Per què ser feliç quan podries ser normal?, de Jeanette Winterson (Montse Saez)

 

Sinopsi i crítica

Quan la jove Jeanette Winterson va confessar a la seva mare adoptiva que s’havia enamorat d’una noia, va rebre una resposta que la marcaria per sempre més: “Per què ser feliç quan podries ser normal?”. Aquesta és la història d’una dona que no es rendeix. La història d’un esperit lliure que es va refugiar en els llibres i en la recerca de l’afecte per superar els obstacles imposats per un món que no acceptava la seva manera de viure.

Llibre de memòries, autobiografia, oda al poder guaridor de la literatura, aquest és un testimoni colpidor sobre una infantesa escanyada per una mare autoritària i cruel. Una obra impregnada d’un humor ferotge que ens permet acompanyar una autora que busca incansablement la felicitat. Reflexiva i generosa, Jeanette Winterson exposa les seves vivències i reivindica l’amor com la millor llar on viure.

És el text més personal i divertit de l’autora de La passió i Frankissstein, una proesa literària que explora la memòria i la identitat.

Una de les memòries més entretingudes i emocionants dels últims anys. Un tresor meravellós sobre el consol i la saviesa (The Boston Glove)

Es tracta, probablement, de les memòries de més qualitat i més esperança publicades en molts anys, i com a tals, no us les podeu perdre (The Times)

Una autobiografia literària extraordinàriament tragicòmica (The Guardian. Millor llibre del 2011)

Una història trista, una història divertida, una història valenta (The Scotsman)

És un llibre escandalós, de resplendor fosca des del principi. Única i elèctrica, la vida de Winterson amb els seus pares adoptius és sovint terrible, però l’ha convertida en l’escriptora que és avui dia (The New York Times)

Una història dolorosa i punyent sobre la redempció, la sexualitat, la identitat, l’amor, la pèrdua i, en última instància, el perdó (Huffington Post)

Una autobiografia extremadament inusual, plena de cruesa, meticulosament honesta i entranyable (Publishers Weekly)

Un llibre fascinant, ple d’humor cru i amb una perspectiva sobre el llegat emocional de l’adopció, una refrescant declaració que entendre la vida és tan difícil com viure-la (Entertainment Weekly)

Un retrat ple de realisme i orgull de la vida de la classe treballadora. Un llibre ple de risc, d’humor negre i un treballat sentit d’autoconeixement (Bookforum)

Edicions del periscopi, 2021. Traducció de Dolors Urbina, professora de Traducció i Interpretació de la UAB des del 1998. Premi Nacional de Traducció 2019. Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

 

 

Comentari personal i sumari

 

• 1.       El bressol erroni

En aquest primer capítol, l’autora resumeix amb aquesta frase el que ella sentia que representava per la seva mare adoptiva, la senyora Winterson (Sra. W). Ens la descriu i també la casa on vivia i la relació amb les companyes de l’escola. Ens parla d’alguna de les seves primeres novel·les, especialment Oranges (Fruta prohibida), i de la conversa amb la Sra. W la primera vegada que va tornar per Nadal, després de haver de marxar de casa. També fa referència al Paul, el nen que només sabrem qui és al final de la novel·la, i a la dona del jardí, que no pot trobar, i no sap si era la seva mare biològica.

Quan la mare s’enfadava amb mi, que era tot sovint, deia: “El dimoni ens va portar al bressol erroni” (pàg. 13)

Crec en la ficció i en el poder de les històries perquè ens permet parlar noves llengües. No se’ns silencia. Tots nosaltres, quan patim un trauma greu, vacil·lem, tartamudegem; el nostre discurs té pauses llargues. Queda encallat. Recuperem la llengua a través de la llengua d’altres (...) Necessitava paraules perquè les famílies infelices són conspiracions de silenci (...) Ell o ella ha d’aprendre a perdonar-se (pàg. 21)

 

• 2.       El meu consell a tothom és: neix

Aquí ens descriu Manchester, la ciutat natal de l’autora, molt important per la indústria tèxtil però, alhora, amb la terrible situació de la classe obrera. Curiosament, la major part del Manifest comunista de Marx es va escriure a Manchester. Però per la Jeanette va significar una gran pèrdua, perquè entre les sis setmanes i els  sis mesos la seva mare la va donar en adopció. La seva nova família era un matrimoni a l’antiga i eren grans, de 37 i 40 anys. Després ens parla també de la pèrdua de la Sra. W i de com les uneix, malgrat que per la Jeanette es molt important la cerca de la felicitat, de donar sentit a la vida.

Jo no sé si és que no podia tenir fills o que simplement no era capaç de suportar el que s’havia de fer per tenir-los (pàg. 31)

Sempre estava sola. Malgrat tot, estava i estic enamorada de la vida (...) Quan em deixaven tancada fora de casa o tancada a la carbonera, m’inventava històries i oblidava el fred i la foscor (pàg. 33)

La pèrdua i el fet de perdre ens unien (...) Havia perdut el nom i la identitat. Els nens adoptats estan desplaçats. La mare sentia que tota la vida era un gran desplaçament. Totes dues volíem trobar casa nostra (pàg.35)

La cerca de la felicitat dura tota la vida i no està centrada en l’objectiu. El que cerques és un sentit, una vida amb sentit (...) la cerca no és tot o res. Com totes les històries d’aventures (pàg. 37)

 

• 3.       Al principi era el verb

En aquest capítol explica que qui es va encarregar de la llengua, d’ensenyar-li a llegir era la Sra. W que era una bona lectora. En aquella època els nens havien aprés  a llegir amb la llengua de la Bíblia de 1611 i amb la de Shakespeare. L’escriptora ens parla de històries i frases que li agradaven a la Sra. W, algunes Jeanette les va trobar en llibres de Shakespeare, però malauradament a partir dels 80 la cultura fa un gir i moltes d’aquestes històries, dites i narracions es van anar perdent.

