Cementiri de Sinera, de Salvador Espriu (sessió del 14.06.2025) (Vicenç Ambrós i Besa)
Psicoanàlisi i literatura
Sessió del 14.06.2025
Cementiri
de Sinera
De Salvador Espriu
No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim,
abans terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.
Salvador
Espriu
Cementiri
de Sinera, XXVI
1.
Introducció i context històric
La
reflexió sobre la mort és un tema recurrent en la poesia d’Espriu (1913 - 1985),
emmarcada en l’època fosca i dura de la postguerra. La realitat social del
país, el desànim per la pèrdua i la decadència i, al mateix temps, una
obstinada perseverança en l’ús de la llengua pròpia, van marcar la carrera
d’aquest escriptor insigne, dramaturg, prosista i poeta. La seva obra també
està condicionada per una activitat laboral absorbent que va desenvolupar amb
amargor, com ell mateix va descriure, i per un estat de salut delicat ja des de
molt jove i agreujat els últims anys de la seva vida (va morir a setanta-un
anys).
La
guerra civil i la dictadura van esvair les il·lusions d’un jove escriptor
cultivat, fill d’un notari lliurepensador i amb una formació oberta i
humanista. Espriu va concebre la guerra com una lluita fratricida. D’altra
banda, la seva situació i experiència vital durant la postguerra i la dictadura
va constituir un cas paradigmàtic d’exili interior.
L’exili
interior és la denominació amb la qual es coneix la situació d'aïllament i d’exclusió
que viuen intel·lectuals i escriptors d'un país en una situació de repressió i
control dels mitjans per part del poder. En el cas de la literatura catalana,
s'utilitza aquest terme per referir-se als escriptors que es van quedar al país
durant la repressió que va seguir la victòria de la facció dels revoltats en
la Guerra Civil espanyola, i que es produí paral·lelament a l'exili (exterior)
dels que van fugir a l'estranger. El sentit del terme suggereix que els autors
que no van abandonar el territori van patir un estat d'exclusió i ignorància
similar al dels que van passar a l'estranger[1].
Espriu
va ser considerat un poeta del poble, una expressió amb la qual es pretén
reconèixer la vàlua social i popular d’un intel·lectual com ell. Aquest
reconeixement també l’han merescut altres poetes rellevants, com Verdaguer,
Estellés o Martí i Pol. En qualitat d’entrevistat, en el llibre El PSUC: per
Catalunya, la democràcia i el socialisme, Espriu va expressar la seva
opinió sobre la coexistència del català i el castellà a Catalunya i la
impossibilitat d’un Estat Català. En concret, va manifestar el següent: «crec
que ja podem estar ben contents d’aspirar a la cooficialitat [del català]. Si
bandegem la llengua castellana –especifica que s’estima més dir castellana que
espanyola–, cometrem una pila d’errors o estupideses. Bandegem una llengua:
l’error que hem criticat tant.»[2] Aquests comentaris li van
valdre nombroses crítiques per part d’altres intel·lectuals. Tanmateix, era una
persona àmpliament reconeguda i homenatjada, unes circumstàncies que ja no van
minvar. En morir el 22 de febrer de 1985, la capella ardent es va instal·lar al
Palau de la Generalitat i el seu funeral fou multitudinari. Va ser enterrat al
cementiri d’Arenys, Sinera[3], el cementiri que tant
present havia estat en la seva obra.
2.
Biografia de l’autor
Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma
de Farners, on la família residia amb motiu de l’ocupació del seu pare. Era
fill del notari Francesc de Paula Espriu i Torras, de tarannà obert i
lliurepensador, i d’Escolàstica Castelló i Molas, una dona devota i reservada.
La seva família gaudia d’una posició còmoda que els permetia disposar de servei
i d’una segona residència a Arenys de Mar, d’on provenien els Espriu.
El jove Salvador era un nen bellugadís que va cursar
l’educació preescolar a l'Escola Montessori, i l'educació primària a l'Escola
alemanya. Els moments més feliços, els passava a la casa pairal, on tenia molts
amics i es passava el dia rondant per la vila. Un dels llocs que freqüentava
era la casa de la seva tia Maria Castelló, la qual tenia penjats en una paret
sis gravats sobre la història bíblica d'Esther. D’aquests gravats, en va treure
la idea d'escriure Primera història d'Esther.
