Incerta glòria, d'en Joan Sales. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

Incerta Glòria és la novel·la del drama d’una,  i de totes les guerres, dels ideals i de la frustració.

Tres personatges sense pares en la infància, criats per tietes, una espiritista i dues burgeses, marcaran per a sempre la seva personalitat. “Tarats hereditaris” Tietes que protegien però no sabien donar amor: El Lluís, en Juli Soleràs i en Cruells, el seminarista, amics des de la infància i en el front, de la nostra desgraciada guerra civil.

En Soleràs, un personatge, intel·ligent, estrany, abrupte, repel·lent i atraient, a la vegada;   miop en les coses visibles però corprès pel “més enllà” , el misteri, aquesta part desconeguda que ens regeix, que es mostra en els somnis, que no podem portar al terreny de la voluntat ni de la consciència. “Tot és inexplicable excepte el no-res...si no existís res no hi hauria problema...el no-res és l’únic que no existeix i tota existència és un misteri. Cosa que equival a dir que pensar és perdre el temps, ja que un no pot arribar enlloc: o bé no hi ha res, o bé si hi ha alguna cosa, és misteri impensable” (p. 443) I aquest automatisme que ens té atrapats, que ens governa, aquesta voluntat inconscient, aquest doble abisme...Doble abisme, ja que tot això es mou entre dos misteris l’ origen i la fi, l’ obscè i el macabre, dos avencs sense fons” (p. 454)

Tots naixem en una imatge obscena i morim en una escena macabre.

 

En Juli Soleràs, el personatge més filosòfic i existencialista, SAP dels instints mortífers i del seu gaudi que s’experimenta, com veiem en el sadisme i el masoquisme. SAP de l’ obscè i creu que “els freudians, els fotuts freudians, no veuen més que el costat obscè; son com els gegants de les processons, que tot ho miren per la bragueta (?) Els freudians , que el macabre se’ls escapa”. En Juli i l’autor del personatge, en Joan Sales, no SABEN que l’ altra costat, enfangat del doble abisme, on hi ha la nostra part fosca: el macabre, el sinistre,  han estat conceptes molt treballats i d’una importància vital en l’ estudi de la psicologia humana i la Psicoanàlisi.

SAP que el desig  es genera perquè hi ha quelcom que ens falta, que no es té. L’ absència que genera el  desig:  “L’únic amor que m’interessa és l’ amor impossible... l’únic possible és l’ impossible”.

“El amor es macho, però la pasión es hembra” “ Les dones sensuals em repel·leixen...com explicar-se aquest misteri, que una dona et pugui envescar fina a tal extrem i al mateix fer-te fàstic? (p. 198) “No és un altre truc diabòlic de la passió, aquest  que res no desitgem tant com allò que se’ns refusa?”(p. 199)

 

J. Lacan defineix el desig de l’ home, l’ obsessiu, com el desig impossible. “Un  somia amb noietes virginals, aquelles que tenen la mirada més agressivament innocent i en els cabells aquell perfum de farigola...” Noies que sempre s’escaparan, inabastables a la voracitat: “La nostra impotent voracitat davant l’ oceà femení...Per què és tan bell si no el podem posseir?...l’ Univers sencer no et saciaria, és Déu que caldria devorar!”

La voracitat de posseir, com en Soleràs amb les putes, atrapat entre l’ obscè el macabre, el don Juan, en Lluís, l’ home seductor, en la recerca d’un amor impossible. L’ oceà femení, un impossible, que sovint se’ls hi representa com una boca dentada de la que han de fugir, amb el resultat, sovint, de presentar símptomes d’impotència sexual. “Em feia por, amb aquells ulls que em xuclaven i aquella boca com una ventosa”-ens diu en Lluís-. “Per a mi havia estat la revelació d’una aspecte de la vida que segueix repel·lint-me; la sensualitat femenina. Una dona sensual em fa l’ efecte d’un monstre”. (p. 102) (la plegamans, que en el moment àlgid del coit, es menja el mascle) 

Poder atrapar l’instant fugaç d’un orgasme: “Irresistible seducció d’allò que  és fugaç, allò que no durarà més que una curta nit de canícula!.. Caure de genollons als peus d’allò que ha de ser destruït per la malaltia, la vellesa, la mort. Renegar l’ Eternitat per córrer a fer-se esclau del temps”, com feia en Soleràs quan anava amb les putes més tronades.

Tres homes: en Juli, en Lluís i en Cruells, sense pares, criats per tietes. En Juli i en Lluís, instal·lats  en el desig impossible i en Cruells, cercant un altre impossible,  el seu amor a Déu.

“Comprendre és això: rebre, sense parpellejar, entre els dos ulls la pròpia escopinada, l’impotent gargall; sentir tota la freda ràbia de la nostra immensa impotència” (p. 37)