Frankissstein. Una historia d’amor, de Jeanette Winterson (Montse Saez)

 

El 1816 Mary Shelley escriu un relat sobre la creació d’una forma de vida no biològica, sobre els límits de la raó i sobre allò que considerem humà. Anys despès, a la  Gran Bretanya post-Brexit, Ry Shelley, un jove transgènere, s’endinsa al món de la intel·ligència artificial i s’enamora d’en Victor Stein, un professor que lidera el debat públic al voltant de noves formes d’existència.

Frankissstein ens parla dels cossos que habitem i els que desitgem. Ens suggereix que el futur no és només a les mans de científics arrogants, sinó que també és terreny adobat per a retrògrads oportunistes. Aquesta novel·la, que qüestiona el gènere, el llenguatge, la sexualitat i els límits de la llibertat individual és audaç, divertida, furiosa i, sobretot, clarivident.

Frankissstein és un llibre que pretén canviar la nostra perspectiva sobre la humanitat i el seu propòsit de la forma més tenebrosa i entretinguda possible. Una història d’amor radical i contemporània, d’una de les escriptores en actiu amb més talent. Un viatge en el temps amb Frankenstein, divertidíssim i mordaç: alter egos actuals immersos en el món de la intel·ligència artificial, la criogènia i els robots sexuals. La autora recupera la novel·la original per als lectors del segle XXI, i ens transporta a una història d’horror contemporània sobre neurosis i problemes molt moderns. Aquesta mena d’història d’amor és una farsa còmica, intel·ligent i provocadora sobre la natura i el futur de la vida, la mort i sobre què significa ser humà. Els lectors estan en mans expertes; no puc imaginar millor guia en aquest món en transformació. Vivaç, divertida i meticulosament calibrada per posar sobre la taula qüestions importants amb el toc més subtil; és romàntica, inquietant i escrita de forma preciosa. La ciència pura i el romanticisme coexisteixen alhora en tensió i harmonia; abunda en inventiva; és una obra plaent i profunda, robusta i estructurada amb cura, recoberta amb les habituals preocupacions de l’autora: gènere, llenguatge, sexualitat, els límits de la llibertat individual i la vida de les idees. Impregnada de referències d’Emily Dickinson, Shakespeare i T.S.Elliot, aquesta obra té l’aroma de les llegendes clàssiques; crea tot un món de nou, mentre posa de manifest que la necessitat humana de tenir figures super humanes i una intel·ligència divina és eterna.

 

 

NOTA DE L’AUTORA

Aquest relat és un invent dintre d’un altre invent: la realitat mateixa. Alcoe és un lloc real. També ho és Bedlam. Els túnels sota Manchester hi són, però no ben be com els he descrit. Alguns personatges d’aquest relat van existir, o encara existeixen. D’altres són de ficció. Cap de les converses es va produir tal com apareixen aquí, o potser ni tan sols es van produir. Confio no haver ofès ni vius ni morts. Això és un relat.

Comentari personal

Finalment, Jeanette Winterson tracta el tema de la intel·ligència artificial en el seu últim llibre, on el nom del protagonista no és més que les últimes lletres del nom i el cognom de Mary Shelley, l’autora de Frankenstein, novel·la i història personal a qui fa referència l’autora en el seu llibre, entre altres temes.

 

Notes de lectura

“M’ho va dir per primer cop quan jo era una joveneta de setze anys i filla orgullosa de Mary Wollstonecraft: Vindicació dels drets de la dona, 1792. L’obra de la teva mare és notable. Tant de bo jo pogués fer alguna cosa per ser digna del seu record, vaig dir” (pàg. 17)

“El nostre coratge, el nostre heroisme, fins i tot els nostres odis, tot el que fem que dona forma al mon... és el cos o l’esperit? És l’esperit (...) M’agradaria, quan el cos se m’esgoti projectar la meva ment en una roca, un corrent o un núvol. La meva ment és immortal” (pàg. 23)

“Vaig veure el pàl·lid estudiant d’arts diabòliques agenollant-se al costat de la criatura que havia confegit. Vaig veure l’espantós fantasma d’un home estirat, que després, amb l’activació d’alguna màquina poderosa, mostra senyals de vida (...) Al matí vaig anunciar que se m’havia acudit un relat” (pàg. 29)

“Memphis i Frankenstein tenen tots dos 200 anys. I? Tecnologia. IA. Frankenstein va ser una visió de com podia crear-se vida: la primera intel·ligència no humana” (pàg. 35)

“Te molts “no encara” a la seva vida Dr. Shelley. Te raó. Soc limitat, emergent, indecís, transitori, experimental, incipient (o és intrús), soc a l’avantsala, entremig, de la meva pròpia vida. Vaig dir: una vida no és prou... Exacte. Oi que és veritat? Però no es desesperi. Molt més enllà hi ha una vida sense fi” (pàg. 37)

