Incerta glòria, d'en Joan Sales (Mercè Rigo)
Incerta Glòria: No has pensat mai que l’ abril, el de la incerta glòria, se’ns està escapant dels dits? (p. 80)
Novel·la publicada en una primera edició l’any 1956, víctima de la censura, després d’un llarg exili del seu autor Joan Sales. “Tornat a Catalunya, el 1948, em vaig posar a embastar la primera part; hauré trigat vint anys en acabar les quatre”
Una novel·la que ens descriu les penúries de la nostra guerra civil en el personatge, Lluís, advocat, que escriu cartes que no arribaran al seu destí des del front de l’ Aragó, cercant el seu amic de batxillerat en Juli Soleràs, de caràcter estrany, segons ell, criat per una tia vella, rica, espiritista, que li va permetre viatjar als països on ningú no hi anava: Alemanya, Hongria, Rússia, Bulgària, llegir llibres de Nietszche, Kirkegart, que ningú no s’empassava i que el va iniciar en Freud, l’espiritisme, l’ existencialisme i l’ anarquisme. “Comprendre és això: rebre, sense parpellejar, entre els dos ulls la pròpia escopinada, l’impotent gargall; sentir tota la freda ràbia de la nostra immensa impotència” (p. 37)
El drama terrible de la guerra, que ningú no compren, però una constant en la humanitat; representat per les paraules d’en Soleràs: “Una set immensa, una gota d’aigua per apagar-la, aquí ho tens tot; l’ infinitament gran, l’ infinitament petit...” La set immensa de viure abans que els ossos no siguin buidats a la buitrera, quan veu com els corbs es mengen les despulles dels animals morts.
En Lluís, que ha canviat de poble de Castel de Olivo a Olivel de la Virgen, a les estones perdudes del front, rastreja els voltants amb una euga que és de l’amo del castell que varen matar els anarquistes. Ara hi viu la seva dona i els seus dos fills que els anarquistes no mataren perquè no eren casats, de la qui s’enamora, La gent de la contrada, la tenen per una dona lleugera que servia a Barcelona a la mare del carlan, va quedar embarassada d’aquest i ve a viure sola al castell, mentre el seu home, advocat viu a Barcelona.
En Lluís explora el convent on els anarquistes han desenterrat els frares i els han posat dins l’ església de forma macabre, com en un casament. “l’obscè i el macabre...i nosaltres que sabem dels nostres instints? El sexe i la mort, la buitrera en una banda i el monestir per l’ altra...Viure, viure! D’una vegada per totes, d’una glopada, abans d’anar a parar a la immobilitat total!(p.64)
A Olivel, visita cada dia el Monestir on hi ha llibres antics i es troba amb una tempesta. Els moliners i els seus fills l’ajuden i ploren per la pèrdua del seu molí. La molinera diu pestes de la propietària del castell, son cosines i aquesta està d’acord en deixar-los un altre molí més gran. La vídua corprèn al protagonista “la bellesa fa basarda quan passa d’una certa mida...”és la dona més dona que he conegut”.
En Lluís, té una dona, la Trini, a Barcelona a qui no escriu i un fill. Viu al front, a despesa en una casa de la tia Olegària, bruta i amb un menjar infernal.