Tenia altres versos favorits. Se’ns va espatllar el forn de gas (...) La Sra. W va contestar: ”És una ofensa que infligim al cel, als morts i a la natura”. Una càrrega feixuga per un forn (...) mes endavant, vaig trobar aquesta frase a Hamlet (pàg. 42)

Li agradaven les històries de miracles (...) No li agradaven les històries sobre la resurrecció dels morts. Sempre deia que, quan ella es morís, no se’ns acudís resar perquè tornés. Els diners del seu funeral estaven cosits a les cortines (...) hi havia una nota escrita a mà –estava molt orgullosa de la seva lletra– que deia: “No ploreu Jack i Jeanette. Ja sabeu on soc” (pàg. 45)

 

• 4.       El problema amb un llibre

Aquí ens explica el que la Sra. W pensava dels llibres, malgrat les seves contradiccions i com la Jeanette va començar a demanar llibres a la biblioteca pública i es va convertir en una gran bibliòfila, que comprava llibres i els amagava sota el matalàs. Fins que la va descobrir la Sra. W, els va llençar per la finestra i els va calar foc.

A casa nostra hi havia sis llibres. Un era la Bíblia i dos eren comentaris sobre la Bíblia. L a mare era pamfletista per temperament i sabia que la lletra impresa encén la sedició i la controvèrsia (pàg. 47)

Cada setmana la Sra. W m’enviava a la biblioteca pública d’Accrington per anar a buscar la seva reserva de novel·les de lladres i serenos. Sí, és una contradicció, però les nostres contradiccions no ho són mai per a nosaltres (...) Jo podia llegir llibres de no-ficció sobre reis, reines i història però mai, mai de ficció, aquells eren els llibres on hi havia problemes (...) Com que no tenia ni idea de què llegir ni en quin ordre, vaig decidir començar alfabèticament (pàg. 51)

Una vida dura necessita una llengua dura... i això és el que és la poesia. Això és el que la literatura ofereix: una llengua prou poderosa per dir com és la vida. No és un lloc on amagar-se. És un lloc on trobar-se (pàg. 54)

Vaig mirar com resplendien les flames i recordo haver pensat en l’escalfor que desprenien i la llum que feien en aquella nit glaçada i saturnal de gener. I els llibres sempre m’han donat escalfor i llum (pàg. 55)

I dreta al costat de la pila de paper i de lletres que cremava, encara calenta l’endemà al matí malgrat el fred, vaig entendre que hi havia una cosa que podia fer. “A la merda”, vaig pensar. “Els escriuré jo mateixa” (pàg. 57)

•     A casa

La descripció de la casa, del 200 de Walter Street, amb especial accent a la carbonera, al bon vàter i a la porcellana Royal Albert. En aquest capítol també pren protagonisme el pare, el treball, les experiències de la guerra, i la seva segona esposa, la Lillian. La convivència amb els avis materns, la cura de l’avia fins que va morir, la depressió posterior de la seva mare i la sordesa de la Jeanette per culpa dels carnots que va passar desapercebuda bastant temps per la seva mare. L’autora descriu molt be les dificultats que va tenir a l’escola, la solitud i la pobresa en que vivien, com no van respectar mai la seva intimitat ni va tenir mai clau de casa seva. També ens explica el concepte de casa i com el va trobar en els llibres.

La mare no em va pegar mai. Esperava que arribés el pare i li deia quants cops m’havia de donar i amb què... la palmeta de plàstic, el cinturó o simplement la mà (pàg. 60)

Ell sempre et va estimar, però ella no el deixava. No volia que te n’anessis. –No va moure ni un dit per mi (pàg. 65)

Vaig aprendre a tenir secrets molt aviat. A amagar el que sentia. A ocultar els meus pensaments (pàg. 68)

Jo havia acceptat l’etiqueta de “dolenta”. Era millor tenir alguna identitat que no tenir-ne cap. La major part del temps dibuixava l’Infern  i portava els dibuixos a casa perquè la mare els admirés (...) la mare creia que estava posseïda pel dimoni (pàg. 70)

Em llevava cada dia sola per anar a l’escola (...) Cada matí, quan baixava a baix, avivava el foc perquè no s’apagués i llegia la nota que m’havia deixat la mare: sempre hi havia una nota. Amb un recordatori general sobre rentar-se i una exhortació de la Bíblia, com “Cerqueu el Senyor” (pàg. 71)

Era una dona solitària que anhelava que alguna persona la conegués. Em penso que jo ara la conec, però és massa tard. O no ho es? Freud, un dels grans mestres de la narració, sabia que el passat no està fixat de la manera que suggereix el temps lineal. Podem tornar (...) Podem arreglar el que altres han trencat. Podem parlar amb els morts (pàg. 73)

Anar-se’n de casa només es pot fer quan es té una casa per deixar. I la partida no és només una separació geogràfica o espacial; és una separació emocional, volguda o no volguda (...) Per a mi, el concepte de casa era problemàtic. No representava ordre i no m’oferia seguretat (pàg. 74)

Quan vaig marxar de casa als setze anys vaig comprar una petita catifa. Era el meu món enrotllable. A qualsevol habitació. A qualsevol lloc temporal que tingués, desenrotllava la catifa. Era un mapa de mi mateixa (pàg. 78)

Va ser una d’aquelles decisions importants que et canvia la resta de la vida (...) fer el més sensat només és bona idea quan la decisió és molt petita (...) quan t’arrisques, quan fas el que has de fer, quan arribes al límit del sentit comú (...) no experimentes una gran joia ni una energia immensa. Ets infeliç. És un temps de dol. De pèrdua, de por (pàg. 79)

 

• 6.       Església

L’església pentecostal Elim va ser un lloc important perquè va ser el centre de la vida de la Jeanette durant setze anys. Des del llibre de l’Apocalipsi, els batejos d’adults, les nits de la Fraternitat, la carpa de la Croada de l’estiu i les croades de la Glòria, fins la tieta Nelly que li va ensenyar la primera lliçó d’amor. L’autora ens parla de la seva relació amb la Helen als quinze anys, de com les va descobrir la Sra. W i de l’exorcisme. Del ancià que va intentar aprofitar-se d’ella, del seu fals rendiment, només per fora, però del real de la Helen.  

La tieta Nelly no devia tenir gaire diners. Dos cops per setmana acollia tots els nens del veïnat i els feia sopa de patata o de ceba (...) Els ensenyava cançons i els explicava històries de la Bíblia, i trenta o quaranta nens escanyolits i afamats feien cua (...) Tots l’estimaven i ella els estimava a tots (...) Va ser la primera lliçó d’amor que vaig rebre (pàg. 92)

La Sra. W  no tenia una personalitat reconfortant. Si demanaves consol, no el rebies mai (...) M’estimava els dies que era capaç d’estimar. De fet, crec que era el màxim que podia fer. Quan l’amor és poc fiable i ets una nena, assumeixes que la naturalesa de l’amor –la seva qualitat–  és poc fiable (...) Jo no sabia que l’amor podia tenir continuïtat. No sabia que es podia confiar en l’amor (pàg. 93)

A casa, els nostres estats emocionals sempre estaven al límit (...) Quan em va pescar robant diners, va dir: “No tornaré a confiar en tu mai més”. No ho va fer (...) Quan volia aprendre a tocar el piano, em va dir: “Quan tornis de l’escola ja l’hauré venut” (...) ajaguda al llit, fent veure que no veia la llanterna, fent veure que dormia, i després amagant-me un altre cop en l’olor de la Helen, vaig poder creure que no havia passat res, perquè en realitat no havia passat res. Encara no (pàg. 96)

El pare no en volia saber res, de l’exorcisme, però no va intentar-lo. Va quedar-se a fer hores extres a la fàbrica i va ser la mare qui va rebre els ancians per a la cerimònia de pregària i renúncia. Ells feien la pregària, jo la renúncia. Ells van fer el seu tros. Jo no vaig fer el meu. (pàg. 97)

Vaig notar l’embalum dels seus pantalons. Va intentar besar-me. Em va dir que seria molt millor que amb una noia. Em va ficar la llengua a la boca. L’hi vaig mossegar. Sang. Molta sang. Desmai  (pàg.98)

Em pensava que érem el món l’una de l’altra. No érem amants, érem amor. Ho vaig dir a la Sra. W, no llavors, més tard. Ho va entendre (...) hem de recordar. No podem oblidar. M’escriuràs? “No et conec. No et puc conèixer. Sisplau no tornis” (pàg. 100)

• 7.       Accrington

Era la ciutat on vivia la família de la Jeanette de petita, al Lancashire, dominada pel comerç mundial del cotó i on es feien els maons Nori, d’iron a l’inrevés, molt durs i molt apreciats a Nova York. Però la prosperitat va donar pas a una depressió després de la guerra. Descriu que a la seva mare li agradava Nadal, les torrades amb mongetes, anar al cinema i fumar; i volia que ella de gran fos missionera. També explica com eren algunes botigues, especialment la de llaminadures que regentaven dues dones.

La mare era una esnob i no li agradava que em barregés amb les nenes de les galetes de gos. En realitat no li agradava que em barregés amb ningú, i sempre deia: “La nostra vocació és estar a part” (...) de tot i de tothom, si no era l’església (pàg. 102)

Als mercats res no era fix; regatejaves el preu. Això era part del plaer, i el plaer es trobava en el teatre quotidià (...) No sóc aficionada als supermercats i no m’agrada gens comprar-hi (...) Gran part del que em desagrada és la manca de vida (pàg. 104)

Sota el viaducte hi havia una botiga de roba i objectes de segona mà que era l’últim descendent dels encants del segle XIX. Hi havia un robavellaire que rondava pels carrers i la gent llançava al carro el que no volia i regatejava per endur-se el que volia (...) Sota el viaducte hi havia una porta de ferro com la reixa d’una presó (...) si continuaves caminant, si t’obries camí (...) llavors arribaves als llibres (pàg. 106)

Com que a la nit sovint era al carrer (...) passava molta estona mirant els estels i preguntant-me si es veien igual des d’un altre lloc que no fos Accrington (pàg. 109)

La millor botiga de llaminadures era de dues dones que potser havien estat amants o potser no (...) va arribar un dia que se’m va prohibir anar a la botiga de llaminadures. Va ser un cop fort, perquè sempre em donaven unes llepolies extra (...) Quan insistia per anar-hi, la Sra. W em deia que tenien passions poc naturals (...) Les meves altres botigues preferides, que també tenia prohibides, eren les que venien alcohol (...) eren les botigues on la Sra. W comprava els cigarrets, i tot sovint m’hi enviava a mi (pàg. 111)

Ella pensava que feliç volia dir dolent/erroni/pecat. O simplement estúpid. Semblava que la infelicitat anava unida a la virtut. Però hi havia excepcions. La Carpa Evangèlica, la porcellana Royal Albert, i Nadal també. Li encantava Nadal (...) era el moment de l’any en què la mare sortia al món com si el món fos alguna cosa més que una vall de llàgrimes (pàg. 113)

Però era Nadal, l’escola estava il·luminada i la Sra. W portava el seu abric de pell i el barret d’ocell, el pare anava net i afaitat i jo caminava entre tots dos i em sentia normal (pàg. 115)

 

• 8.       L’Apocalipsi

Aquí ens explica algunes de les exhortacions que la Sra. W escrivia, també que era o havia llegit molt però saltant les coses que no li semblava be que la nena escoltés. També quan la van deixar sola per anar de vacances, sense la clau de casa seva i com ella i la seva amiga Janey hi van entrar fins que va aparèixer l’oncle Alec i els dòbermans. Finalment, quan la Sra. W la va fer fora de casa i li va dir la frase que dona títol al llibre.

 Al vàter de fora, just quan hi entraves, hi havia un cartell. Si t’hi quedaves dret, hi deia: NO DEIXIS PER DEMÀ ELS AFERS DEL SENYOR. Si t’hi asseies, llegies: ELL ET FONDRÀ ELS INTESTINS COM SI FOSSIN CERA (...) Al àpats, hi havia un petit rotlle de la capsa de les promeses al costat de cada plat (...) tanques els ulls i n’agafes un. Pot ser reconfortant: QUE ELS VOSTRES CORS S’ASSERENIN I NO TEMIN. O pot ser aterridor: ELS PECATS DELS PARES ELS PAGUEN ELS FILLS (pàg. 118)

Quan jo tenia uns set anys, em va llegir Jane Eyre. La considerava adequada perquè hi surt un pastor (...) la Sra. W llegia en veu alta i se saltava algunes pàgines (...) Només em vaig adonar quan finalment la vaig llegir pel meu compte. I ho feia molt bé, això de girar els fulls i inventar-se el text espontàniament a l’estil de Charlotte Brontë. El llibre va desaparèixer quan em vaig fer gran (pàg. 119)

L’única educació sexual que vaig rebre mai de la mare va ser una ordre: “no deixis mai que un noi et toqui aquí baix”. Jo no tenia ni idea de què volia dir. Em feia la sensació que es referia als genolls (...) Havia entrat al lloc que ella més temia: el terror del cos, la irresolució del seu matrimoni, la humiliació de la seva mare per la grolleria d’un marit faldiller. El sexe li repugnava. I ara, quan em mirava a mi, veia el sexe (...) Era inevitable que tingués una altra amant. Ella ho sabia. Em vigilava. Inevitablement, m’hi va empènyer (pàg. 121)

A la nit vam enfilar-nos a la tàpia i vam saltar al pati (...) Vaig trobar una palanqueta i un martell i vaig obrir la porta de la cuina. Vam entrar (pàg. 124)

Ens vam agafar les mans. Jo em preguntava com devia ser tenir una casa pròpia on poguessis entrar i sortir, acollir gent, on no hauries de tenir por mai més. Vam sentir que algú obria la porta. Hi havia gossos que bordaven (...) darrere els dòbermans hi havia el germà de la mare, l’oncle Alec. La Sra. W havia deduït que jo aconseguiria tornar a casa (...) Ella l’odiava. Ell havia heretat el negoci d’automòbils del seu pare i ella s’havia quedat sense res (pàg. 127)

Vivia en el meu propi món de llibres i amor. Era un món intens i pur. Tornava a sentir-me lliure, suposo que perquè m’estimaven. Vaig portar flors a la Sra. W. Quan vaig tornar aquella nit (...) Les tiges eren al gerro. N’havia tallat els calzes i els havia llençat al foc sense encendre (...) sobre la capa de carbó negre, hi havia els pètals blancs dels petits clavells (pàg. 129)

Has tornat amb el dimoni. Doncs t’ho dic ara: o te’n vas d’aquesta casa i no tornes mai més o deixes de veure aquesta noia (...) vaig començar a fer la maleta. No tenia ni idea de què faria (pàg. 130)

Quan soc amb ella soc feliç (...) Semblava que ho entenia i, per un instant vaig pensar que canviaria d’idea, que parlaríem, que serien al mateix costat del mur de vidre. Vaig esperar. Va dir: -Per què ser feliç quan podries ser normal? (pàg. 131)

• Literatura anglesa de la A a la Z

A part dels llibres i poemes que llegia, Lewis Carol, Joseph Conrad, Nanokow, Stein, T.S. Elliot, Shakespeare... l’escriptora ens descriu els difícils dies que va passar al marxar de casa, de com només podia dormir en un mini fins que la Sra. Ratlow, la directora d’anglès li va oferir una habitació que tenia lliure. També ens parla del descobriment de la psicoanàlisi i del sistema decimal Dewey de classificació.

A la biblioteca pública d’Accrington hi havia un exemplar de pràcticament tot (...) Als setze anys, havia arribat només fins la M..., deixant de banda a Shakespeare, que no forma part de l’alfabet (...) Shakespeare és tot l’alfabet (pàg. 133)

La radicalitat de Woolf i Stein és que a les seves novel·les van fer servir persones reals (...) Per mi, que em fascina la identitat i com et defineixes tu mateixa, aquells llibres van ser crucials. Llegir-te tu mateixa com a ficció i també com a realitat és l’única manera de mantenir oberta la narració, l’única manera d’impedir que la història segueixi un impuls propi, tot sovint cap a un final que no vol ningú (pàg. 137)

La Sra. Ratlow era una dona de mitjana edat, rodona com un gat pelut (...) Era vanitosa i ridícula i feia molta por, tot alhora, i nosaltres o ens en rèiem o ens n’amagàvem. Però  li encantava la literatura (...) i el 1970 fins i tot havia agafat l’autobús per anar a veure la producció llegendària d’El somni d’una nit d’estiu de Peter Brook, amb un escenari consistent en una senzilla caixa blanca (pàg. 142)

Vius en un Mini i quan treballes al mercat per guanyar diners o ets aquí a l’institut, i, si no, ets a la biblioteca pública llegint la literatura anglesa en prosa de la A a la Z (...) –Ara  hi he inclòs la poesia (...) A casa hi tinc una habitació lliure. Tu et pagues el menjar i no vull soroll després de les deu. Et puc donar una clau (pàg. 143)

Et donaré un consell. Quan ets jove i llegeixes una cosa que no t’agrada gens, deixa-la de banda i torna a llegir-la tres anys després. I, si encara et desagrada, torna a llegir-la tres anys més tard. I quan ja no siguis jove –quan tinguis cinquanta anys com jo ara– torna a llegir el que més et va desagradar (pàg. 145)

La biblioteca estava en silenci. Era com devia ser un monestir, on tenies companyia i entesa però pensaves tot sol (...) Això és el que explicava Jung, es clar: el caos del nostre contingut inconscient lluita per trobar el lloc adequat en l’índex de la consciència (pàg.146)

 

•    Aquest és el camí

Aquí ens explica com va demanar plaça a la Universitat d’Òxford, en un college progressista i al final la va aconseguir. També perquè va votar la Thatcher el 1979 i més tard els socialistes.

