L'ombra de l'atzavara, de Pere Calders. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

En Pere Calders ens transmet amb ironia i sarcasme, la millor forma de recordar el trauma,  la tragèdia de l’ emigració,  a través del personatge de la novel·la,  en Joan Deltell,  suposem un alter-ego, de l’autor. “La gran novel·la de l’exili” com escriuen en la contracoberta posterior, on ens parla de la seva vivència de vint-i-dos anys a l’exili. 

No sabem si en Pere Calders es va sentir un fracassat com el protagonista, però Pons Agustí a Pere Calders. La veritat oculta explica que després de tretze anys de viure a l’ exili, l’ autor no havia aconseguit  publicar cap llibre, havia hagut de trobar un modus vivendi, establir vincles i intentar projectes professionals no sempre reeixits, com patentar un sistema de fotogravació que pensava que li podria assegurar una bona posició econòmica, assumint la direcció d’una impremta Cal-Fer, experiència fracassada, que sembla, és descrita en el llibre.

En Joan Deltell, inadaptat en un país de cultura tan diferent i refugiat en la petita colònia catalana de l’ Orfeó “La petita Catalunya en un tercer pis, sobrevivia   amb una coratjosa fe. Era un model a escala reduïda, bastit amorosament a ultramar...la colònia catalana era com un poble molt petit dins una ciutat molt gran, amb unes regles, una constitució moral i uns principis de seguretat col·lectiva. No hi havia res escrit de tot això, però funcionava passadorament bé. Potser no arribaven al grau de perfecció que impedís les caigudes, però quan algú queia, hi corrien tots, o al menys els més pròxims a l’ atribolat, i l’ ajudaven a aixecar-se (p. 276) era  una realitat el refugi  per als catalans exiliats, lloc de trobada, de referència del país perdut  i promocions culturals, lloc de coneixença, on es varen trobar les parelles que varen acabar casant-se, com el propi Pere Calders  que es casà després de deixar la seva primera dona, amb la germana del seu amic Avelí Artís (Tisner).

El protagonista,  en Joan Deltell, com prova de la inadaptació, troba la seva desgràcia en la seva elecció: Es casa  amb una mexicana güera, blanca,  orgull per als mexicans,  té  un fill quasi negre, acull tota la família de la seva dona a casa i  paga en escreix la seva infelicitat. Un ésser estrany dins de la civilització que no li correspon, que té com únic refugi l’ Orfeó, LA ONU, on hi troba el paradís perdut. però de moment se’n anava a l’ Orfeó, a parlar amb els amics perquè el passat no li fugís el tot (45)

Per guanyar-se uns quants calerons tradueix “La caiguda de l’ Imperi d’ Occident”, un títol molt significatiu. L’ ideal mantingut sobre el país perdut, que malgrat que en Boixens, que ha anat i tornat de Catalunya, l’ avisa que l’emigrant ja no és d’ enlloc; en Joan vol mantenir, única taula de salvació.  Havia arribat a estimar el seu enyorament, que era, a l’hora martiri i penyora de salvació. La resta eren somnis, il·lusions més o menys vagues. Però l’ enyorament era ben seu, l’ única coses real que posseïa” (181)

La pregunta sobre  la inadaptació del protagonista , que arrossega  tota la novel·la,  el sofriment del protagonista, fins i tot el seu pensament  suïcida, sembla ser contestada al final del llibre, quan en Solana diu de posar l’epitafi, en la tomba del català Estrader, possible suïcida. : “Mort en el front de Mèxic”

El trauma, segons la psicoanàlisi, sempre te a veure amb quelcom que ve de fora, el xoc al psiquisme sense defenses, la dificultat de l’ aparell psíquic per processar, simbolitzar l’impacte. Una sobrecàrrega d’energia psíquica que trenca “l’escut protector del subjecte”, que no ha pogut lligar l’impacte  a la paraula ni al pensament. Una marca a l’ inconscient, sovint oblidat, que produeix efectes de pulsió de mort, de repetició de símptomes, sovint psicosomàtics.  Freud  va descobrir el trauma de les neurosi de guerra, després de la Primera Guerra Mundial en la que es produïen neurosi de guerra, la pulsió de mort i de repetició.  

En Joan Deltell arrossega com tots els exiliats de guerra, l’impacte de les vivències del perill, de la mort i del desarrelament. El record de bescanviar un tros de pa amb una medalla amb un senegalès a la platja, camp de concentració  d’ Argelès.

En Joan i potser el seu alter-ego, l’autor, arrossegaran el símptoma del desarrelament, del fracàs, repetiran sense saber-ho, en el seu comportament les ferides que havien passat desapercebudes (230)

  perquè fins aleshores no topava amb una cosa generalment sabuda: les guerres continuen més enllà del comunicat final, i per als soldats la desmobilització  només és un acte simbòlic en el qual canvien l’uniforme per la roba civil. Però els ajup el pes de l’ equip, per sempre, i molts anys després de l’ última batalla, combatents d’ambdues bandes poden morir a qualsevol front aparentment quiet, a causa de ferides que havien passat desapercebudes (230)...