Ulisses, de James Joyce. Una aportació psicoanalítica(Mercè Rigo)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Llegir l’Ulisses, és el desig d’un impossible, com ho és tot desig.

Com diu Borges, Joyce va escriure un llibre que busca un impossible, escriure una història sense fi que porta a l’infinit. L’objectiu de poder representar no solament la nostra part conscient, sinó també la part de tots els sentits que s’escapen del llenguatge: el gust, el tacte, les emocions... i també els somnis que traspassen la consciència, que pertanyen al preconscient i l’inconscient.

Joyce va dir que primer el lector podria llegir-ne el text i després veure’l. No sabem, si ho ha aconseguit.

Ens diu Borges que al final de la seva novel·la autobiogràfica “El retrat de l'artista adolescent”, Joyce escriu que es proposa deixar Irlanda, el seu país natal, i deixar-li tres armes: el silenci, el desterrament i l’astúcia. El silenci, els monòlegs interiors sense paraules orals que permetran donar forma al llenguatge mental dels sentits i els pensaments; el desterrament amb la nostàlgia, que portarà sempre dins, malgrat voler estar lluny d’Irlanda i l’astúcia de poder construir quelcom en relació amb el què és impossible, un artefacte que Jacques Lacan, el psicoanalista francès, conceptualitzarà, i a qui li dedicarà tot un Seminari.

Borges també ens diu, que l’escriptura de Joyce és fruit de dos corrents: els “Naturalistes”, que pretenen fer una transcripció de la realitat a través de l’oralitat, i “els simbolistes” que consideren que res no es pot expressar. La realitat, els sentiments, l'ésser humà i el seu entorn, és impossible de ser dit, està més enllà de les paraules i per tant serà a través dels suggeriments i les metàfores, el camí d’un possible acostament al qual entenem com realitat, sempre inaprehensible.

El tema de l’Ulisses grega, l’obra amb la qual Joyce s’hi va entusiasmar des de molt petit, serà utilitzat metafòricament, relacionant l’heroic grec, perdut i desarrelat, ple de perills i plaers, que vol tornar a Ítaca, per a retrobar una Penélope que no sap si li haurà estat infidel; amb un antiheroi, el Sr. Bloom, el concepte del jueu errant, un Bloom prototipus de l’home gris i corrent, perdut en el món, amb personatges desarrelats i alcohòlics, que durant un dia recorrerà Dublín, fins a arribar a casa seva on trobarà la Molly infidel. (preciós el monòleg interior de Molly al costat del seu home dormint)

Borges també ens parla del concepte del somni que percebem simultàniament (l’inconscient no té temps cronològic) tot al contrari de quan passa a la consciència quan el memoritzem i narrem, que ho fem successivament. Aquest impossible de poder transmetre el que és simultani del somni que Joyce intentarà i en farà una revolució en la nova escriptura.

Jaques Lacan, que va fer una relectura de Freud, i va conèixer a Joyce a París, li va interessar moltíssim el seu llibre perquè li va permetre aprendre el que un artista pot aportar a la psicoanàlisi, com havia fet amb Margueritte Duras.

Lacan es pregunta si Joyce era boig (mai no ho va dir) però en el seu Seminari, planteja amb l’ajut de Jacques Aubert (especialista en Joyce) com la creació que fa el propi subjecte, en aquest cas l’escriptura, pot estabilitzar la fragilitat psíquica de Joyce, que després es farà efectiva en l’esquizofrènia de la seva filla Lucia. Lacan fa un altre joc de paraules, de les que n’eren molt afeccionats Joyce i també Lacan i construeix el concepte de ·”Synthome”, que en francès sonaria “saint-home” El “Synthome seria l’artefacte que el mecanisme té per a aconseguir que en el psiquisme no es desencadenin les psicosis i permetin una vida normal, sense al·lucinacions ni crisis.

Lacan exemplifica amb l’ajut de la topologia l’aparell psíquic. Constituït per tres cercles units per un nus gordià, nus en el que si un cercle es desenganxa, es desfan els altres dos que anomenarà: Real, Simbòlic i Imaginari. La fragilitat de la unió dels tres cercles en alguns subjectes, que si es desenganxen produeix la psicosi, seria reforçada per un quart cercle, el Synpthome: la creació, l’art, l’escriptura..., que aconseguirà que no es desfessin i formin les psicosis no desencadenades.

No es tracta de catalogar Joyce ni de posar-li una etiqueta diagnòstica, sinó de poder pensar la gran capacitat de poder construir un enigma “els registres preciosos sobre la seva bogeria” dels que parla Lacan.

Els registres de les Epifanies que escrivia, quan escoltava qualsevol comentari, fins i tot barroer pel carrer, que ell elevava a la manifestació més sublim en la seva escriptura, molt sovint fugint de la significació.

La definició de l’Epifania com: “Manifestació espiritual descoberta a través de la vulgaritat del llenguatge” ens porten efectivament al concepte del que és sublim. Trencar el llenguatge, reduir-lo als sons, als significants, sense sentit, tècnica també utilitzada en el psicoanàlisi, dels que en parla Lacan, ens porta a l’inconscient, al macrocosmos i al microcosmos fundats sobre el buit dels enigmes de la nostra existència revelades en claus ocultes com un jeroglífic.

Diuen els experts que Ulisses, ha de ser llegit moltes vegades i desgranar amb molta cura cada jeroglífic i enigma com fa el psicoanalista en relació amb l’inconscient.

“En ventre de dona el VERB és fet carn però en l’esperit del faedor tota carn perible esdevé el VERB que no passarà” (P. 404)