El cementiri de Sinera, de Mercè Rigo

 

El cementiri de Sinera mira la mar. Des de del turó de la Pietat, una gran balconada sobre la Mediterrània, la ciutat dels morts veu el cel,  la vista del Port, la mar i la vila d’Arenys de Barcelona.

Salvador Espriu, (1913/1985) el gran poeta, va escollir aquest indret per a ser enterrat, discretament,  en un nínxol  blanc de lletres suaus, quasi bé invisibles. Blanc com els àngels de marbre i dones bellíssimes que miren l’ infinit sobre les tombes d’indians, esculpides per escultors com Llimona, Martinell o Vallmitjana. Però el poeta  no va voler cap monument per al seu últim camí. Havia escrit “sense cap nom ni símbol/ran dels xiprers, dessota/un poc de pols sorrenca,/endurida de pluges.”

Volia el silenci i la llum de Sinera “Quan et deturis/on el meu nom et crida/ vulgues que dormi/somiant mars en calma/la claror de Sinera”. El nom que havia  canviat d’ ARENYS, girant-lo, com en un joc visual,  convertint-lo en SINERA,  un nom  dolç, que recorda les sirenes de la mar.

En aquest lloc de pau, al turó de la Pietat, Espriu havia sentit compassió per al seu amic mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, també poeta, que morí en el sanatori de El Brull  tuberculós,  l’any 1938, en plena guerra, quan només tenia 24 anys. L’ amic formava part, com ell, de l’elenc  dels poetes vençuts, la generació perduda del 36, que lluitaren amb la paraula, com únic recurs per a sobreviure. 

 

 Com Antígona, que volia que el seu  germà tingués una tomba digna, Espriu va fer portar el  cos del seu amic  i el deixà  reposar en el seu nínxol, quan es va desmantellar el cementiri  on estava enterrat el poeta mallorquí, l’any 1958. I les despulles de Rosselló-Pòrcel, exiliat de la seva illa, varen poder fruir de la pau i de la vista de la gran mar Mediterrània, durant vint anys, albirant en l’infinit la seva illa de Mallorca,  envaïda per les tropes franquistes, on per fi,                                 l´any 1978, al principi de la transició, va ser portat i enterrat al costat del seu mestre Gabriel Alomar.

A Mallorca, durant la guerra civil

...Soc avar de la llum que em resta dins els ulls

i que em fa tremolar quan et recordo!

Ara els jardins hi són com músiques

i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.

El cor de la tardor ja s’hi marceix,

concertat en fumeres delicades.

I les herbes es cremen a turons

de cacera, entre somnis de setembre 
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Imitació del foc, 1938)