Per què ser feliç quan podries ser normal?, de Jeanette Winterson. Una aportació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

 

La història autobiogràfica de l’ autora, una nena adoptada. La recerca fallida de  l’ AMOR, “no m’he sentit mai estimada. Soc el bressol erroni”. L’ amor que sovint confonem amb el mite de la taronja partida, que en algun moment serà complerta. L’ amor amb  que acaba el llibre: “L’ amor. Una paraula difícil. On comença tot, on tornem sempre. La manca d’amor. la possibilitat de l’ amor. (p. 255)

La història d’un DOL. La història de tots els éssers humans que pel fet de néixer perdem  l’ objecte primigeni,  “el lloc càlid”, ,del que  psicoanalíticament en diem: L’objecte sempre perdut i que en els adoptats es farà més real, perquè no formarà part del mite i si del la realitat.

L’ autora, que se suposa ha passat per l’ experiència de la psicoanàlisi, ens explica, millor que un psicoanalista, amb una gran destresa literària, l’ experiència,  el recorregut psíquic, l’ angoixa d’aquesta pèrdua que finalment l’ escriptura calmarà. 

 “Havia perdut alguna cosa. Era una cosa important. Havia perdut, estava perdent la vida”-diu referint-se a la mare-. La pèrdua  i el fet de perdre ens unien. Jo havia perdut el lloc càlid i segur, per caòtic que fos, de la primera persona que havia estimat. Havia perdut el nom i la identitat. Els nens adoptats estan desplaçats. La mare sentia que tota la vida era un gran desplaçament. Totes dues volíem trobar casa nostra” (p. 35)

La marca inesborrable del forat, de la pèrdua primigènia, però també la capacitat d’enfocar el teu happ “la teva sort a la vida de les cartes que t’han tocat” Un mapa plegat de la vida on pots preparar la maleta del  teu viatge,  a través de l’amor pels llibres i l’escriptura

 

L’enfrontament i la ràbia, “que podia omplir qualsevol casa” (p. 48) contra una mare adoptiva amb moltes carències emocionals i mentals, que li feia por ser feliç, a qui l’ autora, dedicarà el llibre: Per què ser feliç quan podries ser normal?, les paraules que la mare li va dir al fer-la fora de la llar.

 “La mare era una dona exageradament depressiva que guardava un revòlver al calaix dels draps i les bales en  una llauna de llustre. Una dona que es passava tota la nit en vetlla fent pastissos per evitar dormir al mateix llit del pare. Una dona amb prolapse, trastorns de tiroides, insuficiència cardíaca, una cama ulcerada, que no es curava mai i dos jocs de dents postisses: un de mat per als dies de cada dia i un altre de “mudar, perlat” (p. 13)  

La mare de les DESAPARICIONS constants, que no estimava la vida

“La senyora Winterson era massa grossa per al seu món, però s’arraulia, trista i maldestra, sota el prestatge més baix i, de tant en tant, s’engrandia fins a assolir la seva alçada de noranta metres i ens dominava. Llavors, com que això era inútil, redundant, només destructiu, o ho semblava, tornava a encongir-se, derrotada”  (p. 49).

La senyora Winterson, a qui poques vegades anomena mare, llegeix la Bíblia, pertany a l’ església pentecostal Elim, té pensaments apocalíptics,  delira i veu morts. Invasora de la intimitat i controladora,  diu frases fetes en l’ anglès antic de clàssics literaris, sense saber-ho; omple les parets amb frases escrites de la Bíblia i és amant de la lectura,  amb la contradicció de no voler tenir més de cinc llibres a casa, perquè “el problema amb un llibre, és que no saps mai què és fins què és massa tard” (p. 47) Un enigma sobre els efectes dels llibres, com la incertesa de la frase de John Donne: “no vulguis saber per qui toquen les campanes”. Paraules, paraules escrites i orals que quedaran com una marca en el psiquisme de l’ autora “El poder d’un text no està limitat pel temps. Les paraules continuen fent la seva feina” (p. 40) Una identificació de l’ autora amb una mare a qui odia tant.

Una mare també capaç de destruir, cremar els llibres que l’autora es compra amb el seu treball, amagats sota el matalàs. La crema de llibres, tantes vegades present en la història de la nostra humanitat. Una crema, purificadora, que servirà per fer decidir a l’ autora de crear llibres, ella mateixa. “mentre tingués paraules, imatges i històries, no estava perduda” (p. 57) La joia dolorosa que havia escrit T.S. Eliot. La capacitat de l’ ésser humà de crear i recordar, com feien els antics, en la tradició oral, com fan els griots de l’ Àfrica o els antics grecs, com  en l’ Odissea.

La Jeanette continuarà amb la seva ràbia immensa, provocant ser rebutjada, la primer marca de  la seva vida, amb els companys de l’escola, als qui pega i amb “una inclinació violenta, que no és de persona inofensiva” (p. 61) Serà castigada pel pare, per ordre de la mare, com ells ho varen patir en la seva infància. “Un món d’una brutalitat rutinària”, de la classe obrera del nord d’ Anglaterra on de petita viu en la casa de l’ avi, on la mare cuida la seva pròpia mare, malalta de càncer de gola, fins que mor. Quan tornen a la casa obrera de Water Street, on ella dorm fins els catorze anys en l’ habitació dels pares, la mare es deprimeix i tots estan malalts.

 “M’adono que el meu comportament no era ideal, però la mare creia que estava posseïda pel dimoni i la directora estava de dol per Escòcia. Era difícil ser normal” (p. 70) 

 

I marxarà de casa als 16 anys. “Ets infeliç. Les coses empitjoren. És un temps de DOL. De pèrdua. De por” (p. 79)

Però li queda el do de la paraula, les seves paraules creadores de novel·les i les paraules que la marcaran per a sempre, com una marca, com el fantasma de la mare, amb el qui ha de competir i fugir. “Continuo escrivint això perquè un dia ho llegeixi. Buscant-te a tu, buscant-me a mi, suposo que ens hem estat buscant tota la vida” (p. 182)

 Les terribles frases del passat, que com diu l’ autora, referint-se a Freud, el passat no està fixat de la manera que suggereix el temps lineal i hi podem tornar. Les frases referides a ella, de “el dimoni ens va portar el bressol erroni”; “el món era una galleda d’escombraries còsmica amb tapa”, i acceptar l’ etiqueta de dimoni, de DOLENTA, QUE ERA MILLOR TENIR ALGUNA IDENTITAT QUE NO TENIR-NE CAP.

Aquesta nena rebel, marcada per la societat ofegant de prohibicions de l’ església pentecostal Elim, plena de prohibicions però com contrapartida,  donant el sentiment de pertinença “a una cosa gran, una cosa important, que donava unitat i sentit” (p. 84), serà una nena abandonada en el seu inici, que repetirà inconscientment la marca de l’ abandó, provocant-ne la repetició . La pèrdua primigènia de se abandonada, l’expulsió de la mare adoptiva, l’abandonament de parelles...”TOTA LA VIDA HE REPETIT PAUTES DE REBUIG”(P. 208)

 “L’error que va cometre l’ església va ser oblidar que jo havia començat la meva curta vida disposada a ser abandonada. L’ amor no va aguantar quan vaig néixer i ara s’estripava. No volia creure que l’ amor fos tan poc sòlid” (p. 97), ens explica l’ autora, quan als 15 anys s’enamora d’una noia, l’ Helen, la mare ho descobreix i li fan l’ exorcisme per a treure-li el dimoni del cos. “No érem amants, érem AMOR” (p. 100)

L’ autora escollirà el camí homosexual amb les dones i el camí dels llibres, que continuarà llegint a la biblioteca, seguint tots els autors anglesos de l’ abecedari.

Repetirà la relació amb una altra noia, la Janney, que desemboca en l’ Apocalipsi d’expulsar-la de casa

 “Et vaig donar una oportunitat. Has tornat amb el dimoni. Doncs t’ho dic ara. O te’n vas d’aquesta casa i no tornes mai més o deixes de veure aquesta noia” (p. 130)

 

La Jeanette buscarà refugi en els llibres, en  una rulotte, en un cotxe, fins que la professora d’anglès, vídua, Ratlow, li oferirà una habitació.

 “Me n’anava  per ser lluny, lliure, o això semblava, però sempre t’ho emportes amb tu. Cal molt més temps per deixar el lloc psíquic que no pas el lloc físic” (p. 139)

I anirà a Oxford a la Universitat, intentarà retrobar la mare, un desig impossible, farà el dol del pare, tornat a casar i vidu altre vegada, i tornarà  a la situació d’abandó de la nova  parella Deborah, directora de teatre, després de sis anys i després de descobrir buidant el bungalou  del pare, el certificat judicial del seu vertader nom TATXAT. (p. 182) que desembocarà en una crisi mental.

“Havia de descobrir el meu passat....Hi he escrit al damunt. Hi he  enregistrar a sobre.. l’he repintat. La vida són capes, fluids, fragments deslligats” (p. 178)

“Ara hi tornava a ser: la sensació d’escriure damunt d’un altra cosa, però que encara pot distingir-se a sota... El fantasma dins la màquina que s’escola al nou registrament. Quina  era l’ empremta? (p. 179). Reescriure al voltant del forat, com ens diu Lacan, amb la metàfora del gerrer que construeix un recipient al voltant del buit. Un buit que com el temps, no és lineal, no queda en el passat, sinó que serà sempre present. “La vella pèrdua que encara ens fereix cada dia” (p. 183)

 

La nena abandonada com el nen abandonat del conte de Shakespeare: Conte d’hivern. Un món malalt que no s’esmenarà si no és trobat allò que s’ha perdut.

“No allò que es va perdre o s’havia perdut...Fa molt temps que va passar una cosa, si...però no és el passat. És el present de sempre, la vella pèrdua que encara ens fereix cada dia” (p. 183)

La pèrdua originària, perduda per a sempre,  que marcarà com un present tota la vida de l’autora i dels adoptats.

I el buit es farà present quan l’autora farà un intent de suïcidi i sentirà veus, però se’n salvarà quan  anirà fent, com el gerrer, amb la poesia i  l’ escriptura, un cau de contenció  construit simbòlicament al voltant del buit.   “la creativitat està a la banda de la salut” (p. 196) L’ esquizofrènia de parlar amb una criatura (ella mateixa) que la recriminarà, com la senyora Winterson,  el seu doble, l’ acompanyarà durant tot el procés de crisi.

“és com desactivar una bomba quan la bomba ets tu. Aquest és el problema: la cosa espantosa ets tu” (p. 195)

L’autora, cercarà després de la crisi, els seus orígens, acompanyada per la que serà el seu nou amor, la Susie,  psicoanalista. Li confirmaran que durant sis setmanes de la seva vida li varen donar de mamar “Eres estimada Jeanette”

“LA PÈRDUA PERDUDA que experimento com a dolor físic és prèvia al llenguatge” (p. 215) “Aquella pèrdua  va tenir lloc abans que sabés parlar i hi torno emmudida” Una ferida, que com diu  l’autora no es pot amagar “Sempre hi ha retorn. I la ferida t’hi porta. És un camí de sang” (p. 247)

La Jeanette enterrarà al seu pare, després d’haver-s’hi reconciliat i continuarà la recerca dels seus orígens fins que trobarà que era filla d’un miner, feia un metre cinquanta-tres ...li agradava l’esport, tenia vint-i-un anys i cabells negres. A la raó de l’ adopció, trobarà: escrit: “Millor per a la Janet tenir una mare i un pare” i el dubte del germà fantasma Paul . La mare havia comprat roba de nen:

“O sigui que vaig començar no com Janet ni com Jeanette sinó com Paul...resulta que vaig començar com un nen”(p. 226)

“La senyora W. ...s’havia preparat psicològicament per tenir un nen, no devia ser capaç de canviar el seu mecanisme intern quan li va arribar una nena. I jo, sensible a tots els senyals, perquè intentava sobreviure a una pèrdua, devia intentar negociar entre el que se m’oferia i el que necessitava”  (p. 227)

Troba la seva mare Ann que ha tingut quatre marits, però el pare, miner no era cap dels quatre. Prové d’una família molt pobra de deu germans. Es una trobada afable amb la tieta petita que viu a Espanya, dirigeix grups de dones i és professora de ball. “En aquell casa tots son intel·ligents, tots reflexionen sobre les grans qüestions” (p. 243)

Però la ferida que retorna continuarà intacta:

Néixer, per si sol, ja és una ferida...el nadó és una guarició i un tall. El lloc de la pèrdua i de la trobada” (p. 247) Però que la ferida es guareixi no la fa desaparèixer, sempre hi haurà una CICATRIU.