“Llogar una bot quan estàs sol és més segur i més barat que l’alternativa humana. No hi ha malalties ni revenges pornogràfiques, no poden robar-te el Rolex a les dues de la matinada” (pàg. 46)

“Les dones prefereixen un vibrador manual. Millor control, millor resultat, i poden mirar la tele al mateix temps. I amb els bots masculins hi ha sobretot un problema d’escala (...) Les dones volen un tros d’home, però si fas un bot massís, els és difícil portar-lo d’un lloc a l’altre” (pàg. 57)

“Aquesta ment és la matriu de tota matèria. Max Planck” (pàg. 77)

“Sé que en Victor no està realment interessat en la robòtica: ell aspira a la intel·ligència pura. Però veu els robots com una espècie intermèdia que ajudarà la humanitat a adaptar-se al seu proper rol (...) En teoria, si tens un robot propi, pots enviar-lo a treballar per tu i quedar-te tu els diners. Hauria de ser fabulós. Però, quan ha passat que les coses han funcionat d’una manera fabulosa en el somni humà? En el somni humà” (pàg. 89)

“No em sentia còmoda com a dona. Per què no? És difícil d’explicar (...) M’atrauen els homes, dic (...) Be, Ry, no sé si ets home o què, però és evident que ets metge, oi? Exacte” (pàg. 93)

“El meu hospital no és lluny d’aquí. Hi ha un rètol pintat a l’Ala de Terminals; el va fer un pacient: L’amor és fort com la mort. És de la Bíblia. Càntic dels Càntics. La mort és on el vaig conèixer. A la Fundació Alcor d’Extensió de la Vida, a Phoenix, Arizona” (pàg. 107)

 

“Digue’m una cosa Ry, si estiguessis segur que alterant tot el que dones per fet sobre la ment, sobre el cos, sobre la biologia, sobre la mort, sobre la vida; si estiguessis segur que aquesta alteració conduiria a una utopia personal, social i global, t’hi arriscaries? (Està boig, vaig pensar) Si, vaig dir” (pàg. 120)

“Què és la realitat per a tu?, vaig preguntar-li. No és un nom, va dir en Victor. No és una cosa ni un objecte. No és objectiva. Accepto que la nostra experiència de la realitat no sigui objectiva, vaig dir. La meva experiència subjectiva del desert serà diferent de la teva, però el desert hi és. El Buda no estaria d’acord amb tu, va dir en Victor. El Buda et diria que ets esclau de les aparences, que confons la realitat amb l’aparença” (pàg. 123)

“L’Assaig per resoldre un problema en la doctrina de possibilitats és un punt de trobada entre les matemàtiques i el misticisme... però tant se val. El què estic calculant és que ets una possibilitat molt improbable a la meva vida –probabilitat zero–, però has ocorregut. I el que passa amb la probabilitat és que les noves dades alteren contínuament el resultat. Vaig lliscar cap a un costat. És això el que soc? Noves dades? Em va besar. Noves dades delicioses, però afectaràs el resultat” (pàg. 130)

“M’agradaria saber per què tot el que fa mal a la humanitat ha de ser culpa de les dones. Les dones són febles, va dir Byron. O potser és que els homes necessiten creure” (pàg. 138)

“Una mà sortida de la tomba a través del terra de la casa no podia haver provocat la ràbia i la incredulitat de cera que vaig veure en els seus semblants quan la Claire convertia la vocació més noble, l’art de la poesia, en un simple producte d’una màquina de cosir (...) L’home és el cim de la creació, va dir Byron. La poesia és el cim de l’home” (pàg. 142)

“La intel·ligència em persegueix però de moment la venço. Sé que soc intel·ligent perquè sé que no sé res” (pàg.150)

“El meu relat em persegueix. És amo de la meva ment. Descansa ara! No és més que un relat. Tu ho dius, això? Tu que creus que els nostres pensaments ens fan? Que els nostres pensaments són la nostra realitat? Aquest relat s’ha convertit en la meva realitat. No puc menjar ni dormir per culpa d’això” (pàg. 153)

“Ah, però on és el teu cor Ry? Pensa com serà, diu, quan les formes de vida no biològiques, sense cor, vulguin conquerir el nostre. Voldran? Em sembla que si, va dir en Victor. Totes les formes de vida tenen capacitat per establir lligams (...) M’estàs dient, Victor, que les formes de vida no biològiques podrien arribar més a prop del amor, en la seva forma més pura, que nosaltres? (...) Estic dient això: l’amor no és límit. El que ens portarà el futur també serà el futur de l’amor” (pàg. 166)

“No falta gaire, Ry. Imagina’t aquest lloc ple de científics i programadors. Manchester era el centre informàtic del món després de la 2a Guerra Mundial, i es van fer tots els esforços possibles per desenvolupar la tecnologia informàtica amb prou rapidesa per espiar, i superar, els soviètics (...) Es va aturar i em va mirar. Jo tenia por. Vull dir que tenia por d’ell? Om som, ara? El meu món, va dir en Victor. Poca cosa, però meva” (pàg. 173)

“Per això vam continuar pressionant Ry, sense saber quan es produiria però sabent que un dia arribaria la IA (...) oh, Déu meu, Victor! Per l’amor de Déu! Mans. Com espàtules, còniques, amples, peludes, normals, puntejades. Les mans que jo li havia portat. Movent-se” (pàg. 175)

“Volia dir que som fenòmens estranys segons el comportament del món. Som solitaris: això és una postura anti-evolutiva. L’Homo sapiens necessita el grup. Els humans són animals que viuen en grup (...) Una de les coses que té l’amor és que dura, li dic. Riu. Sí que ho té. I jo sempre t’estimaré, encara que deixem d’estar junts (...) El que vull dir Ry és senzill. Si no podem conservar aquest amor, hi ha un lloc dins meu que ha canviat per aquest amor”      (pàg. 178)

“Ningú no pot conèixer la ment humana. No la coneixerà encara que llegeixi tots els pensaments escrits mai per l’home. Cada paraula escrita és com un nen que encén una flama contra la foscor. Quan estem sols, el que queda és la foscor” (pàg. 183)

“La Llei de Manicomis municipals de 1808 ha canviat la naturalesa de les nostres residències i dels tractaments, però no canvia res de la malaltia. Volem tenir cura i consolar. No volem guarir. La bogeria no es pot curar; és una malaltia de l’ànima” (pàg. 186)

“Tot això està molt bé, vaig dir jo. Però el que realment t’interessa és fer tornar els morts a la vida. Què és la mort?, va dir en Victor. La mort biològica marca el fi de la vida biològica. No es això el que us ensenyen a la Facultat de Medicina? (...) Parles d’una cosa totalment diferent, vaig dir jo. No d’una vida més llarga, sinó del final de la mort” (pàg. 195)

“Hi havia cervells fora dels seus cranis, alguns connectats als monitors. En Victor va dir: estem buscant respostes sinàptiques. He fet alguns progressos. Però vull fer-ne més. I necessito que m’ajudis. No puc portar-te caps humans, si és el que vols. Se’m va acostar i em va abraçar. Ry, m’agradaria que confiessis en mi. Vaig dir: m’agradaria poder confiar en tu” (pàg. 197)

“Molts han trobat estrany, i els ha fet plorar, que la mort hagi de ser l’àrbitre de la vida. Que el cos, tan vigorós, i la ment, tan apassionada, deixin d’existir (...) Al mig de la vida hi trobem la mort” (pàg. 201)

“L’home, Victor Frankenstein, estava assegut amb una expressió solemne a la cara (...) Quina és la vostra història, senyor? Aquest és el dilema, va contestar: no sé si soc jo qui l’explica o si jo soc el relat” (pàg. 203)

“Els bayesians (Thomas Bayes), si ho recordes, han d’actualitzar els resultats d’acord amb les noves dades. Viuen al lloc contrari del passat. Vaig dir: vols dir el futur? No, Ry. El contrari del passat és el present. Qualsevol pot viure en un passat que ha desaparegut o en un futur que no existeix. El contrari d’aquestes dues posicions és el present” (pàg. 209)

“El 1965 Jack Good, col·lega d’Alan Turing i desxifrador de codis nazis, ja va escriure sobre una explosió d’intel·ligència.... és a dir, una explosió d’IA, i va ser ell qui va encunyar la frase, ara tan profètica de l’últim invent (...) Va ser aquesta ultima frase la que va atreure Stanley Kubrick que va fitxar Jack Good com a conseller quan feia 2001: una odissea de l’espai” (pàg. 211)

“El seu llit, on no cal que jo m’expliqui. On ell no em proporciona les seves teories de tot. Al seu llit hi ha el seu cos i el seu desig. Té desig d’intimitat. Això és íntim. El rai de la nostra vida. Aquí les nostres vides ferides troben un refugi. Per què no podem salvar-nos l’un a l’altre” (pàg. 218)

“Era casualitat que només escrivís de pèrdua i de fracàs, jo? Fa cinc anys que estic amb Shelley. Durant quatre d’aquests anys, han nascut i han mort els meus fills (...) L’amor el tinc, però no puc trobar-hi sentit en aquest món de mort” (pàg. 261)

“Pot ser pitjor que la intel·ligència humana?  Avui he llegit que els humans han exterminat el 60% dels animals salvatges des de 1970. Al Brasil tenim un dictador com a president elegit democràticament que està obrint l’Amazones a interessos comercials. Realment, els éssers humans no tenen més possibilitats que la IA. És massa tard per a qualsevol altra cosa”        (pàg. 273)

“Trobes a faltar el teu altre cos?, em va preguntar en Victor. No, perquè no em semblava que fos meu, Aquest és el meu cos, i m’agradaria conservar-lo (...) I aquest és el problema, va dir en Victor. No podem viure indefinidament en forma humana en aquesta terra, i l’única manera de colonitzar de veritat l’espai és sense tenir forma humana” (pàg. 292)

“Tot això. Més que això. Dins meu tinc la forma de tu, de la mida d’un amulet. Ry del meu cor. El meu cor. Humà basat en el carboni en un món de silici. T’estàs acomiadant de mi?, vaig preguntar-li (pàg. 309)

La meva vida entre els números ha estat tan esbojarrada com una vida viscuda entre paraules (...) Per exemple, el teu Victor Frankenstein no hauria de construir un cos a partir de peces de les catacumbes. Hauria pogut concebre una ment. Una màquina mental. Quina necessitat hi ha d’un cos?” (pàg. 333)

“Hi havia un home que em semblava familiar, tot i que no aconseguia ubicar-lo (...) Es va girar. Va somriure. Em va allargar la ma. Mary Shelley? Si, soc jo. Ens vam conèixer fa molts anys. (Però ell és jove i vigorós) L’home em va agafar la mà. Ulls ferotges, nocturns. Victor, va dir” (pàg. 335)

“De què esteu fet, de quins rars elements, que tal número d’ombres us corona?” (pàg. 351)

“Els budistes creuen que el nostre esperit, quan torna, pot habitar la forma que triï. Pot ser ell això? Vesc sobre el roure d’hivern. Voleiant sobre meu com el cos d’un ocell. Podria portar-lo al dit en l’anell que em va regalar. Si el frego, apareixerà en forma humana? Quasi cada dia em ve a veure un gat fer... ulls ferotges, nocturns (...) L’Ada em va dir que si poguéssim representar-nos en un llenguatge que la màquina analítica fos capaç de llegir, ens podria llegir a nosaltres (...) Com li agradaria, això; ser llegit per tornar a la vida (...) Mary, em diu. (Victor! Ets tu?) faig mitja volta. Entre la multitud. Cap allà. És ell? Tornem a començar? El somni humà” (pàg. 351)

 

 

Crítica

The Observer: És un llibre que pretén canviar la nostra perspectiva sobre la humanitat i el seu propòsit de la forma més tenebrosa i entretinguda possible.

The NY Times: Una història d’amor radical i contemporània, d’una de les escriptores en actiu amb més talent.

BBC News: Winterson recupera el Frankenstein de Mary Shelley per als lectors del segle XXI, i ens transporta a una història d’horror contemporània sobre neurosi i problemes molt moderns.

Financial Times: Una escriptura desenfrenada amb una energia i una passió pròpies que reanima Frankenstein com un relat admonitori per a un moment contemporani dominat pels debats sobre el Brexit, el gènere, la IA i l’experimentació mèdica.

Daily Mail: Aquesta mena d’història d’amor sobre la IA és una farsa còmica, intel·ligent i provocadora sobre la natura i el futur de la vida, de la mort i sobre què significa ser humà.

Prospect: Els lectors estan en mans expertes. No puc imaginar millor guia en aquest món en transformació que Jeanette Winterson.

Sunday Express: Vivaç, divertida i meticulosament calibrada per posar sobre la taula qüestions importants amb el toc més subtil. L’obra és romàntica, inquietant i escrita de forma preciosa.

The Independent: Aquesta novel·la plaent i atrevida cobra vida.

The Guardian: Una trobada profundament pertinent amb l’hibridisme. En aquest llibre la ciència pura i el romanticisme coexisteixen alhora en tensió i harmonia. L’obra abunda en inventiva. És plaent i profunda, robusta i estructurada amb cura, recoberta amb les habituals preocupacions de l’autora com gènere, llenguatge, sexualitat, els límits de la llibertat individual i la vida de les idees.

The Daily Express: Impregnada de referències d’Emily Dickinson, Shakespeare i T.S. Elliot, aquest llibre té l’aroma de les llegendes clàssiques. Crea tot un món de nou, mentre posa de manifest que la necessitat humana de tenir figures super humanes i una intel·ligència divina és eterna.

Margaret Atwood: Un viatge en el temps, divertidíssim i mordaç, alter egos actuals immersos en el món de la IA, la criogènia i els robots sexuals (El Byron modern no surt ben parat).