En Lluís escriu les cartes al seu germà gran Ramón, que el va deixat per a fer-se frare de sant Joan de Déu i és a través de les cartes que coneixem la seva història. Amb un pare mort a l’ Àfrica i amb un tiet, tutor, burgès, amo d’una fàbrica de fer sopes, es fa anarquista en companyia de la Trini de setze anys i escriu en una revista “La barrinada” que distribueix, sobre tot per fer mal al seu oncle: “I jo que sé! ¿Què vol dir ser anarquista? Si un pogués saber el què és, el que vol; si jo li digués que se’m fum tot plegat! -li diu al pare Gallifa, un jesuïta que li recomana creure en l’ anarquisme: “La qüestió és creure i estimar”
En Lluís va viure d’adolescent un petó de la Julieta amb qui jugava que: “em feia por, amb aquells ulls que em xuclaven i aquella boca com una ventosa”
“És curiós com un petó, !tan poca cosa! pugui tenir tanta ressonància en aquell moment que deixem de ser nens. Per a mi havia estat la revelació d’una aspecte de la vida que segueix repel·lint-me; la sensualitat femenina. Una dona sensual em fa l’ efecte d’un monstre. (p. 102)
En Lluís, en les seves tresques pel convent, veu els esquelets del matrimoni amb el ciri i pensa amb la bellesa de la carlana “I és això el que ella serà un dia? El vermell càlid i fastuós del magraner, l’ olor de cedre i d’encens dels seus cabells? Tot ha de parar en aquesta immobilitat incomprensible? (p. 114). Perquè entre la meva set i la font prohibida s’interposava la mòmia; no aquella, sinó la meva, la que jo seré”
La carlana li demana a Lluís que li trobi, entre els documents del convent, la partida de casament que va fer in articulos mortis, abans de morir el carlà, per salvar els seus fills i el seu patrimoni. Tothom al poble, creia que estava amistançada. En Lluís que ja pot menjar en el batalló a la “república de la pipa” que ha format el capità Picó amb un cuiner, i deslliurar-se del menjar nefast de la tia Olegària, amb un net al front contrari, costums d’aquesta pobre gent, li troba i aconsegueix que tot el poble la reconegui, com hereva i els seus fills.
L’ Olivela, que així es diu la carlana, li explica que va servir a la seva sogra, la mare carlana, la Gaietana, molt bona persona. Va ser ella que va intentar seduir-lo per tenir un lloc perquè el seu pare l’havia expulsat de casa perquè l’ havia vist banyar-se. L’Enric, el garlà era un home bo, indefens, feia una miqueta de fàstic, xacrós “Si el senyoret, vull dir l’ Enric, arriba a ser jove i atractiu, m’hauria fet monja”(p.145)
La tropa és enviada a avançar lluny i en Lluís va a acomiadar-se de l’ Olivela i suplicar-li el seu amor, la qual cosa ella rebutja. Li agrada el castell, la seva grandària, la seva olor, la seva antiguitat i odia Barcelona. El castell, com refugi, abans dels pobres i està disposada a ajudar el fill d’en Lluís si algun dia ho necessita.
Avança el regiment enmig de foc i morts. En Lluis es troba en Soleràs que li diu que sap de la falsificació que va fer dels papers de l’Olivela i que li ha dit a la Trini. Sap que l’ assassinat del carlà va ser suggerit per la carlana. En Lluis que anteriorment havia vist l’escena d’una parella de plegamans que copulen mentre ella es menja el mascle, “és una dona d’una netedat absoluta. Es a dir sense cap sentiment. Perquè els sentiments sempre son poc o molt bruts, no m’ho neguis! (p.180)
En Lluís en un atac a l’enemic, mata una alferes que descobreix és el net de l’ Olegària i a més descobreix que algú l’ha mutilat. “Al capdavall és la història de sempre: l’ obscè i el macabre”. Qui sap si aquesta mutilació és un ritual que ja ens ve de la prehistòria...No pot transmetre’s per tradició; ha de néixer dels instints. Quin instints tenim, doncs? (p. 195)
Mira amb en Cruells, que té un telescopi les estrelles, la Creu del Cigne “!Quina companyia em feien els quatre claus d’aquella Creu, que parpellejaven al fons de l’ infinit! Tots plegats som tan desvalguts. Déu meu; necessitem tants que se’ns faci companyia!” (p. 188) Li explica que anteriorment havia tingut una aventura amb una dona divorciada que treballava en un music-hall
que li va dir “el amor es macho, però la pasión es hembra” “ Les dones sensuals em repel·leixen...com explicar-se aquest misteri, que una dona et pugui envescar fina a tal extrem i al mateix fer-te fàstic? (p. 198) “No és un altre truc diabòlic de la passió, aquest que res no desitgem tant com allò que se’ns refusa?”(p. 199)
En Lluís amb angines, i el seu batalló, tornen a Olivel. Ell, malalt, queda a casa de l’ Olegària que el cuida mentre els altres marxen al front. Va al Castell a veure la carlana que separa els pistils de safrà de les flors que llencen perquè no te cap utilitat, con fa tothom del poble. En Lluís li parla del plegamans, la beata “I vol creure que hi ha moments d’exasperació en què envejo el mascle devorat? Al menys va conèixer el seu instant de glòria, incerta tant com vulgui. Un instant, !però de quina durada! !Envejable! per què viure més? Un instant així val l’eternitat” (p. 218)
En Soleràs el visita.
- I la glòria de debò, ¿quina seria?
- La guerra i l’ amor, matar i el contrari...
“L’únic amor que m’interessa és l’ amor impossible... l’únic possible és l’ impossible”
Li explica que d’adolescent anava de putes i quan arribava a casa la tia es pixava al portal de la filla del notari amb la qui volien casar “Potser el plaer no és més que dolor al revés; potser el plaer per excel·lència no és més que dolor intensíssim girat misteriosament” (p. 236)
En Soleràs li dona les cartes de la Trini
SEGONA PART (cartes de la Trini a en Juli Soleràs)
La Trini escriu i es queixa de la seva solitud i de les poques cartes d’en Lluís. En canvi en Juli li escriu i li porta pots de llet condensada. Ella recorda el seu temps d’anarquista amb ell, quan repartien propaganda i l’ entrada en Santa Maria del Mar, on en Juli resa. Maten capellans i cremen esglésies i a partir d’aquí, la Trini, comença a anar a les misses clandestines i es fa batejar. La frase d’en Juli “venim de l’ obscè i anem al macabre”. Te 21 anys i recorda la solitud quan vivia amb en Lluís, posar al mon fills que han de morir. Estudia geologia i l’ avorreix, la repetició de la vida, la Creu o l’ Absurd. “Que llarg que pot ser un instant, l’ instant que separa allò que ja no és d’allò que encara era...!el passat de fa uns instants és tan passat com el de fa milions de segles! (p. 268)
La Trini es bateja en la casa d’uns burgesos i quan ho diu a la mare, anarquista, es barallen. El pare anarquista, no està d’acord amb els assassinats ni en el cremar esglésies. La Trini té amagat a casa el tiet Eusebi, director de la fàbrica de fideus que l’han col·lectivitzat i ha de fugir marxant a l’ estranger. Durant els dies que està amagat, conversen molt i li pronostica que en Lluís per ventura serà el millor fabricant d’Europa, malgrat, ara, no voler-ne saber res. Confia en ella, que és entenimentada que el faci reflexionar quan acabi la guerra. No hi haurà hereus, doncs el germà d’en Lluís, és frare de Sant Joan de Deu i ell té un fill deficient.
La Trini recorda els seus estudis a la Universitat amb en Juli i en Lluís. Les vendes de la revista, que ningú no comprava on hi escrivia el seu pare, un anarquista que predicava la pau també en temps de guerra. La pujada a la teulada de la Universitat per posar la bandera( que no saben quina) i al final s’inventen una de federal; la mort de l’ àvia paralítica que sempre estava en una habitació del darrere del pis del C/ Hospital; la seva anada amb en Lluís Forques, a pagès, carlins, a casa del seu avi, quan tenia 15 anys i en Lluís 18 i es feien passar per marit i muller; l’ anada a buscar el sac d’estraperlo, perquè no hi ha menjar.
La Trini viu en una torre a Pedralbes amb jardí i minyona, casa que havia estat de la mare d’en Lluís, casada amb el fabricant de fideus, per la qual cosa el seu germà Llibert, convertit en director de propaganda de Guerra, que ara viu com un potentat, diu burgesa a la Trini.
Els anarquistes maten gent pacífica, persegueixen el pare de la Trini, mestre, que s’ha de refugiar a casa seva. ¿De què han servit tants anys de propaganda pacifista si a l’hora de la veritat ens hem deixat arrossegar per la guerra? (p. 378) ens hauríem d’unir pels sentiments, no per les idees, el desencís d’una revolució que només ha aportat morts i destrucció. Han destrossat la industria, col·lectivitzant-la en mans d’ineptes que no en tenen ni idea i es queixa de la seva poca sintonia amb la seva dona, anarquista, que només pensa en la cultura i no en el benestar. La utopia de la caseta i l’hortet per a tot el proletariat.
El pare torna al seu pis, al C/Hospital, el barri on hi ha més bombardejos.
La Trini, en les seves cartes a en Juli, parlen de la seva infància. En Juli, sense pares i amb una tieta fadrina que li explicava rondalles plenes d’imaginació, la poesia i la fe per no sentir-se desventurats, unes pobres criatures desemparades.
En Lluís escriu poc però li envia una carta demanant-li per casar-se i en Juli li escriu explicant-li que en Lluís té relacions amb la senyora de l’ Olivo i li demana casar-se amb ell. La Trini, que només el te com un amic, “un amor fet de confiança i de repòs, un amor de germà i germana” (p. 408) “quan penso en la teva ma, tan expressiva quan l’ agites en la discussió o la conversa, però tan incapaç d’arrapar-se en força a res, massa blanca, massa crispada- la teva ma posant-se damunt meu, me n’esborrono d’una monstruositat contra natura...Jo voldria estimar-te amb tota l’ ànima, però amb res més que l’ ànima” (p. 411)
La Trini, que li a horror la soledat i amb l’ agraïment per tot el que ha fe per a ella i per en Ramonet, decideix: Faré el que diguis!
TERCERA PART
Monòleg en primera persona d’un capellà, en Cruells, amic d’en Soleràs i d’en Lluís. Parla des de la postguerra. Capellà en un suburbi d’una fàbrica d’un amo, en Creus, convertit en Kroitz, que parlen castellà i fa una fortuna amb l’ expropiació de la fàbrica col·lectiva i amb ajut de l’ església. En Llibert, el germà de la Trini, que feia cartells per a la República, ara fa la propaganda dels productes de la fàbrica i es casa amb la filla d’en Creus, després d’anular el seu matrimoni amb l’ artista, que no es considera vàlid.
En Cruells, orfe de pares, bon estudiant, és criat per una tia rica, que li regala un telescopi. Ben relacionada amb “el clero” que treballa perquè no es perdin les vocacions de capellans i s’esgarrifa quan el seu nebot decideix fer-se’n. Entra a la brigada d’en Soleràs i el troba: “Un noi estrany, abrupte, repel·lent i atraient a la vegada”. En Juli, miop i poc agraciat, criat per una tia rica, religiosa i espiritista “soc una tarat hereditari” “Ja que res fa sentir tants fàstics com allò que portem amagat dins nostre”, explica a en Cruells les seves escapades amb putes, malaltes “Irresistible seducció d’allò que és fugaç, allò que no durarà més que una curta nit de canícula!.. Caure de genollons als peus d’allò que ha de ser destruït per la malaltia, la vellesa, la mort. Renegar l’ Eternitat per córrer a fer-se esclau del temps!” “La Dona és un Oceà, l’ home un Sàhara. Aquestes duen immensitats enemigues, l’ aigua i la set, s’estan l’una al costat de l’ altra i no es barrejaran mai. Si es barregessin, naixeria el més gloriós dels continents” (p. 441)
Com els insectes o el cactus del desert que després de molts anys, tot estigués fet per aquest vol nupcial de plaer, que dura un instant i moren. “Tot és inexplicable excepte el no-res...si no existís res no hi hauria problema...el no-res és l’únic que no existeix i tota existència és un misteri. Cosa que equival a dir que pensar és perdre el temps, ja que un no pot arribar enlloc: o bé no hi ha res, o bé si hi ha alguna cosa, és misteri impensable” (p. 443)
“Elles no es deixen; amb honroses excepcions, ¿però qui s’ha interessat mai per les excepcions?...si et digués que des del moment que es deixen ja no tinc ganes de res...Cal conèixer que aquí hi ha un misteri; misteri per tot arreu! Es tracta de la nostra “altra voluntat”, d’aquell “algú altre” que actua des del moment de la nostra concepció”.