Vaig decidir demanar plaça a la Universitat d’Oxford per estudiar filologia anglesa perquè era la cosa més impossible que podia fer (pàg. 151)

Jo era un dona. Era una dona de classe obrera. Era una dona que volia estimar dones sense sentir-se culpable ni ridícula. Aquestes tres coses formaven la base de la meva política, no els sindicats ni la lluita de classes (pàg. 153)

Vaig ser incapaç de parlar amb claredat durant les entrevistes perquè, per primera vegada a la vida, sentia que no anava ben vestida i que no parlava bé (...) unes setmanes després vaig assabentar-me que no m’havien admès. Estava desesperada. La Sra. Ratlow em va dir que havia de buscar altres opcions. No m’interessaven altres opcions: m’interessava Oxford. Així doncs, vaig elaborar un pla (pàg. 155)

 

Era una introducció raonable als prejudicis i plaers d’una llicenciatura a Oxford (...) Per què hi havia tan poques dones poetes i novel·listes i encara menys considerades importants? Estava emocionada i plena d’esperança, i també preocupada pel que m’havien dit. Com a dona, hauria de ser espectadora i no partícip? Ho assolís o no, havia d’intentar-ho (...) Passés el que passés aquell dia, va donar fruit; un any despès, havia aconseguit la plaça (pàg. 158)

 

• 11.   Art i mentides

Ara ja a Oxford, l’escriptora ens descriu l’ambient, les classes, els amics, el tutor. I explica la visita a Accrington per Nadal amb la seva amiga Vicky, el treball a l’hospital psiquiàtric i com es va acomiadar definitivament de la seva mare.

La primera tarda com a universitària, el tutor es va dirigir a mi i em va dir: “Tu ets el nostre experiment de classe obrera”. Després es va girar cap a la dona que arribaria a ser la meva millor amiga, i que ho continua sent, i li va dir: “Tu ets l’experiment negre”. Molt aviat ens vam adonar que el nostre tutor era malèvolament homosexual i que les cinc dones del nostre curs no rebríem cap mena d’instrucció. Hauríem d’educar-nos nosaltres mateixes (pàg. 163)

Malgrat el sexisme, l’esnobisme, les actituds patriarcal i la indiferència envers el benestar dels estudiants, la gran virtut d’Oxford era el rigor dels objectius i el convenciment inqüestionable que la vida del pensament era el nucli de la vida civilitzada (pàg. 164)

Em preguntava si el passat podia ser redimit –podia ser reconciliat (...) Em preguntava això perquè se m’havia acudit anar a veure la Sra. W (...) Jung defensava que un conflicte no es pot resoldre mai en el nivell on sorgeix, que en aquest nivell només hi ha un guanyador i un perdedor, no una reconciliació. S’ha d’estar per damunt del conflicte (pàg. 166)

Hi anava amb la meva amiga Vicky. Havia avisat la Sra. W que era negra. D’entrada, això va ser un gran èxit, perquè a la Sra. W li agradava molt la idea de les missions (...) Va anar a veure uns veterans de l’Àfrica per preguntar: “Què mengen allà?”. La resposta va ser que menjaven pinya (pàg. 167)

La Sra. W era molt obsessiva i havia estat pràcticament un any fent mitja per Jesús (...) Tota la casa havia estat redecorada amb punt de mitja (pàg. 168)

Durant les festes, la Vicky i jo treballàvem a l’hospital psiquiàtric, l’immens edifici victorià on jo havia viscut i treballat durant l’any que no vaig estudiar (...) potser aquella immensa follia va apaivagar les meves pertorbacions. Sentia compassió. Em sentia afortunada. És fàcil tornar-se boig (pàg. 170)

A la casa de Walter Street l’ambient era encara més enfollit que a la feina. La casa s’enfosquia i s’esquerdava, com un conte de Poe. Hi havia les decoracions de Nadal i els llums de colors, però això encara la feia més aterridora. Durant una setmana la Sra. W no ens havia dirigit la paraula (pàg. 171)

La teva mare està empipada (...) La Vicky no estava acostumada a un estil de conversa que incloïa episodis de silenci que duraven dies i anuncis sobtats de fatalitat (...) –Adéu, mama. No va contestar. Ni llavors, ni més tard. No hi vaig tornar mai. No la vaig tornar a veure (pàg. 173)

• Entreacte

A la meva feina, he hagut d’enfrontar-me al pes del temps del rellotge, del temps del calendari, del desenvolupament lineal. El temps pot ser el que impedeix que passi tot alhora, però el domini del temps és el món exterior. En el nostre món interior, podem experimentar esdeveniments que ens van passar en un moment donat com si passessin simultàniament. Al nostre jo lineal no l’interessa el “quan” sinó el “per què” (pàg. 175)

De la matriu a la tomba d’una vida interessant... però no puc escriure la meva, mai no he pogut. Ni a Oranges. No ara. Preferiria continuar llegint-me a mi mateixa com a ficció més que com a realitat (pàg. 176)

 

• 12.   Viatge nocturn per mar

Aquest capítol és on la Jeanette Winterson explica una de les parts més complicades, potser la mes fosca, de la seva vida durant els anys 2007 i 2008. Des del trencament amb la Deborah Warner, amb la que havia mantingut una relació de sis anys, fins la relació amb el seu pare després de perdre la segona esposa, on troba el certificat d’adopció. Ens descriu la dificultat per escriure, les al·lucinacions i les veus que sent i col·loca en la categoria de bogeria, i el pensament de suïcidi. Però també coneixem alguns dels seus amics més propers, els èxits que aconsegueix, les frases amb que descriu les seves novel·les, les “amagades” a la llibreria Shakespeare and Co de Paris i, finalment, la recuperació amb la possibilitat d’escriure el llibre infantil “The Battle of the Sun” i la lectura de Neville Symington.

Quan era petita vaig ficar-me en un calaix fent veure que el calaix era un vaixell i la catifa el mar. Hi vaig trobar el meu missatge en una ampolla. He vaig trobar una partida de naixement (...) mai no vaig voler trobar ela meus pares biològica: si em semblava una desgràcia tenir un parell de pares, tenir-ne dos parells em podia destruir (pàg. 177)

Oranges ho va guanyar tot –els premis BAFTA i RTS, un premi al meu guió a Canes, nombrosos premis estrangers– i va ser un gran tema de conversa el 1990 (...) una fita per a la cultura gai, i confio que també fos una fita cultural. En una enquesta del 2008 sobre les millors sèries de la BBC va quedar vuitena. Vaig pensar que (...) la meva mare Jess en sentiria parlar i lligaria caps. Doncs no (pàg. 178)

Sempre que escric un llibre se’m forma una frase al cap (...)

La passió: “Us estic explicant històries. Creieu-me”

Written on the body: “Per què la mesura de l’amor és la pèrdua?

The Powerbook: “Per evitar ser descoberta, sempre fujo. Per ser jo qui descobreix, continuo fugint”

Weight: “A l’home lliure no se li acut mai fugir”

Planeta blau: “Tot sempre porta l’empremta del que va ser”

En la meva novel·la anterior, Lighthousekeeping, havia treballat amb la idea d’un registre fòssil. Ara hi tornava a ser: la sensació d’escriure damunt d’una altra cosa, però que encara pot distingir-se a sota. Els colors i les formes revelades sota la llum ultraviolada (pàg. 179)

Vaig anar a Accrington a buidar el seu bungalou (...) Pobre papa. Havia pensat mai que sobreviuria a dues esposes? (...) El primer paper era una ordre judicial datada de 1960. Era el certificat de la meva adopció formal. El segon era una mena de ITV de nadons (...) Estava prou be per ser adoptada. M’havien donat el pit... i havia tingut un nom, violentament ratllat. La part de dalt del paper estava estripada (...) També hi havia un nom ratllat (pàg. 181)

Tendeixo a treballar obsessivament els textos i els incorporo a la meva obra. La llegenda del grial n’és un (...) conte d’hivern. La meva obra de Shakespeare preferida: un nen abandonat. Un món malalt que no s’esmenarà si “no és trobat allò que s’ha perdut” (...) el present i el perfet fan servir la gramàtica per mostrar-nos la gravetat de la pèrdua (...) La Deborah em va deixar. Fi (pàg. 183)

A mi m’encanta tornar a casa... i la meva idea de la felicitat és arribar a casa i trobar-hi algú que estimo (pàg. 184)

Pensava en el suïcidi perquè havia de ser una opció (...) els dies bons ho feia perquè em procurava una sensació de control; per última vegada tindria jo el control. Els dies dolents m’aferrava a una corda cada cop més fina. La corda era la poesia. Les meves amigues no em van fallar mai i, quan podia, hi parlava (pàg. 185)

La llengua em va abandonar. Era al lloc anterior a l’adquisició de la llengua (...) No podia trobar les paraules, per l’estat en què em trobava, però tot sovint podia escriure, i ho feia amb esclats d’il·luminació (...) Vaig pensar en un conte, un conte de Nadal (...) El conte va sortir publicat a The Times (...) i no va ser la última vegada que els llibres em rescataven. Els llibres eren els bots salvavides (...) em guiaven sobre les marees de sentiments (...) No volia sentir (pàg. 187)

Jo havia nascut dues vegades, oi?, la meva mare perduda i la meva nova mare, la Sra. W. Aquesta doble identitat, en si mateixa una mena d’esquizofrènia (...) Vaig entendre que néixer dues vegades no significava només estar viva, sinó triar la vida triar estar viva i conscientment compromesa amb la vida, en tot el caos exuberant... i el seu dolor (pàg.191)

Tot sovint sento veus. Sé que això em col·loca en la categoria de la bogeria, però m’és igual. Si creieu, com jo, que la ment vol curar-se i que la psique busca coherència i no desintegració, no es difícil concloure que la ment manifestarà el que calgui per aconseguir-ho (...) en el passat les veus eren respectables, desitjades i tot. El visionari i el profeta, el xaman i la bruixa. I el poeta, es clar. Sentir veus pot ser una cosa bona (pàg. 193)

Hi havia una persona dins meu, un tros de mi, descriviu-ho com vulgueu, tan danyada que estava disposada a veure’m morta per trobar la pau (pàg. 194)

Una veu de fora del meu cap –no dins– em va dir: “Lleva’t i posa’t a treballar” (...) Des de llavors, vaig escriure un llibre infantil que es deia “The Battle of the Sun” (...) No és cap sorpresa que fos un llibre infantil. La criatura dement que era jo era com una nena petita. Volia que li expliquessin un conte. La meva part adulta l’hi havia d’explicar (pàg. 196)

Llegia Jung des del 1995. Ja tenia tota la col·lecció de Freud i havia llegit coses sobre la ment, el cos i l’esperit (...) vaig trobar Symington (...) em va ajudar, perquè ja estava prou bé per voler un marc dins el qual pensar el que m’estava passant (pàg. 199)

 

• 13.   Aquesta cita té lloc en el passat

En un temps posterior, explica el llarg recorregut de l’escriptora i la paperassa pels Registres Civils que va comportar trobar la seva família biològica i els dubtes que va tenir per telefonar la seva mare; com la van ajudar la seva nova parella Susie Orbach, que defineix com una de les psicoanalistes més expertes del món, la seva amiga Ruth Rendell, que forma part de la noblesa britànica, i l’assistenta social Ria Hayward, una dona afectuosa i espontània. També descriu els últims moments que va passar amb el seu pare adoptiu, fins la seva mort. Ara tornem a trobar aquell nen del primer capítol, en Pol i es fa referència a la dona que va visitar la Sra. W i també els motius de ser donada en adopció.

