L'ombra de l'atzvara, de Pere Calders (Lluís Parra)

 

Biografia

Pere Calders va néixer el 1912 a Barcelona, fill de Vicenç Calders  i Teresa Rusiñol. El pare era home de molts oficis i amb vocació per les lletres fins el punt d’haver publicat algunes obres i haver traduït “Conte d’hivern” de Shakespeare. La mare era d’orígen camperol de manera que va pasar la seva infantesa entre el Clot i una masia del Vallès.. Pels volts de 1920, la seva família es va instal·lar a Barcelona, fet que li va possibilitar l'accés , amb disset anys, a l'Escola Superior de Belles Arts, on, el 1934, va obtenir el certificat d’aptitud en dibuix i pintura, cosa que més tard, durant l’exili, li hauria de servir  per guanyar-se la vida. Va treballar a l’Avui dels anys trenta, on va publicar el seu primer conte, i com a periodista a El Diario Mercantil, i a  L’Esquella de la Torratxa.

El 1937 es va allistar com a voluntari a l'exèrcit de la República i va ser destinat com a cartògraf a la reraguarda de Terol, on va escriure per encàrrec les seves impressions personals a la crònica Unitats de Xoc. Aquest dietari de guerra es va publicar el 1938 amb un pròleg de l'escriptor Carles Riba, i constitueix un dels documents literaris més significatius de la guerra civil espanyola.

Amb la caiguda de la República, Calders va ser internat al camp de concentració de Prats de Molló. Va aconseguir evadir-se del camp de concentració i, després d'una curta estada a França, obligat a desamparar a la seva primera muller i llur fill a Catalunya, es va exiliar a Mèxic, on de seguida va contactar amb els catalans també exiliats, com Josep Carner, de qui va rebre el primer ajut. A Mèxic, hi va estar vint-i-tres anys, va tenir tres fills amb Rosa Artís, la seva segona dona, germana de l'escriptor Avel·lí Artís Gener "Tísner". En aquell país, va treballar per a l’editorial Uteha. No va deixar d'aprofundir en la seva faceta de contista i novel·lista, i va anar publicant tota la seva obra de ficció a Barcelona.

Pere Calders no es va integrar mai del tot a Mèxic. Retorna a Catalunya l'any 1962. De seguida va publicar les novel·les L'ombra de l'atzavara (1964), amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi i Ronda naval sota la boira (1966) —per a alguns crítics la seva millor obra—, i la narració curta Aquí descansa Nevares (1967).

No va aconseguir un èxit popular important fins que, el setembre de 1978, el grup de teatre Dagoll Dagom va escenificar alguns contes seus amb el muntatge Antaviana, que va representar un dels èxits teatrals del moment.
L'any 1984 es va iniciar la publicació de les seves Obres Completes a la col·lecció Clàssics Catalans del segle XX, d'Edicions 62, i el 1986 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Va morir a Barcelona la nit del 21 de juliol de 1994.

L’OMBRA DE L’ATZAVARA

"La narrativa de Calders arrenca d'una motivació transcendent: d'una arrel d'ironia, més afable que càustica, però obedient a reserves morals ben concretes.” (Joan Fuster).

“Allò que pot ésser anomenat l’observació dels fets ha durat més de vint anys. Després ha hagut de venir la conversió d’aquesta experiència en una matèria literària que ha pres l’aspecte de narració llarga en forma de novel·la”.    (Joan Triadú)

En aquest llibre Calders descriu el conflicte dels catalans exiliats a Mèxic enfrontats a dues opcions possibles: una la d’arrelar-se, pròpia dels pràctics i decidits ( Fageda, Bau-Gomar...) “la sort s’ha de guanyar a pols”, i l’altra, la de conservar una imatge mítica de Catalunya característica dels idealistes i somniadors com el protagonista de la novel·la . En Joan Deltell, exiliat català instal·lat a Mèxic des de principis del 39, és un home passiu, ingenu i abúlic aficionat a la rifa que es resisteix a acceptar com a propis els costums locals mentre imagina un retorn improbable a Catalunya : “ Bé has comprat només somnis. Ja val la pena”

“Casat amb una mexicana i amb un ambient familiar desastrós “L’Adela havia descobert que ell no era un “gatxupuin” espanyol odiatn i admirat i capaç d’obrir-se camí”  freqüentava sovint l’Orfeó Català – l’ONU- del qual en Deltell “formava part derls ofesos, dels fracassats, dels ressentits” . L´horitzó del protagonista és de  fracàs i de desengany fins que se li presenta l’oportunitat de fer-se càrrec d’un taller d’impressió. “A casa esperava  la benvinguda dels vencedors i es trobà amb una pluja de retrets, com si fos culpable d’unes estretors a frec de la misèria: Tot i així, després de molts càlculs i dubtes “ havia arribat a estimar el seu enyorament, que era, alhora, martiri i penyora de salvació”, i amb el suport d’alguns compatriotes, decideix tirar endavant el projecte: “No l’envejo pas. Però li desitjo molta sort. Com que ens haurem de veure sovint, li prego que em comuniqui qualsevol dificultat. Tant de bo que no tingui totes les que em temo”-Bau Gomar- “ Doncs ja cal que et preparis per treure aigua de la barca. Quan l’aigua t’arribi al coll, avisa’m. Els amics són els amics” -Fageda-;  i és que a partir d’aquí s’esdevindran tot un seguit de situacions que permeten a Calders esplaiar-se amb els costums, conductes i creences dels nadius que arribaran a desesperar al protagonista i finalment fer fracassar el projecte.

Primer la seva dona aprofita el nou “estatus” per obrir en un banc una línia de crèdit per canviar la decoració de la casa, el seu vestuari col·locar  al seu germà al taller per no fer res:  “S’ha acabat això que vinguin els de fora a explotar-nos”. Després haurà de fer front a múltiples conflictes que no havia previst amb el personal, amb les autoritats i amb els socis; la majoria només es resolien amb diners acceptant el joc de l’estira i arronsa : “Avui és Sant Dilluns. Què no té calendari a casa seva?”, “El meu sogre ha quedat deforme i aquesta és una dificultat grossa i la meva senyora no vol que l’estiraguessin. Li fan una caixa rodona.”, “Doni’m cinc-cents pesos i jo no hauré vist, ni sentit, ni diré res. Qué tal?. Com aquelles tres mones japoneses”... “El desorientava, sobretot, l’argúcia nacional de defensar-se  a base de donar respostes que no tenien res a veure amb les preguntes”.  Finalment després d’una baralla entre els empleats: “Els obrers havien pres partit. Alentien la feina i posaven una voluntat lúcida, segura i ben orientada, a fer-la malament” i amb un entorn familiar completament desestructurat:  “La casa cremava ara pels quatre costats” en Deltell, amb l’ajut d’en Fageda que  es compromet a liquidar petits deutes, plega i torna a la seva feina a l’editorial: “i pensà que la colònia catalana era com un poble molt petit dins una ciutat molt gran, amb unes regles, una constitució moral i uns principis de seguretat col·lectiva”. D’altra banda seguint els consells d’en Blau Gomar: “Doncs ara que es dedica a les esbandides, faci dissabte a casa seva” va fer fora al sogre i “Donya Xole es va salvar per miracle”.

Finalment el protagonista acaba adaptant-se :“Estava bé, doncs. Era pecat no voler-ho reconèixer i s’incorporà al grup dels qui ja no volien tornar a Europa. Hi caigué amb les veles plegades, com si recalés en un port a causa de les avaries. Amb cinc Nadals més s’abocaria a una finestra oberta damunt la vellesa, potser estupefactes i sense gaire curiositat. Però ja tindrà molta feina feta.” i com deia en Joan Triadú en una magnífica crítica a Serra d’Or:” El futur també és gris, però amb una certa i molt humana transfiguració de les il·lusions en esperança. Fins i tot la imatge rebregada de Mèxic s’il·lumina, cap a la fi, amb una recança indulgent però difícil, per la presència d’uns valors que el protagonista amb el seu sofriment, no ha estat capaç d’apreciar.... La visió de l’univers que es desprèn de tot plegat és més aviat pessimista, però mesurada i fins i tot constructiva, en el sentit que cal saber esperar, per anys que vinguin”.

Amb posterioritat a la seva aparició  “L’Ombra de l’atzavara” ha estat valorada com un retrat psicològic profund sobre el trauma de l’exili,  la identitat trencada i la impossibilitat del retorn. Remarcable, en el capítol XI,  l’extens retrat, de l’Estrader, personatge absent que sorgeix intermitentment al llarg de l’obra : “L´Estrader, llegint els secs del front, el desolat  plec dels llavis i el cansament de la mirada, es vas desnonar. No calia esperar res i es va dir la veritat amb la freda alegria de fer-se mal.” PS: “Mort en el front de Mèxic”

Bibliografia: https://blogs.cpnl.cat/nomades/2013/04/20/lombra-de-latzavara-de-pere-calders-1964/

Serra dOr. Abril 1963. Jon Triadú

Club de Lectura Sinibald de Mas.  27 d’octubre 2010. Ana Merino Mir