Urbàs i Org, la sang dels déus, de David Gómez Simó. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

 

Vet aquí un conte o una novel·la inscrita en  els relats eròtics convocat per la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia amb el Concili Fetiller. Un món aquest que pels qui no hi estem avesats, de vegades, se’ns fa un petit embolic amb tants personatges. El món de sers estranys, galàctics, deformes, però crida l’atenció que els seus  sentiments són  humans. Un món d’un erotisme pujat, elevat a l’explosió, amb escenes “gore” setinades d’ironia i crítica social.

Un recull de fantasia extrema, basada en  molta informació de pel·lícules, teories i mites

Wilhelm Reich (1897-1957) va ésser un psicoanalista austríac, deixeble de Freud que intentà compatibilitzar la psicoanàlisi freudiana amb l'anàlisi marxista. Es va afiliar al partit comunista del que va ser més tard expulsat i també  es va apartar de la psicoanàlisi ortodoxa per  la seva derivació en explorar l'anàlisi del caràcter, la repressió sexual i l’orgasme.

  En el  seu llibre The Function of the Orgasm: Discovery of the Orgone “La funció de l'orgasme: Descobriment de l'orgó”, Reich conceptualitza L’ORGÓ  com un impuls, una excitació, una energia., semblant a la LÍBIDO  de Freud.  Un concepte pseudocientífic  descrit com una energia esotèrica o com una força vital de l’ Univers, com l’orgasme.

Reich va partir de la psicoanàlisi  estudiant la repressió de la sexualitat infantil com  causant de patologies mentals. Jueu, el setembre de 1939 viatjà a Nova York fugint dels nazis. Als Estats Units, les seves teories sobre l'ORGÓ  o energia, que relacionava amb la sexualitat, foren durament criticades, i perdé part del seu prestigi científic. Reich fou detingut en diverses ocasions i arribà a ser empresonat. El 1956 un jutjat dels Estats Units ordenà la crema de les seves obres. Sis tones de les seves obres,  entre les quals exemplars de Die sexuelle Revolution, Charakteranalyse i Die Massenpsychologie des Faschismus foren incinerats a Nova York.. Empresonat l’any 1956  morí a la presó Federal de Lewisburg el 3 de novembre de 1957

L’ ORGÓ,  Reich el va comparar  al MANÀ de la Polinèsia (recordem que  Org veu que Orbàs és una fetillera quan veu que s’alimenta d’ell per obtenir el Mannà  amb que fer conjurs ) i també amb  el QI del Japó. En David li ha posat el nom d’ ORG al seu protagonista  de potència orgàstica, d’aspecte terrible però bon jan,  . És un homenatge a l’ ORGÓ?- li preguntarem-)  

Per a Reich era una substància sense massa, no de xocolata, semblant a l’èter, relacionat amb la matèria de vida. Reich deia que l’ ORGÓ està present  en l’aire i la terra, és omnipresent i té un color blau-gris- verd, com les aurores boreals, que segons Reich eren manifestacions de l’ ORGÓ.  En David en el descomunal orgasme d’ Org, que destrueix fins i tot columnes, li dona aquest color al seu semen.

Veiem doncs,  que en aquesta esbojarrada novel·la eròtica i “gore”, en David, estirant al màxim la imaginació, ens porta, com el déu Tulú, al forat  de l’espai-temps on tot és possible. Els mites retornen. El mite que utilitza Freud en la seva obra “Moisès i el  Monoteisme” on ens parla dels temps primitius en que els fills farts del pare de l’ Horda que exercia el seu poder brutalment, acabaren per devorar-lo i menjar-se’l i així incorporar el seu poder i col·locar-se en el seu lloc.  En David ens diu: “ Els deus van combatre per dominar l’ Univers. Eren tots germans i mataren els pares, però no s’entenien i varen fer conspiracions per matar-se entre ells, fins que quedaren els més poderosos. Tulú es va menjar els cossos dels germans per tenir força.” O el mite  d’ URÀ l’element masculí, el que va fecundar  GEA, la terra, a qui CRONOS, el seu fill , el déu del temps, amb l’ ajut de la seva mare, amb una falç que ella li havia donat,  li va tallar els testicles per ocupar el tron del cel. “ Els catulus son fruit de la llavor que va deixar al copular amb les criatures dels móns que havia dominat i Bacora li va arrencar els tentacles amb la vagina, provocant-li la mort per dessagnament” (p. 98)  

 

El mite de la GRAN VAGINA, “La Sagrada Xona amurosa” que tant pot ser  BACORA, l’ assassina, que va matar el seu germà TULÚ, com l’origen de totes les rodesianes (recordem el quadre d’una gran vagina  “L’Origen del món” de Gustave Courbet que el psicoanalista Lacan va tenir en la seva sala), el mite de l’expressió “vagina dentata”  que prové d’antics relats transmesos a diferents cultures, on es descriu una vagina dentada que pot agredir, és una  figura mitològica,  un relat simbòlic que transforma el desig femení en una amenaça, la pèrdua del poder masculí o més concretament la castració simbòlica. 

 

Però per en David “la Vagina amurosa” es converteix en una explosió de plaer que amb la seva força, pot dominar el mal i portar  la felicitat.  Un desig impossible perquè sabem que la sexualitat és un terreny llefiscós, com la xocolata, on sovint rellisquem i ens perdem en aquest forat de plaer que també pot ser terrible.