Aquest és un dels molts documents que vaig intercanviar amb el jutjat que posseïa el meu expedient d’adopció. Soc una dona intel·ligent i tinc molts recursos, però el procés d’adopció em va deixar fora de joc (...) Volia deixar-ho córrer. Tampoc no estava segura d’haver volgut començar. Vaig tenir la sort d’haver-me enamorat de la Susie Orbach. Feia poc que sortíem, però ella volia que jo sentís que em trobava en un lloc segur (pàg. 202)

Segura com em sentia amb ella, em va semblar que podia continuar la cerca. L’adopció comença amb solitud (...) Per tant, el viatge de tornada no s’hauria de fer en solitud (...) Soc ben coneguda al RU i, si havia de trobar-me amb la mare, volia que fos amb mi que es trobés, no amb el meu personatge públic (pàg. 204)

La Ruth em va posar en contacte amb el director del servei d’assessorament judicial per a la infància i la família del RU (...) Vaig dir-li els noms que durant 42 anys havia guardat per a mi: Jessica i John, els noms dels meus pares i els seus cognoms (...) havien obert l’expedient, però els noms que li havia donat no coincidien. De qui era doncs la partida de naixement (pàg. 206)

M’aixeco. No puc respirar (...) Llegeixo els noms. Em brollen llàgrimes. Els noms són com runes. Ria: “Al llarg dels anys, he assessorat moltes mares que donen els seus fills en adopció i, t’asseguro que mai no volen fer-ho. Eres una nena estimada, ho entens? No, no m’he sentit mai estimada (...) Tota la vida he repetit pautes de rebuig. Tenia la sensació que el meu èxit amb els llibre no em corresponia del tot (pàg. 208)

En l’economia del cos, l’autopista límbica té prioritat sobre les carreteres neuronals. Vam ser dissenyats i construïts per sentir i no hi ha pensament ni estat mental que no sigui també un estat de sentiment. Ningú no pot sentir massa, tot i que molts de nosaltres ens esforcem per sentir massa poc. Sentir fa por. Bé, a mi me’n fa (pàg. 210)

“Sol·licitant... formulari habitual... remetre’l” Que no demano una puta targeta de crèdit, imbècils! I el que va passar després m’avergonyeix, però m’obligaré a escriure-ho: em vaig pixar. No sé perquè ni com. Sé que vaig perdre el control de la veixiga (pàg. 212)

Durant la meva època boja/dolenta, anava a veure el papa una vegada al mes (...) havíem previst que el 2008 vingués a casa meva per Nadal (...) Quan va arribar, li vaig preguntar molt amablement si es volia morir, i em va somriure i va dir: “Després de Nadal” (pàg. 217)

Vaig obrir les cortines per deixar entrar els estels, per si el papa es despertava, en aquest món o en algun altre (...) em vaig adonar que amb tot l’embolic de les maletes, els pastissets de fruites i els regals, no m’havia acomiadat (...) just quan arribava darrere seu al peu del turó, el semàfor va canviar i el vaig perdre de vista. L’endemà, el papa va morir (pàg. 218)

La meva mare es va casar després que jo fos adoptada. El nom del pare no constava a la meva partida de naixement (...) vaig descobrir que tinc un germà, o si més no un mig germà (...) em preguntava si gran part de la negativitat envers els homes en general estava lligada a aquests orígens perduts (pàg. 221)

La majoria de dones saben donar, ens han preparat per això, però la majoria també troben difícil rebre. Tu ets generosa, i ets amable (...) No confies en el meu amor (...) El treball d’amor que he de fer ara és creure que la vida em tractarà bé. No he d’estar sola. No ho he de lluitar tot. No he de fugir (...) el que se m’ofereix és amor, amor estable, sa i constant (pàg. 223)

El teu pare era miner! Li agradava l’esport (...) Al formulari on hi diu “Raó de l’adopció”, la meva mare hi va escriure: “Millor per a la Janet tenir una mare i un pare” (pàg. 224)

Hi havia un altre nadó... abans que tu... un noi... Paul (...) hi ha una nota de la Sra. W que no em deixen veure on expressa una gran decepció i explica que ja havia comprat les robes de nadó d’en Paul i que no podrà permetre’s comprar un joc nou (...) i jo que pensava que la meva vida era tot tria sexual i feminisme i, i... resulta que vaig començar com un nen (pàg. 226)

Tinc un amic que té una mentalitat críptica com de mots encreuats i li encantes els ordinadors. Estava decidit a trobar el meu arbre genealògic. L’objectiu eren els parents masculins, perquè els homes no canvien de cognom. Al final va trobar un resultat directe: un oncle (pàg. 228)

Vols que marqui el número? –va dir la Susie. Sí. No. Sí. No. Sí. I jo vaig fer el que faig sempre quan em sento aclaparada: me’n vaig anar a dormir (...) I al cap d’uns dies va arribar una carta, amb una foto meva de quan tenia tres setmanes (...) tenia setze anys quan va quedar embarassada. Que em va cuidar sis setmanes en un centre per a mares i nadons abans de lliurar-me “Va ser tan dur! Però no tenia diners ni lloc on anar “. I després deia “Sempre et vaig estimar” (pàg. 230)

 

• 14.   Una trobada estranya

Parlant amb la seva amiga, Beeban Kidron, directora de cinema que va dirigir Oranges per a la televisió, es defineix a sí mateixa, també explica la influència de La Ruth en conèixer la seva família biològica. Finalment te la seva primera trobada amb la seva mare, l’Ann, el seu germanastre Gary, la tieta  Linda... i tenen la seva primera trobada.

Parlava amb una amiga meva Beeban Kidron. Totes dues hem estat persones colèriques i difícils, però totes dues hem arribat a una mena d’acord amb la vida; no un compromís sinó un acord. Reien parlant de la Sra. W i de com n’era de monstruosa i impossible, però totalment adequada per a algú com jo, que, com ella, no podria haver acceptat una vida poc intensa (pàg. 231)

 

Soc la mena de persona que prefereix caminar que esperar un autobús. La mena de persona que canvia de direcció abans d’esperar en un semàfor. La mena de persona que parteix de la base que quan es presenta un problema és perquè jo el resolgui. No soc capaç de fer cua i no accepto un no com a resposta (pàg. 233)

Hi ha la fantasia popular, que tan la psicoanàlisi com la ciència han demostrat errònia fa temps i que cap poeta ni místic no ha cregut mai, que és possible tenir pensament sense sentiment. No ho és. Quan som objectius també som subjectius (...) dir-li a algú que no sigui emotiu és dir-li que estigui mort. La meva impossibilitat de sentir era conseqüència d’impedir el sentiment quan es tornava massa dolorós (pàg. 235)

Ja hi som. És aquí (...) em sento atrapada, desesperadament espantada i físicament marejada. La Susie m’ha dit que he d’acceptar el que sento i no ofegar-ho, per difícil que sigui (...) surt la meva mare. És baixeta, d’ulls brillants, amb un somriure lluminós (pàg. 237)