Recorda una nit de la tieta en trànsit: “Aquell fil d’escuma que va sortir dels llavis de la tieta era probablement ectoplàstic (ectoplasmàtic?: substància visible que revela la presència de l’ esperit)...Hi ha un fenomen psíquic a l’abast de tothom, és el somni, en somnis veiem coses rares, sentim sorolls, veus; tot això ho fabriquem nosaltres mateixos, però no amb la nostra voluntat conscient, sinó amb l’altra” (p. 453) “I aquest automatisme que ens te atrapats, que ens governa, aquesta voluntat inconscient, aquest doble abisme...Doble abisme, ja que tot això es mou entre dos misteris l’ origen i la fi, l’ obscè i el macabre, dos avencs sense fons” (p. 454)
“Un somia amb noietes virginals, aquelles que tenen la mirada més agressivament innocent i en els cabells aquell perfum de farigola...sí, Cruells, quan un té el cap ple de somnis impossibles, d’anhels inabastables, troba una pau profunda en el catau d’una puta ben madura, ben decadent, ben rebentada” (p. 457) “La nostra impotent voracitat davant l’ oceà femení...Per què és tan bell si no el podem posseir?...l’ Univers sencer no et saciaria, és Déu que caldria devorar!- Ve un moment que l’home es diu: És Déu que vull devorar! I Déu es deixa.”
En Cruells es sent deprimit quan en Soleràs desapareix de cop i en Lluís també. Construeixen cabanes i després d’una emboscada, marxa de nit amb el telescopi acompanyat i guiat per les estrelles. Està a punt de ser agafat pels moros i ferit, es trobat pels seus. Li comuniquen que en Lluís va ser greument ferit, però realment només ha estat una ferida lleugera. De nit, mentre dormen, li agafa les cartes que sempre llegeix en Lluís i pensa que com capellà, arreglarà la parella. Va amb permís a Bcn on al tramvia li prenen la cartera i els documents i ha d’anar a casa la tia a buscar diners. Va a les diferents cases de les dones dels amics, a explicar-los que han organitzat poder anar les dones al front, un front mort, lluny del perill, durant les festes de Nadal.
Van les dones al front mort i arreglen la casa on s’hi hostatgen que els anarquistes havien incendiat i matat el seu amo. El doctor i el capità Picó, un antic bidell de la Universitat, abans sempre embriacs, juren no tocar més l’ alcohol però acaben emborratxant-se en el dinar que organitzen.
La dona del doctor i la d’en Picó marxen a Barcelona, mentre la comandanta que tenia una filla i la Trini es queden més temps, perquè les criatures estan ben alimentades.
En Cruells acaba enamorant-se de la Trini però no li diu directament, li diu en tercera persona, que la Trini no entén. En Cruells no li confessa que va llegir les seves cartes però li aconsella que en Soleràs és molt estrany i li farà mal perquè només vol amors impossibles. “Els somnis, tenen a veure en aquesta part inexplicable de nosaltres que no coneixem. L’ amor és com un arbre que el seu fullatge s’expandeix al sol i en ple aire lliure, però les arrels s’enfonsen en el fang”
Escolta una baralla de la Trini amb en Lluís. La Trini l’acusa d’enamorar totes les dones, la carlana i la dona del doctor, la Merceditas i d’enganyar-la en relació al que li diu d’en Soleràs que també opina que en Juli és un desertor i ha traït tothom.
En Ramonet, el fill de la Trini i en Lluís es posa molt malalt i en Cruells intercedeix al Dr. que tocant el violí i embriac, a la fi descobreix que es diftèria, degut a la llet d’una vaca que varen requisar als contraris. En Cruells, no troba el sèrum necessari, que el curarà, a Barcelona. Va a veure el que té el poder, el germà de la Trini, en Llibert i aquest li diu que no en té. Torna al front i en Lluís, quan ho sap, va amb la Trini i el nen a buscar sèrum, fins la reixa que els separa del feixistes, on en Soleràs, és tinent. Aniran a demanar-li a la carlana, que va dir que li tornaria el favor al seu fill, quan fos necessari, malgrat que en Soleràs li diu que és espia.
Mentre tant una emboscada sobre els que es queden en el front, crea la desbandada i la retirada. El comandant embriac es llença des del campanar i el Doctor desapareix enmig de les bombes. Queden en Picó i en Cruells, que continuen la retirada amb els soldats que queden, enmig de misèria i morts. Una vella de Castel de Olivo, s’acosta a demanar ranxo dels soldats: “-Vimos al teniente Luisico el día de nantes del fregau. Ni nos vio, no mirava a naide; llevaba una mujer en el carro, toda envuelta en una manta, que semejaba la Dolorosa...tomaron el camino pa Olivel de la Virgen”
Olivel havia caigut el primer dia de l’ofensiva, sense resistència.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada