Primera memoria -Los mercaderes-, d'Ana maría Matute (Montse Saez)

 

Ana Maria Matute (26 juliol de 1925 – 25 de juny de 2014)

Aquest any és el del centenari de l’escriptora i, per això, he triat una novel·la seva. Amb aquest motiu hi ha una exposició commemorativa a la biblioteca Jaume Fuster de plaça Lesseps, que us recomano. És una obra de quan ella tenia una mica més de 30 anys.

La dècada dels 50 va ser molt fèrtil des del punt de vista literari i ja era una autora reconeguda pel públic i per la crítica. A la següent dècada només va publicar les 3 novel·les que formen part de la trilogia de Los Mercaderes.

Els anys 60 van ser convulsos a nivell personal per a l’autora, que es va separar del seu marit i va perdre la custòdia del seu fill. Van ser anys de gran tristesa, fins que recupera la custòdia del fill i coneix a l’amor de la seva vida.

               

                      

     

       

     

 

Ana Maria Matute va començar a escriure i a dibuixar de molt petita, quan tenia només 5 anys.

 

Los Mercaderes

 

Esta composada per 3 obres, però no queda clar que es tracti d’una trilogia, especialment perquè el segon llibre, Los soldados lloran de noche es molt diferent dels altres dos.

1.       Primera memoria (1960). Encara que la obra es va publicar el 1960, va ser escrita al final de la dècada dels 50.

És el relat de Matia i tot el seu entorn, quan viu a casa de la seva àvia, durant l’estiu del 36 i en l’època de la guerra civil (es descriu detalladament ja que es el llibre escollit per comentar).

 

2.       Los soldados lloran de noche (1964), guardonada amb el premi Fastenrath de 1969. Aquesta obra fou escrita quan l’autora estava passant pel seu pitjor moment personal amb la separació i la pèrdua de la custodia del fill. El títol està extret d’un vers de Salvatore Quasimodo.

El protagonista d’aquesta part és Manuel, a qui retrobem quan torna al poble de Mallorca, alliberat del reformatori, després de la mort de Jorge de Son Major, que el reconeix com fill i hereu dels seus bens. Explica, a més, la història de dos germans, Jeza, l’heroi, i Raúl durant l’època de la guerra civil. En aquestes descripcions es fa evident que Matute “perdona” l’antiheroi que representa Raúl, faldiller i contrabandista, en contra de Jeza, que descriu com solitari i egoista perquè només està tancat en si mateix.

 

3.       La trampa (1969). Es va gestar durant la seva estada als EEUU, després de recuperar la custodia, però la revisió final va ser a Sitges, en un moment molt feliç, quan ja havia conegut a l’amor de la seva vida, Julio Brocard.

Paradoxalment és la més pessimista de les tres. Han passat molts anys i, amb motiu del 99 aniversari de Doña Pràxedes, ella fa la celebració del centenari un any abans.  Són convidats Matia, amb el seu fill de 20 anys Roger (que anomenen Bear), Borja i la resta de família, antics criats i personatges del poble que encara viuen. Però a més, en aquesta història s’hi barreja la d’una venjança del temps de la guerra civil.

 

L’estructura de cada novel·la és diferent, la primera està narrada en primera persona, la segona en tercera persona i a La trampa es barregen capítols en primera i en tercera persona.

En aquesta trilogia podem parlar de la primera solitud de la protagonista, representada a La primera memoria i la última, explicada a La trampa.

Els títols també estan molt pensats i són plens de significat.

Ø  La primera memoria a més de ser un record també és un crit davant una vida injusta que tant la protagonista com l’autora no comprenen.

Ø  Los soldados expressa la nostàlgia i la tristesa dels homes silenciats que pateixen la guerra.

“Hermanos míos, todo me es culpable. Todo me acusa de culpable, porque la traición va conmigo, como mi peso. De niño yo quise amar. Después supe que no era amor, porque el amor me lo enseñaron allí, donde el amor es otra cifra más, y me dije: no es amor lo que debe repartirse, como se reparte la simiente de los campos” (pàg. 293)

“–Nosotros no tenemos otra cosa. –¡No la tenemos porque no la merecemos! Mercaderes somos, Sanamo, mercaderes moriremos” (pàg. 377)

Ø  La trampa és una afirmació, gris, densa, que va asfixiant als protagonistes, tancats en un arxipèlag format per totes les illes-solituds de cada un dels personatges. Cada capítol és narrat per un personatge:

-          Diario en desorden la narradora és Matia, amb els seus records i vivències posteriors amb el seu pare que detecten el pas del temps, ple de silencis i solituds.

“El curso del tiempo está ahí, mano de uñas finas, pequeña garra de pájaro que tanto odié ¿por qué se marchita el odio también? El odio era fresco, ácido, como ciertas frutas” (pàg. 427)

“Puedo reconstruir, en esta noche la primera soledad: una dramática separación del mundo, una dulce, temerosa e impaciente distancia del mundo circundante. La última soledad –la actual– es una patética e irrefrenable inmersión en el mundo” (pàg. 435)

“Recuerdo exactamente el día en que volvió el odio, maduro y en sazón (no el agrio y tierno odio de los catorce años): fue el día en que llegó la primera carta de mi padre (...) Mi padre quería tenerme con él” (pàg. 441)

“La antigua charlatanería, el descaro y la mala educación que me caracterizaban se doblaron suavemente; y llegó el silencio, un gran silencio, a mi vida” (pàg. 444)

“Jamás podremos ir a la par del tiempo de nuestros hijos (…) Yo quiero a Bear con amor maternal; o sea atroz, sobrecogedor. No debería amarse a los hijos. Ningún hijo está satisfecho con los planes que se han tejido para él” (pàg. 487)

“Cuando olvidamos, cuando perdemos algún recuerdo, es como si nunca lo hubiéramos vivido; no han sucedido las cosas que ya no tienen cabida en la memoria. Por eso, si se alza en medio del olvido un solitario y asombroso recuerdo, es como ver flotar el espectro de un ser ya desaparecido” (pàg. 609)

“Siempre, durante años y años, la traición gravitó sobre todos mis actos. Ahora me ha rozado otra vez, la he sentido desprenderse de alguna invisible bóveda. Igual que se desprende la noche del cielo” (pàg. 611)

“Yo perdí a Bear y nunca lo recuperaré (…) allí donde un niño, que aún no había aprendido a hablar, tejía una sutil cuerdecilla –dorada, ínfima– de su mirada a mi mirada. Sin suponer que yo misma la cortaría, tal vez para siempre (pàg. 631)

“Ni aunque yo hablase años y años de mis manos, de las manos hermosas y morenas y arañadas de Manuel, o de Bear, ¿quién devolverá las manos de él, o del otro, o mis manos de niña…?” (pàg. 669)

-          Perder el tiempo és Bear, que ens presenta els personatges familiars des del seu punt de vista de nen i després d’adolescent i adult; també ens fa conèixer el seu entorn universitari, però sempre des de la solitud, també present en aquest personatge.

“A medida que la tierra y los hombres quedaban atrás, tío Borja iba ganando una serenidad, incluso una tristeza (…) se encerraba en un silencio solo compatible con él: con Bear, el silencioso” (pàg. 478)

“El que se estanca en los acasos nunca dará el pequeño o gran paso que puede cambiar la vida, o el mundo” (pàg. 654)

“Mi bisabuela es un mundo, piensa en un contradictorio resquemor  y respeto (…) Bear descubre fijos en él unos ojos, luminosos y grises, igual que este cielo (…) y siente un estremecimiento, algo parecido a terror, o repugnancia, o infinito asombro” (pàg. 657)

“Lo oí, cuando se lo dijiste: Ya no va a ocurrir nada. No lo haré. Se lo diré a Bear. No lo haré. Bueno, ya ves, no hay que preocuparse. Lo hice yo solo” (pàg. 667)

-          En esa Ciudad narra Isa, una dona solitària a qui l’amor no ha tractat be.

“¿Por qué me miras al espejo, Isa? No vas a ser más bella por eso, ni por eso te voy a querer otra vez. Supongo que alguna vez te quise. Pero ese momento está lejos, ya. No volverá” (pàg. 473)

-          Tres días de amor està narrat per Mario, un professor de Bear, que te una història pendent de quan era un nen, en temps de guerra i vol venjar-se.

“¿Por qué esta sed de sangre? Nunca han visto la sangre como la he visto yo, no entienden lo que puede llegar a ser mi justicia” (pàg. 472)

“El amor reclama venganza. Siempre venganza. Ese amor, que lleva todos los días de la vida a quedarse parado, en la contemplación de nuetra tumba” (pàg. 511)

“No abras a nadie. Tú di siempre: mi padre no está (…) Él me llamaba Bambi, porque había leído un libro cuyo personaje central, un ciervo, se llamaba así” (pàg. 565)

“Sólo cuando la vi muerta comprendí que no se podía dilatar por más tiempo lo que ya empezaba a convertirse en una mal disfrazada cobardía” (pàg. 633)

“Nadie me había llamado Bambi excepto el hombre encerrado (…) Me siguió escaleras arriba, y recuerdo que yo iba casi saltando y que solo pensaba: las castañas aún están calientes, aún le van a servir para calentarse las manos” (pàg. 638)

 

Ø  Los mercaderes  vol representar a totes aquelles persones que traeixen els altres en el seu propi benefici, front els idealistes que representen els que fan el be. 

“Soy un vulgar mercader. Me he autovendido, a pedacitos, poco a poco, para poder especular progresivamente con mi propia verdad. Estoy aún comprándome y vendiéndome” (pàg. 591)

Les tres obres tenen personatges comuns, però també estructures, estils, llenguatges i llocs diferents on es desenvolupa l’acció. Primera memoria està més unida a La trampa, amb un mon més íntim i emotiu. En canvi, a Los soldados s’imposa el realisme. 

La dualitat entre el be i el mal es reflecteix en els personatges i en els dos bàndols de la guerra, germans, veïns, parents, soldats que s’enfronten i on la simpatia de Matute està més a prop dels dèbils i imperfectes.

Los mercaderes fou traduïda a més de vint idiomes, va traspassat fronteres i va fer que Ana Maria Matute fos considerada una referencia en la novel·la espanyola del segle XX.

          

 

Biografía Viquipèdia