L’Ann ho sap tot de la meva vida (...) La mare és directa i amable. Això se’m fa estrany. Una progenitora sempre ha de ser laberíntica i venjadora. M’inquietava dir que surto amb una noia (...) –No es cap problema per a mi –diu l’Ann (pàg. 238)

Sí, ens assemblem. L’optimisme, la confiança en nosaltres mateixes. La desimboltura corporal de totes dues. M’havia preguntat moltes vegades com era que sempre em sentia tan bé en el meu cos i m’agradava tant. La miro i penso que deu ser per herència (...) Han conservat l’orgull de classe per ser qui són i el que són capaços de fer. S’agraden. Me n’adono. Jo els escolto. És així com hauria estat? Però l’Ann havia de treballar sempre (...) I suposo que jo hauria hagut de cuidar els meus germans. I no m’hauria agradat gens (pàg. 241)

Tota la vida he estat òrfena i filla única. Ara arribo a una família nombrosa i bulliciosa que va a sales de ball i viu eternament (...) Em sento orgullosa d’ells, de mi, del nostre passat, del nostre llegat. I em sap greu. No hauria de ser jo l’única que ha estudiat. En aquella casa són tots intel·ligents. Tots reflexionen sobre les grans qüestions (pàg. 242)

Es fàcil parlar amb ells. Passen cinc hores francament ràpid, però me n’he d’anar (...) Estic esgotada. L’Ann m’abraça. –Tot sovint m’he preguntat si mai intentaries trobar-me. Esperava que ho fessis. Jo volia buscar-te, però no em semblava correcte (...) tinc un missatge de l’Ann. “Espero no haver-te decebut” (pàg. 243)

 

• 15.   La ferida

Una nova trobada amb la seva mare biològica la fa reflexionar sobre la seva vida i les dues mares que va tenir, que no pot deixar de comparar.

La mare va haver d’amputar-se una part d’ella per deixar-me marxar. He sentit la ferida des de llavors. La Sra. W era una barreja de veritat i frau. Va inventar moltes mares dolentes per a mi: dones caigudes, drogoaddictes, bevedores, caçadores d’homes. L’altra mare havia de carregar moltes coses, però les vaig carregar jo per ella volent defensar-la i sentint-me avergonyida al mateix temps. La part més difícil era no saber (pàg. 245)

L’objectiu del viatge és tornar a casa (...) No pots renegar del que és teu. Després d’amagar-ho, sempre hi ha el retorn, el càlcul, la revenja, potser la reconciliació. Sempre hi ha el retorn. I la ferida t’hi porta. És un camí de sang (...) Néixer, per si sol, ja és una ferida. La sang menstrual solia tenir una significació màgica (...) El nadó és una guarició i un tall. El lloc de la pèrdua i de la trobada. Neva. Soc aquí. Perduda i trobada (pàg. 247)

Però que la ferida es guareixi no la fa desaparèixer; sempre hi haurà una cicatriu (...) Com la meva mare, que també té la ferida i ha hagut d’adaptar la seva vida a una tria que no volia fer. Ara, a partir d’ara, com ens coneixem l’una a l’altra? Som mare i filla? Què som? La ferida de la Sra. W era gloriosa, com de màrtir medieval, esculpida i gatejant per jesús, i arrossegava la creu perquè tothom la veiés. El sofriment era el significat de la seva vida (pàg. 248)

Vaig demanar el teu llibre a la biblioteca abans que m’enviessis res –em va dir l’Ann– i vaig dir a la bibliotecària “És la meva filla” (...) Me’n sentia tan orgullosa! (...) La Sra. W amb el mocador al cap, enrabiada. I penso “Per què no estàs orgullosa de mi?” Pip pip... més monedes a la ranura... “És la primera vegada que he hagut de demanar un llibre amb un nom fals” (...) Els finals feliços no són més que una pausa. Hi ha tres tipus de grans finals. Revenja. Tragèdia. Perdó (...) Però hi va haver perdó. Soc aquí. Ja no tornaré a anar-me’n. Soc a casa (pàg. 250)

 

• Coda

Són les conclusions finals de Jeanette Winterson i, malgrat tot, com viu en perspectiva la situació i el que motiva la prevenció i/o el distanciament envers la seva mare biològica.

Quan vaig començar aquest llibre no tenia ni idea de què en sortiria. L’escrivia a temps real. Escrivia el passat i redescobria el futur. No sabia com em sentiria quan trobés la meva mare. Encara no ho se (...) Moltes persones que troben les seves famílies biològiques queden decebudes. Moltes se’n lamenten. Moltes altres no les busquen perquè els fa por el que poden trobar, els fa por el que podrien sentir, o pitjor encara, el que podrien no sentir (pàg. 251)

Em sembla que li agradaria que li deixés ser la meva mare. Em sembla que voldria que ens veiéssim regularment (...) Què em fa anar amb compte? De què tinc por? No ho sé. Hi ha un gran buit entre les nostres vides. A ella encara la molesta el món Winterson. Se’n sent culpable, però jo prefereixo ser el jo que soc, el jo que he esdevingut, i no el que hauria pogut arribar a ser sense llibres, sense educació i sense totes les coses que m’han passat pel camí. Em penso que soc afortunada. Com es pot dir això sense desconsideració i sense infravalorar el seu món? (pàg. 253)

L’adopció és moltes coses alhora. I és tot i res. L’Ann és la meva mare. També és algú que no conec gens (...) Sé que l’Ann i la Linda volen incloure’m en la seva família. Jo no hi vull ser inclosa, i això és difícil per a elles. Em fa semblar insensible i distant (...) He llegit molts relats de retrobaments d’una emoció aclaparadora. La meva experiència no ha estat així (...) jo no puc ser la filla que ella vol. Jo tampoc no podia ser la filla que la Sra. W volia (pàg. 254)

L’amor. Una paraula difícil. On comença tot, on tornem sempre. L’amor. La manca d’amor. La possibilitat de l’amor. No tinc ni idea de què passa a continuació (pàg. 255)