Dels cinc germans (tres nois i dues noies), només tres
van arribar a l’edat adulta. Una de les germanes va morir a causa de
complicacions derivades del xarampió, que també va afectar el poeta, el qual va
patir una afecció pulmonar. La recuperació va ser lenta. Pocs anys després de la
mort d’una de les germanes, també va morir el germà gran a causa d’una caiguda
al port d’Arenys. Aquestes morts i el repòs forçat a causa de la malaltia que
va patir van canviar la vida de Salvador.
Va publicar el primer llibre amb només quinze anys. Era
una peça inspirada en imatges bíbliques i escrit en castellà. A disset anys, va
ingressar a la Universitat de Barcelona per cursar dret i filosofia i lletres.
Entre altres amistats, va mantenir un vincle amb l'escriptor Bartomeu
Rosselló-Pòrcel.
Malgrat que les seves qualificacions en la carrera de
dret eren excel·lents, ell preferia les lletres. Abans de complir els divuit
anys va veure publicada la seva primera novel·la en català, El doctor Rip.
Poc temps després va escriure la seva primera obra teatral publicada, La
revolta dels sants, una peça humorística ambientada a Arenys de Mar. El 1932 va
sortir a la venda Laia, una novel·la breu inspirada en l'Arenys del
segle XIX que es va convertir en pel·lícula el 1970.
Va establir i mantenir contacte amb intel·lectuals de
l’època, es va sentir atret per l’egiptologia i el 1934 va aconseguir el seu
primer premi literari. Passava els estius sobretot a Viladrau, on el seu pare
havia comprat una casa perquè pogués retirar-se i descansar quan la seva
delicada salut ho requerís.
El 1935 va publicar dos llibres més: Miratge a Citera
i Ariadna al laberint grotesc, una crítica sarcàstica de tot el que el
rodejava. Tanmateix, la guerra civil va estroncar tots els seus projectes i
estudis. La crisi personal es va agreujar amb la mort del seu amic Bartomeu
Rosselló-Pòrcel (1938), i posteriorment amb la mort del seu pare (1940). Arran
d’aquest fet, la notaria del pare fou adquirida per un altre notari, Antoni
Gual. Espriu va entrar a treballar en aquesta notaria per poder fer-se càrrec
de la família. Aquesta feina no li agradava gens i gairebé no li deixava temps
lliure per poder llegir o escriure. Es va haver de quedar en el despatx durant
vint anys, que ell descriu com «els més durs i amargs de la meva vida».
Espriu es va mantenir fidel al català, tot i saber que
seria «impossible rebre cap mena de reconeixement literari». A més, es va
decantar per la poesia com a mètode d'expressió, ja que era més fàcil
de publicar en ser un gènere menys controlat per la censura franquista.
Fruit d'aquestes dues idees, l'any 1946 apareix el seu primer llibre
de poemes, El cementiri de Sinera, en el qual crea el mite de
Sinera. El llibre explica l'entorn en què es va criar de petit per recordar
moments agradables de la seva infantesa, moments que mai no tornaran. Perdudes
totes les il·lusions, només l'espera la mort.
Entre 1947 i 1948 va escriure la peça
teatral Primera història d'Esther, amb un llenguatge molt ric i
treballat per mostrar la riquesa que es perdria si el català desapareixia.
L'obra és una adaptació del Llibre d'Esther de la Bíblia,
però que transcorre com una representació de titelles en el mític «jardí dels
cinc arbres», a la casa d'Arenys. La història d'Esther permet a Espriu establir
un paral·lelisme entre les tribus jueves que l'heroïna salva de la tirania i la
situació del poble català. L'obra va ser molt ben acceptada en els reduïts
cercles de la cultura catalana.
Salvador Espriu va participar en la vida clandestina de
la literatura catalana de la immediata postguerra. Aquests anys,
els considerava una època terrible, dintre dels quals només se n'escapaven les
estades d'estiu a Arenys de Mar, que passava amb la família.
El 1950 va morir la seva mare, un fet que el va colpir
enormement. Entre els anys 1952 i 1955 va publicar quatre
llibres de poemes: Les hores, Mrs. Death, El
caminant i el mur i Final de laberint, llibre pel qual el
van guardonar amb el Premi Lletra d'Or. En les quatre obres, tot i tractar
temàtiques diferents, com poden ser passejar-se amb Dant per l'infern i
el purgatori o viatjar pel Mediterrani seguint l'estil d'Ulisses,
sempre acaba arribant a la mateixa conclusió: que ell i tot el que ell estima
acabarà desapareixent i caient en l'oblit. Aquí la seva poètica es converteix
en una meditació sobre la mort.
Es definia com a agnòstic, mai com a ateu, però
afirmava que se sentia atret per la religió. Va voler morir catòlicament, per
respecte a la seva mare, i durant les dècades dels cinquanta i seixanta anava a
missa a Arenys.
L'any 1957 va publicar Evocació de
Rosselló-Pòrcel i altres proses, en què inclou un estudi de l'obra del seu
amic difunt. El 1960 apareix La pell de brau, llibre de poemes que
tractava la situació de Catalunya sota el jou franquista. El mateix 1960,
Salvador Espriu deixa la notaria Gual i comença a treballar a la mútua mèdica
dirigida pel seu germà Josep.
La popularitat li arriba, precisament, a la dècada del
seixanta. Tot i que Espriu no intervenia activament en la lluita clandestina,
sí que donava suport als intel·lectuals que la promovien, i alguns d’ells (en
particular, el director teatral Ricard Salvat i el cantautor Raimon) van fer
que el gran públic conegués la seva obra.
Espriu era molt escrupolós i feia correccions constants a
les seves obres, ja que «buscava un català modern», lliure de mots cultes i
medievalitzants introduïts pel noucentisme. Els darrers anys del franquisme van
coincidir amb els de la seva màxima popularitat, tot i que portava una vida
molt reclosa. Amb el pas del temps, es va anar convertint cada vegada més en
una persona inaccessible, de manera que ja no assistia ni a les presentacions
dels seus llibres. El 1972 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres
Catalanes, així com el Premi de la Crítica de poesia castellana pel poemari Setmana
Santa, tot i que estava escrit en català.
També va passar una època en què va escriure obres per
encàrrec. Així va escriure Per una vella i encerclada terra, a
petició de Manuel Valls Gorina, o Una
altra Fedra, si us plau, per a Núria Espert.
L'any 1979 va tenir un problema coronari. Sis anys
després, el 22 de febrer de 1985, va morir a l’edat de setanta-un anys. La
capella ardent s'instal·là al Palau de la Generalitat de Catalunya. En un
acte multitudinari, el dia 23 va ser enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, que
tant havia glossat en la seva obra.
El 2013, centenari del seu naixement, se celebra a
Catalunya l'Any Espriu, amb diversos actes commemoratius i reivindicatius de la
seva figura.
Enllaços sobre la biografia i l’obra de Salvador Espriu:
·
Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Espriu_i_Castell%C3%B3
·
AELC: https://www.escriptors.cat/autors/esprius/biografia-salvador-espriu
·
AELC (llista d’obra completa): https://www.escriptors.cat/autors/esprius/obra
·
Lletra: https://lletra.uoc.edu/ca/autor/salvador-espriu/detall
·
RTVE: https://www.rtve.es/play/videos/a-fondo/salvador-espriu/6927897/
(entrevista en castellà a RTVE feta el 19/12/1976, per Joaquín Soler Serrano)
·
Museu d’Arenys de Mar: https://museu.arenysdemar.cat/ca/visites/salvador-espriu
3.
Alguns comentaris sobre conceptes i
reflexions que es troben a Cementiri de Sinera
Els poemes de Cementiri
de Sinera tracten sobre temes diversos, amb la mort com a eix vertebrador,
i evoquen paisatges o reflexions variades. El lèxic és precís, planer i amable.
La sensació que transmet cada poema dista molt de ser la d’una peça ornamental,
com exercicis de recreació purament estilístics. Són textos amb missatges que,
si bé estan interconnectats, contenen matisos que els fan ser únics i
diferents. Pel que fa a la forma, destaca la concisió: son poemes i versos
breus d’estructura diversa, amb algunes tankes[4] (XII a XV) i amb pautes
mètriques molt marcades, de quatre o de sis síl·labes per vers i,
ocasionalment, de vuit.
En tot cas, a
continuació podem esmentar alguns d’aquests temes, convenientment il·lustrats
amb un petit tast de versos, aleatori i en cap cas exhaustiu, a tall d’exemple.
La natura
Pels
rials baixa el carro
del
sol, des de carenes
de
fonollars i vinyes
que jo
sempre recordo.
Passejaré
per l’ordre
de
verds xiprers immòbils
damunt
la mar en calma. (IV)
Les
roques negres
m’atrauen
a naufragi. (XXV)
Recreació de la pròpia
tomba
Sense
cap nom ni símbol,
ran
dels xiprers, dessota
un poc
de pols sorrenca,
endurida
de pluges. (II)
Quan
et deturis
on el
meu nom et crida,
vulgues
que dormi
somiant
mars en calma,
la
claror de Sinera. (XXX)
Els records
El
lent record dels dies
que
són passats per sempre. (II)
Al
meu record arriben
olors
de mar vetllada
per
clars estius. (IV)
El país, el poble, la
casa
Quina
petita pàtria
encercla
el cementiri! (II)
He
caminat estances
de
la casa perduda. (XXIII)
Ran
de la mar tenia
una
casa, un lent somni. (XXV)
L’oblit
Després,
fet nou silenci
damunt
el mar, les hores
encadenades
besen
la
sorra molla. (XXI)
Les pèrdues
Els
meus ulls ja no saben
sinó
contemplar dies
i sols
perduts. (IV)
Religiositat i devoció
popular
Arriba
el raïm tendre,
portat
per dits benèvols
del
sant màrtir de plata
en
processó tremolen
llumenetes
de ciris
i
acompanyen la tarda
a ben
morir: viàtic
dels
records de Sinera. (IV)
Iconografia i
simbolisme
Les
aranyes filaven
palaus
de rei,
estances
que empresonaven
passos
d’hivern. (VI)
Plourà.
L’àvia Muntala
desa
el sol a l’armari
del
mal temps, entre puntes
de
mantellina fetes
per
ditets de Sinera. (VIII)
Els
xiprers recollien
claror
de cel plorada
en
miralls momentanis. (IV)
Ai, la
negra barca,
que
per mi vigila
des de
la nit alta! (XVII)
Intertextualitat
(per
exemple, cito dues referències a Salvat-Papasseit)
...
per clars estius. Perdura
en els
meus dits la rosa
que
vaig collir. I als llavis,
oratge,
foc, paraules
esdevingudes
cendra. (IV)
A
la vora del mar. Tenia
una
casa, el meu somni,
a
la vora del mar. (XXV)
Trauma,
dolor i dol
La
veu trencada, cristall
del
meu dolor, diumenges
amb
demà sempre igual,
sempre
igual, mentre s’apaga
la
llum d’abril i miro
de
mantenir les voltes. (XXV)
... No lluito
contra
l’esforç de viure
no
sabent com. (XXVII)
Deixar
de lluitar com a mostra d’esgotament, d’extenuació; rendir-se
No
lluito més. Et deixo
el
sepulcre vastíssim,
abans
terra dels pares,
somni,
sentit. Em moro,
perquè
no sé com viure.
(XXVIII)
Misticisme
(malgrat que, segons afirmava ell mateix, Espriu era agnòstic)
Aquesta
pau és meva,
i
Déu em vetlla. (XXVIII)
Pas
de l’amic que sento
privat
de Déu, encara:
cerques
un nom inútil,
per
aturar-te? (XXIX)
[2] Font: https://espai-marx.net/elsarbres/wp-content/uploads/2020/01/PSUC_per_Catalunya_la_democr_cia.pdf
(pàgines 168 i 169)
[3] Sinera és Arenys a l’inrevés, canviant
la y grega per una i llatina.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada