època, com per exemple Pere de Montcada, qui fou bisbe de Girona durant un breu període de temps el 1621 (Garcia el va servir en aquesta etapa com a secretari particular).

El 1622, un any abans de morir, Garcia va obtenir el títol de doctor en teologia a Tortosa. El gener del 1623, en tornar d’un viatge a Madrid, va emmalaltir (es diu que fou emmetzinat, però no hi ha la certesa que fos així). El juny d’aquell mateix any, va rebre la relíquia de santa Bàrbara, per la qual havia lluitat molt, però aleshores va quedar prostrat al llit a causa de la malaltia que el consumia. El 31 d’agost de 1623, conscient del fet que el seu estat de salut s’havia deteriorat molt, va atorgar testament. Va morir dos dies més tard, el 2 de setembre, a quaranta-quatre anys. Fou enterrat al cementiri dels preveres de l’església de Vallfogona. La seva làpida és visible a la façana de la mateixa església.

Gravat de Francesc Vicent Garcia, difós el 1840

 

Làpida dels rectors de Vallfogona, entre els quals hi ha Vicent Garcia

Diversos autors van considerar que la qualitat de la seva obra era escassa. De fet, van acusar Garcia d’haver facilitat la castellanització de la literatura catalana i, consegüentment, la seva decadència. Aquest descrèdit es va mantenir al llarg de molts anys, de manera que la seva obra va quedar molt relegada i gairebé oblidada. Algunes obres seves van ser publicades en antologies, la qual cosa ha permès que ens arribessin aquests testimonis de la seva creació literària. Pel que sembla, a l’arxiu de l’església van quedar anotacions de la seva activitat rectoral (testaments, escrits pastorals, etc.), però escasses mostres de la seva escriptura literària o pròpiament creativa. En tot cas, alguns documents oficials, com per exemple testaments, deixaven constància de la seva profusió lingüística.

A banda de les atribucions infundades a causa de la cèlebre popularitat del rector, la seva obra va ser objecte de diverses censures i manipulacions. Aquestes censures derivaven sovint de la temàtica, que es considerava impúdica o irreverent, o d’interpretacions parcials dels seus textos. Per exemple, es podien considerar obscens algunes obres que, tanmateix, no pretenien ser ni eròtiques ni blasfemes, sinó crítiques. A tall d’exemple, diversos fragments de Desengany del món transmeten nombroses crítiques a estaments polítics, gremials, militars, etc. D’altra banda, la Inquisició va prohibir totalment les obres de Garcia, per considerar-les impròpies d’un home consagrat a l’Església.

Àngel Carmona Ristol (1924; 1997) va identificar dues tradicions en l’escriptura literària catalana: els jocfloralescos o floralistes, els quals tendeixen a un ideal més romàntic de l’escriptura literària (és a dir, a fer un ús més culte de la literatura), i xarons, més partidaris d’una temàtica popular, humorística i satírica, sovint menystinguda. L’alternança d’aquestes tendències pot explicar que hi hagi hagut èpoques en què les obres del rector i d’autors de la seva època hagin estat arraconades i, posteriorment, reivindicades.

Al llarg del segle XX, alguns poemes de Garcia han estat musicats per cantautors com Quim Xena, Pili Cugat i Carles Lupprian o Celdoni Fonoll. Altres artistes, en canvi, s’han referit a l’autor com a personatge popular (La Trinca, per exemple, en el seu Ofici, dintre de Festa Major). També s’han dedicat diverses sardanes al rector. Podeu fer un tast d’aquestes composicions a l’apartat Textos musicats del web https://rector-vallfogona.cat/ (per bé que les sardanes no tenen lletra).

Un rigorós i extens treball d’investigació ha permès compilar les obres que es poden considerar pròpiament de Garcia. En aquest sentit, resulten especialment encomiables els treballs d’Albert Rossich (Girona, 1952), catedràtic emèrit de filologia catalana de la Universitat de Girona i expert en la literatura catalana del barroc. Aquest estudiós, en la introducció del volum I (l’únic fins ara editat) de l’obra completa del rector de Vallfogona, diu d’ell: «Garcia, home del seu temps, era un desil·lusionat. Fins i tot aquest humor tan present en la seva obra sembla renyit amb l’alegria, perquè no es proposava tant divertir com desenganyar. Davant l’amarga constatació que qualsevol il·lusió mundana és efímera, o bé buscava ideals d’ascetisme compensadors, o s’evadia en un món d’aparences, de luxe sovint imaginat. Són dues actituds contràries, però que es manifesten dramàticament, sempre en contrast l’una amb l’altre.»

 

Enllaços sobre la biografia  i l’obra de Vicent Garcia:

§    https://rector-vallfogona.cat/apunts.htm

§    https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Vicent_Garcia_i_Ferrandis

§    https://www.ccma.cat/3cat/545-el-rector-de-vallfogona/audio/855381/ (àudio del programa En guàrdia!, sobre la figura del rector de Vallfogona)

§    https://www.ccma.cat/3cat/rector-de-vallfogona-summa-poetica/audio/1177018/ (àudio del programa Ciutat Maragda, sobre el treball d’estudi fet per Albert Rossich)

§    https://www.editorialbarcino.cat/wp-content/uploads/16RectordeVallfogona.pdf (presentació i estudis introductoris de l’obra Poesia completa. Volum I, sonets i dècimes [edició a cura d’Albert Rossich]).

 

El rector de Vallfogona com a personatge:

https://www.lluisvives.com/obra-visor/lo-rector-de-vallfogona-drama-en-tres-actes-y-en-vers--0/html/ (obra de teatre escrita per Serafí Pitarra, mitjançant el qual explota el mite de l’enveja envers Garcia)

 

3.    Una selecció de sonets i dècimes del rector

 

A continuació, transcric una selecció d’obres del rector de Vallfogona. Algunes són molt populars; d’altres, menys conegudes però igualment singulars. Finalment, transcric tot el poema Desengany del món, que és una de les obres més reeixides d’aquest cèlebre poeta del poble. Podeu llegir altres obres seves a https://rector-vallfogona.cat/.

En el cas dels sonets, és interessant veure que, en l’últim o en els últims versos de cada composició, hi sol haver un estirabot que sorprèn el lector. Pel que fa a les dècimes, la primera és el popular epitafi al seu escolà, mort als dotze anys. Ni en aquesta obra sentida i emotiva, l’autor pot evitar una petita broma, la dels versos 9 i 10 («a millor vida partí / el qui la partí tan bé», referint-se al fet que, dels dotze anys de vida, sis els va dedicar a ser escolà de Vallfogona).

Finalment, les dècimes de Desengany del món, que possiblement foren escrites el 1611 (quan Garcia tenia trenta-tres anys), componen un poema extens, tot ell un poemari. Mitjançant aquesta composició, Garcia critica els vicis i la hipocresia dels gremis, dels oficis i dels càrrecs, als quals fins i tot ridiculitza. Tot i que deixa clar que «ja no hi vull res d’aquí avant» (vers 240), acaba dient «que si en restau satisfet, progrediar ad maiora» (versos 729 i 730); és a dir, que si el destinatari de la missiva resta satisfet de l’obra, l’autor avançarà o progressarà cap a coses millors, més importants o de més excel·lència).

 

3.1.       Selecció de sonets

 

Descripció que es fa lo mateix poeta

Oh tu, que de Cervera a Barcelona

en rossí o a taló passes ta via!,

no l'acabes sens veure al bon Garcia,

molt reverend rector de Vallfogona.

 

Si el vols conèixer, mira una persona

de ben disposta i pròpria simetria,

barbivermell, dolça fisonomia,

ras de topeto, barbes i corona,

 

no hipòcrit ni profà, alegre i grave,

no presumit i entès, savi i poeta,

en tot molt asseat, de raro ingeni;

 

en suma: en vèurer un que no s'alabe,

ni fa en vides agenes del profeta,

admira'l i venera'l per Garceni.

 

Sonet

De les exhalacions que l'aire cria

una cruel batalla s'engendrava;

temerosos tambors lo cel tocava

i disparava espessa artilleria.

 

Ja l'aire de tenebres se cobria

i la fogosa flama s'il·lustrava;

estranya era la llum; la foscor, brava:

ni bona per a nit ni per a dia.

 

Amb oracions devotes, lo vicari

i tot lo poble junt, amb mans plegades,

feien pies pregàries al Senyor,

 

quan, a deshora, un cuiro temerari,

«Què es cansen?», dix, «Que aquestes nuvolades

ixen de la bragueta del rector!»

 

 

Sonet

 

Ton aire i ton donaire és tan estrany

que no hi ha en aquest lloc home de seny

que a amar ta bisarria no s'empeny,

a bé que tots s'empenyen per son dany;

 

perquè tos ulls, fent ganyes, amb engany

atrauen als qui tracten amb desdeny,

i, sent més blanca i freda que Montseny,

per caçar los pastors tens un parany.

 

No és molt que a mi em caçasses amb tal giny,

que, si mir ta bellesa, prop o lluny,

la veig més cotoneta que un codony.

 

Mon cor, sens llibertat, de dol se tiny,

i unes llàgrimes llança com lo puny

si no vols dar-me un consonant en -ony.

 

 

Reprèn a certa minyona

perquè no havia volgut consentir a ses intencions

 

Ai, cap de déus en vós, nimfa d'aigüera,

que us ho vull dir amb frase catalana!

¿No us era molta sort que ma sotana

tocàs vostra faldilla mondonguera?

 

¿No sabem tots que en vostra claveguera

entren mil reguerons cada setmana,

i que en l'obert clivell d'eixa magrana

piquen tots los pardals d'esta Ribera?

 

Si per desopilar-me de pecúnia,

al florejat tenor de mon precari,

voleu mostrar-vos espinosa i grave,

 

perquè us vull traure prest d'aqueixa angúnia,

sapiau què és lo tesor de mon armari:

dos prunes solament, i un famós rave!

 

 

A una monja verolosa

 

Mala Pasqua us do Déu, monja corcada,

bresca sens mel, trepada gelosia,

formatge ullat, cruel fisonomia,

amb més puntes i grops que té l'arada!

 

D'alguna fossa us han desenterrada

per no sofrir los morts tal companyia,

quan eixa mala cara se us podria

i estava ja de cucs mig rosegada.

 

Però si sou de vèrmens escapada

per a ésser menjar de les cucales

(que de mal en pijor la sort vos porta),

 

mantinga-us Déu la negra burullada

i adeu-siau, que em par que em naixen ales

i em torno corb després que pic carn morta.

 

 

Al valor de Roca Guinart, bandoler català

 

Quan baixes de Montseny, valerós Roca,

com si una roca de Montseny baixara,

mostres al món ta fortalesa rara,

i per a tu sa fúria tota és poca.

 

Ninguna de tes bales algú toca

lo qual no et veja, si no fuig, la cara,

que ton valor insigne no es repara

tras falsa mata ni traidora soca.

 

Tot aquest Principat fas que badalle:

qui et persegueix, de son; qui persegueixes,

amb mortal i funebre parassisme.

 

Qui tinga sa el judici, mire i calle;

o diga't «senyoria», que ho mereixes

per lo millor pillard del cristianisme.

 

 

3.2.       Selecció de dècimes

 

 

A la sepultura de l’escolà del rector de Vallfogona, epitafi

 

Ací jau un escolà

del temple de Vallfogona,

que dol i llàstima dona

als bronzes que repicà.

En los breus anys que logrà,

tan bon designe prengué

que, de dotze que en vixqué,

los sis la iglésia serví,

i a millor vida partí

lo qui la partí tan bé.

 

De sos ossos lo descans

baix d'aquesta pila es funda,

que li torna, quan inunda,

l'aigua que hi posà amb ses mans.

Inferesquen los humans

pits, d'aquesta pedra dura

que amb sa limfa santa i pura

tals oficis regoneix,

los sufragis que mereix

d'ells aquesta sepultura.

 

 

Desengany del món

 

Carta de resposta de Garcia (amb el sobrenom de Tirsi) a Filisard (el poeta Cordelles). Versió completa del text, publicat a Poesia completa. Volum I, sonets i dècimes (edició a cura d’Albert Rossich)

 

Ja, de la casa encantada

on, preses amb tirania,

eren, de l'ànima mia,

cada potència una fada,

en una gran nuvolada

per la regió franca i pura,

l'aparent arquitectura

se resolgué i dissipà:

tot se'm representa ja

en sa natural figura.

 

Mercè rara i singular

d'aquella agraciada vena

que uns ànimos encadena

i altres ne sap deslligar!

Musa, bé et pots arriscar,

puix, de son copiós tresor,

t'influeix sobre lo cor.

Filisard sa gràcia estranya;

pren, amb ta flauta de canya,

lo punt de son plectre d'or.

 

Ves-te a sa sombra cobrint,

Talia desarropada,

i així aniràs tal vegada

belles coses descobrint,

i t'anirà succeint

com als que el rostoll segueixen

i en riques gavelles feixen

lo que ja estava olvidat;

que el pobre resta medrat

amb lo que los altres deixen.

 

I si no et cap tal ventura,

no desesperes: treballa,

recull almanco la palla;

serà collita segura.

I en aquesta conjuntura,

tras tan rica brevedat,

d'esta gran prolixitat

no es podrà admirar algú,

puix sempre fa més comú

la palla que no lo blat.

 

Oh dolç, cordial amic!

Vostra epístola galana

un evangeli demana,

i, així, a cantar-lo m'aplic,

dient que em ric del més ric

que amb ma ceba i amb mon pa

troba lo gust del mannà,

«mon apetit» que a tot diu

i una fulla de perdiu

d'est modo menjar me fa.

 

De vostra amorosa història

vos tinc una enveja honrada,

que una bellesa extremada

m'ha ocupat la memòria;

no que em don pena ni glòria,

perquè com, a pesar meu,

dintre de l'ànima es veu

no em perturba la raó,

sinó que allí, en un racó,

s'acontenta amb ço del seu.

 

Però, en la morta esperança,

tant vostra desditxa avanç

que ni del que tinc en mans

ne puc tenir confiança.

Rompeu aqueixa balança,

que, de la mia, també

dos mil trossos ne faré,

i seguiu lo dolç engany,

mentres jo del desengany

l'aspre camí seguiré.

 

Per més que el Fat importú

me perseguesca amb cruesa,

vestir-me vull de grandesa,

sens emprar-me de ningú.

Mentres que a vós del Perú

perles la musa us enfile,

amb los brins de l'or de Xile

la mia apedaçarà

lo món, que romput està,

ans que del tot se desfile.

 

I suposem tot primer

que jo só aquell catequista

que d'humil capigorrista

pugí a capellà roquer,

supremo rei d'un graner,

duc d'un campanar molt fort,

gran senescal d'una sort,

tetrarca d'una abadia,

quirite d'una prohomia

i belerbeio d'un hort.

 

En fi, sia lo que só,

jo fora un home perfet

si ma sort m'haguera fet

un gran príncep, o baró;

mes vingam a la raó:

quan lo Cel tal gràcia em fera,

què és lo que mon ser tinguera

més que ara, en l'essencial,

si no és que mon propri mal,

com ara, no el coneguera?

 

No em só a penes descuidat,

ni comès les menors faltes

quan mos fiscals, per les galtes,

la correcció m'han donat.

Oig la pura veritat,

ara em sàpia mal o bé;

que, com la Fortuna em té

en predicament humil,

se m'atreveix lo més vil

a dir-me lo que em convé.

 

Així, fundo mon descans

en ma pobresa mateixa,

i, a ma sort, no li'n faç queixa,

ans bé li'n beso les mans.

Los de prebendes més grans

solten la imaginació

a la major presumpció

que càpia en son honrós títol;

que si ells són de capítol,

jo de paràgrafo só.

 

Ningú d'eixos fariseus

sobre quatre mules rua:

cada mà sobre una cua,

i sobre dos colls dos peus;

en les més famoses seus

lo de major dignitat

sobre una mula va, honrat.

 Puix jo en tinc una, també,

i que és tan mula de bé

com la del bisbe o l'abat.

 

Com salta el gos de més seny

per la bona tavernera

un cèrcol, d'esta manera

passa ella per un congreny;

i per modo de des desdeny

a estes coses s'humilia,

que d'altra part ja estudia

i dona lliçó als matins,

i els pretèrits i supins

com a l'ordi se'ls n'envia.

 

Dos dotzenes de gallines

sots la protecció d'un gall

tinc en lloc de papagall

i aucells de les Filipines;

ni de les plages xines

gossos envio a cercar,

que un ne tinc per registrar

a quants a la porta piquen,

i és tal que, si li repliquen,

una anca se'n sol portar.

 

No em poso lo blanc armí

quan és rigorós lo fred

sobre lo brodat roquet

d'holanda, ni caliquí;

que amb ma garnatxa de bri,

i amb la cota rossegant

que vaig comprar a l'encant,

i el salpasser en la mà,

diable a l'infern no hi ha

que em gose venir davant.

 

Ni em guarda el barret motllat

la premsa curiosament;

que el meu, a dar-li eix turment,

diria la veritat

revelant quant ha suat

ma corona deu anys ha,

que a abrigar-la començà

amb llaç tan unit i estret

que ni per calor ni fred

jamai la desemparà.

 

Só d'absoltes reportori,

i home, sens dubte, han de fer-me;

que amb elles mano lo terme

i tinc fama en purgatori.

Neta la deix, com un vori,

a l'ànima més tacada

si amb mos rèquiems l'he fregada,

i volant, pura, a la glòria,

allà té de mi memòria

i m'és contínua advocada.

 

Va's en l'escola movent

un gran bando i dissensió

sobre la millor lliçó

i el més agut argument.

De tot açò visc exent,

perquè, sol en esta part,

de competències me guard

i estic d'enveja deslliure,

tant que, si em veuen escriure,

pensen que ho faç amb mal art.

 

Més a mon ventrell li val

(sens salva de ministrils)

un plat de coses sutils

que el pago i flaisà real;

donam assalt general

en lo punt que he beneït

al que la tia ha amanit,

que és dona de tal tropell

que encetarà un carretell

si el mira de fit a fit.

 

Deixa la tristesa i dol

lo pensatiu cortesà

sols perquè el duc lo mirà

entre el pretendent estol;

i mire'm a mi lo Sol

després d'haver ben dinat,

i restaré més medrat

amb la creu que jo em faré

quan de son badallaré

que amb la que espera el cuitat.

 

Ja no m'atorment ni plor

per lo negre voler bé,

que un desengany me tragué

aquesta llúpia del cor;

ni ja regonec lo for

de l'Amor, ni m'apassiona,

i si algun combat me dona

no en faç algun fonament,

que aquí mateix li present

la carta de la corona.

 

Sols li confés, a l'Amor,

una cosa d'importància,

i és que la vana arrogància

del món ell l'abat millor:

passeja's lo Gran Senyor

amb sa guarda acompanyat

i, per més que va guardat,

una pobra menestrala

que ni manco sap què és gala

lo cor li deixa lligat.

 

Temps era que a mi em tenia

tan ple de superstició

que a sa inútil devoció

dos mil ciris encenia;

però ja arribà lo dia

que, ses ares profanant,

al pur desengany i sant

he consagrat mos sentits.

Basten los dolors patits;

ja no hi vull res d'aquí avant.

 

Quan veig la cara més bella,

m'apar, per moltes raons,

capsa de distil·lacions,

i me la imagín ja vella;

de la boca més vermella

ix lo reumàtic gargall,

i la postura i lo tall

de gràcia més peregrina

una pudenta latrina

porta encoberta davall.

 

En fi, quant a mi, repòs

l'Amor, perquè bé pot fer,

que no em tirarà certer

si li puc faltar lo cos.

Ni penseu ara que em pos

entre els sants: no estic tan va,

que entre cel i terra hi ha

una mossa que m'agrada,

mes sols per a ser mirada

i beneir Qui la crià.

 

Vull-la amb amor clerical,

que mai m'ha torbat lo son,

i ella també em correspon

amb un amor virginal.

No l'he encaminada mal

jamai, si no fonc un dia

que amb un cànter ple venia

i, encontrant amb ella, acàs

diguí-li que caminàs,

perquè la font la seguia.

 

Ella em dix: «Vossamestè,

senyor, se burla de mi!»

Jo, aleshores, li diguí

que fos donzella de bé;

i, al sobresalt que rebé

amb l'afectada raó,

fonc tanta sa alteració

que al mateix punt tropessà,

i, com lo cànter trencà,

sols d'ell en càrrec li só,

 

(Ja lo pensament me diu,

Filisard amat i car,

que em deveu imaginar

molt burlador i festiu;

mes, si paciència teniu,

ja veureu com eixirà

la museta, que, si està

un poc desembarassada,

amb una gran pedregada

tota la Terra batrà.

 

Ja em par també que dieu:

«Què és d'aquella gravedat

amb què nostre Tirsi, unflat,

tan grans alimàries feu?

Així apedaçat se veu

lo món, romput per sa mà.

¿En açò, només, parà

aquell tan gran rei o roc?»

Ara aguardau-vos un poc;

veureu lo que passarà.)

 

Vinga, puix ja estic en mal,

per ceptre algun aspi vell;

la corona d'oripell

que era del rei de Nadal;

per supremo tribunal,

un banc amb un para-sol;

i, als peus, ma grandesa vol

un món de paper d'estrassa;

i amb esta postura i traça

manaré de pol a pol.

 

De ma autoritat ja ús,

faç exclamació i dic:

«Oh Món traidor, enemic!

Que fals estàs i confús!

Lo més roí talla i cus

en tes faldes a son pler,

i el que a la virtut vol fer

l'obediència deguda,

en lloc de donar-li ajuda,

no li deixes os sencer!

 

En tes majors poblacions,

tant com lo traidor voldrà

viurà el just i seny tindrà

fins a emprendre'l los minyons,

cridant-li per los cantons

«Vida airada, verdadera!»,

que el trauran de polleguera

si és un savi soloní;

i, a un Hanníbal numantí,

torbarà un «Visca Ribera!»

 

(No us par que em vaig adobant

i que sé mudar de to?

Ara bé, vaja de bo;

passem, poc a poc, avant:

anem lo món governant,

i en orde de mon ofici

mostrem com en ell lo vici

tant la virtut refredà

que sols la retornarà

lo foc del final Judici.)

 

Asco apar que li causam

los pobres al titular,

que deu pretendre baixar

d'algun germà-extern d'Adam.

I és lo bo que, si cavam

la terra mesclada amb fem,

a una cana trobarem

tothom és fill de ses obres:

ara siam rics o pobres,

a l'altre món nos veurem.

 

Planta dos corns i comet

lo capellà esta traició,

com si fos obligació

que es fundàs en lo barret.

Ja passà l'ardor perfet

d'aquell sigle primitiu;

ja de la luxúria el riu

fins a la Iglésia ha inundat,

i d'aquell foc ha deixat

només que un cendra-caliu.

 

Esta Eva bruta i mala

amb capa de penitència

és la major pestilència

que a l'orbe evangèlic tala:

que fer de cilici gala;

brinco, de la disciplina;

i el que la corona empina,

tornar lo sagrat profà,

és lo pijor que inventà

l'enveja luciferina.

 

L'esposa de Jesucrist,

a qui el mateix Cel venera,

que es vulla fer confitera:

mai tal desbarat s'és vist!

I que el vel fúnebre i trist,

núvol de sa perfecció,

plore sa Mort i Passió,

i se'n riga el faldellí

de domàs o de setí,

secta és, i no religió!

 

(Musa, deixant esta veta

alguna altra en pots cercar,

que a esta gent deus respectar,

per més que et semble imperfeta;

que no mira si és l'aixeta

de plata en la font, aquell

que porta ardor al ventrell,

ans, si la set és estranya,

una fulla o mija canya

li apar que és or de martell.)

 

Però, Filisard, ja em par

que la musa s'amoïna

i que, com si fos beguina,

diu que la vull predicar.

Deixem-la-hi esta passar,

sens que la'n façam desdir,

en fe que li ve a partir

de caritat i bon zel;

vaja, que tot és pa i mel!

Tornem, vida mia, a dir.

 

En tan abatuts motius

la Justícia es funda ja

que en té més qui aportarà,

per a festes, més perdius;

i dels mateixos arxius,

arribant la primavera,

li ha d'eixir travessera

la llei Gallus, afirmant

que, pollastres no portant,

mal recapte se li espera.

 

Fa ja, de la ploma, ram;

vesc, de la tinta, el notari;

i el procurador, portar-hi

aucells procura, amb reclam:

¡Ploma de coranta-un pam,

procura de cent assots

los convindria als lladrots,

i farien penitència,

los uns de sa negligència,

los altres dels quids pro quods!

 

Deixa el metge assegurat

al malalt de sa passió

com si algun acabussó

al ventrell li hagués donat;

al pobre li ha ordenat

un cert refrigeratiu,

i que ha de curar-lo, diu;

mes, com no li acerta el mal,

lo refrigerant és tal

que apaga el calor natiu.

 

Lo farmacopeu se riga

del món, fent-se amb herbes ric;

mes jo «sala d'armes» dic

al que ell nomena «botiga»;

baldament lo metge escriga

en la recepta a son pler,

que ell ja sap lo que ha de fer:

¿I no té algun pot allí

que, per l'honra del veí,

tornarà, si és menester?

 

Lo qui, fugint de la guerra,

amb un moro tropessà,

i, ja mig mort, l'acabà

caent sobre d'ell en terra,

absoludament s'aferra

a esta contingència, acàs

contant que era un moragàs

de corpulència membruda,

mes no conta la caiguda

ni com s'esclafà lo nas.

 

No es contenta el mercader

sols amb un guany moderat,

perquè, de tot lo guanyat,

paga delme a Llucifer.

I tan lliberal sol ser que,

per a comprar tapins,

dona quatre-cents florins;

i pensa que satisfà

per açò lo que robà

fent almoina als caputxins.

 

Lo poeta singular,

que té botiga parada

on sa passió enamorada

tothom li porta a solar,

diga com, amb tant trobar,

mai troba substància i suc

en casa del comte o duc;

ans la vena, al desditxat,

sec lo porta, i desmedrat,

bé com als gossos lo cuc.

 

L'avar, podrit de diner,

menja la carn de baix preu,

que sols amb un tirapeu

la raó se'n pot haver;

i lo gentilhom gorrer,

que viu ací retirat

i té sa grossa heretat

en lo reine de Japó,

menja lo millor moltó

i lo capó regalat.

 

No es cura de son servei

ni el coneix sa majestat

i usurpa, l'altre, l'honrat

títol de criat del rei.

Però què molt, si la llei

de Moisès ja professant,

va los altars rosegant

i religiosos acull,

amb tot que la sang li bull

allà en lo Divendres Sant?

 

Fa's de la barba tinter,

per fer-se jove, el canut,

que és la major joventut

que a vuitanta anys pogué fer.

Però a la rael l'esper

que un tant se descobre, franca,

que, com la pebrada hi manca,

si un poc la pelussa creix,

gent endolada pareix

amb mitja i sabata blanca.

 

Veure amb color a la vella,

puix de sa bolsa la paga,

deixem-ho, que aquesta plaga

és ja tan vella com ella.

Amb gran raó se'n querella

Naturalesa agraviada,

i, com se mira burlada

amb los propris instruments,

d'aquest agravi, en les dents

procura restar venjada.

 

Set o vuit anys té la nina,

i, encara que és tan minyona,

ja sap molt bé la xacona,

i no sap bé la doctrina.

Sa mare ja l'encamina,

i els passos li vol tallar,

ço és, mostrant-li de dansar;

i amb gresolets i perfums

la cara, abans que els costums,

li comença d'il·lustrar.

 

Vol Toni que sa muller

vaja a comprar què dinar;

mes vejam: què ha de comprar,

si no li dona un diner?

Lo més que ella pot haver

és algun cap de cabró,

quan d'aquest gasafetó

en aquest nostre temps s'usa,

amb què l'adulteri excusa

la infàmia i dissolució.

 

Ja n'hi ha uns de valentons

(que és una espècie de toros)

que, en veure la sota d'oros,

trauen lo punt de bastons.

Però tot se'n va amb raons

quan ha molt ben bravejat;

que la vil necessitat

que està patint lo mesquí,

en cada corn, un coixí

de borres li ha embolicat.

 

Dona, amb tota honra i virtut,

l'altra, simploia, la mà

al tacany que li jurà

que l'hi anava la salut.

Mal pensament no ha tingut,

però, quan manco es recela,

lo descomedit se gela,

com té la neu apretada,

i d'aquella mà nevada

vol veure la parentela.

 

Riu, tota descabellada,

l'altra, el dia que s'enviuda.

Quanta casada hi ha viuda!

I quanta viuda casada!

Puix, la donzella mirlada,

per què tants melindres fa

i diu que opilada està,

si és tot son mal un enfit

que al dia que haja parit,

sens dubte, li passarà?

 

Van-se'n a guanyar perdons

de dos en dos les Maries,

i els grans d'indulgències pies

venen a ser canyellons;

i, complint ses devocions

en algun hort de Sant Pau,

aprés d'un èxtasi suau,

ploren, amb ànsia importuna,

fins que, una ànima, cada una

de foc i de pena trau.

 

Pica's de l'honra la dama,

que casi estàtua es pretén;

i sap Déu lo que s'entén,

quan jura per qui més ama!

Mes, perquè en mans de la Fama

ses coses no han arribat,

murmura amb tal llibertat

de la pobra pecadora,

com si no fos, la senyora,

també de la germandat.

 

Sobre un palm i mig de suro

veem la que no ha dos dies

que venia xerevies;

i açò, que ho he vist, ho juro.

De com pogué ser, no em curo,

puix la Fortuna inconstant,

que a l'altre pobre estudiant

que no es veia fart de pa

amb una mitra l'honrà,

pot fer en ella altretant.

 

La bruixa perjudicial

(que, amb estrany atreviment,

arranca al penjat la dent,

com si a l'altre li fes mal)

amb quatre fils de dogal

i alguna altra menudència

contra tota la potència

d'Amor oposada s'és,

com si amb altra arma es vencés

que amb bona correspondència.

 

(I, puix que vinguí a tocar

aquest punt tan metafísic,

hètic me tornaré, i tísic,

si no em deixau explicar.

Vull dir que, lo que és amar,

no té son cabal sencer

sinó quan l'amor primer

correspondència ha trobat,

amb què puja de quilat

i es diu amor verdader.

 

Aquestos fums me restaren

d'aquell bon temps de matxuca

quan me va picar la cuca

i dos ulls me clauficaren.

Mes ja estes coses passaren,

i sols un rastre em restà

en la memòria, amb què ja

aviso la joventut.

Mes tornem a l'institut;

deixem a l'Amor tirà.)

 

De sa noblesa pagat

està lo senyor don Luna,

i té saliva dejuna

quan ja les dos han tocat,

i esta urgent necessitat

la supleix mirant-se atent

una espasa relluent

que sos avis li deixaren,

amb què mil moros mataren:

i ell no mata la talent.

 

Lo qui àpoques rebia,

ja tots li'n firmen a ell:

arriba al real segell

i passa a la senyoria,

i quan ja lo món tenia

tan a son gust i manar

que en pols podia menjar

als reis de Pèrsia i Chaül,

de Cananor i Dabul,

se'n torna casi a captar.

 

Amb gorres emplomallats

i amb monstruosos vestits,

los regatxonets petits

semblen llavor de soldats,

homenicons rellevats

en mànecs d'alguns cullers,

tornes de criats sencers;

mes, tan disminuïts com són,

amb ells lo millor del món

conquisten los cavallers.

 

Quan l'evangeli cantaven

en la iglésia, antigament,

los nobles encontinent

l'espasa desembeinaven,

i amb açò significaven

que tenien aparell

de morir peleant per ell;

mes ja aquella gallardia

tota se'n va, vui en dia,

en ser nyerro o ser cadell.

 

I puix, en açò que faç,

canto un evangeli al poble,

no voldria que algun noble

l'espasa desembeinàs:

(Musa, acurça un poc lo pas,

no et faces tant a sentir;

que tant dir ve a contradir

al ser de donzella honrada.

Acaba d'una vegada,

veges si hi ha més què dir.)

 

Tant los usatges antics

Barcelona un temps guardà,

que amb cossos sants los comprà

algú dels senats més rics;

i en estos sigles inics

han parat en controvers

o en mans de vils saboners;

i, amb noves constitucions,

són los bandolers barons

i los barons bandolers.

 

Ix en lo Consell de Cent

per al govern popular

lo qui no sap governar

la mestressa i l'aprenent,

i, amb lo purpúreo ornament,

per pare de la ciutat

lo qui sa casa ha acabat

i a sos fills deixa patir;

però per força han d'eixir

així, com los hi han posat.

 

Amb sa gandalla dorada,

que és dels reis l'apretador,

i la saia, que amb primor

és d'un diluvi tallada,

la Diputació entonada

ix; però amb raó em recel:

no permeta lo just Cel

que li mude una conquista

en toques de viuda trista

lo blanc i purpúreo vel!

 

Estos zelosos temors

assaborir-los convé,

puix l'Antiguetat digué

profetes als trobadors.

Ja em par que oig los atambors

i que per nostra campanya

les banderes reals d'Espanya

armades esquadres guien;

i plàcia a Déu que no sien

les d'alguna nació estranya!

 

L'ofici, a l'altre badoc,

tan ample li ve que hi balla...

(Musa, ja passes de ralla;

no ens posem en tripajoc,

ni et vulles llançar al foc

mentres no el pots apagar.

Vols tu lo món igualar?

Deixa'l, que ja és tan perfet

que cada u, en son endret,

sap com s'ha de governar.

 

Almanco alguna altra part

emprèn, i d'esta t'allunya,

que ja, per a Catalunya,

ton desengany vingué tard.)

Açò és, amic Filisard,

lo que, d'esta vall enfora,

la mia Talia plora;

i des d'ara vos promet

que, si en restau satisfet,

progrediar ad maiora.